Només amb la lluita es podran aturar les retallades i l’austeritat
Després de gairebé una dècada, la història es repeteix: el 2011 Monti i el seu Govern "tècnic" van sortir al rescat del capitalisme italià aplicant un dur pla d'austeritat; avui, Mario Draghi, important banquer italià, un dels 20 homes més poderosos del món segons la revista Forbes, i convertit en flamant primer ministre, pren les regnes del país amb un objectiu idèntic: que la classe treballadora pagui la major crisi econòmica de la seva història recent.
L'Executiu de Conte –una coalició formada pel Moviment 5 Estrelles (M5E), el Partit Democràtic (PD), Lliures i Iguals [1] i l’Itàlia Viva [2]– no representava res diferent als interessos de la burgesia i la patronal italiana, i així ho ha demostrat durant la pandèmia, però es trobava debilitat i molt desgastat. La dimissió de les dues ministres de l'Itàlia Viva, el partit de Renzi (que va afirmar no estar d'acord en com es planejava gestionar els fons europeus), va ser només el detonant per a provocar la crisi del Govern i la dimissió de Conte.
La classe dominant italiana –en connexió directe amb Brussel·les– davant la gravetat de la crisi ha preferit apostar per un Executiu "d’unitat nacional" encapçalat per Draghi. El seu objectiu: pilotar amb mà ferma les contrareformes econòmiques i estructurals necessàries per rebre els 209.000 milions d'euros d'ajudes europees.
Un Govern d'empresaris i banquers per a gestionar la crisi
Després del mandat de president Mattarella, Draghi va formar en pocs dies un Govern amb vuit "tècnics" i quinze ministres de tots els partits del parlament (PD, M5E, Lliga, Itàlia Viva, Lliures i Iguals i Força Itàlia) a excepció del partit d’extrema dreta Germans d'Itàlia, l’únic que ha votat en contra en la investidura.
El currículum del nou primer ministre aporta les màximes garanties a la burgesia italiana i europea. Va ser executiu del Banc Mundial, governador del Banc d'Itàlia, president del BCE entre 2011 i 2019 (quan es van executar els brutals plans d'austeritat contra el poble grec), vicepresident a Europa de Goldman Sachs (càrrec pel qual cobrava 10 milions d'euros a l'any) i va formar part del Ministeri del Tresor italià en els anys 90, sent uns dels responsables d'importants privatitzacions com la d'Enel, Eni o Telecom.
En els principals ministeris, Draghi ha col·locat a persones de màxima fiabilitat per al sistema: el nou ministre d'Economia serà l'exdirector del Banc Central Italià, Daniele Franco; al capdavant de Transició Ecològica i Innovació i Transició Tecnològica –que acapararan una gran part dels fons europeus– estaran Roberto Cingolani, directiu de Ferrari, i Vittorio Colao, conseller de Vodafone; en els importants ministeris de Turisme i Desenvolupament Econòmic ha nomenat a dos alts càrrecs de la Lliga; i finalment, Luigi Di Maio, del M5E, seguirà dirigint Exteriors.
Ràpidament, la burgesia de tota Europa a través dels seus mitjans de comunicació ha realitzat una intensa campanya: intenten presentar-lo com un gran administrador, seriós i neutral, cridat a liderar la "modernització" de les institucions i l'economia i indústria del país. No obstant això, Draghi, a qui ningú ha votat, és un exemple molt clar de com, quan la classe dominant no és capaç d'estabilitzar la situació política pels mitjans habituals que permet la democràcia burgesa, no té cap empatx en donar un cop sobre la taula per a salvaguardar els seus interessos. Un avís a navegants de com impulsar i pilotar els plans d'ajust que necessiten en la major brevetat possible.
I en aquesta operació de fons, l'estratègia de la Lliga davant el nou Executiu reflecteix a la perfecció al servei de qui està la ultradreta: Salvini que, a més del seu discurs racista i xenòfob, es va caracteritzar per campanyes electorals i retòrica contra la Unió Europea i a favor de la "sobirania" del poble enfront dels tecnòcrates, a favor del nacionalisme econòmic i la sortida de l'euro; ara, però, s'ha convertit en un dels màxims defensors de la política "d’unitat nacional" i ha acceptat gustosament entrar en aquest Govern "europeista", aparcant temporalment el seu demagògic discurs antiestablishment amb l'excusa de "salvar" el país en la "guerra contra la Covid-19", és a dir, per a preservar els interessos de la burgesia italiana, defensar els interessos de la patronal (com va fer mentre va estar al Govern) i declarar la guerra a la classe treballadora.
