Quines repercussions tindrà per a la guerra a Ucraïna?
Durant les primeres hores del dissabte 24 de juny tropes del grup Wagner ocupaven la ciutat de Rostov, capturant l'Estat Major de l'exèrcit de la ciutat. Un moviment que suposava la darrera baula en una espiral de tensió i enfrontaments públics entre el cap d'aquestes forces mercenàries, Yevgueni Prigozhin, i la cúpula de l'exèrcit rus. Després que una columna de blindats de Wagner es dirigís a la capital moscovita i que el president Putin pronunciés un discurs a la nació amenaçant amb represàlies brutals, l'aixecament va acabar amb un triomf clar del nou tsar de Rússia.
La sonada militar ha donat l'oportunitat a les agències d'intel·ligència occidentals per activar la propaganda de guerra. Els mitjans de comunicació més respectables, i més mentiders, es van entusiasmar fins al punt d’arribar a plantejar que Rússia estava a punt d'una guerra civil, una distorsió completa de la situació. Després dels revessos patits per l'exèrcit ucraïnès en la seva contraofensiva de primavera i de les perspectives ombrívoles per a Zelenski, les notícies de l'aixecament han arribat en el moment perfecte. Però tot plegat ha estat un somni d'estiu. El cap de Wagner ha estat derrotat en poques hores i les seves forces posades sota la disciplina de l'exèrcit rus.
Que l'OTAN no hagi tret benefici d'aquest putsch, almenys pel moment, no vol dir que aquest esdeveniment no tingui un significat profund. En primer lloc ha tornat a subratllar el caràcter reaccionari i bonapartista del Govern de Moscou: Putin va pronunciar un discurs rabiosament anticomunista comparant l'aixecament militar amb la Revolució de 1917. I en segon lloc, el xoc amb Prigozhin, a qui va enlairar fins a la posició que ocupa i que ha estat un aliat fonamental els últims anys, mostra també les fissures i contradiccions a les files de l'oligarquia corrupta i imperialista que sosté el seu règim.
Un nou tsar
Divendres 23 de juny, a través de les xarxes socials, Prigozhin va acusar el ministre de Defensa d'ordenar el dia anterior bombardejos contra les seves bases i va exigir la seva detenció: "S'ha dut a terme un atac amb míssils als campaments de Wagner. Moltes víctimes. Segons testimonis presencials el cop va ser assestat des del darrere, és a dir, va ser assestat per militars del Ministeri de Defensa rus.” Després d'aquestes declaracions el Govern rus va obrir una investigació criminal contra Prigozhin per temptativa de motí militar. Hores després destacaments de Wagner ocupaven Rostov i una columna de vehicles militars avançava cap a Moscou.
Putin no va trigar a fer una aparició a la televisió assenyalant que l'aixecament militar era “una punyalada per l'esquena”, “una traïció a la Pàtria”, i va amenaçar que la resposta seria brutal. També va comparar la situació amb la de 1917, afirmant que no permetria que el caos s'apoderés del país com va passar aleshores.
Per les seves paraules només es pot deduir que Putin es considera en la mateixa posició que el tsar el 1917. Però la pregunta és: qui ha hagut de recórrer a Wagner per guanyar la guerra a Ucraïna i apuntalar la influència militar russa a l'estranger?
Però siguem seriosos. És evident que la paternitat del caos del 1917 va ser del tsar i de la classe dominant russa, que van embarcar el país en una guerra imperialista criminal en aliança amb França i la Gran Bretanya, i Putin està jugant un paper semblant ara. Per descomptat, no reconèixer que l'OTAN i els EUA tenen la responsabilitat de l'escalada política i militar que va empènyer Zelenski a intervenir a sang i foc al Donbàs, cercar Rússia amb un cordó de països plens de bases militars nord-americanes i convertir en paper mullat els acords de Minsk, és simplement absurd. Però només els molt cecs poden negar que Putin és el cap d'un règim burgès imperialista, xovinista i que es recolza en forces mercenàries plenes d'elements d'extrema dreta com és Wagner, i que els seus objectius en aquesta guerra no són "desnazificar" Ucraïna, sinó desenvolupar l'agenda imperialista de la seva pròpia oligarquia i del bloc liderat per la Xina, a la batalla aferrissada que lliuren contra l'imperialisme nord-americà i europeu per l'hegemonia mundial.
