Cap confiança en Navalny. L'esquerra ha de defensar un programa contra la repressió, pels drets democràtics i pel socialisme

Rússia s'ha vist sacsejada per la mobilització de desenes de milers de persones en més d'un centenar de ciutats. Les protestes, organitzades per exigir l'alliberament d'Alexei Navalny, també han denunciat la desigualtat social, la manca de llibertats democràtiques i la corrupció del règim capitalista i autocràtic de Putin. Com és públic i notori, l'empresari Navalny està sent recolzat pels EUA i altres potències europees, però les forces socials que estan implicades en aquest conflicte poden desbordar aquest liberal pro Occident. En aquestes circumstàncies és crucial que els marxistes revolucionaris mantinguin una ferma posició d'independència de classe rebutjant qualsevol subordinació i aliança amb l'anomenada "burgesia liberal", i posin tot l'accent en construir una massiva oposició d'esquerres al règim de Putin.

Durant dos dissabtes consecutius, el 23 i 30 de gener, i el diumenge 31 de gener i el dimarts 2 de febrer davant el tribunal que ha jutjat Navalny, els manifestants es van enfrontar a una ferotge repressió que es va saldar amb milers de detinguts. Quines són les condicions objectives que han encoratjat aquestes mobilitzacions? Sens dubte, la profunda crisi econòmica i social que pateix la Rússia de Putin, agreujada enormement des de l'esclat de la pandèmia, i el fet que la llibertat d'expressió, d'organització i manifestació siguin constantment aixafades per l'Estat rus.

La caiguda abrupta del preu del petroli el 2020 va colpejar durament les exportacions russes i va arrastrar el ruble, al que cal afegir les sancions adoptades per la UE i els Estats Units amb motiu de la crisi ucraïnesa de 2014 i l'annexió de Crimea per part de Rússia. La pandèmia, que ha col·locat contra les cordes al malmès sistema sanitari rus, ha tingut conseqüències greus per al país: més de quatre milions de persones contagiades i més de 200.000 morts [1]. Tot i que Putin ha intentat donar una imatge de fortalesa amb la vacuna Sputnik V i plans d'immunització molt més ambiciosos que a Occident, el malestar per una desigualtat creixent s'estén: la riquesa dels grans oligarques va augmentar en 13.800 milions de dòlars en aquest any de crisi sanitària.

En aquest context, la difusió per part de Navalny d'un vídeo gravat per ecologistes russos del luxós palau estiuenc de Putin al Mar Negre, han despertat molta indignació. Unes imatges pròpies del podrit règim tsarista de principis del segle XX, i que posen en evidència el saqueig portat endavant per Putin i la seva camarilla.

La riquesa obscena dels oligarques russos, amb els quals fan lucratius negocis les mateixes potències occidentals que ara parlen de democràcia i llibertats, posa en evidència la putrefacció del capitalisme rus en el seu conjunt. I tant Putin com Navalny ho volen ocultar!

Qui és Alexei Navalny?

Alexei Navalny ha guanyat una enorme popularitat després de ser enverinat pels serveis d'intel·ligència russos, recuperar-se en un hospital alemany i decidir tornar a Rússia on l'esperaven els tribunals i una condemna a la presó gairebé segura. No obstant això, darrere de la seva decisió de tornar a Rússia està la llarga mà de les potències europees i dels Estats Units, interessats en debilitar Putin en la pugna que lliuren contra Rússia i la Xina en nombrosos escenaris de la política mundial.

Després de la detenció de Navalny, França, els Estats Units o Polònia han exigit en qüestió d'hores que es paralitzi la construcció del gasoducte Nord Stream 2 del Bàltic, al·legant que farà més depenent a la UE del gas rus. L'atenció dels mitjans de comunicació burgesos occidentals a les protestes a Rússia tampoc és casual, i contrasta amb el seu silenci respecte a aixecaments populars actuals com a Tunísia o el Líban.

Navalny es presenta a si mateix com un opositor del règim apel·lant especialment a la lluita contra la corrupció. No obstant això, la seva pròpia família va ascendir i es va enriquir en la Rússia de Yelsin durant els anys 90, beneficiant-se de la privatització d'una fàbrica de productes de cistelleria. Navalny es va llicenciar com a advocat i posteriorment va realitzar estudis sobre "finances i borses de valors" a la Universitat Financera de Moscou. Posteriorment va accedir a una beca a la prestigiosa Universitat de Yale per formar "líders emergents". Utilitzant el sector immobiliari i la borsa, va intentar escalar com qualsevol arribista fins convertir-se en un empresari influent, invertint en diverses empreses de petroli i gas com Gazprom i Lukoil, i es va asseure al Consell d'Administració de la principal aerolínia russa Aeroflot. La diferència amb altres empresaris és que no va tenir tant d’èxit.

