Fa tres mesos, 172 parlamentaris – tres quartes parts del grup parlamentari laborista – van llançar un cop d’estat contra el líder del partit Jeremy Corbyn. Comptaven amb el recolzament de totes les forces de la classe dominant. Les grans empreses i els mitjans de comunicació de dretes han atacat constantment a Jeremy mentre la maquinària laborista impedia que milers dels seus seguidors poguessin votar a les eleccions.
Tots els seus esforços no han servit per res, el 24 de Setembre Jeremy va ser tornat a escollit amb un marge ampli, el 61,8% dels vots, més de l’aconseguit a la seva primera victòria. La participació va ser molt alta, més de mig milió de votants, Jeremy va guanyar amb majoria a cada una de les categories: afiliats del partit, simpatitzats i seguidors registrats.
Els blairistes estan sorpresos pel massiu recolzament a les mesures anti-austeritat defensades per Jeremy Corbyn. Això no significa, no obstant, que es reconciliïn amb el lideratge de Corbyn o amb la perspectiva que el laborisme es converteixi en un partit anti-austeritat.
Els capitalistes es van beneficiar enormement de la transformació del laborisme original al nou laborisme de Tony Blair, el que va permetre que el debat polític fos monopolitzat per les idees pro-mercat al llarg d’aquests últims vint anys. Ells representen les forces que hi havia rere el cop d’aquest estiu contra Jeremy Corbyn i la derrota d’aquest primer intent per desbancar-lo és un cop contundent.
Però degut a que les apostes estan molt altes, és clar que no serà l’últim intent de la classe dirigent de recuperar el seu inqüestionable anterior control del Partit Laborista. Què s’ha de fer per consolidar la victòria de Jeremy Corbyn –transformar realment el laborisme en un moviment de masses anti-austeritat, socialista i de la classe obrera – és la qüestió crítica a la que s’afronten avui els socialistes a Gran Bretanya.
Cap compromís amb la dreta
Quan s’aproximava la seva primera victòria fa un any a les eleccions per la direcció del partit, Jeremy Corbyn era optimista davant les amenaces d’una contrarevolució de l’establishment laboralista. Deia que “els complots, els dobles complots, sub-complots i les conspiracions són fascinats”. Un periodista de The Guardian a un acte de campanya a Leeds li va explicar: “deixant a una banda els suggeriments que si es converteix en el líder laborista s’afrontaria a un cop per desbancar-lo”, va recórrer al desafortunat exemple del president nord-americà, Abraham Lincoln, com presumpta “figura unificadora” després de la guerra civil americana, com “l’ecemple a seguir (...) amb malicia cap a ningú i caritat cap a tothom”. (5/8/16)
Els esdeveniments dels últims dotze mesos dins del Partit Laborista, que van culminar amb el cop d’estat d’aquest estiu, demostren l’equivocat que estava Corbyn al pretendre reconciliar, en aquest cas, no a representats de la mateixa classe, sinó de diferents classes. És un error que ara no ha de tornar a repetir.
El curs dels esdeveniments de l’estiu demostra que la posició de Jeremy Corbyn encara és fluixa. Si tres vots haguessin canviat de posició a la reunió de la Comissió Executiva Nacional del Laborisme (NEC) del 12 de Juliol, quan es decidia si era necessari exigir les nominacions dels parlamentaris abans d’aparèixer a la papereta de votació, Owen Smith, Angela Eagle i un altre de la dreta podria haver sigut escollit sense oposició, com ho va ser Gordon Brown al 2007 després de la dimissió de Tony Blair. Només les protestes de milers de militants laboristes i sindicalistes van evitar el que podria haver estat el final imperatiu de l’oportunitat que representa el lideratge de Jeremy Corbyn per transformar el Partit Laborista.
Per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, la NEC va cancel·lar durant l’estiu totes les reunions regulars del Partit i va suspendre varies agrupacions, inclosa l’agrupació local més gran, mentre la notòria “unitat de compliment” va portar a terme el que el canceller a l’ombra, John McDonnell, correctament qualifica com “una purga manipulada contra els seguidors de Jeremy Corbyn”.