Des del primer moment va quedar clar que l'aventura de Prigozhin donava oxigen a l'estratègia de l'OTAN, els EUA i del Govern neofeixista d'Ucraïna, i que no tenia suport popular a Rússia. El fundador de Wagner parlava com si fos un portaveu d'Occident, llançant dards enverinats a través de les xarxes socials contra els seus antics camarades. Va acusar l'Estat Major de mentir sobre els motius per envair Ucraïna i es va mostrar fanfarró amb Putin: “El president s'equivoca profundament sobre la traïció a la pàtria. Lluitem tots els combatents de Wagner. Ningú no es lliurarà a petició del president, l'FSB o qualsevol. No volem que el país visqui en la corrupció, l'engany i la burocràcia”. Igual que va fer en anteriors missatges, va responsabilitzar el ministre de Defensa rus Serguei Shoigú pels daltabaixos militars a Ucraïna i el va acusar de conduir la guerra en profit de les elits russes: “la guerra no era necessària per desmilitaritzar i desnazificar Ucraïna”, va assenyalar en un desafiament frontal a la propaganda oficial russa, i que ell ha compartit activament.
Què és el grup Wagner?
Les declaracions de Prigozhin no tenien credibilitat per a l'opinió pública de Rússia. Ell ha estat part fonamental de l'elit corrupta nascuda del col·lapse de l'URSS i que es va enriquir gràcies al saqueig de la propietat estatal i l'onada de privatitzacions massives. Era un cortesà rellevant i mimat per Putin.
Wagner, la seva organització militar d'extrema dreta, defineix perfectament la seva posició a la cimera de l'aparell de l'Estat capitalista rus. Una empresa privada de mercenaris –igual que els Blackwater als EUA– els vincles dels quals amb els serveis d'intel·ligència, la indústria armamentística i les intervencions encobertes a l'exterior, han regat amb milers de milions de dòlars els seus directius.
Wagner és un braç de l'Estat rus per a una resposta militar ràpida. La majoria dels seus efectius són exmilitars molt ben retribuïts. El grup va iniciar les seves operacions el 2014 durant la guerra del Donbàs i des de llavors han aparegut en diferents escenaris, incloent les guerres civils a Síria, Líbia, República Centreafricana i Mali. Després del desplegament de mercenaris entre el 2017 i el 2019, el grup Wagner ha reconegut tenir oficines a 20 països africans, òbviament sota la direcció dels responsables de la política exterior russa.
Els seus contractistes reben entrenament militar a les instal·lacions del Ministeri de Defensa i, a l’ombra de Putin, la fortuna d’Yevgueni Prigozhin ha crescut fins a convertir-se en una de la més grans del país. Durant anys Prigozhin va negar qualsevol vinculació amb el grup Wagner, fins que el 2022 va admetre haver participat en la fundació de l'organització paramilitar.
Entre les actuacions més destacades de Wagner s’hi troba la presa de Palmira a la guerra civil siriana on van lluitar contra l'Estat Islàmic entre el 2016 i el 2017. S'estima que 2.500 mercenaris van servir de tropes de xoc. El 2014 al Donbàs, van ser enviats a la regió a l'inici de la guerra contra l'exèrcit ucraïnès. Un cop acabades les operacions de més importància, els mercenaris van rebre la tasca d'assassinar els comandants dissidents de la República Popular de Lugansk que no estaven seguint les ordres de Putin i que giraven cap a oposicions esquerranes.
Xoc entre Prigozhin i l'oligarquia russa
En els darrers anys, el grup Wagner ha viscut un desenvolupament extraordinari, tant militar com econòmic, i els seus interessos i ambicions finalment han entrat en contradicció amb els d'altres poderosos sectors de l'oligarquia capitalista russa. El fet d'intentar dictar l'estratègia militar a l'Estat Major rus, esperonat pel descontentament de la tropa mercenària que ha estat utilitzada com a carn de canó en el conflicte ucraïnès, ha accelerat l'esclat.