El 1999 Navalny es va integrar en el partit ultraliberal Iàbloko, el fundador del qual, Grigory Yavlinsky, advocava per la completa "liberalització" de l'economia i una accelerada transició al capitalisme. Sota el pretext de la "desburocratització", Navalny reclama llibertat il·limitada per als empresaris russos. El 2005, fins i tot va cofundar la campanya "Dóna!" amb Mariya Gaidar –filla del famós i odiat Ígor Gaidar, que va organitzar la venda a preu de saldo de gran part de l'economia soviètica amb la seva "teràpia de xoc" en temps de Yeltsin–.

També ha estat acusat per malversar fons d'empreses estatals, com quan era assessor extern del Governador de la regió Província de Kírov, o per transferir milions de rubles a una empresa offshore a Xipre controlada pels seus germans. Alexei Navalny no s'oposa a l'explotació capitalista i a la corrupció que inevitablement implica, només li molesta no haver-se enriquit tant com altres i exigeix ​​el seu lloc entre aquesta elit d'oligarques.

El seu suposat liberalisme, que tant lloen els mitjans i governs europeus, l'ha combinat amb un furibund nacionalisme rus xenòfob, marxant al costat de grups neonazis i d'extrema dreta. El 2007, en un vídeo a favor de la possessió d'armes, comparava als pobles del Caucas amb "escarabats" amenaçant amb disparar; va participar en diferents edicions de la "Marxa Russa", manifestació nacionalista d'extrema dreta, on va prendre la paraula contra la immigració i a favor de retallar les subvencions a les regions del Caucas. Ha plantejat en reiterades ocasions que la immigració il·legal de la població caucàsica és el major problema de Rússia.

Abans de l'esclat d'aquestes protestes, Navalny no era una figura popular a l'escena política russa. En 2019, una enquesta del Centre Levada, contrari al Govern de Putin, mostrava que només el 9% dels russos el recolzaven, i que el 31% ni tan sols tenia interès pel seu treball, tot i que molts manifestaven el seu rebuig cap a Putin [2].

Putin no és cap amic dels treballadors russos

Quan Yeltsin i la seva camarilla de buròcrates estalinistes van organitzar a principis dels anys noranta del segle passat el saqueig de l'economia soviètica, es van crear les condicions per establir una nova classe d'oligarques capitalistes provinents de la pròpia nomenklatura del PCUS [3]. Van comptar òbviament amb el suport dels EUA i d'Alemanya. Durant anys, aquests sectors es van donar un autèntic festí, sumint a la societat russa en el caos i la misèria extrema. Un capitalisme mafiós i extremadament depredador es va aixecar sobre aquestes bases.

Aquest procés va catapultar Putin al poder com a representant qualificat d'aquestes mateixes elits. Però Putin es va assegurar d'enfortir l'aparell de l'Estat accentuant encara més el caràcter bonapartista del règim. Va utilitzar els vímets de la vella estructura repressiva estalinista i es va balancejar entre diferents oligarques per refermar la seva posició personal, retallant la influència d'aquells que podien perjudicar els seus interessos. Va estimular el nacionalisme gran rus recuperant els vells símbols del tsarisme, i al mateix temps va assimilar al Partit Comunista i a altres formacions "opositores" al joc d'una pseudodemocràcia vigilada, de la qual totes aquestes camarilles i aparells obtenien privilegis.

Putin no va fer res d'això per protegir la classe obrera, sinó per consolidar el capitalisme rus i el seu propi poder, estabilitzar la situació política oferint "llei i ordre", i canalitzar l'explotació i l'acumulació de la forma més ordenada. Els "oligarques" van seguir enriquint-se a mans plenes però respectant les regles que imposava el Kremlin.

La traumàtica experiència dels anys noranta, quan milions de russos van passar gana, explica per què el programa del "liberalisme" compta avui amb poc suport a Rússia. El propi Navalny va ser testimoni del ràpid declivi de Iàbloko des de mitjans dels 90, i de com van sortir de la Duma en 2007 amb un mínim històric de l’1,6%.

