Per comprendre el moment actual a Portugal és crucial entendre la situació del capitalisme internacional. De París a Port-au-Prince les protestes no retrocedeixen ni davant la repressió més dura. A l'Índia eclosionen les majors vagues de la història, la Xina és assolada per vagues "salvatges" sector rere sector, i fins i tot als Estats Units s'alça un nou moviment obrer. A tot el món el jovent entra massivament en la lluita política.

Després d'una dècada de crisi i amb l'amenaça d'una nova recessió a l'horitzó, les relacions entre classes socials estan sent pertorbades violentament i la democràcia burgesa trontolla reduint la seva base social. El seu eix, el "centre" liberal, es va trencar aclaparadorament -amb partits de la ex socialdemocràcia tradicional patint un procés de ‘pasokització’. Molts governs adquireixen trets bonapartistes reaccionaris en economies tan importants com la italiana o la brasilera. Mentrestant, la "revolució bolivariana" és sacsejada pels cops de l'imperialisme, avivant la memòria de Pinochet i mostrant, un cop més, les conseqüències inevitables de la política de la conciliació de classes practicada en aquest cas per la direcció del PSUV.

L'espai per a la pau social s'esvaeix dia a dia, mentre les contradiccions del capitalisme inciten a la classe obrera i la burgesia a un enfrontament obert. És una època marcada per la revolució i contrarevolució. La forma en com la classe treballadora s'organitzi i actuï, i de com responguin les seves direccions a cada país ha de determinar, en última instància, el resultat d'aquest cicle de la lluita de classes.

Reorganització de classes a Portugal

A Portugal, el moviment general del capitalisme s'expressa en formes específiques, però té la mateixa essència. I si avui vivim el major atac al dret a la vaga des de la Revolució de 1974, és precisament perquè vivim una de les majors onades de vagues des de la Revolució.

Moltes d'aquestes vagues tenen un caràcter defensiu, però tot i així són intolerables per al capital. Els serveis públics concentren la majoria d'aquestes vagues. Després dels professors, els infermers ara estan en la primera línia de batalla amb la seva vaga quirúrgica. Però diversos grups professionals vinculats a la logística i al transport -com els estibadors- poden fàcilment estrangular el capital amb una vaga igualment quirúrgica en la circulació de mercaderies, matèries primeres o força de treball.

La burgesia nacional, malgrat el seu profund provincianisme, ja ha mostrat entendre almenys això. Les mesures adoptades per a limitar el dret de vaga dels infermers (coneguda com a 'requisició civil'), és en realitat un atac a tots els treballadors. Per això mateix, quan la Fiscalia General de la República va segellar la "legitimitat democràtica" de suspendre un dret democràtic, el primer ministre António Costa va declarar que això valia des d'ara per a tota la funció pública. L'aparell de l’Estat burgès s'està preparant per al futur: qualsevol sector de la classe obrera que pugui paralitzar un punt essencial de l'economia, es veurà davant d'aquest mecanisme legal amb redoblada facilitat.

Qui sembla no entendre això són les direccions del Bloco d'Esquerda (BE), del Partit Comunista Portuguès (PCP) i de la Confederació General de Treballadors Portuguesos (CGTP), mostrant la seva disposició a col·laborar en aquest assumpte amb el govern del Partit Socialista ( PS), i indirectament amb la burgesia nacional, per assegurar la pau social.

Tots els aparells burocràtics de l'esquerra parlamentària van atacar, amb més o menys desvergonyiment, la vaga dels infermers, i van cobrir el flanc esquerre del PS mentre aquest preparava, a la vista de tothom, un cop aclaparador contra la vaga.

Sectors de la dreta, amb tot l'assossec que li dóna la "geringonça", funda una quantitat incomptable de partits, han provat variades formes de discurs reaccionari, i s’atreveixen fins i tot a posar-se al capdavant de vagues inevitables que la CGTP es nega a dirigir, com succeeix precisament amb els infermers.

Dins i fora dels partits parlamentaris, es tracen noves línies polítiques. Divisions, unificacions, coalicions, tot tipus de desenvolupaments orgànics tenen lloc, d'esquerra a dreta, amb més o menys velocitat, i ni el mateix PCP i la seva central sindical escapen del procés: el Sindicat d'Infermers Portuguesos, de la CGTP, perd suport per cada dia en què es manté sense organitzar un pla de lluita conseqüent.

Vaga general pel dret a la vaga!

Els treballadors i els militants de l'esquerra han de organitzar-se i combatre les polítiques de conciliació de classes que no només perpetuen l'austeritat sinó que preparen el camí a atacs més brutals.

Grècia va mostrar fins on pot arribar la violència de la burgesia imperialista. I quan Passos Coelho i el seu cost de ministres van repetir ad nauseam que "Portugal no és Grècia", d'una manera completament diferent a la desitjada tenien raó. El procés de descomposició de les cúpules burocràtiques que dirigeixen les organitzacions d'esquerra i el moviment obrer, així com la decadència del PS, es perllonguen per un llarg període de temps a diferència del procés tan ràpid viscut a Grècia. Però les conseqüències poden anar més enllà. A Portugal, els germans de Tsipras al BE, abraçats al PS, capitulen abans d'arribar a ser part del govern, i els líders "comunistes" s'uneixen a ells en aquesta deriva.

Amb tot, i malgrat aquestes direccions, les úniques organitzacions capaces de transformar la situació són encara el BE, el PCP i la CGTP, sent aquesta última l'organització obrera més important, amb poder per paralitzar el país.

Davant aquests atacs al dret a la vaga, només hi ha un camí per l'esquerra: la convocatòria d'una vaga general de 24 hores com a primer pas per posar fi a la llei de la requisició civil -establint el ple dret a la vaga-, per acabar amb l'austeritat, conquerir 35 hores per a tots, un salari mínim de 900 € i la contractació col·lectiva.

Amb aquestes consignes, els marxistes revolucionaris lluitem a Portugal per construir un front únic que unifiqui a la classe treballadora i el jovent partint des de la base, en els centres de treball, als barris i centres d'estudi. És l'hora de passar a l'acció.