L'allau de vots favorables abandonar la UE ha estat presentada pels mitjans de comunicació com un “sí” al racisme, la xenofòbia i l'aïllacionisme. D’aquesta manera, la burgesia, la dreta tradicional i la socialdemocràcia, pretenen amagar que, al marge dels interessos reaccionaris dels moltes organitzacions que de han defensat el Brexit d’aquestes posicions (Com és el cas de UKIP-Partit per la Independència de la Gran Bretanya), milions de joves i treballadors s'han manifestat en aquesta votació donant un cop de porta a l'Europa del capital i l'austeritat. Aquells que cínicament s'esquincen les vestidures presentant la UE com una casa comuna de la democràcia, s'obliden que són precisament els governs de la UE, a París, Berlín, Londres, Roma o Madrid, els que han atiat la legislació més racista i xenòfoba de la història recent, els que han propiciat tota mena de lleis antisindicals i que retallen brutalment els nostres drets democràtics, els que aproven reformes laborals per esclavitzar als treballadors i empènyer a les condicions d'explotació més atroços als treballadors immigrants. Són els mateixos que han aprovat un acord infame amb Turquia per expulsar centenars de milers de refugiats d'aquest "paradís" que és la "civilitzada" Europa, on han estat tractats de manera molt similar a com els nazis s'empraven contra la població jueva . Però de tot això no es diu res a l'hora de fer balanç del resultat.
Intel·lectuals, polítics i tot tipus de figures públiques, incloent alguns personatges que s'autoproclamen teòrics "marxistes", es lamenten d'aquesta "gran derrota" i, amb més o menys dissimulació, omplen d'insults a la classe treballadora per la seva "ignorància". .. no obstant això l'anàlisi de classe, marxista, pot donar llum sobre aquests resultats que no són més que la conseqüència de la creixent descomposició del sistema capitalista a Gran Bretanya, a Europa, i a la resta del món.
Una anàlisi dels resultats
Més enllà que sectors reaccionaris de classe mitjana-la base tradicional de l'ala d'extrema dreta i euroescèptica dels tories- i que capes molt endarrerides dels treballadors siguin pastura de la demagògia racista, milions de treballadors i joves han emès un crit de ràbia i fúria contra Cameron i la seva política de retallades. Per descomptat, capes de la joventut i de la classe obrera també han vist en el vot favorable a la permanència una manera de combatre les idees reaccionàries d'UKIP i el creixement de tendències racistes que està presents en la situació. Però el factor fonamental en aquesta equació ha estat la completa absència d'una campanya de classe militant per part de Jeremy Corbyn i els sindicats en contra de l'Europa del capital i de les seves polítiques reaccionàries, el que podria haver canviat per complet el panorama.
Si Corbyn, en lloc de cedir a les pressions dels blairistes i jugar en el terreny dels tories, hagués adoptat una política d'independència de classe animant a un gran moviment de masses a favor de la ruptura amb la UE dels capitalistes, de la immediata dimissió de Cameron i els seus sequaços, i de lluita per un govern d'esquerres sobre la base d'un programa socialista i internacionalista, les condicions polítiques serien molt més favorables. El vot per la sortida de la UE s'hagués pogut convertir en un gran pas endavant per transformar la societat.
Els resultats del Referèndum han desmentit la majoria de les enquestes d'última hora. Amb 17,4 milions de vots (51,9%) a favor de "Leave" (Sortida), davant 16,1 milions (48,1%) pel "Remain" (Romandre), la sorpresa ha estat majúscula. El vot "Leave" ha estat majoritari a Anglaterra i Gal·les, mentre a Escòcia i Irlanda del Nord s'ha votat pel "Remain", encara que en aquests dos últims territoris l'abstenció ha estat entre 5 i 10 punts superior a aquells en on ha guanyat el "Leave". En el cas d'Escòcia, la participació va sobrepassar en les últimes eleccions generals el 71%, per sobre de la mitjana nacional del 66%. Les tendències abstencionistes de les últimes cites electorals a Anglaterra i Gal·les ha patit en aquest referèndum una bolcada, protagonitzat principalment per sectors de la classe obrera que abans romanien lluny de les urnes desencantats amb el laborisme i ara han acudit a donar un cop a Cameron i seus aliats.
