La lluita de classes a França no dóna treva. L'any comença amb la convocatòria per part de la CGT i altres sindicats de dues noves jornades de manifestacions els dies 9 i 11 de gener, i la paralització del 7 al 10 de gener d’un sector estratègic, les refineries.

Després de complir-se un mes des de la impressionant vaga general del 5 de desembre que va paralitzar el país i va reunir al voltant d'un milió i mig de manifestants als carrers, la força de la classe obrera -decidida a tirar enrere la contrareforma de les pensions del Govern Macron- ha obligat els dirigents sindicals a anar molt més enllà dels seus plans inicials, convertint aquest moviment de vagues en el més llarg des de 1985.

Un moviment que ha aconseguit la unitat en la lluita de les armilles grogues amb el moviment sindical a través de la vaga general; que destaca pel protagonisme que està tenint la presa de decisions en les assemblees dels centres de treball, imposant el calendari de lluita i la seva extensió; que amb el transport a l'avantguarda, afecta tant al sector públic com al privat i incorpora a noves capes a les aturades indefinides i a les manifestacions; i que està aconseguint un massiu suport social -el 61% dels francesos dóna suport a les aturades i el 75% rebutja el discurs de cap d'any de Macron-, materialitzant-se en una històrica caixa de resistència que ha aconseguit 1’6 milions d'euros en només un mes.

Un moviment que té a la mà la possibilitat de doblegar Macron i fer caure el seu Govern, convertint-se en un referent per al conjunt del moviment obrer a tota Europa.

La contrareforma de les pensions, un punt d'inflexió

Des que va esclatar la crisi econòmica, la burgesia francesa va llançar un atac frontal contra la classe treballadora que va ser respost amb contundents vagues sectorials i generals, que durant els últims deu anys han sumit als successius Governs en profundes crisis polítiques enfonsant les carreres de diversos mandataris. En aquest context, la vaga iniciada el 5 de desembre passat marca un punt d'inflexió.

La reforma de les pensions és un dels objectius històrics de la burgesia francesa, que ja ho va intentar sota el mandat de Chirac durant els anys 90 i posteriorment amb Sarkozy el 2012. En aquesta ocasió, Macron pretén unificar i igualar els 42 trams de cotització existents a la baixa, així com augmentar l'edat de jubilació de 62 a 64 anys. En una ostentació de cinisme i arrogància presenta aquesta reforma com "justa", però la realitat és que ni els més humils veuran augmentada la seva pensió i els sectors que, fruit de la lluita de dècades, tenen un règim de pensió en millors condicions veuran com retrocedeix i perdran poder adquisitiu després de la jubilació.

L'anunci que es va posar en marxa a principis de l'any 2020 va desencadenar la fúria per part de la classe treballadora. Convé assenyalar que la contundència i massivitat amb la qual els treballadors estan responent és conseqüència no només d'aquesta mesura sinó també de l'acumulació d'un llarg i enorme descontentament social.

Sota el Govern de Macron, en només dos anys, s’ha limitat al 30% la fiscalitat sobre el capital i es va eliminar l’Impost de Solidaritat a la Fortunes (ISF), dirigit als més rics. Al seu torn, els lloguers es van incrementar el 50% entre 2005 i 2015, i els preus immobiliaris entre 2010 i 2018 es van desbocar, augments patits per les famílies més humils als barris obrers. A això s'uneix l'extensió de la precarietat laboral i els acomiadaments o la congelació de les pensions i les retallades en el subsidi d’atur.

A nivell laboral, en el 2018 Macron va aprovar la modificació dels EROs, permetent acomiadar part de la plantilla d'una empresa si ho accepta la majoria dels representants sindicals, eliminant controls i compensacions anteriors. Després de la seva aprovació, gegants com Peugeot i Société Générale van acomiadar 1.300 i 900 treballadors respectivament. En un context similar, l'anunci de la reforma de les pensions ha estat la gota que ha fet vessar el got.

Vagues massives els dies 5 i 17 de desembre

La necessitat de fer confluir tots els sectors en una gran vaga general era un clam entre els treballadors. La massivitat en la participació i la continuïtat que està tenint aquesta lluita evidencien l'estat d'ànim i la disponibilitat dels treballadors i treballadores a arribar fins al final.

La resposta a la convocatòria de vaga va ser absolutament històrica. Es calcula que van participar al voltant de 1’5 milions de treballadors en les més de 250 manifestacions al llarg i ample de país, sent especialment notable en el transport amb una paralització del 90% del servei ferroviari. Els treballadors del transport públic, ja havien anunciat que el 5 de desembre seria el punt de partida per a una vaga indefinida, com ho està sent un mes després. Al sector privat també va tenir una incidència molt gran, sent els treballadors de refineries la punta de llança, parant pràcticament al 100% la producció.