En última instància, encara romanen les estructures i les relacions de poder que es van desenvolupar sota el nou laborisme, que van destruir la capacitat de la classe obrera d’influir dintre del partit. La direcció de Jeremy Corbyn és un cap de pont en contra de les forces del capitalisme dins del Partit Laborista. No obstant, la tasca continua sent prendre les principals bases de la dreta al grup parlamentari laborista (PLP), l’aparell nacional del partit i, a nivell local, desplaçant a la gran majoria dels 7.000 regidors que estan aplicant l’agenda de l’austeritat dels tories.
Organització i política
Un primer pas de Jeremy Corbyn després del seu triomf hauria de ser el restabliment del paper central que tenien els sindicats dins del Partit Laborista, d’acord amb la seva importància com les veus col·lectives de milions de treballadors.
La representació sindical dins del Partit Laborista, quan és exercida democràticament pels militants sindicals, suposa un potencial per a que la classe obrera controli als seus representats polítics. Va ser aquesta la característica que va definir al Partit Laborista durant el passat, abans del nou laborisme, com un “partit capitalista dels treballadors”. En altres paraules, mentre tenia una direcció que invariablement reflectia la política de la classe capitalista, mantenia una estructura mitjançant la qual els treballadors podien desafiar a la direcció i amenaçar els interessos dels capitalistes. És necessari restaurar els drets dels sindicats.
Unes altres mesures també necessàries són la democratització de les estructures del Partit Laborista, esterilitzades durant anys pel blairisme, amb la reivindicació clau de tornar a re-seleccionar als parlamentaris. Però al mateix temps que es permet a les agrupacions locals substituir als parlamentaris per a les pròximes eleccions generals en una línia més afí, fins aleshores es deuen adoptar mesures a nivell nacional per controlar-los. Els 172 parlamentaris que van preparar el cop d’estat amb la presentació de la moció de “no confiança” el 28 de Juny, només haurien de continuar el grup parlamentari si accepten la renovació del mandat de Corbyn i la seva política contra l’austeritat i la guerra.
És necessari també el rearmament ideològic. Al 1995 Tony Blair va abolir un compromís històric del laborisme, la Clàusula Quatre de la Part IV dels estatus del partit: “la propietat comú dels mitjans de producció, distribució i intercanvi”. La substitució d’aquesta clàusula va comprometre al partit a la dinàmica de “l’empresa i el mercat”, “el rigor de la competència” i “un pròsper sector privat”.
Al Socialism Today (Revista teòrica del Socialist Party) d’aquest mateix mes, en un article titular El desafiament corbyeconòmic, Hannah Sell, Secretaria General adjunta del Socialist Party, explica com la política econòmica defensada per Jeremy Corbyn i John McDonell representa una ruptura important, inclús si tan sols és parcial, amb les panacees neoliberals incrustades a la clàusula quatre blairista. És veritat que han provocat el furor de l’antic membre del comitè monetari del Banc d’Anglaterra, David Blanchflower que, en un nou intent equivocat de conciliar amb la dreta, va ser escollit l’any passar pel comitè assessor econòmic del laborisme, Blanchflower diu a Corbyn i McDonnell que “han d’acceptar la realitat del capitalisme i els mercats moderns, els hi agradi o no!”; per suposat defensant a Owen Smith a les eleccions. (The Guardian. 2/8/16)
No obstant, desafortunadament, i tal com ja vam explicar, la corbyeconomia és en última instància una forma de keynesianisme, i no respon a l’acusació de Banchflower que “els mercats de bons i accions”, que encara serien lliures per a dirigir l’economia, “se’l menjarien [a Corbyn] amb patates”. No hi ha substitut per un programa clar de propietat pública i democràtica dels bancs, institucions financeres i grans empreses, sota el control i la gestió dels treballadors, la base essencial per una nova forma de societat –el socialisme- en oposició al sistema capitalista de mercat.
Reintegrar als socialistes
La discussió i la clarificació necessària de la política i les idees és la raó d’una altra reivindicació vital del pròxim període: el dret de tots els socialistes, inclosos aquells anteriorment exclosos o expulsats, a participar al Partit Laborista, inclús els grups organitzats.
