En el moment de publicar aquest article estan en marxa noves convocatòries de lluita per a finals de Juny i per al mes de Juliol. L’enfrontament entre els treballadors i el govern és total, com ho demostra el fet que en la gegantesca manifestació de més de 1.200.000 persones realitzada a París el 14 de Juny, la consigna corejada amb més entusiasme va ser “A baix el govern”. Ens hauríem de remuntar dècades enrere per a trobar una mobilització tan vigorosa i sense cap mena de dubte podem proclamar que, un cop més, la classe obrera francesa, amb la seva decidida actitud d’oposició a les noves retallades de drets que proposa el govern del PSF, marca el camí al conjunt de la classe obrera europea i, de pas, aclareix les característiques de la nostra època i les polítiques i l’estratègia de l’esquerra i les organitzacions obreres.

Què significa l’aixecament social francès?

A principis del 2016, el president Hollande i el seu primer ministre Valls, creient-se les seves pròpies mentides sobre el progrés social de França i l’afermament de la pau social, van decidir, en l’últim any de mandat presidencial, prestar un inestimable servei a la burgesia francesa i assestar un nou cop als drets laborals i socials conquerits pel proletariat francès en les grans mobilitzacions de 1947 i 1968. No podrien ni imaginar-se que, tot i les aparences, la polarització social avançava sota la superfície i que de sobte la lluita de classes ocuparia el primer i més determinant plànol polític.

I això és exactament el que ha passat. Un enfrontament frontal, un xoc obert entre les dues grans classes de la societat capitalista, està succeint ara mateix a França, anunciant un conflicte frontal entre la classe treballadora i la burgesia que, abans o després, s’expandirà pel conjunt d’Europa. No es tracta d’un conflicte laboral més o menys generalitzat. Es tracta d’un xoc que va molt més enllà de la lluita contra el motiu immediat que va desencadenar la mobilització, la reforma laboral de Hollande, més coneguda com Llei El Khomri. Els treballadors francesos han après molt de les experiències de les mobilitzacions del 2010 contra la reforma de les pensions del llavors president Sarkozy, i saben que darrere dels canvis legislatius proposats hi ha una estratègia de la burgesia per a realitzar nous i més durs atacs a les condicions de vida dels assalariats.

Mantenint la mobilització contra vent i marea, fent front a una duríssima repressió- no oblidem que a França, igual que a l’Estat espanyol, diversos treballadors han sigut condemnats a penes de presó per la seva participació a les vagues- la classe obrera francesa ha entès que l’enemic que amenaça el seu futur i el de les seves famílies és el sistema capitalista, i que les institucions de l’Estat, lluny d’actuar com a àrbitre neutral en els conflictes socials, són un instrument al servei del poder econòmic. De manera que quan els treballadors s’enfronten al poder estatal, ignoren les seves lleis i prohibicions, la classe obrera francesa posa de forma pràctica a l’ordre del dia la qüestió del poder polític. Precisament el naixement del moviment assembleari “Nuit Debout” va ser un clar símptoma de la descomposició que corrou l’ordre social capitalista i del poder d’atracció de la lluita obrera sobre sectors no proletaris que també pateixen les conseqüències de la crisi. En aquest mateix sentit, l’ímpetu de la mobilització ha despullat la demagògia del Front Nacional i ha posat de manifest el seu veritable paper de força de xoc de la gran burgesia. De la mateixa manera que als anys 30, de nou comprovem que la suposada fortalesa del feixisme es desfà com fum davant d’una enèrgica i decidida mobilització obrera.

Un dels principals canvis de la Llei El Khomri és donar prioritat a la negociació a l’empresa front els acords sectorials. Els treballadors saben que aquest és el primer pas per a desregular completament les relacions laborals i facilitar que els empresaris imposin sota pressió als treballadors de les seves empreses la “lliure” acceptació dels sacrificis que el patró consideri oportuns. Per això, dient un “no” a la Llei El Khomri els treballadors francesos diuen un “no” rotund a l’únic futur que el capitalisme actual, sumit en una profunda crisi de sobreproducció a la qual no es veu sortida, pot oferir a la classe treballadora.