Les queixes de Prigozhin sobre el tracte a les seves tropes i les denúncies que han estat sacrificats a la "picadora de carn" de la guerra, han estat nombroses en els últims mesos. Tot i que Putin, al més pur estil bonapartista, situant-se per sobre dels contrincants i balancejant-se entre l'un i l'altre, ha evitat fins ara decantar-se per un dels dos bàndols –Wagner i la cúpula del Ministeri de Defensa–, finalment va aprovar una ordre que estableix que els grups de mercenaris han de signar contractes per posar-se sota el control del Ministeri de Defensa abans de l'1 de juliol de 2023. El grup Wagner s'havia tornat massa poderós i, per tant, eren una amenaça que calia dissoldre l’abans millor.
Després de ser rebutjada per Prigozhin, l'ordre executiva del Kremlin va ser acompanyada dels bombardejos als campaments mercenaris, i això va empènyer l'aventura de l'aixecament militar a Rostov.
Putin ha utilitzat a fons la carta de Wagner per maniobrar i aconseguir objectius polítics i militars a la guerra. Utilitzant els seus mercenaris va pretendre esquivar el malestar pels milers de morts i ferits de les tropes regulars, i per l'allargament del conflicte. Si les tropes són mercenàries, morir és la feina. D'aquesta manera ha pretès esquivar el descontentament popular i evitar un moviment de la classe obrera en contra. I van arribar molt lluny en aquesta tàctica.
Prigozhin va reclutar desenes de milers de presidiaris, assassins i violadors, és a dir, el pitjor del lumpen, per lluitar a Ucraïna prometent la condonació de les penes. Però Putin no explicava que el grup de mercenaris que havia organitzat Wagner amb la seva aquiescència es tornaria en contra. No és la primera vegada en la història en què la soldadesca, encoratjada i enfadada alhora, intenta rebel·lar-se contra el Govern que la promociona i paga.
L'aixecament de Wagner reflecteix la inestabilitat de la camarilla en què es recolza Putin i els interessos contradictoris que recorren a l'oligarquia capitalista dominant, de la qual Prigozhin en formava part, sobre el desenvolupament de la guerra i els problemes que el seu allargament està suscitant.
El Partit Comunista Rus al rescat de Putin
En tots aquests esdeveniments cal ressaltar la lamentable posició del Partit Comunista de Rússia i del seu president Zyuganov en sostenir el règim bonapartista burgès del Kremlin. "Dono total suport a la crida del president per unir-nos el més possible en aquest moment crucial. Hi ha tota mena de malentesos entre les persones, però hi ha un moment en la història de qualsevol Estat i ciutadà en què has d'abandonar totes les teves ambicions i defensar la pàtria com la vam defensar el 1941-45, faig una crida a totes les forces populars patriòtiques d'esquerra, ens hem d'unir tant com sigui possible i donar suport als nois que lluiten per la nostra pàtria alliberant Ucraïna dels nazis, els banderistes i els feixistes”.
Així s'expressava Zyuganov. En lloc de denunciar que Wagner és una creació de Putin i de l'Estat capitalista rus per a la defensa dels seus interessos fora i dins del país i fer una crida als treballadors a rebutjar les maniobres de la camarilla burgesa del Kremlin, el líder del PCR exigeix a l'esquerra i a la classe obrera russa que se subordini als dictats d'un anticomunista com Putin en nom de la unitat, apel·lant al xovinisme gran rus i a la defensa de la pàtria amb què els explotadors i capitalistes emmascaren el seu saqueig al poble i justifiquen la guerra d'Ucraïna.
Que lluny queda aquesta postura respecte al programa proletari i internacionalista de Lenin, educant els treballadors en la solidaritat de classe i socialista, contra la guerra i per l'enderrocament dels bandits imperialistes.
L'aixecament fracassa. Quins efectes tindrà en el desenvolupament de la guerra?
