Apenes uns pocs dies després que la burocràcia sindical anunciés el seu retorn a la taula de negociacions amb la patronal i el govern i donés carpetada a la lluita contra la reforma de les pensions, la rebel·lió social recorre amb forces renovades els carrers de França. L'assassinat a sang freda del jove Nahel M., de 17 anys, per part d'un policia ha estat el detonant perquè una immensa ràbia i fúria acumulada durant anys de violència i marginació contra la població d'origen immigrant, durant anys de racisme institucional, pels efectes de les retallades i les polítiques d'austeritat que afecten la immensa majoria de la classe treballadora i el jovent, hagin tornat a esclatar amb força.

França viu una revolta juvenil als barris obrers i empobrits de les grans ciutats que, com ja va ocórrer amb els "gilets jaunes" ("armilles grogues") o amb la batalla de les pensions, s'ha dirigit contra el cor de les institucions capitalistes republicanes. Milers de joves han assaltat comissaries, ajuntaments, organismes governamentals i fins i tot una presó. Les imatges de nombroses ciutats des de Nanterre, on es va produir el crim, fins a Lille o Marsella plenes d'incendis, i de la policia retrocedint o retirant-se davant de l'empenta d'un jovent insurrecte, demostren la profunditat de la crisi del capitalisme francès i l'enorme potencial per a una transformació del país. Sí, és una revolta espontània i elemental, com moltes altres que van desembocar i van preparar crisis revolucionàries.

Les mobilitzacions multitudinàries en solidaritat amb la família de Nahel, contra el racisme institucional i una violència policial incrustada en l'ADN del republicanisme francès, i contra tot un sistema que condemna milions de joves a la misèria i la marginalitat, han estat un desafiament. Un sentiment de justícia i de rebel·lió contra el capitalisme: "Si som aquí, en aquesta manifestació, és per donar suport a la família... Però a la nit cal incendiar per donar-li la volta al sistema", declarava a la premsa un jove manifestant. I això mateix pensen
milers.

Amb l'alçament obrer contra la reforma de les pensions desactivat, la classe dominant francesa es preparava per gaudir d'un estiu tranquil. Cal dir la veritat del que ha passat en aquesta gran batalla dels treballadors francesos: les seves direccions els han donat l'esquena una vegada més i no han estat a l'altura de les circumstàncies. El cas de França Insubmisa és eloqüent. Si en els moments inicials havia cridat a la mobilització i havia donat suport a les vagues, en el moment decisiu va donar un clar pas enrere, tancava files amb els dirigents de la CGT i plantejava com a única sortida esperar a les següents eleccions per aplicar un programa que restablís els "autèntics valors republicans". Però el republicanisme francès, com ha ocorregut en tots els moments crítics de la seva història, no és més que una façana de la dictadura del gran capital i d'un aparell d'Estat completament reaccionari disposat a tot en defensa dels privilegis de la burgesia.

I així ho estem veient. Macron i la classe dominant francesa no deixen de donar nous salts en la seva espiral autoritària i repressiva, en els seus atacs cada vegada més ferotges contra els drets democràtics, demostrant la seva completa sintonia amb Le Pen i l'extrema dreta.

Els fets són concrets: només dijous 29 de juny la policia va detenir a 875 persones, segons fonts del Ministeri de l'Interior. Però divendres la xifra va ser encara superior, amb escenes d'agressions policials indiscriminades en desenes de ciutats que han circulat profundament per les xarxes socials. Com que la repressió no ha frenat l'ímpetu de protesta ni la determinació de milers de joves, Macron s'ha llançat a prohibir les manifestacions a París i Marsella, imposant de facto un autèntic estat de setge que pot reproduir-se en moltes altres ciutats. Així és la república capitalista francesa, i aquests són els seus valors!

En aquests mesos, el govern de Macron no ha deixat de reforçar l'arsenal de mesures repressives de l'Estat. Una de les últimes i més greus ha estat la il·legalització i dissolució del moviment ecologista Les Soulèvements de la Terre (Els aixecaments de la terra), una associació que havia organitzat accions combatives de protesta contra els atemptats ambientals comesos per l'agroindústria i que comptava amb un suport social tan ampli que en els dies següents a la seva dissolució s'hi van unir al moviment gairebé 150.000 persones. Com a conseqüència de la dissolució, desenes d'activistes van ser detinguts en una deriva de característiques cada vegada més totalitàries.