La raó fonamental del lliscament de Hollande i el seu govern cap a l’adopció d’un conjunt de mesures repressives que fins aquest moment es considerarien impròpies d’un règim democràtic, és precisament aquesta impossibilitat del capitalisme d’assegurar la continuïtat del cicle d’expansió econòmica iniciat després de la Segona Guerra Mundial i sobre el que es va construir el gran pacte social que va permetre reconduir el conflicte entre les classes al terreny de la política institucional. Ni Hollande ni els diputats “socialistes” ignoren que aquest conflicte els arrossega cap el destí dels “socialistes” grecs del PASOK; saben que corren el risc de desaparèixer com a partit polític, però la força que els arrossega- que no és una altra que la pressió d’un capitalisme en crisi- no els deixa una altra alternativa que seguir endavant tot i que sigui a costa de la seva autodestrucció.

Quin programa necessita la mobilització obrera?

La magnitud de l’enfrontament social ha agafat desprevinguts a les principals forces a l’esquerra del PSF. El Front d’Esquerres, del qual forma part el Partit Comunista francès, centra la seva acció política en les reformes institucionals. L’eix sobre el qual gira la campanya de Jean-Luc Mélenchon, el seu candidat a les eleccions presidencials del 2017, és l’obertura d’un procés constituent. Per descomptat, el Front d’Esquerres dóna suport a la lluita sindical i els seus càrrecs públics participen en primera línia en les mobilitzacions. Però, desgraciadament, la seva comprensió de la situació real de França, la seva comprensió del significat profund del irreconciliable enfrontament social que s’està desenvolupant ara mateix davant dels seus propis ulls, és- sent generosos- molt escassa. Ho van demostrar quan fa pocs mesos van donar suport a les mesures d’excepció propostes pel govern Valls-Hollande. La bateria repressiva que ara està utilitzant-se a discreció contra la mobilització obrera es va aprovar amb el suport dels parlamentaris del Front d’Esquerres. I no es va tractar d’un error aïllat. El problema resideix que el Front d’Esquerres segueix lligat a la política institucional, a la política del pacte social, a l’acció purament parlamentària i reformista en la qual s’instal·laren les organitzacions majoritàries de l’esquerra europea després de la Segona Guerra Mundial.

Com molts cops hem plantejat des d’Esquerra Revolucionària, la base material que va fer possible diverses dècades d’expansió de l’anomenat “Estat del Benestar” està en crisi, i les estratègies polítiques que van tenir èxit i suport massiu durant un llarg període històric estan col·lapsant en un país rere l’altre. Allò que la mobilització de la classe obrera està demandant amb urgència és un programa polític que enfronti sense por els reptes que la crisi capitalista planteja als treballadors i que doni resposta als greus problemes que, tant a França com a la resta del món capitalista, amenacen les condicions de vida de la nostra classe.

En els últims 20 anys, des del 1996 fins el 2015, la riquesa global generada en el món es va multiplicar per quatre. Costa creure-ho quan davant dels nostres ulls s’estén la pobresa, es retallen els serveis socials, i fins i tot quan disposar d’un lloc de treball fixe i a jornada completa ja no assegura una vida mínimament digna. Però, tot i la crisi de 2007, l’increment en la productivitat del treball, l’expansió de la producció industrial per tot el món i l’augment del comerç mundial han generat un enorme increment de la riquesa disponible. Però la distribució d’aquesta riquesa és cada dia més desigual. La dinàmica del capitalisme en la seva fase de sobreproducció imposa a les empreses limitar les seves inversions i fer dependre el manteniment dels seus beneficis d’una sobreexplotació creixent de la seva força de treball. Aquesta és la situació que es viu a França i a tot el món capitalista, una situació que només admet una resposta efectiva: un programa socialista que vagi a l’arrel dels problemes de la classe obrera i que plantegi les transformacions necessàries per a deixar enrere el capitalisme i fer que la riquesa social es posi al servei de la immensa majoria de la societat.

Quin paper pot jugar la CGT?

Des de les mobilitzacions del 2010 contra la reforma de les pensions moltes coses han canviat en la CGT francesa. A l’Octubre d’aquest any una onada de vagues indefinides va posar contra les cordes al govern de Sarkozy. De la mateixa manera que està succeint ara, el xoc entre el moviment obrer i el poder de l’Estat era obert i frontal. Però aquesta poderosíssima mobilització social es va difuminar quan, després de l’aprovació parlamentària de la reforma del sistema de les pensions, els dirigents de la CGT van desconvocar les vagues amb l’argument de que després de l’aprovació del Parlament ja no podia fer-se res més.