Tot i que en la seva marxa a Moscou hi va haver enfrontaments amb efectius de l'exèrcit, en només unes hores les fanfarronades de Prigozhin es van dissoldre com un sucrer. Segons les informacions oficials que s'han fet públiques, als soldats de Wagner que no van participar al cop se'ls admetria a l'exèrcit rus i als que van participar no se'ls processaria, i l'organització, lògicament, serà dissolta. També, en principi, es permetria Prigozhin fugir a Bielorússia, asilat pel president Bielorús, Lukaixenko. Aparentment s'ha aconseguit un acord per evitar "el vessament de sang entre compatriotes". Però la darrera paraula no està dita.
Putin no passarà pàgina tan fàcilment. No es pot dir amb certesa el que passarà en els propers mesos, però no seria cap sorpresa que Prigozhin aparegués enverinat amb poloni o una altra substància tòxica, seguint una llarga tradició de la policia secreta russa a l'hora d'eliminar els adversaris polítics, tradició que es remunta als temps de Stalin.
El cop de mà d'una fracció militar que ha estat mimada per Putin però que té la seva pròpia agenda a la guerra i interessos econòmics que xoquen amb un ampli sector de l'oligarquia russa, va fracassar amb una rapidesa sorprenent per a disgust de l'imperialisme occidental.
L'aixecament ha estat derrotat perquè no tenia suport entre la població ni entre l'oficialitat de l'exèrcit. En la seva marxa cap a Moscou potser esperaven que se'ls unissin destacaments de l'exèrcit, cosa que no va passar. Són significatius els vídeos en xarxes socials on la població de Rostov els emplaçava sense por que fessin cas al president i es tornessin a les bases.
L'aixecament de Wagner li ve com anell al dit a l'imperialisme nord-americà i al seu titella Zelenski per ocultar el fracàs de la contraofensiva ucraïnesa, i l'explotaran amb aquest enfocament els propers dies. Però encara que a Brussel·les i Washington es freguin les mans, els esdeveniments a Rússia no canvien gens les perspectives ombrívoles per al bloc de l'OTAN.
Després dels intents infructuosos de trencar les línies russes al llarg de les darreres dues setmanes les tropes ucraïneses armades i entrenades per l'OTAN amb prou feines han estat capaces de penetrar uns quilòmetres a les defenses russes. La prova més eloqüent del seu fracàs és el silenci del Govern ucraïnès, incapaç de ressaltar qualsevol avenç significatiu. L'exèrcit ucraïnès xoca una vegada i una altra, sacrificant milers de vides, contra els més de 1.000 quilòmetres del front blindats amb trinxeres i sistemes defensius per part de Rússia l'últim any i mig.
Al camp de l'OTAN moltes veus s'aixequen advertint del previsible desastre. El president txec, Petr Pavel, que va ser president de la comissió militar de l'OTAN des del 2014 (primer militar que aconseguia aquest lloc provinent d'un país de l'antic pacte de Varsòvia), assenyalava en una entrevista a The Guardian el maig del 2023: “ Occident ha d'estar preparat per a un resultat desfavorable per a Ucraïna a la guerra amb Rússia, i hauríem de fer tot el que estigui a la nostra disposició per encoratjar els ucraïnesos i recolzar-los perquè tinguin èxit. Però internament també hem d'estar preparats per a altres circumstàncies”. A finals d'abril Petr Pavel es va reunir amb Volodímir Zelenski, a qui en privat va advertir del probable fracàs de la contraofensiva que Kíev pretén dur a terme “aviat” contra l'Exèrcit rus.
Aquestes paraules, o similars, es repeteixen en nombrosos articles d'analistes occidentals. Rússia està consolidant les seves posicions al Donbàs, sortejant amb un èxit evident la política de sancions. I la Xina està més forta que mai, atraient com un imant molts dels altres aliats dels EUA en àrees crítiques, com l'Aràbia Saudita, Turquia, l'Índia… Mentrestant, Washington i Brussel·les segueixen amb la seva política suïcida, encoratjant una crisi política i econòmica salvatge. Precisament la imparable decadència orgànica de les potències occidentals les ha convertit en una font d'inestabilitat crònica.
