La classe obrera portuguesa va tocar el cel amb les mans
El 25 d’abril es va complir el 45è aniversari de la Revolució dels Clavells. Reproduïm a continuació la introducció del llibre "La Revolució dels Clavells", de Jordi Rosich, publicat per la Fundació Friedrich Engels al març de 2013.
Una oportunitat històrica per acabar amb el capitalisme
A dos quarts d'una de la matinada del 25 d'abril de 1974 es va s'emetia per Ràdio Renascença la cançó Grândola, vila morena. Era el senyal escollida pels capitans del Moviment de les Forces Armades (MFA) per posar en marxa el cop militar que posaria fi a la dictadura més vella d'Europa. Encara que cap dels joves militars que van emprendre aquella acció era conscient que estaven obrint les comportes d'un dels processos revolucionaris més profunds de la història recent, això va ser el que va succeir.
La revolució portuguesa de 1974-1975 ha englobar-se en l'onada revolucionària internacional de finals dels anys seixanta i setanta del segle XX, que a Europa va tenir la seva expressió en el Maig del 68 francès, la tardor calenta italiana de 1969, la caiguda de la Dictadura dels Coronels grecs en 1974 i la situació prerevolucionària que va portar a la caiguda de la dictadura franquista a l'Estat espanyol. De tots aquests processos, aquell que va estar més a prop de fer caure el sistema capitalista i l'Estat burgès va ser, sens dubte, la revolució dels Clavells.
La caiguda de la dictadura salazarista va donar pas a una explosió de participació de milions de treballadors, homes, dones i joves, en la vida política i social del país. De nord a sud, es van generalitzar els comitès de treballadors a les fàbriques i els comitès de veïns als barris; es va procedir a la depuració dels elements feixistes vinculats a la repressió a les empreses, ràdios i diaris; dins de l'exèrcit, els soldats participaven i discutien obertament de política i qüestionaven les decisions del comandament militar. Es produeix un increment vertiginós i massiu de la militància en les organitzacions polítiques d'esquerres. En els mesos que van seguir al 25 d'abril, tots els intents dels capitalistes de tallar aquest estat d'efervescència i de participació popular en la vida política, mitjançant campanyes contra l'"anarquia", cops d'Estat reaccionaris, repressió i sabotatge econòmic, van radicalitzar encara més als treballadors, als camperols i a la base de l'exèrcit, empenyent la revolució cap endavant. En un moment donat, els latifundis van ser presos pels jornalers i la banca va ser nacionalitzada per exigència dels propis treballadors bancaris; altres sectors clau també van ser nacionalitzats i en totes les empreses es va estendre, en major o menor mesura, el control obrer, en molts casos mitjançant l'ocupació directa.
Va ser l'acció de les masses, particularment dels treballadors i les seves famílies, la que va convertir el cop del MFA (Moviment de les Forces Armades) contra la dictadura en una veritable revolució social. Les reivindicacions democràtiques -com l'alliberament dels presos polítics, legalització de partits i sindicats, llibertat d'expressió, reunió i organització; depuració dels elements feixistes de l'aparell de l'Estat, càstig als torturadors de la PIDE (la policia política de la dictadura) - estaven completament lligades a reivindicacions laborals i socials, com la dignificació de les condicions de treball, l'accés a l'habitatge i la cultura, la millora dels barris, etc. Molt ràpidament, tot es va transformar en un qüestionament del poder polític i econòmic dels capitalistes. Una estrofa d'una cançó que es va fer molt popular després del 25 d'Abril deia: "La llibertat només pot ser quelcom seriós si va acompanyat per la pau, el pa, l'habitatge, la salut i l'educació". Efectivament, els treballadors es van prendre molt seriosament la llibertat, però no com una consigna buida de contingut; per això van prendre el camí de la transformació socialista de la societat.
La burgesia i els seus mitjans de comunicació, en no poder ignorar uns esdeveniments que van marcar tan profundament la vida d'una generació de treballadors i joves, han fet un esforç sistemàtic per consolidar una imatge romàntica i bastament simplificada de la revolució dels Clavells, llevant-li tot el seu contingut de classe, revolucionari i socialista. Aquesta versió falsa dels fets limita la revolució a un sol dia, el 25 d'Abril, quan aquell dia, sent molt important, en realitat va ser l'inici d'una revolució que es va perllongar durant 20 mesos. Per a la burgesia, tot el que no sigui el 25 d'Abril i la instauració d'un règim parlamentari cal ser esborrat de la memòria o ser reduit a una sèrie de "excessos" que no s'han de repetir.
No obstant això, la dinàmica real dels esdeveniments després del 25 d 'Abril, determinada sobretot per l'empenta de la classe obrera i de la joventut, i per la incapacitat del capitalisme d'oferir cap alternativa a les profundes aspiracions de canvi social, va portar la revolució a un punt crític de ruptura amb el capitalisme i amb l'Estat burgès. Les coses van arribar tan lluny i les condicions van ser tan favorables per als interessos i aspiracions dels treballadors, que el diari burgès britànic The Times va arribar a anunciar, en una de les portades de març de 1975: "El capitalisme ha mort a Portugal". Realment, després de la Segona Guerra Mundial, en cap altre país europeu una revolució socialista triomfant va estar tan a l'abast de la mà. La veritat és que el sistema econòmic capitalista i l'Estat burgès van estar greument ferits a Portugal, però no morts. El gran problema de la revolució va ser que les direccions de les organitzacions de masses de l'esquerra, tant polítiques com sindicals, no van defensar un programa conseqüentment socialista. La revolució es va quedar a mitges, no es va completar, i això va permetre als capitalistes, 20 mesos després del 25 d'Abril, recuperar la iniciativa i consolidar de nou el seu control sobre la situació, tot i que van haver de passar molts anys perquè poguessin revertir completament les conquestes socials i els canvis aconseguits per la revolució dels Clavells.