En el cas d'Anglaterra, on viu més del 80% de la població de Gran Bretanya, els resultats confirmen que ha estat la classe treballadora la que ha marcat la diferència. En molts feus tradicionals del laborisme el resultat ha estat favorable al "Leave". Es tracta de zones amb un alt índex de pobresa i atur, on la destrucció del teixit industrial i els atacs a les condicions de vida dels treballadors des dels anys 80 per part del Partit Conservador, i posteriorment per Blair, ha generat un gran malestar i ràbia en el que va ser el bressol de la classe obrera britànica.
Encara que a Manchester i Liverpool el resultat ha estat favorable a mantenir-se en el si de la UE, en els seus suburbis, com ara el Gran Manchester on viuen 2,6 milions de persones, el vot de suport a la sortida és majoritari. Altres feus tradicionals laboristes també donen resultats favorables al Brexit o almenys molt empatats. És el cas de Store-on-Trent, ciutat industrial, on el Partit Laborista va guanyar les passades eleccions amb 42.968 vots (més d'un 39%), i on ha guanyat el "Leave" per un 69,4% i més de 81.000 vots. El mateix ha passat en altres zones industrials com Durham, Wakefield, Wolverhampton o Birmingham. O també a Leicester o Leeds, bastions laboristes, on ha guanyat el "Remain" encara que ho ha fet per un avantatge pírrica, en la primera per un 51,1% i en la segona per un 50,3%.
Cal destacar també els resultats en les antigues zones mineres tant del sud com del nord de Gal·les, de forta tradició laborista, i on el vot a favor de la sortida ha estat majoritari. En localitats com Rhondaa o Ogmore al Sud de Gal·les, on el laborisme obté més d'un 50% del vot, va vèncer el "Leave" amb més del 53%.
D'altra banda en el mapa dels resultats del Referèndum, diverses zones conservadores del sud d'Anglaterra, de renda alta, han votat majoritàriament per la permanència. Un cas significatiu és el de Oxfordshire, una zona de renda alta a l'oest de Londres, on el "Remain" ha vençut amb un 56% dels vots. Evidentment això no vol dir que una part d'aquesta Anglaterra rural i conservadora no hagi votat per la sortida, però els resultats a això també estan molt repartits.
Finalment i pel que fa a Londres, "aquesta ciutat cosmopolita que ha votat en contra de la sortida", cal fer moltes precisions. També en aquest cas hi ha una clara diferència entre els barris rics i els barris pobres, entre els barris de la burgesia i la petita burgesia i els barris de la classe obrera.
Fracassa Cameron i la campanya de la por
En els últims mesos hem assistit a una intensa campanya per la permanència tractant de sembrar la por davant una possible sortida de la UE, en la mateixa línia del que va succeir a Grècia durant el Referèndum del 5 juliol 2015 contra el Memoràndum, o sempre que se sotmet a votació una decisió que pot afectar els interessos fonamentals de la classe dominant. Els grans capitalistes i poders financers internacionals no han escatimat esforços per condicionar el resultat del referèndum. El mateix Obama es implicat directament a través d'una gira, i els principals organismes polítics i financers (l'OCDE, l'FMI, el Consell Europeu, els grans bancs, multinacionals i agències d'avaluació) han alertat un dia sí i un altre també de les catastròfiques conseqüències per a la població d'una eventual sortida. En les últimes setmanes, amb la descarada utilització de l'assassinat de la diputada laborista Jo Cox a mans d'un feixista, han tractat de bascular la lleugera avantatge del "Leave" davant el "Remain" que les enquestes vaticinaven. Amb tot i amb això, en un referèndum marcat per l'alta participació (72,2%) l'opció de la sortida s'ha imposat.
La reacció dels mercats -que en els dies previs celebraven la previsible victòria de la permanència- no s'ha fet esperar, amb una caiguda generalitzada de les borses a nivell internacional (que han perdut més de 2,4 bilions d'euros de capitalització en dos dies), la pujada descontrolada de la prima de risc en diversos països com l'Estat espanyol o Grècia, i la pitjor cotització de la lliura des de l'any 1985.
En aquest sentit les conseqüències del Brexit només han començat, i tant la dreta del partit Tory com el UKIP, que han estat les veus que han monopolitzat mediàticament la campanya a favor de la sortida amb el seu discurs xenòfob i aïllacionista, ja estan veient les orelles al llop. Les celebracions d'aquests dies per la desconnexió de Gran Bretanya de la UE, enmig de la crisi del capitalisme més important en vuitanta anys, se'ls pot ennuegar molt aviat tant a Boris Johnson (líder de l'extrema dreta Tory) com a Nigel Farage (cap del UKIP), sobretot quan comproven que milions de treballadors que han votat a favor del "Leave" van a estar des del minut un disposats a una lluita sense quarter contra les seves receptes de més austeritat i més sacrificis per al poble.
