Un tomb històric a l'esquerra fruit de deu anys de lluites contra l'austeritat

Les passades eleccions del 7 de febrer han marcat un punt d'inflexió en la situació política de la República d'Irlanda. La mobilització de vot del jovent i la classe treballadora ha clavat un cop dur al Fine Gael (FG) i al Fianna Fáil (FF), donant la victòria per primera vegada en la història al Sinn Féin (SF). Un fort cop per als dos partits tradicionals de la dreta que durant més de noranta anys s'han alternat en el poder garantint la governabilitat capitalista i el poder de l'Església catòlica.

Aquesta fallida del règim bipartidista i del duopoli conservador reflecteix el clima de ràbia social contra les polítiques d'ajust i retallades que aquests governs i l'elit capitalista europea han aplicat després del rescat financer de la troica. Una dècada d'austeritat salvatge que ha sacsejat la consciència d'amplis sectors del jovent, la classe treballadora i les capes mitjanes empobrides, pels quals les xifres de creixement econòmic del "miracle irlandès" només han portat més precarietat, desigualtat, la destrucció dels serveis públics i una degradació punyent en les seves condicions de vida. La pèrdua d'influència dels dos grans partits burgesos, hegemònics des de la independència del país, ha revelat un profund qüestionament de l'establishment i de les institucions.

Polarització social i lluita de classes. Crisi històrica del Fianna Fáil i del Fine Gael

Tot just uns dies abans dels comicis, la premsa burgesa situava a l'anterior primer ministre i candidat del Fine Gael, Leo Varadkar, com a clar vencedor. Segons aquesta anàlisi, la seva imatge pública, afavorida per les negociacions frontereres del Brexit o per les taxes pràcticament de plena ocupació, li permetria mantenir el seu suport social garantint l'estabilitat política. No obstant això, tota aquesta propaganda ha estat escombrada per l'increment de participació a les zones obreres, dibuixant el parlament més a l'esquerra de la història d'Irlanda.

Darrere dels comentaris dels analistes burgesos que parlen de l'èxit del rescat financer irlandès i de les xifres que situen Irlanda com l'economia que més creix de l'eurozona, la recuperació del Tigre Celta s'ha basat en un creixement sagnant de la desigualtat i de la bretxa entre rics i pobres. L'economia d'Irlanda es va recuperar ràpidament atraient inversions estrangeres gràcies a un dels Impostos de Societats més baixos d'Europa i a unes reformes laborals salvatges que han creat un dels mercats de treball més precaris entre els països capitalistes desenvolupats. Juntament amb un increment exponencial dels beneficis empresarials, el resultat d'aquesta recepta ha estat un enfonsament en les condicions de vida, amb un 37% de pobresa infantil. Dublín, la cinquena capital amb més multimilionaris del món, pateix una alarmant crisi d'habitatge que ha deixat a més de 10.000 persones sense llar.

Des de l'inici de la crisi, els efectes van colpejar severament Irlanda, les lluites socials contra l'austeritat van sacsejar el país amb importants vagues dels treballadors del sector públic i grans mobilitzacions contra l'agenda de retallades. Un bon exemple va ser la lluita contra les taxes de l'aigua, que va acabar amb la retirada de les mateixes fruit de la pressió als carrers. No obstant això, els dirigents sindicals van signar amb el Govern els acords de "Croke Park" garantint la pau social i desmobilitzant els sectors en lluita.

Malgrat tot, el moviment que va impulsar el referèndum de l'avortament, arrencant una victòria al Govern i a la poderosa Església Catòlica, o diferents vagues imposades des de baix com la dels pilots de Ryanair o la dels 40.000 treballadors del SNH que han hagut de enfrontar l'estratègia de pau social dels dirigents de la ICTU (central sindical irlandesa), mostren el potencial i la radicalització que s'ha gestat entre àmplies capes de la societat. El brusc gir electoral és conseqüència de tots aquests esdeveniments de la lluita de classes, un combustible que ha soscavat l'aparent estabilitat política i social.

Els dos partits tradicionals de la burgesia han obtingut el pitjor resultat de la seva història, caient 7 punts respecte a les eleccions de 2016. Una tendència a la baixa que es ve desenvolupant des de l'esclat de la crisi econòmica de 2008 i que ha provocat el seu progressiu ensorrament. Han passat d’acaparar entre les dues formacions el 84% dels vots a obtenir actualment un 42% i 67 escons conjuntament, quedant-se a 13 seients de la majoria absoluta. Per primera vegada el Fine Gael i Fianna Fáil no arriben conjuntament a la majoria absoluta, un canvi profund que demostra les transformacions decisives que s'han produït en la consciència entre àmplies capes de treballadors i del jovent.

Victòria del Sinn Féin i creixement de l'esquerra parlamentària

En contrast, i malgrat la campanya salvatge dels mitjans de comunicació agitant el fantasma de l'IRA, el Sinn Féin passa d'un 14% de vots en 2016 a un 24,53%, convertint-se en el partit més votat, tot i no haver presentat candidats en totes les circumscripcions. Enfront dels més de 80 candidats presentats per FG i FF, el Sinn Féin només va presentar 40, dels quals 37 van obtenir escó. D'haver presentat més candidats potser la victòria hauria estat encara més gran. A Dublín, per exemple, el SF se situa com a primera força en 4 de les 5 circumscripcions electorals, gràcies al pes més gran de la classe obrera i el jovent.