L'èxit de la convocatòria i l'enorme sensació de força que senten els treballadors ha obligat els dirigents a donar continuïtat a la vaga en pràcticament tots els sectors. Tal és així que en la vaga del 17 de desembre la participació va ser més elevada i els sectors que van acordar en assemblea sumar-se a la vaga indefinida van augmentar.

La compareixença l’11 de desembre del primer ministre Edouard Philippe, anunciant algunes modificacions i l'obertura d'una taula de diàleg per arribar a un acord, no només no va tenir l'efecte desmobilitzador que esperaven sinó que va fer que la CFDT -principal sindicat que no s'havia unit a les convocatòries de les vagues- acabés convocant contra l'augment de l'edat de jubilació als 64 anys.

Fora el Govern Macron

Tots els plans del Govern de Macron per sufocar la lluita, han fracassat. El demagògic anunci de renunciar a la seva pensió vitalícia com a cap d'Estat no ha commogut a ningú, i la crida desesperada a fer una "treva per Nadal" va tornar a xocar amb el mur dels treballadors. El dia de Nadal, només 4 de cada 10 trens van circular a França i de les 16 línies de metro de París únicament dos es van obrir. A més, els treballadors del sindicat de l’energia de la CGT van tallar la llum a diverses de les grans companyies que cotitzen en borsa, i a cinc refineries van decidir anar a la vaga total els dies 26, 27 i 28 de desembre, bloquejant el lliurament de combustible i afectant també l'activitat dels ports, on els estibadors també s'han sumat a la vaga.

I la cosa no acaba aquí, el comunicat aprovat pels treballadors del metro de París i els ferrocarrils de la regió parisenca és contundent, no només amb el Govern sinó molt explícitament amb els seus dirigents sindicals: "Després d'haver demostrat que no hi hauria treva, la base vol la generalització de la vaga".

En la mateixa línia està escrit el comunicat de les federacions de ferrocarril, transport, energia i productes químics de la CGT que adverteixen a Macron: "si el primer ministre insisteix en afirmar que el país no està bloquejat, els treballadors del sector públic i privat trauran les conclusions que han de duplicar les mobilitzacions, multiplicar les crides a la vaga en totes les empreses i implementar encara més el nivell de les seves accions".

Macron sap perfectament que a dia d'avui la possibilitat d'arribar a un acord està lluny. Els dirigents sindicals no tenen més remei que exigir la retirada íntegra del pla i mantenir la vaga. La pressió per baix és enorme. El secretari general de CGT, Philippe Martínez, va iniciar 2020 declarant: "Fan falta més vagues a tot arreu", cridant al bloqueig de les refineries entre el 7 i 10 de gener per exercir més pressió i pels dies 9 i 11 s'esperen grans manifestacions, just abans que aquesta reforma es discuteixi en el Consell de Ministres i es porti al febrer a l'Assemblea Nacional.

Els pitjors temors de la burgesia s'estan complint. Una derrota de Macron seria una catàstrofe per als capitalistes: no només suposaria la fi del Govern sinó, encara més important, seria una victòria històrica de la classe treballadora obrint un nou escenari.

Les condicions per a la victòria estan donades. Els dirigents sindicals no poden donar balons d'oxigen al Govern, es tracta de tombar-lo, i la direcció de la CGT té tota la responsabilitat de fer-ho, per això no n'hi ha prou amb dir que "calen més vagues".

Tot i que la possibilitat d'arribar a acords per part dels dirigents sembla llunyana, els treballadors han de prendre en tot moment la iniciativa -com estan fent fins ara-, tenir sota un estricte control sobre els seus dirigents, estar atents a qualsevol tipus de maniobra que pretengui deixar-los al marge, i obligar-los per la força dels fets a presentar un pla de mobilitzacions contundent que organitzi l'enorme força existent demostrada i prepari ja una vaga indefinida total fins a fer fora Macron.

Aquest pla ha d'incloure l'organització i coordinació de comitès a les fàbriques, en tots els centres de treball i d'estudi, en barris i localitats, i l'elaboració d'una plataforma reivindicativa que inclogui, juntament amb el rebuig de la contrareforma de pensions, la reversió de totes les retallades i retrocessos en els drets laborals, socials i democràtics dels últims anys, que lluiti per l’increment de la inversió en la sanitat, educació i serveis públics, que exigeixi la renacionalització de tots els sectors privatitzats i la nacionalització dels grans monopolis i la banca per poder dur-lo a terme.

Les espases estan alçades. La burgesia francesa i Macron es preparen per a una lluita molt dura, però els treballadors també. Les tradicions combatives de la classe obrera francesa, i l'exemple de l'últim any de lluita de les armilles grogues, són una inspiració per a tots els lluitadors del món.