Les conseqüències polítiques del referèndum són més que evidents. La fulminant dimissió de Cameron exemplifica la crisi que travessa la dreta britànica des de fa temps. El mateix Cameron que el 2015 guanyava les eleccions per majoria absoluta, tan sols un any després s'acomiada com a primer ministre aprofundint encara més la crisi del govern i del partit Tory, molt desgastat en l'últim període, entre altres coses, per les grans mobilitzacions dels treballadors del sector públic. La convocatòria d'aquest referèndum per part de Cameron, intentant saldar a favor seu la divisió interna dins del partit després de la crisi oberta pels resultats del referèndum d'Escòcia, ha culminat just al revés: una major fractura, i un escenari d'inestabilitat política i social que és tot el contrari dels que perseguien.
Les debilitats del UKIP i la demagògia racista
Un dels arguments donats fins a la sacietat pels grans mitjans de comunicació burgesos per lamentar aquest resultat, és l'enfortiment de l'UKIP. Evidentment, davant la degradació de les condicions de vida de la majoria, els baixos salaris, l'extensió de la precarietat fins a nivells desconeguts, les retallades en ajudes socials, en sanitat i educació pública, l'extrema dreta no deixa d'activar el seu discurs de criminalització l'immigrant conquistant audiència entre sectors endarrerits dels treballadors i, per descomptat, de les capes mitjanes empobrides. Però de qui és la responsabilitat?
L'avanç del Front Nacional a França i d'altres formacions d'extrema dreta a Àustria, a Alemanya, a Holanda, a Grècia ... reflecteix sobretot la crisi del capitalisme, de la democràcia burgesa, l'extrema polarització social i política i la completa fallida de la socialdemocràcia. Les organitzacions tradicionals de la burgesia es fracturen i debiliten perquè són els que executen els atacs despietats contra la població i apareixen identificats com els majordoms de les elits financeres. Però no són les úniques responsables de l'actual caos. Una socialdemocràcia que ha capitulat davant la reacció, donant suport a les receptes neoliberals, les retallades i l'austeritat, i subscrivint sense pudor tota la legislació contra els drets democràtics, contra els immigrants i els refugiats, dóna ales també a l'extrema dreta. Arrossegant davant el gran capital, abanderant la seva política, i exercint la repressió policial contra el moviment obrer, cedeixen el terreny a totes aquestes organitzacions racistes i xenòfobes que es basen en l'aïllacionisme econòmic i la lluita per "ocupació" per als nacionals, que denuncien estridentment als buròcrates de Brussel·les però ataquen els immigrants com els causants de l'atur massiu que arrasa Europa. El suport que criden de capes de la classe obrera, i sobretot entre les classes mitjanes que han perdut les seves certeses i han vist minvar decisivament el seu nivell de vida, cal afegir-lo al deu una socialdemocràcia en crisi que torna a repetir els mateixos errors tràgics dels anys trenta.
Aquells que des de l'esquerra, fins i tot des d'una suposada posició marxista, intenten identificar el vot pel Brexit exclusivament com un vot racista i reaccionari, en el millor dels casos estan en la inòpia o, en el pitjor, fan d'escuders de la socialdemocràcia de dretes. Les dades de les zones amb alt nivell d'immigració, víctimes dels majors nivells d'explotació, baixos salaris i retallades socials, són molt il·lustratius. És el cas de Bradford, a Anglaterra, on prima la població asiàtica, hi triomfa el "Leave", així com Barking, Dagenham, amb un 62% a favor o Newham, una altra zona pobra del Gran Londres amb majoria immigrant i en la qual l'opció del "Leave" arriba al 47%.
La mateixa campanya desenvolupada pel líder d'UKIP, Nigel Farage, on ha hagut de recórrer a un discurs demagògic en la qüestió social, com la inversió de 350 milions de lliures setmanals per al Sistema Nacional de Salut (que ha estat una de les principals promeses de la seva campanya) o la creació de milers de llocs de treball per lluitar contra l'atur, són significatives. Com era d'esperar, el propi Farage no ha trigat ni quatre hores en començar a rebaixar aquestes promeses des que es van conèixer els resultats del Referèndum. De la mateixa manera va haver de sortir durant la campanya a dir que no defensava que cap immigrant de la UE perdés el seu dret a romandre al país. L'escenari davant d'un hipotètic govern de l'UKIP, amb un programa de retallades i atacs en un moment en què el moviment obrer britànic ha donat nombroses proves d'estar disposat a la lluita, no dibuixa un panorama d'estabilitat social. De nou és important assenyalar l'exemple de la rebel·lió obrera a França. En el cas de Gran Bretanya un moviment semblant podria esclatar, ja que les condicions materials i polítiques per a això estan madurant a marxes forçades.