Una victòria basada en un programa enfocat a pujar els impostos a grans fortunes i multinacionals per fer front al problema de l'habitatge, en acabar amb la precarietat laboral i en posar fi a la privatització del servei nacional de salut.

D'altra banda, el jovent ha tingut un pes decisiu en aquests resultats, i en el gir a l'esquerra que en general s'ha produït, a l'ésser un dels sectors més castigats per l'extensió de la precarietat i el col•lapse dels serveis públics , i pel seu paper en primera línia en la mobilització contra la dreta i la reaccionària jerarquia eclesiàstica en el referèndum per la legalització de l'avortament. Entre els joves, el Sinn Féin ha obtingut un 32% de suport, davant el 16% del Fine Gael i el 14% del Fianna Fáil.

Un altre reflex d'aquest gir a l'esquerra és l'ascens del Partit Verd, que passa del 2,7% dels vots al 7,13%, impulsat com en altres països per les mobilitzacions contra el canvi climàtic. D'altra banda, la candidatura Solidarity-People Before Profit (Solidaritat- La gent per davant dels beneficis), formada per diversos partits de l'extrema esquerra, i que va irrompre amb força en 2016, retrocedeix del 3,9% al 2,63%, perdent un diputat i 27.000 vots. Un vot que s'ha canalitzat a través del SF com un vot útil i radical de cara a colpejar a la dreta.

Al mateix temps, el Partit Laborista, el qual va ser el principal partit de l'esquerra irlandesa, continua enfonsant-se: passa del 6,6% dels vots al 4,38%. El 2011 va obtenir gairebé el 20% dels sufragis, però la seva col•laboració amb l'agenda neoliberal del Govern del FG el 2011, en plena hecatombe econòmica, ha suposat la seva progressiva desaparició.

El vot conjunt de les diferents formacions d'esquerres ha passat del 30 al 40% de l'electorat, aconseguint un rècord històric. Un reflex del profund gir a l'esquerra que s'ha produït en la societat irlandesa des de la crisi econòmica.

Un altre element significatiu és el suport a la consigna per la reunificació d'Irlanda. Una enquesta publicada recentment mostra que el 51% dels votants d'Irlanda del Nord i més del 60% dels votants al Sud donen suport a la unificació. Amb un Brexit sota el mandat reaccionari dels tories, i en un context de crisi social i creixement de la polarització política i social, la qüestió nacional irlandesa amenaça de tornar a emergir com un factor de desestabilització per al capitalisme i de radicalització especialment entre el jovent. La qüestió nacional està a l'ADN de la lluita de classes d’Irlanda, i per tant no es pot obviar o veure com un element secundari o accidental.

Només una alternativa socialista podrà posar fi a l'austeritat

Després de les eleccions la classe dominant es troba davant d'un escenari complicat, apareixent, com en altres països, el fantasma de la ingovernabilitat i de la repetició electoral. Els càlculs per assegurar un Govern amb capacitat de mantenir la seva agenda de contrareformes i retallades pressupostàries es compliquen. Les dificultats d'aquests dies per a la negociació d'investidura són una bona mostra de la crisi política que enfronta la burgesia.

D'una banda, l'aritmètica parlamentària impossibilita al FF i FG formar un Govern de coalició. Al mateix temps ja han manifestat el seu rebuig rotund a obrir qualsevol diàleg amb el SF. Un pacte sostingut amb altres forces com els laboristes, els socialdemòcrates o diputats independents conformarien un Govern feble que acceleraria la pròpia crisi que travessen la dreta i la institucionalitat burgesa, impulsant encara més el Sinn Féin.

El SF té la responsabilitat i una enorme oportunitat de trencar amb les polítiques d'austeritat. No obstant això, això només serà possible trencant amb la lògica del sistema, i rebutjant qualsevol diàleg o acord amb els dos partits responsables de la crisi social que pateix el país, el FF i el FG. L'intent del SF d'aparèixer com una força responsable i oberta a dialogar amb tots dos partits és un error i reflecteix les limitacions de les polítiques reformistes. El seu èxit ha estat fruit d'haver col•locat els problemes de la classe treballadora en el debat polític, però ara cal mantenir una política coherent, en aquest cas a l'oposició, de cara a fer efectives les demandes de la classe obrera i el jovent: habitatge digne i assequible, defensa de la sanitat pública, acabar amb la precarietat laboral, etc. Poder satisfer les aspiracions que s'han expressat en aquest tomb electoral històric a l'esquerra només serà possible amb un programa que s'enfronti a l'autèntic poder darrere de tots els governs burgesos, el poder de la banca i les grans multinacionals, i fer-ho basant-se en la mobilització de la classe obrera i el jovent.

Si quelcom ha quedat clar és que una situació d'estabilitat i pau social està completament descartada. L'horitzó d'una nova recessió en l'economia mundial dibuixa un futur de grans convulsions que afectaran de ple a Irlanda. Les eleccions han tret a la llum el potencial existent per aixecar una alternativa anticapitalista i socialista que guanyi la confiança de les masses. Aquesta és la tasca més urgent del moment.