El govern francès reforça el seu gir autoritari

El 19 de maig, el govern francès va proposar, i l'Assemblea Nacional va aprovar, el perllongament durant dos mesos del vigent estat d'excepció. Amb l'excusa de protegir els partits de l'Eurocopa i el Tour de França, el govern es dota d'un arsenal repressiu que pràcticament equipara els seus poders als de qualsevol govern dictatorial.

Des de l'aprovació de l'estat d'excepció s'han dut a terme prop de 3.600 registres domiciliaris sense necessitat d'ordre judicial prèvia i diversos centenars de persones han estat detingudes sense que contra ells s'hagi formulat cap càrrec. Pitjor encara, l'estat d'excepció permet les anomenades "notes blanques" per les que els serveis secrets de l'Estat francès poden, sense necessitat de presentar cap tipus de prova, restringir la llibertat de moviments de qualsevol persona, i fins i tot decretar l'arrest domiciliari indefinit. Més de 400 ciutadans francesos han patit aquest arrest, prolongat en la majoria dels casos durant més de tres mesos, i com a conseqüència molts han perdut el seu lloc de treball o s'han convertit en "sospitosos" als ulls dels seus veïns i el seu entorn.

Aquest perillós gir autoritari, que posa al descobert la veritable naturalesa de l'Estat burgès i la fallida de la socialdemocràcia, no és un caprici ni un error de càlcul, és la resposta desesperada d'Hollande, l'única que li queda, davant l'imparable ascens de la mobilització social, que s'estén i aprofundeix cada dia amb més força.

La protesta social s'estén i s'endureix

A l'octubre de 2010, una immensa onada de mobilitzacions i vagues va sacsejar França en protesta pel projecte de reforma de les pensions promogut pel llavors president, el conservador Nicolas Sarkozy. Les vagues sectorials indefinides van posar al govern contra les cordes, fins al punt que Sarkozy va amenaçar de militaritzar diversos sectors productius i sotmetre als vaguistes a consells de guerra. No li va fer falta complir les seves amenaces perquè n'hi va haver prou amb l'aprovació i entrada en vigor de la reforma de les pensions perquè les direccions sindicals consideressin que ja no podia fer-se res més i desconvoquessin les mobilitzacions. En pocs dies una mobilització d'una amplitud no vista des dels anys 70 es va diluir. Les pensions es van retallar i els milions de treballadors mobilitzats van retornar a la normalitat laboral, abatuts per no haver aconseguit aturar l'atac del govern, però de cap manera derrotats.

Avui la situació ha canviat radicalment. La reforma laboral, encara que pendent d'un últim tràmit al Senat, està ja pràcticament aprovada, però a diferència de 2010 la mobilització no només no decau sinó que s'enforteix i s'estén, i tot anuncia que el mes de juny marcarà una fita en la història del moviment obrer francès.

Camioners de tot França, treballadors portuaris de Marsella, Saint-Nazaire i Le Havre, treballadors de les refineries de l'empresa Total -de les 8 existents, 4 estan paralitzades i 2 amb molt baixa activitat-, treballadors de metro, autobusos urbans, aeroports i ferrocarrils, units a estudiants de liceus i universitats, han sortit al carrer en la setmana següent a l'aprovació de la llei de reforma laboral, en un obert i rotund desafiament a l'Estat burgès i a la seva "legalitat", a la qual perceben com un arruïnat decorat que amb prou feines amaga la dominació descarnada i dictatorial dels grans poders econòmics i financers.

La rebel·lió social ha continuat, incorporant nous sectors a la lluita: 16 de les 19 centrals nuclears del país han parat. El 26 de maig una nova jornada de mobilització va reunir més de 300.000 persones als carrers, 100.000 d'elles a París. Per a la primera setmana de juny s'amplien les vagues indefinides prorrogables en els ferrocarrils, i al metro i autobusos de la regió de París. El 14 de juny està convocat una aturada general i una gran manifestació nacional a París.

Sens dubte, les assemblees del moviment Nuit Debout han jugat un important paper en canalitzar el descontentament social. Nascut a la calor de la primera vaga general contra la reforma laboral, s'ha mantingut estretament vinculat al moviment obrer, però els seus plantejaments han anat molt més enllà dels de les direccions sindicals. Nuit Debout no només protesta contra la reforma laboral, sinó que, segons les seves pròpies paraules, apunta al "qüestionament d'un sistema social i polític en crisi". Per això, l'aprovació governamental de la reforma laboral lluny de ser un factor de desmobilització ha estat un estímul per respondre encara amb més força a un govern que traeix obertament el seu programa electoral i els interessos dels seus votants. En les properes setmanes comprovarem l'evolució d'aquest moviment, però una cosa ja ha quedat clara: la barrera que el respecte a la legalitat de l'Estat burgès imposava a la mobilització social ha estat superada, i aquest fet ja és irreversible. L'autoritat de l'Estat ha quedat danyada com mai ho havia estat des dels anys 30 del segle passat.

La responsabilitat de la direcció de la CGT

Els dirigents de la CGT, el principal sindicat francès, han estat fins al moment al capdavant de les diverses vagues i mobilitzacions sectorials, i han estat els principals impulsors de la vaga general del passat 31 de març. El seu secretari general, Philippe Martinez, ha participat en assemblees de Nuit Debout, on ha estat càlidament acollit, tot i que se li ha formulat una clara exigència: que la CGT encapçali una convocatòria de vaga general indefinida, l'única mesura capaç de fer retrocedir al govern Hollande.

Fins al moment la direcció de la CGT no es decideix a fer el pas que el moviment li reclama. El passat 12 de maig, en una entrevista al diari L'Humanité, vinculat al Partit Comunista Francès, Philippe Martinez explicava respecte de la convocatòria de la vaga general que "són decisions difícils de prendre, no n'hi ha prou amb prémer un botó". Naturalment que no n'hi ha prou amb prémer un botó! Els centenars de milers de treballadors francesos que estan participant en les vagues dels diversos sectors saben perfectament l'esforç que significa organitzar una lluita conseqüent i decidida. De fet, porten diverses setmanes fent-ho. És en ells en qui s’ha de recolzar la direcció de la CGT per preparar la tan necessària vaga general indefinida, i aconseguir que el govern es vegi forçat a retirar la reforma laboral.

El que ha quedat demostrat en aquestes setmanes de movilizaciones és que els intents del govern francès de calmar la lluita suavitzant la reforma laboral i fent algunes altres concessions han fracassat estrepitosament. Els treballadors i joves han fet cas omís d'aquestes propostes i han continuat endavant amb les mobilitzacions previstes. I també està fracassant el recurs a la repressió i la força bruta. Només cal que els dirigents de la CGT recullin el sentir massiu del carrer i convoquin la vaga general indefinida fins a la retirada total de la reforma laboral. Les condicions per a la victòria estan madures.