La crisi en el laborisme i les tasques de l'esquerra. ¡Eleccions anticipades ja!
En tota aquesta equació el paper que ha jugat el laborisme ha estat clau. La crisi oberta en la direcció del Partit després de la victòria de Corbyn continua aprofundint-se. Un Corbyn que, tot i ser conegut per les seves anteriors posicions contràries a la UE, s'ha plegat en aquesta campanya a les pressions de la dreta de l'aparell i del grup parlamentari laborista defensant el "Remain". A la vista dels resultats, és evident que no ha connectat amb la majoria de la seva base social que, en els seus principals feus, ha optat pel "Leave" com ell mateix ha reconegut posteriorment.
Però les concessions de Corbyn no només no han aplacat als diputats laboristes, majoritàriament dretans acèrrims i que es diferencien molt poc dels conservadors, sinó que els resultats del referèndum estan sent utilitzats per aquests per carregar contra el seu lideratge. Des proposar una moció de censura al propi grup parlamentari per destituir-lo com a líder laborista, fins a la dimissió en cadena de diferents dirigents per augmentar la pressió i donar una imatge de crisi i descontrol, la burgesia a través dels seus agents en el laborisme vol evitar, pels mitjans que sigui, un possible govern de Jeremy Corbyn. Aquesta opció, que de fet podria ser molt possible si Corbyn es llança a la batalla i mobilitza els seus seguidors, posa els pèls de punta al gran capital britànic i europeu. Significaria una nova escalada de la lluita de classes, i aquest cop, amb un govern que tindria molt difícil escapar de la pressió de milions de treballadors exigint la fi dels atacs als salaris, les ocupacions i els drets socials.
L'absència d'una alternativa de masses per l'esquerra partidària d'una ruptura amb la UE capitalista, ha permès a la dreta xenòfoba copar el discurs públic pel Brexit; però seria completament exagerat, i per tant erroni, suggerir que aquestes idees són les que motiven majoritàriament a la classe treballadora. El càstig a les polítiques de Cameron i de la UE ha estat decisiu en aquests resultats, tot i el nefast paper del laborisme i dels dirigents sindicals. Per descomptat, el Brexit atia les tendències centrifugues a Escòcia i Irlanda del Nord, i amenacen amb la desintegració de la Gran Bretanya. Per això és tan important avançar en la construcció d'aquesta alternativa revolucionària i socialista, com l'única manera d'unir en peu d'igualtat als pobles i nacions que componen la Gran Bretanya.
El curt termini estarà determinat, en bona mesura, per la reacció de Corbyn per derrotar aquesta ofensiva. Corbyn ha de mobilitzar enèrgicament a la classe obrera i la joventut -portant la proposta d'una vaga general a la direcció i la base dels sindicats- perquè es convoqui de manera immediata eleccions generals anticipades. Ha d'explicar, sense cap complex, la necessitat d'aplicar un programa anticapitalista que parteixi de les reivindicacions amb les que va vèncer en les primàries. D'altra banda, Corbyn ha de prendre la iniciativa i convocar un congrés d'emergència del Partit Laborista per escombrar a la dreta blairista, basant-se en les desenes de milers d'activistes agrupats en Momentum. Aquest és l'únic camí per convertir l'actual crisi política a un pas cap endavant, i obrir la possibilitat d'un govern de l'esquerra a Gran Bretanya.
Els resultats del Referèndum per la permanència han reflectit les tendències contradictòries que es desenvolupen en la lluita de classes a la Gran Bretanya i a tot el món. Sí, els perills de la xenofòbia, del racisme i d'una extrema dreta que pot augmentar el seu suport no es poden amagar. Però el major error seria menysprear el gran potencial revolucionari que s'acumula entre els obrers i la joventut, entre els oprimits de la Gran Bretanya, i que no és aliè al que recorre altres països centrals d'Europa. Aprofitar aquest potencial per derrotar la dreta basant-nos en la mobilització i en un programa socialista, és la tasca central dels marxistes britànics.
Fora el govern Tory!
¡Jeremy Corbyn i els sindicats han de mobilitzar i exigir eleccions ja!