El Govern de Putin va comptar durant anys amb un suport bastant sòlid: presentant-se com una garantia enfront del caos, i gràcies al creixement econòmic derivat dels alts preus de les matèries primeres, es va consolidar una nova classe mitjana a les grans ciutats i capes importants de la classe obrera van obtenir un respir [4]. Però la situació ha empitjorat substancialment arran de la crisi econòmica mundial. El Govern ha imposat nombroses contrareformes socials, incloent el retard de l'edat de jubilació que va provocar mobilitzacions importants, i la repressió s'ha fet cada dia més ferotge, provocant la ira del jovent. El veterà ministre de Finances Alexei Kudrin ja va assenyalar el 2019 que si no es prenia mesures dràstiques en la lluita contra la pobresa es produiria una "explosió social".

Cap govern capitalista garantirà els drets democràtics!

El creixement de les protestes és un reflex de la crisi del règim capitalista de Putin, i de la seva pèrdua de suport popular. Però derrotar el nou tsar no pot passar per donar suport a elements com Navalny, defensor a ultrança de les privatitzacions, d'un capitalisme depredador i simpatitzant del nacionalisme rus xenòfob. Els marxistes revolucionaris han de participar en les mobilitzacions de masses, no per justificar a Navalny, sinó per establir un diàleg amb els sectors més avançats i radicalitzats del jovent, explicar qui és realment aquest opositor pro imperialista, les seves intencions i el seu programa, i posar tots els esforços a construir una forta oposició d'esquerres per arribar a la classe obrera i mobilitzar-la en la lluita contra Putin i la dels capitalistes russos.

Assistim a la crisi de la democràcia burgesa a tot el món. A Rússia, pensar que els marxistes han de col·locar al centre de la seva agitació la lluita per "institucions democràtiques de qualitat", per "parlaments" més representatius, és absurd. Fins i tot si la consciència de les masses ha retrocedit com a conseqüència d'anys d'estalinisme i de reacció capitalista, es tracta d'establir les consignes i el programa que elevin la consciència i l'organització dels treballadors i el jovent a l'altura de les tasques del moment.

El combat pels drets democràtics, contra la repressió i per la llibertat dels presos polítics ha d'estar vinculada a una alternativa socialista que trenqui amb el capitalisme: acabar amb la pobresa i la desocupació, assegurar un habitatge digne, sanitat i educació pública i de qualitat, elevar els salaris, blindar les pensions i els serveis socials, posar fi a la persecució de la comunitat LGTB i conquerir una democràcia amb justícia social, serà possible si la classe obrera arrenca a l'oligarquia el control de les palanques fonamentals de l'economia, la banca i les grans empreses, i les nacionalitza sota el seu control i gestió democràtica.

Per descomptat, cal lluitar i participar en totes les mobilitzacions progressives per demandes democràtiques i socials, però no com demòcrates petit burgesos sinó com a revolucionaris. La tasca de l'esquerra marxista a Rússia, la terra de la Revolució d'Octubre, és reprendre la bandera del genuí bolxevisme i rebutjar qualsevol aliança amb els sequaços de Putin o de Navalny.

[1] La xifra oficial del Kremlin ha estat de 72.000 morts el 2020, però a finals d'any les mateixes autoritats comunicaven un excés de 229.700 morts respecte al mateix període del 2019, i Tatiana Golikova, viceprimera ministra encarregada de coordinar la lluita contra la Covid, ho atribuïa majoritàriament al coronavirus (el 81%).

[2] En 2013, el 40% de la població russa va respondre afirmativament a la pregunta de si estava d'acord amb que el partit del Kremlin es digués "Partit dels lladres i dels pocavergonyes" (que va encunyar Navalny, entre d'altres).

[3] El terme nomenklatura defineix una elit de la societat de la Unió Soviètica -i per extensió, a la de la resta dels països del bloc comunista-, formada gairebé exclusivament per membres del Partit Comunista de la Unió Soviètica encarregats de la direcció de la burocràcia estatal, i d'ocupar posicions administratives claus en el govern, en la producció industrial i agrícola, en el sistema educatiu, en l'ambient cultural, etc., obtenint usualment grans privilegis derivats de l'execució d'aquestes funcions. Utilitzant aquesta posició, en el procés de restauració capitalista van aconseguir fer-se amb la propietat de milers d'empreses estatals estratègiques.

[4] Es va constituir un Fons de Benestar Social amb els ingressos del petroli i el gas que a dia d'avui té 165.000 milions d'euros, al qual ara ha hagut de recórrer Putin davant la duresa de la recessió econòmica.