La crisi interna del M5E s'ha aguditzat encara més arran del debat de sobre quin camí seguir davant aquest nou escenari. De fet, 20 senadors i 31 diputats es van negar a donar suport a Draghi i van ser expulsats. El líder d'aquest sector, Di Battista, ha abandonat la formació, això sí, no de manera definitiva ja que va assenyalar que si "Draghi fa les coses bé" podria tornar. A l'igual que en el cas de la Lliga, en una situació crítica els grillini han tornat a retratar-se –votant la investidura de Draghi– com el que són: cap alternativa real per a la classe treballadora i una crossa més per als capitalistes italians, com ja ho van demostrar formant Govern amb la Lliga i, després, amb la socialdemocràcia del PD.
El flagell del Coronavirus: la classe treballadora posa els morts, la burgesia pasta beneficis
Com en altres països, el coronavirus ha despullat la precarietat del sistema sanitari italià i provocat una veritable carnisseria: a dia d'avui es registren més de 100.000 morts, sent el sisè país del món amb més víctimes en xifres absolutes i el segon en nombre de morts (169) per cada 100.000 habitants. En les últimes setmanes, la corba de contagi –marcada per la propagació de les noves soques i la lentitud en la vacunació– ha augmentat de manera preocupant fins al punt que onze regions es troben, en el moment de redactar aquest article, en nivell vermell d'alerta i el nou Govern ha aprovat un confinament domiciliari a partir del 15 de març en aquestes zones, i tres dies de tancament total per Setmana Santa.
Les polítiques de Conte des de l'inici de la pandèmia es van caracteritzar per mantenir oberta l'activitat productiva. Així va passar en les principals zones industrials del país, com Llombardia i Emília Romagna; a més, es va aprovar un paquet d'ajudes per valor de 25.000 milions d'euros destinat a les grans empreses, mentre el sistema sanitari va quedar abandonat a la seva sort. D'aquesta manera, els grans banquers i empresaris han augmentat la seva taxa de beneficis durant aquest any de pandèmia, en contrast amb la situació d'empobriment de la classe treballadora i sectors amplis de les capes mitjanes.
Al desembre de 2019, la taxa oficial d'atur va arribar al 9% i la d'atur juvenil al 30%; segons Càritas, la taxa de pobresa va passar del 31%, al setembre de 2019, al 41% en el mateix mes del 2020; segons dades del Banc d'Itàlia, durant el primer confinament, un 30% de la població més pobra declarava no tenir recursos per pagar les despeses essencials del mes següent. L'informe anual d'Oxfam assenyala que, des de l'inici de la pandèmia, la riquesa dels 36 multimilionaris italians més rics va augmentar en 46.000 milions d'euros –una xifra obscena, equivalent a uns 7.500 euros per a cadascuna dels 6 milions de persones més pobres– i l'1% més ric del país té ja més patrimoni que el 70% més pobre.
I les perspectives econòmiques no són gens favorables. Abans del Coronavirus la situació ja era preocupant: l'economia va entrar oficialment en recessió el 2019 i el deute públic va arribar, en aquest any, al 134,7% del PIB. Ara, el deute ha sobrepassat el 150% i l'economia va caure un 8,9% el 2020. El Banc d'Itàlia preveu un creixement de tan sols el 3,4% per al 2021.
Cal aixecar una alternativa revolucionària
En tot aquest panorama la cúpula del principal sindicat, la CGIL –igual que les altres centrals, CISL i UIL– ha mantingut una estratègia de conciliació amb els diferents governs, acceptant sense lluita tots i cadascun dels atacs a la classe treballadora. Han fet el possible per a mantenir la pau social, fins i tot quan la ultradreta va arribar al poder i durant la massacre de la Covid-19. Davant Draghi, mantenen les seves bones maneres i persisteixen en la seva estratègia.
No obstant això, la situació objectiva portarà tard o d'hora a la classe obrera italiana a reprendre amb força els carrers, tot i l'absència d'una política de confrontació i de lluita per part dels que ocupen avui les direccions de l'esquerra. La classe treballadora i el jovent sí que han deixat clara la seva intenció de lluitar. Ho vam veure en les multitudinàries mobilitzacions impulsades pel moviment de les sardines en 2019 que van reflectir l'enorme ràbia acumulada durant els últims anys, i també en les lluites i vagues en les zones industrials del nord de país o les protestes dels sanitaris durant la pandèmia. Fora del parlament, la formació Potere al Popolo (Poder pel Poble) està arrossegant a sectors combatius de l'esquerra i ha criticat la formació del nou Govern i denunciat el seu caràcter de classe.
Cal aixecar una esquerra de combat, que denunciï la política conciliadora dels dirigents sindicals i l'esquerra reformista, que reivindiqui la necessitat d'una vaga general per a frenar els atacs (que no han parat), per a reconquerir drets i que exigeixi un pla de rescat a la sanitat i educació públiques. Cal una alternativa revolucionària, que s'oposi a la lògica d'aquest sistema i defensi un programa realment socialista, començant per la nacionalització dels sectors estratègics de l'economia sota control democràtic dels treballadors i treballadores.
[1] Coalició electoral reformista, a l'esquerra del PD.
[2] Escissió del PD liderada per Matteo Renzi.