Alhora d'aquest reforçament repressiu que compta amb el suport legal, les bandes feixistes, que ja havien atacat manifestacions en els últims mesos, van multiplicar la seva violència sota la protecció indisimulada de la policia. És a dir, la burgesia també prepara les seves forces de xoc al marge de la legalitat oficial brindant-los impunitat completa.

La ràbia per l'assassinat de Nahel va augmentar encara més quan un sindicat de la policia, France Police, va aplaudir aquest crim, alhora que injuriava greument el jove assassinat i la seva família. Ara, altres dos sindicats policials criden a aixafar amb sang i foc les revoltes: "contra les hordes de salvatges, demanar calma no és suficient, cal imposar-la... és l'hora del combat contra els esvalotadors". Així és com s'expressen aquests salvatges vestits de policia i sota les ordres de Macron, cada vegada més indistingibles de les bandes d'extrema dreta. Com bé assenyalava Engels, l'Estat, també sota la República, es pot reduir a grups d'homes armats en defensa de la propietat capitalista.

La crisi de l'ordre burgès a França

Igual que als anys trenta del segle passat i que el 1968, l'actual situació francesa també reuneix molts elements d'una crisi revolucionària. El qüestionament de l'ordre existent és majoritari, i la classe dominant no veu cap altra sortida que aixafar el moviment mitjançant la
repressió més brutal.

A diferència de la revolta dels suburbis del 2005, en aquesta ocasió les protestes estan tenint un amplíssim suport social i estenent-se més enllà dels barris perifèrics, per totes les ciutats de França. Després de quatre mesos patint en carn pròpia la brutalitat policial, la classe obrera i el jovent francès entenen a la perfecció què està passant. Centenars de milers de joves que van sortir massivament als carrers a participar a primera línia contra la retallada de les pensions, ara tenen molts motius per denunciar la naturalesa racista i repressiva de l'Estat francès.

I què fan mentrestant les organitzacions de la classe treballadora?

Des de la CGT, i més enllà de les declaracions buides limitant-se a condemnar l'assassinat i exigir una policia democràtica, es guarda silenci sobre què fer. Cap crida a la lluita, cap pla d'acció. Així és com es frenarà Macron i l'extrema dreta?

Tampoc Jean-Luc Mélenchon i La Francia Insumisa (LFI) han demostrat estar a l'alçada. Davant l'aixecament en curs s'han limitat a balbucejar que “és urgent que l'Estat recuperi el paper de garant de la justícia”. 152 anys després de la Comuna de París i que Marx, en el seu fullet La guerra civil a França, expliqués que “la classe obrera no es pot limitar simplement a prendre possessió de la màquina de l'Estat tal com està, i a servir-se'n per als seus propis fins” sinó que és imprescindible destruir-la per crear un Estat de nou tipus, un Estat obrer, LFI torna a repetir les més que caducades crides a confiar en l'Estat capitalista com si fos una institució neutral feta per apaivagar la lluita de classe en nom dels alts ideals de la “justícia”.

La classe obrera francesa no necessita aquestes crides a la col·laboració de classes, el que necessita és un programa polític i una estratègia revolucionària que sigui capaç de fer que els desitjos d'un canvi radical i l'aspiració a un món millor es puguin materialitzar a la realitat.

L'esquerra i el sindicalisme militant, les bases combatives de la CGT, de LFI i del moviment estudiantil s'han d'involucrar al màxim en aquesta rebel·lió, organitzar assemblees, constituir comitès d'autodefensa davant de la policia i els feixistes als barris, impulsar manifestacions massives que involucrin el conjunt de la classe obrera.

Només l'acció de masses i la defensa d'una alternativa socialista, que combati per la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i distribució, i faci possible la gestió democràtica de tots els assumptes econòmics, polítics i socials dels treballadors, els joves i els oprimits a través dels seus òrgans de poder, ofereix un camí per superar la deriva autoritària de l'Estat capitalista i enfrontar l'extrema dreta.

Tota la nostra solidaritat amb l'aixecament del jovent explotat, marginat i reprimit. Cal convertir aquesta rebel·lió en organització conscient per enderrocar el sistema.

Policia assassina, fora Macron!