Davant la catàstrofe econòmica i social, cal aixecar una alternativa revolucionària que lluiti pel socialisme

Fa quatre anys, el 5 de juliol, el poble grec es mobilitzava massivament per votar en un referèndum contra els nous plans d'austeritat imposats en un tercer rescat per la dictadura de la Troika (Comissió Europea, BCE i FMI). Tot i la brutal campanya internacional de por i xantatge, gairebé un 62% dels electors van votar OXI (NO) als nous plans d'ajust. Dies després, Tsipras i el Govern de Syriza cedien completament davant la Troika, acordant un tercer rescat en condicions encara pitjors a les fixades en el pla sotmès a referèndum.

El passat 7 de juliol, després de quatre anys de polítiques d'austeritat per part del govern de Syriza, se celebraven noves eleccions generals, vencent el partit tradicional de la dreta Nova Democràcia, els abanderats del SÍ en aquell referèndum. El conservador Kyriakos Mitsotakis, amb 158 escons i el 39,53% dels vots, podrà governar amb majoria absoluta, gràcies als 50 escons extra que obté el partit més votat en el sistema electoral grec. La burgesia europea ha celebrat amb magnificència el triomf de la dreta, plantejant aquests resultats com un exemple de la tornada a l'estabilitat i la moderació. No obstant això, aquesta anàlisi superficial no es correspon amb la realitat.

Nova Democràcia, una victòria no tan contundent amb una abstenció històrica

En primer lloc, la victòria de Nova Democràcia, amb 2.251.411 vots, queda molt lluny dels 3.000.000 de vots que obtenia abans de l'esclat de la crisi econòmica, recollint el gruix d'aquests 750.000 vots més d'altres formacions de dretes ara desaparegudes (To Potami, Anel i EK), que van obtenir en les anteriors eleccions més de 600.000 vots conjuntament. Realment ens trobem davant d'un reagrupament del vot de la dreta al voltant de ND.

D'altra banda, la participació electoral ha estat la segona més baixa de la història, només per darrere de les eleccions de setembre de 2015 després del referèndum, quedant-se en un 57,92%, poc més de la meitat del cens, tot i haver-se ampliat l'edat per votar per primera vegada fins als 17 anys. Des de l'esclat de la crisi econòmica la participació electoral no ha deixat de disminuir, des de percentatges al voltant del 75%, demostrant la gran desconfiança que sent la població grega cap a la democràcia parlamentària i les institucions burgeses.

Una altra dada significativa, tot i la derrota de Syriza, és que l'esquerra globalment (Syriza; Kinal; KKE i MeRA25) obté més vots, 2.732.517 vots enfront dels 2.625.925 de les formacions de la dreta. El KKE es manté al voltant dels 300.000 vots, sent incapaç d'atraure nous sectors del jovent i la classe treballadora descontents amb Syriza. D'altra banda, irromp al Parlament, amb 9 escons i gairebé 200.000 vots, el nou partit d'esquerres de l'ex ministre d'economia Gianis Varufakis, que va dimitir després del referèndum una vegada que Tsipras va acceptar els plans d'ajust del tercer rescat.
El partit feixista Alba Daurada queda fora del parlament, passant de 379.581 vots a 165.709, quedant per sota de la franja del 3% i perdent els seus 18 escons. El gruix dels seus votants passa a les files dels seus nous competidors d'extrema dreta Solució Grega, que entren per primera vegada al parlament amb 208.805 vots i 10 escons. Un nou partit creat al calor del conflicte macedoni, que comparteix grup parlamentari amb Vox a Europa, i que ha adoptat el discurs de nacionalisme econòmic de Trump o Le Pen.

L'austeritat derrota Syriza

El partit de Tsipras ha perdut 464.890 vots respecte a les eleccions de gener de 2015 i 144.730 vots respecte a les eleccions de setembre d'aquest mateix any. Aconsegueix el segon lloc amb un 31,53% dels vots i 86 escons. Com veiem, ja van perdre el gruix dels seus vots després de la traïció al resultat del referèndum i després d'acceptar les draconianes condicions del tercer rescat.

Encara que Syriza hagi pogut evitar el seu enfonsament, aglutinant el vot útil de l'esquerra enfront de la dreta, aquest retrocés té un significat profund. El govern de Tsipras ha colpejat al poble grec aplicant duríssims ajustos (més de 88 mesures exigides per la troika pel "rescat" de 86.000 milions d'euros), continuant les polítiques dels seus predecessors de ND i el PASOK, fruit d'acceptar la lògica capitalista. Els mateixos dirigents de la UE i de la Troika l'han elogiat públicament, assenyalant com un alumne avantatjat que ha complert els seus deures: nova retallada de les pensions del 30% (per 20a vegada), noves privatitzacions continuant el desmantellament i venda a saldo del sector públic (com el Port del Pireu a una companyia Xina), augment de l'IVA i d'altres impostos directes, una nova llei d'execucions hipotecàries amb subhastes en línia de propietats de cara a embargar ràpidament a treballadors que no poden pagar els seus deutes amb els bancs, etc.