La batalla per la direcció ha revelat el terror mòrbid que sent la classe dominant i els seus representats dins del laborisme precisament als “socialistes organitzats”. Sobre tot l’ala de dretes. L’exemple més rellevant és l’atac del vicepresident laborista Tom Watson contra els “sinuosos trotskistes” i l’espectre de Militant, el predecessor del Partit Socialista. Al Socialism Today d’aquest mes Peter Taaffe, Secretari General del Partit Socialista i un dels membres del comitè de redacció de Militant expulsat del laborisme al 1983, aprofita aquesta nova alarma per Trotsky per tornar la mirada cap al seu veritable i autèntic llegat.
Els capitalistes tenen unes “tendències” dintre del laborisme que recolzen tant materialment com ideològicament, inclús mitjançant el pes dels mitjans de comunicació. Per una altra banda, el grup parlamentari laborista, i a nivell local els regidors, són una casta organitzada, una “tendència” que compta amb els recursos de l’Estat que acompanyen els seus llocs de treball, fons de l’estat (incloent els “diners curts” per a “garantir el funcionament de la oposició parlamentaria”), al que cal sumar el paper dels funcionaris veterans del partit i dels ajuntaments. Així que, per què no s’ha de permetre que també s’organitzin els que s’oposen al capitalisme?
La millor forma d’aconseguir-ho, i debilitar l’obsessió dels mitjans de comunicació capitalistes per fabricar “complots conspiratius”, seria permetre als partits i a les organitzacions socialistes afiliar-se obertament al Partit Laborista, com un partit cooperatiu.
La transformació del Partit Laborista al nou laborisme no va ser un únic acte sinó tot un procés de consolidació al llarg dels anys. Per revenir aquesta transformació tampoc bastarà amb un sol acte, sinó que requerirà l’organització d’un moviment de masses amb l’objectiu conscient d’acabar amb el llegat del nou laborisme, políticament i organitzativament. La reelecció de Jeremy Corbyn és un altre pas en aquest camí, que ha de ser construït amb un urgència.
La victòria de Corbyn, un altre pas per transformar el laborisme
Publiquem a continuació un anàlisi dels companys del Socialist Party d’Anglaterra i Gales, on tracten la victòria arrasadora de Jeremy Corbyn i les tasques dels marxistes respecte al laborisme al pròxim període.
Fa tres mesos, 172 parlamentaris – tres quartes parts del grup parlamentari laborista – van llançar un cop d’estat contra el líder del partit Jeremy Corbyn. Comptaven amb el recolzament de totes les forces de la classe dominant. Les grans empreses i els mitjans de comunicació de dretes han atacat constantment a Jeremy mentre la maquinària laborista impedia que milers dels seus seguidors poguessin votar a les eleccions.
Tots els seus esforços no han servit per res, el 24 de Setembre Jeremy va ser tornat a escollit amb un marge ampli, el 61,8% dels vots, més de l’aconseguit a la seva primera victòria. La participació va ser molt alta, més de mig milió de votants, Jeremy va guanyar amb majoria a cada una de les categories: afiliats del partit, simpatitzats i seguidors registrats.
Els blairistes estan sorpresos pel massiu recolzament a les mesures anti-austeritat defensades per Jeremy Corbyn. Això no significa, no obstant, que es reconciliïn amb el lideratge de Corbyn o amb la perspectiva que el laborisme es converteixi en un partit anti-austeritat.
Els capitalistes es van beneficiar enormement de la transformació del laborisme original al nou laborisme de Tony Blair, el que va permetre que el debat polític fos monopolitzat per les idees pro-mercat al llarg d’aquests últims vint anys. Ells representen les forces que hi havia rere el cop d’aquest estiu contra Jeremy Corbyn i la derrota d’aquest primer intent per desbancar-lo és un cop contundent.
Però degut a que les apostes estan molt altes, és clar que no serà l’últim intent de la classe dirigent de recuperar el seu inqüestionable anterior control del Partit Laborista. Què s’ha de fer per consolidar la victòria de Jeremy Corbyn –transformar realment el laborisme en un moviment de masses anti-austeritat, socialista i de la classe obrera – és la qüestió crítica a la que s’afronten avui els socialistes a Gran Bretanya.
