No hi ha alternativa sota el capitalisme!

El Brexit està revelant la profunda crisi social i política que pateix el capitalisme britànic. Després de mesos negociant un acord de sortida de la Unió Europea i després de més d'una desena de votacions perdudes al Parlament, el Govern de Theresa May i el Partit Conservador es troben sumits en una crisi històrica. Segueix sense haver acord per a evitar una sortida caòtica de Gran Bretanya de la UE, que tindria conseqüències desastroses, i l'única solució a curt termini sembla ser la de guanyar una mica més de temps, amb una nova pròrroga acordada in extremis fins al proper mes de octubre.

Retallades, precarietat laboral, pobresa i desigualtat

L'explicació a aquest caos la trobem en la profunda crisi social que pateix Gran Bretanya des de fa dècades. La realitat per a la classe treballadora i el jovent ha estat l'enfonsament de les seves condicions de vida, un creixement accelerat de la desigualtat, i un procés generalitzat de precarització de les seves condicions laborals, conseqüència de les constants retallades de l'Estat de benestar, especialment intensos després de la tornada dels tories al Govern en l'any 2010. Aquestes contrareformes i retallades segueixen l'estela de les brutals polítiques de Margaret Thatcher contra la classe obrera, continuades i assentades pel laborisme de Blair, i que han sembrat les llavors de l'actual crisi social que pateix la societat britànica.

Des de l'esclat de la crisi econòmica el 2007 s'ha produït un creixement exponencial de la precarietat laboral i dels treballs “brossa”, temporals i amb salaris de misèria. A això ha contribuït l'extensió dels anomenats contractes de zero hores; amb ells quals el treballador està a disposició de l'empresari a temps complet, però només rep el seu salari per les hores treballades, quan l'empresari el crida per treballar, ja sigui una, dues o cinc hores. Aquests contractes suposen ja un 25% de tota l'ocupació creada. També ha crescut l'autoocupació, els falsos autònoms, ocupació tipus Uber o Deliveroo, afectant a més de tres milions de persones. En contrast amb això, el 2018 les grans multinacionals britàniques han aconseguit rècord històric de beneficis.

Totes aquestes xifres estan darrere dels resultats en el referèndum del Brexit del 2016. Àmplies capes de la classe treballadora i sectors empobrits de la classe mitjana van identificar a la UE com un dels principals impulsors de les polítiques de retallades i austeritat. També expliquen la dificultat de la classe dominant britànica per a donar una sortida a la situació creada. No obstant això, dos anys després del referèndum, amplis sectors de la classe obrera veuen el carreró sense sortida davant el qual es troben, i endevinen que al final seran ells, una vegada més, els que paguin els plats trencats del Brexit.

El fracàs del nacionalisme econòmic

En importants regions industrials, per exemple el nord-est d'Anglaterra, on el Brexit va obtenir gairebé un 59% de suport, la perspectiva en el cas d'una sortida sense acord és d'una contracció del PIB del 16% (el doble del previst pel Banc d'Anglaterra per al conjunt de l'economia britànica). El 60% de les exportacions d'aquesta regió, amb importants indústries de l'automoció, van dirigides a Europa. Nissan, per exemple, ja ha anunciat retallades, ja que els nous aranzels després de la sortida de la UE suposarien més de 500 milions de lliures en costos.

Després de la sortida de la UE, les tarifes aranzelàries a aplicar seran les de l'Organització Mundial de Comerç: un 4,5% per als cotxes i un 10% per als components. Un altre sector afectat serà el ramader, amb aranzels d'un 70% per al boví i d'un 45% pel be. D'altra banda, es preveu també una forta pujada dels preus dels aliments ja que el 30% de les seves importacions procedeixen de la UE.

Tot això està despullant el carreró sense sortida que suposa el nacionalisme econòmic, que únicament contribueix a aprofundir les tendències recessives de l'economia, tal com es va veure durant la crisi dels anys trenta. El Brexit és també l'altra cara de la guerra comercial i aranzelària que lliuren a nivell mundial les potències capitalistes pel mercat mundial. Un camí en el qual no hi ha sortida ni per a la classe obrera ni per a la majoria de la població.

Un nou referèndum?

Tot això explica el canvi en les enquestes, i el fet que ara, en cas de celebrar un segon referèndum, pogués vèncer l'opció de la permanència. Una part important de la classe treballadora que al seu dia va votar pel Brexit veu amb preocupació i impotència les conseqüències d'un Brexit caòtic, que podria suposar una nova volta de rosca en forma de deslocalitzacions, baixades de salaris i acomiadaments.

El moviment People's Vote, que va organitzar recentment una marxa a Londres amb un milió d'assistents, ha crescut significativament durant els últims mesos generant pressió de cara a la celebració d'un segon referèndum. Si aquest es celebrés s'agreujaria la crisi de legitimitat de l'establishment polític i institucional. Aquest moviment està liderat en gran part per importants sectors empresarials, sense posar-se sobre de la taula alternatives en benefici dels treballadores i treballadors, i defensant la permanència a la UE de l'austeritat i les retallades.

Fora el Govern de May. Per una alternativa socialista!

D'altra banda, amb el Partit Conservador a la vora de l'escissió, la victòria de Corbyn i el Partit Laborista si les eleccions es celebressin ara guanya pes. Les últimes enquestes assenyalen que obtindria un 37% dels vots davant del 23% dels tories i el 18% dels euroescèptics.

Un sector de la burgesia britànica, representat en part pel Partit Conservador i per formacions euroescèptiques i xenòfobes com l’UKIP, va apostar pel Brexit com una forma de desviar l'atenció i de sortejar la crisi de legitimitat causada per les seves polítiques d'ajust i retallades. No obstant això, aquesta estratègia s'ha convertit en un bumerang que amenaça amb reduir a cendres al propi Partit Conservador.

Cal aixecar una alternativa socialista, l'única alternativa per a la classe treballadora tant dins com fora de la Unió Europea. Per això el primer pas és acabar amb l'odiat Govern de Theresa May, que si no ha caigut encara ha estat per l'absència d'una alternativa fiable per a la classe dominant, que tem no poder controlar la situació d'efervescència social que crearia una victòria electoral de Corbyn, i per l'absència d'un pla contundent de mobilitzacions als carrers per tombar-lo, responsabilitat tant dels dirigents sindicals com del propi Corbyn i el seu equip.

Corbyn ha de trencar amb aquesta estratègia de pau social, fer una crida a omplir els carrers i lluitar per una victòria contundent a les urnes amb un programa que posi fi a les retallades i l'austeritat, que posi la riquesa del país al servei de la majoria, expropiant als principals bancs i multinacionals responsables d'aquest terrible desastre social, i que es converteixi en una referència de cara a lluitar per una Europa unificada sobre bases socialistes, on la pobresa, l'explotació i la desigualtat es converteixin en records del passat.