Entre els tres plans de rescat Grècia ha rebut més de 286.000 milions d'euros, i queda definitivament hipotecat el seu futur. En l'estiu de 2018 la Troika va establir la fi del seu tutelatge, però el malson està lluny d'haver acabat. Avui el deute públic arriba a un 180% del PIB grec, l'atur supera el 20%, entre el jovent el 40%, i s'ha destruït el 25% de PIB des que va començar la crisi. Segons les dades del Banc de Grècia, 427.000 persones van abandonar el país des de 2008.

Després del referèndum, el discurs de Syriza va virar bruscament cada vegada més cap a la dreta. Una deriva que ha suposat aplicar en molts casos una política repressiva i reaccionària, tal com ha passat amb els refugiats, amuntegats en autèntics camps de concentració i vivint a la intempèrie. A petició de la troika, també va endurir les condicions de cara a poder convocar vagues locals, restringint aquest dret fonamental de les i els treballadors. Aquesta política ha implicat mantenir intacte el poder econòmic i polític de la reaccionària Església Ortodoxa o de l'aparell militar. El Govern de Syriza, alhora que aplicava noves retallades, es negava a retallar la voluminosa despesa militar, la 3a més alta de l'OTAN, garantint els negocis dels capitalistes grecs i europeus.

Lliçons d'una lluita exemplar

La classe obrera grega, després de més de 50 vagues generals, centenars de mobilitzacions massives a la plaça de Sygtanma, moviments com "jo no pago" contra les elèctriques i la pobresa energètica, o després de protagonitzar centenars d'ocupacions de fàbriques, instituts o hospitals contra els acomiadaments i les retallades, va donar una victòria històrica a Syriza amb un mandat molt clar: no a l'austeritat i no a la Troika! Un mandat reconfirmat pel posterior resultat del Referèndum.

La classe dominant europea pretenia donar una lliçó a les i els treballadors grecs i europeus, aixafant una lluita que s'havia convertit en un exemple i una inspiració per a milions a tot el continent. Malgrat tot, la classe obrera grega va estar a l'altura de les circumstàncies, donant la victòria a Syriza i posteriorment al OXI en el referèndum.

Ara, dirigents com Pablo Iglesias intenten reescriure la història de cara a justificar la traïció de Tsipras i el seu Govern. Al·leguen que no hi havia alternativa, assenyalant fins i tot, després de la derrota electoral, que van tenir la valentia d'enfrontar-se als poderosos. Però no, no va ser així. Va ser la classe obrera grega qui es va enfrontar als mateixos, desafiant les amenaces de la Troika i del gran capital nacional i internacional. Tsipras i els dirigents de Syriza van cedir, es van agenollar davant aquests, i van trair les aspiracions d'un poble disposat a lluitar i resistir.

Un nou Govern dels rics i per als rics

El nou president, Kyriakos Mitsotakis, és membre d'una de les famílies més riques de tota Grècia. Després d'estudiar a les escoles i universitats més elitistes, va fer carrera professional en el món de les finances, a la consultora McKinsey a Londres, després en una filial de AlphaBank i més tard com a director gerent de NBG Venture Capital en el Banc Nacional de Grècia. El nom de la seva dona apareix en els papers de Panamà i ell mateix va ser acusat de rebre 137 mil euros en l'escàndol de suborns de Siemens. El gabinet amb el qual pretén governar suposa tota una declaració d'intencions, compost d'anteriors ministres dretans de ND, de ultraliberals i d'ex membres de partits d'extrema dreta com LAOS o EPEN.

Entre les seves mesures, baixades d'impostos, començant per l'impost de societats i per les cotitzacions empresarials a la seguretat social, amb l'objectiu d'atraure la inversió estrangera, i continuar reduint la despesa pública, és a dir, la despesa social, reduint encara més el nombre de funcionaris. També ha deixat clara la seva oposició als convenis col·lectius i sectorials, la seva aversió als sindicats i la seva intenció de flexibilitzar encara més el ja molt precari "mercat laboral". Ha posat damunt la taula la creació d'universitats privades, prohibides ara per la constitució, i augmentar la participació de les empreses privades en l'àmbit universitari. Les mateixes receptes per tant que han portat a Grècia fins a l'actual catàstrofe social i econòmica, quelcom que implicarà sens dubte noves convulsions. Un nou període en què la classe obrera i el jovent, tot i les dificultats, s'obrirà de nou pas a través de la lluita als carrers contra l'austeritat, la misèria i totes les xacres conseqüència del sistema capitalista.