Cap compromís amb la dreta
Quan s’aproximava la seva primera victòria fa un any a les eleccions per la direcció del partit, Jeremy Corbyn era optimista davant les amenaces d’una contrarevolució de l’establishment laboralista. Deia que “els complots, els dobles complots, sub-complots i les conspiracions són fascinats”. Un periodista de The Guardian a un acte de campanya a Leeds li va explicar: “deixant a una banda els suggeriments que si es converteix en el líder laborista s’afrontaria a un cop per desbancar-lo”, va recórrer al desafortunat exemple del president nord-americà, Abraham Lincoln, com presumpta “figura unificadora” després de la guerra civil americana, com “l’ecemple a seguir (...) amb malicia cap a ningú i caritat cap a tothom”. (5/8/16)
Els esdeveniments dels últims dotze mesos dins del Partit Laborista, que van culminar amb el cop d’estat d’aquest estiu, demostren l’equivocat que estava Corbyn al pretendre reconciliar, en aquest cas, no a representats de la mateixa classe, sinó de diferents classes. És un error que ara no ha de tornar a repetir.
El curs dels esdeveniments de l’estiu demostra que la posició de Jeremy Corbyn encara és fluixa. Si tres vots haguessin canviat de posició a la reunió de la Comissió Executiva Nacional del Laborisme (NEC) del 12 de Juliol, quan es decidia si era necessari exigir les nominacions dels parlamentaris abans d’aparèixer a la papereta de votació, Owen Smith, Angela Eagle i un altre de la dreta podria haver sigut escollit sense oposició, com ho va ser Gordon Brown al 2007 després de la dimissió de Tony Blair. Només les protestes de milers de militants laboristes i sindicalistes van evitar el que podria haver estat el final imperatiu de l’oportunitat que representa el lideratge de Jeremy Corbyn per transformar el Partit Laborista.
Per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, la NEC va cancel·lar durant l’estiu totes les reunions regulars del Partit i va suspendre varies agrupacions, inclosa l’agrupació local més gran, mentre la notòria “unitat de compliment” va portar a terme el que el canceller a l’ombra, John McDonnell, correctament qualifica com “una purga manipulada contra els seguidors de Jeremy Corbyn”.
En última instància, encara romanen les estructures i les relacions de poder que es van desenvolupar sota el nou laborisme, que van destruir la capacitat de la classe obrera d’influir dintre del partit. La direcció de Jeremy Corbyn és un cap de pont en contra de les forces del capitalisme dins del Partit Laborista. No obstant, la tasca continua sent prendre les principals bases de la dreta al grup parlamentari laborista (PLP), l’aparell nacional del partit i, a nivell local, desplaçant a la gran majoria dels 7.000 regidors que estan aplicant l’agenda de l’austeritat dels tories.
Organització i política
Un primer pas de Jeremy Corbyn després del seu triomf hauria de ser el restabliment del paper central que tenien els sindicats dins del Partit Laborista, d’acord amb la seva importància com les veus col·lectives de milions de treballadors.
La representació sindical dins del Partit Laborista, quan és exercida democràticament pels militants sindicals, suposa un potencial per a que la classe obrera controli als seus representats polítics. Va ser aquesta la característica que va definir al Partit Laborista durant el passat, abans del nou laborisme, com un “partit capitalista dels treballadors”. En altres paraules, mentre tenia una direcció que invariablement reflectia la política de la classe capitalista, mantenia una estructura mitjançant la qual els treballadors podien desafiar a la direcció i amenaçar els interessos dels capitalistes. És necessari restaurar els drets dels sindicats.
Unes altres mesures també necessàries són la democratització de les estructures del Partit Laborista, esterilitzades durant anys pel blairisme, amb la reivindicació clau de tornar a re-seleccionar als parlamentaris. Però al mateix temps que es permet a les agrupacions locals substituir als parlamentaris per a les pròximes eleccions generals en una línia més afí, fins aleshores es deuen adoptar mesures a nivell nacional per controlar-los. Els 172 parlamentaris que van preparar el cop d’estat amb la presentació de la moció de “no confiança” el 28 de Juny, només haurien de continuar el grup parlamentari si accepten la renovació del mandat de Corbyn i la seva política contra l’austeritat i la guerra.
