Fora el Govern Macron!

Tot i el clamorós silenci, el menyspreu i la manipulació informativa dels grans mitjans de comunicació burgesos, la rebel·lió de la classe obrera francesa contra el Govern d'Emmanuel Macron i la seva reforma de les pensions continua amb força dos mesos després, convertint-se ja en la vaga més llarga de la història del país.

Caiguda de popularitat i les maniobres de Govern

Les jornades de mobilització general del 9 i 11 de gener van arrancar l'any reunint a centenars de milers de persones arreu del país i incorporant nous sectors a la lluita. El president Macron, enormement afeblit i amb un índex de popularitat que ha caigut més de la meitat des de l'inici del seu mandat -del 57% de juny del 2017 a l'actual 25%, segons un sondeig publicat pel diari Le Figaro-, va anunciar el mateix dia 11 estar disposat a cedir parcialment, retirant de manera "provisional" un dels eixos de l'atac: l'elevació a 64 anys de l'edat mínima de jubilació per cobrar el 100% de la pensió, deixant-la en els 62 anys actuals.

Alhora, a través del seu primer ministre, Édouard Philippe, va enviar una carta als agents socials en la qual proposa organitzar una conferència de finançament amb el Govern, patronal i sindicats per trobar una fórmula de finançament alternativa de les pensions que permeti "l’equilibri del sistema de cara al 2027", és a dir: “decidir entre tots” com estalviar 12.000 milions d'euros sense baixar les pensions i molt menys incrementar les cotitzacions patronals. Una taula de diàleg fins a l'abril les conclusions de la qual puguin ser integrades en el tràmit final de l'aprovació parlamentària de la llei, previst per al juny.

De passada, d'aquesta manera, pretén esquivar les eleccions municipals de març, "rebaixant" el conflicte social per tal d'evitar un resultat que pot ser estrepitós per a la seva formació, La República en Marxa.

Si bé aquest pas enrere de Macron és una prova de l'enorme força del moviment, del desgast del seu Executiu i una clara evidència que es pot guanyar aquesta batalla, també és convenient alertar de la maniobra dilatòria que s'oculta darrere de la mateixa. El seu objectiu principal és tractar de desactivar la mobilització, treure els treballadors dels carrers i implicar els dirigents sindicals, o almenys a una part -el dirigent de la CFDT, Laurent Berger, ja ha acceptat desmarcant-se de la vaga, així com UNSA-, en les retallades que es duguin a terme, desprestigiant-los davant la seva pròpia base. Això sí, si no hi ha acord "el Govern afrontarà les seves responsabilitats".

Així ho entenen els treballadors que es mantenen ferms, i que compten amb un impressionant suport social. Durant les últimes setmanes nous sectors s'han sumat a les mobilitzacions: estibadors i portuaris, professions liberals, treballadors del tractament de residus, estudiants, treballadors del sector privat... apuntalant a aquells sectors que resisteixen des del primer dia. Una treballadora assenyalava amb claredat: "la gent no fa la vaga més llarga des del Maig del 68 per rendir-se i retrocedir. Anirem fins al final"; una altra afirmava: "No volem ser la generació que sacrifiqui a la següent"; la caixa de resistència de la CGT arribava en la tercera setmana de gener als dos milions d'euros i, segons un sondeig de l'empresa BVA, el 70% de la població francesa no només dóna suport a les vagues, sinó que considera que la lluita ha de continuar.

El Consell de Ministres aprova la reforma, la classe obrera respon amb la mobilització

Les concessions de Macron no només no li estan servint per calmar la mobilització, sinó que estan omplint de confiança en les seves pròpies forces a la classe obrera i el jovent francès, reafirmant-los en els seus mètodes de lluita: la vaga general, les manifestacions de masses, els comitès de lluita... els únics capaços de tirar enrere els atacs dels capitalistes.

Així, el divendres 24 de gener, coincidint amb la presentació de la llei al Consell de Ministres, la Intersindical -amb la CGT al capdavant, que segueix exigint la retirada total de la contrarreforma- convocava una altra jornada de vaga i manifestacions. Per més propaganda repetint insistentment que no es pot doblegar el Govern per tractar de desmoralitzar als vaguistes i per més que s'estigui incrementant durament la repressió policial, la resposta ha estat contundent: al voltant de 1.300.000 persones van sortir novament per tota França, amb prop de 400.000 a París, la principal manifestació d'aquesta setena jornada de vaga general.

Per tercera vegada, l'emblemàtica torre Eiffel ha estat tancada, en el transport, el sector que més està suportant el pes de la vaga, les alteracions han tornat després de diversos dies de relativa calma. Juntament amb el transport, que segueix a l'avantguarda i va deixar clar que "no estem cansats, aquesta lluita segueix", els treballadors de refineries, ports o de la principal empresa d'energia de país, entre d'altres, als carrers es va poder veure una presència massiva d'estudiants i el jovent obrer, així com de professors de secundària (que protesten també pel nou i elitista mètode d'avaluació de batxillerat). També s'han posat en vaga els bombers o els advocats, que han fet famoses les accions tirant les seves togues a terra en senyal de protesta i s'han contagiat a altres àmbits com la sanitat, la inspecció laboral, l'ensenyament...

Un element significatiu d'aquesta jornada va ser la participació de treballadors de la CFDT a les manifestacions sota el crit de "Som aquí, som aquí, tot i que Berger no vulgui, la base és aquí", deixant clar el rebuig a la política d’esquirolatge dels seus dirigents. Uns dies abans, vaguistes de RATP (metro i transport urbà de París) i SNCF (ferrocarrils) van entrar a la seu central de la CFDT per advertir Berger que "no negociïn per nosaltres" una mostra de l'ambient existent.

Per una vaga general indefinida fins fer fora Macron

La determinació dels treballadors està més que provada. Les protestes se succeeixen diàriament, la nova jornada de vagues del 29 de gener va tornar a mostrar-nos grans manifestacions, que van ser seguides per les protestes dels dies 30 i 31 i van continuar fins el 6 de febrer. Però els treballadors no poden seguir en vaga i manifestant-se eternament. Ens trobem en un moment decisiu de la lluita.

Les condicions per a la victòria estan donades. Els dirigents sindicals no poden donar balons d'oxigen al Govern, es tracta de fer caure el Govern, i la direcció de la CGT té tota la responsabilitat de fer-ho. No n'hi ha prou amb fer crides a "fer més vagues". Es tracta de posar damunt de la taula un pla de lluita coordinat, que aglutini i sigui capaç de desplegar la immensa força que estan demostrant els treballadors en l'acció, per a això cal posar tots els mitjans i preparar ja una vaga indefinida total fins a fer fora Macron.

Aquest pla ha d'incloure l'organització i coordinació de comitès a les fàbriques, en tots els centres de treball i d'estudi, en barris i localitats, i l'elaboració d'una plataforma reivindicativa que inclogui, juntament amb el rebuig de la contrareforma de pensions, la reversió de totes les retallades i retrocessos en els drets laborals, socials i democràtics dels últims anys, que lluiti per l'increment de la inversió en la sanitat, educació i serveis públics, que exigeixi la renacionalització de tots els sectors privatitzats i la nacionalització dels grans monopolis i la banca per poder dur-lo a terme.

Una victòria de la classe treballadora francesa es convertiria ràpidament en un revulsiu per a la classe obrera europea i internacional. Sí que es pot.