Aquella experiència va servir d’estímul per tal de replantejar-se una estratègia sindical que constrenyia l’acció de la classe obrera als límits cada cop més estrets del parlamentarisme burgès. Gradualment, noves capes de treballadors, més joves i amb un alt percentatge d’immigrants, ocuparen posicions decisives en comitès d’empresa i òrgans sindicals. I poc després, un penós escàndol de corrupció va obligar a dimitir al màxim dirigent de la CGT i va obrir pas a una direcció renovada encapçalada per Philippe Martinez.

Els fets demostren que un potent gir a l’esquerra s’ha anat gestant sota l’aparentment tranquil·la vida interna de la CGT. A dia d’avui, la CGT francesa representa sense discussió al sector més conscient, organitzat i avançat de la classe treballadora del seu país.

Fins el moment, la consigna central de la CGT ha sigut la retirada definitiva de la Llei El Khomri. Però després de l’entrevista amb el ministre de Treball el passat 17 de Juny, Martinez ha obert la porta a la negociació. En lloc de la retirada de la llei, va plantejar la suspensió del seu tràmit parlamentari i va proposar una sèrie de canvis en el seu contingut que podrien facilitar l’acceptació per part del sindicat. Aquests canvis fan referència a dos punts centrals de la llei: la prioritat dels acords d’empresa sobre els convenis sectorials i la justificació econòmica dels acomiadaments. En ambdós casos la proposta de Martinez és establir una “supervisió sindical” sobre els dos temes, però acceptant el fons de la llei. Es tractaria de plantejar noves exigències per a determinar, en paraules del dirigent de la CGT, “la realitat de les dificultats econòmiques de les empreses” que poguessin justificar acomiadaments o baixades salarials. A ningú se li escapa que aquestes exigències, un cop aprovades, es convertirien en paper mullat donada la capacitat de les empreses per a elaborar els seus comptes de resultats com millor els hi convingui i, a més, els treballadors tenen totes les de perdre en els tribunals davant de les grans corporacions.

La única manera d’arrencar concessions importants al govern, incloent la retirada de la reforma laboral, és que la CGT es mantingui ferma, descarti concessions secundàries i adopti una estratègia que permeti al moviment unificar-se i seguir una tendència ascendent. Tot i la crisi, tot i les seves estratègies de seguir retallant drets i condicions laborals als treballadors, enfrontats a una mobilització que amenaça la seva pròpia existència la burgesia francesa es podria veure obligada a fer concessions. A l’Estat espanyol vivim una situació similar als anys finals de la dictadura. La por de perdre-ho tot va fer que la burgesia preferís cedir davant el moviment obrer, tot i les pressions imposades per la crisi de 1973-1974, la coneguda com la “crisi del petroli”.

Però, a diferència dels anys 70, quan un cicle econòmic expansiu va facilitar als empresaris la gradual absorció de les conquestes obreres, la situació a dia d’avui és molt diferent. La victòria de la classe obrera francesa en la batalla que s’està  desenvolupant aquests dies, una victòria plenament factible si la direcció de la CGT es manté ferma, no podria considerar-se definitiva. Directament, amb mesures antiobreres a les empreses, i indirectament, amb posteriors canvis legislatius, la burgesia intentaria amb totes les seves forces recuperar el terreny perdut, utilitzant tots els recursos al seu abast per tal d’introduir divisions en el si de la classe obrera, fomentant el racisme i la xenofòbia i revitalitzant al Front Nacional.

La batalla que avui es desenvolupa a França té un caràcter decisiu. Amb la victòria a l’abast de la mà, l’estratègia més segura per al moviment obrer seria la de convocar immediatament una vaga general indefinida fins la retirada total de la Llei El Khomri, juntament amb la proposta de millores immediates per als sectors més precaris i desprotegits de la classe obrera francesa. També és la clau per a impulsar la participació i la creació de comitès de treballadors, estudiants, aturats...a les fàbriques i als centres de treball i d’estudi a tots els barris i ciutats del país, amb delegats elegibles i revocables coordinats a nivell nacional, que siguin qui prenguin les decisions. La unitat de tots els sectors del proletariat francès en torn a la CGT, des dels treballadors de les centres nuclears, que mantenen unes bones condicions laborals, fins als precaris de McDonald’s, és un tresor que cal conservar i enfortir i per això no pot acceptar-se cap acord que deixi enrere a algun sector de la classe obrera. Una victòria així reforçaria sindicalment i políticament a la classe obrera francesa i la prepararia per a avançar amb forces renovades a una lluita en un plànol superior, la lluita per la transformació socialista de la societat.