És necessari també el rearmament ideològic. Al 1995 Tony Blair va abolir un compromís històric del laborisme, la Clàusula Quatre de la Part IV dels estatus del partit: “la propietat comú dels mitjans de producció, distribució i intercanvi”. La substitució d’aquesta clàusula va comprometre al partit a la dinàmica de “l’empresa i el mercat”, “el rigor de la competència” i “un pròsper sector privat”.
Al Socialism Today (Revista teòrica del Socialist Party) d’aquest mateix mes, en un article titular El desafiament corbyeconòmic, Hannah Sell, Secretaria General adjunta del Socialist Party, explica com la política econòmica defensada per Jeremy Corbyn i John McDonell representa una ruptura important, inclús si tan sols és parcial, amb les panacees neoliberals incrustades a la clàusula quatre blairista. És veritat que han provocat el furor de l’antic membre del comitè monetari del Banc d’Anglaterra, David Blanchflower que, en un nou intent equivocat de conciliar amb la dreta, va ser escollit l’any passar pel comitè assessor econòmic del laborisme, Blanchflower diu a Corbyn i McDonnell que “han d’acceptar la realitat del capitalisme i els mercats moderns, els hi agradi o no!”; per suposat defensant a Owen Smith a les eleccions. (The Guardian. 2/8/16)
No obstant, desafortunadament, i tal com ja vam explicar, la corbyeconomia és en última instància una forma de keynesianisme, i no respon a l’acusació de Banchflower que “els mercats de bons i accions”, que encara serien lliures per a dirigir l’economia, “se’l menjarien [a Corbyn] amb patates”. No hi ha substitut per un programa clar de propietat pública i democràtica dels bancs, institucions financeres i grans empreses, sota el control i la gestió dels treballadors, la base essencial per una nova forma de societat –el socialisme- en oposició al sistema capitalista de mercat.
Reintegrar als socialistes
La discussió i la clarificació necessària de la política i les idees és la raó d’una altra reivindicació vital del pròxim període: el dret de tots els socialistes, inclosos aquells anteriorment exclosos o expulsats, a participar al Partit Laborista, inclús els grups organitzats.
La batalla per la direcció ha revelat el terror mòrbid que sent la classe dominant i els seus representats dins del laborisme precisament als “socialistes organitzats”. Sobre tot l’ala de dretes. L’exemple més rellevant és l’atac del vicepresident laborista Tom Watson contra els “sinuosos trotskistes” i l’espectre de Militant, el predecessor del Partit Socialista. Al Socialism Today d’aquest mes Peter Taaffe, Secretari General del Partit Socialista i un dels membres del comitè de redacció de Militant expulsat del laborisme al 1983, aprofita aquesta nova alarma per Trotsky per tornar la mirada cap al seu veritable i autèntic llegat.
Els capitalistes tenen unes “tendències” dintre del laborisme que recolzen tant materialment com ideològicament, inclús mitjançant el pes dels mitjans de comunicació. Per una altra banda, el grup parlamentari laborista, i a nivell local els regidors, són una casta organitzada, una “tendència” que compta amb els recursos de l’Estat que acompanyen els seus llocs de treball, fons de l’estat (incloent els “diners curts” per a “garantir el funcionament de la oposició parlamentaria”), al que cal sumar el paper dels funcionaris veterans del partit i dels ajuntaments. Així que, per què no s’ha de permetre que també s’organitzin els que s’oposen al capitalisme?
La millor forma d’aconseguir-ho, i debilitar l’obsessió dels mitjans de comunicació capitalistes per fabricar “complots conspiratius”, seria permetre als partits i a les organitzacions socialistes afiliar-se obertament al Partit Laborista, com un partit cooperatiu.
La transformació del Partit Laborista al nou laborisme no va ser un únic acte sinó tot un procés de consolidació al llarg dels anys. Per revenir aquesta transformació tampoc bastarà amb un sol acte, sinó que requerirà l’organització d’un moviment de masses amb l’objectiu conscient d’acabar amb el llegat del nou laborisme, políticament i organitzativament. La reelecció de Jeremy Corbyn és un altre pas en aquest camí, que ha de ser construït amb un urgència.
