De la mateixa manera, els recents resultats de la formació ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD) en Renània-Palatinat i Sajonia-Anhalt, per sobre del 15%, i superant el 25% en Baden-Westfalia, junt a l’abrupta caiguda del SPD i la CDU són una mostra d’aquest creixement de l’extrema dreta, ja que en les eleccions europees del 2014 va experimentar un avanç general, encara que desigual.

L’altra cara de la polarització

Si bé les grans mobilitzacions de masses front als atacs, amb un caràcter netament d’esquerres i de classe, continuen sent, sense discussió, el factor dominant en l’escena política, és indubtable que la polarització social que recorre Europa es reflecteix també en l’aparició i enfortiment dels partits de tall xenòfob, nacionalistes o obertament feixistes.

I és que, en mig de la major crisi capitalista des dels anys 30, la mateixa polarització social que propicia la radicalització i el gir a l’esquerra de milions de treballadors i joves a tota Europa, alimenta la deriva dretana i xenòfoba especialment de les capes mitjanes empobrides i desesperades, i també dels sectors més endarrerits i desclassats del moviment obrer que no troben una sortida a la situació d’atur i precarietat en què estan sumits. La mancança d’alternatives de les organitzacions socialdemòcrates a la crisi capitalista, i la seua complicitat amb les polítiques de retalls, fins i tot la col·laboració directa amb la dreta en governs de coalició, ha contribuït considerablement a aquest fenomen.

 Però, fonamentalment, el desenvolupament d’aquests partits corre paral·lel a l’ofensiva dels capitalistes per a eliminar les conquestes i drets històrics del moviment obrer europeu. Més enllà d’hipòcrites declaracions sobre la preocupació dels mandataris europeus per l’augment de l’extrema dreta, no hi ha dubte que la burgesia veu amb bons ulls l’enfortiment d’aquets grups, com a una força de xoc front a les lluites dels treballadors.

No és cap casualitat que, en els darrers anys, les retallades de llibertats i l’augment de la repressió sindical i política, així com la promulgació de lleis que criminalitzen l’immigrant i fomenten la xenofòbia hi haja estat una constant, no sols a l’Estat espanyol, sinó a tota Europa. L’infame acord amb Turquia per a expulsar els refugiats és la continuació d’un aprofundiment d’aquestes polítiques de repressió contra la immigració, excel·lent cap de turc per a desviar l’atenció dels vertaders responsables dels nostres problemes, i tota una declaració d’intencions dels capitalistes europeus.

Malgrat els avanços electorals en alguns països però, llevat d’excepcions l’extrema dreta es troba aïllada al carrer, i no ha aconseguit frenar ni distorsionar les lluites massives dels treballadors i la joventut que, ja sigui a Grècia, França o l’Estat espanyol, ha continuat posant el seu segell en els esdeveniments. Tot al contrari, on han intentat infiltrar-se (com al moviment anti-desnonaments, o en les mobilitzacions estudiantils en el cas de l’Estat espanyol), el moviment ha reaccionat amb fermesa, expulsant-los i rebutjant els seus plantejaments.

Connivència de l’aparell de l’Estat amb els grups feixistes

De fet, allà on mantenen una presència organitzada, ho fan invariablement sota el paraigües i la protecció de l’aparell de l’Estat, en totes les seues facetes. Dóna igual que es tracte dels nazis del “Hogar Social” de Madrid, dels d’Alba Daurada grecs, dels islamòfobs de Pegida en Alemanya, o dels feixistes belgues que, escoltats per la policia, van rebentar una concentració per les víctimes dels atemptats de Brussel·les el darrer mes de març. En tots els llocs el denominador comú de les seues accions és la tolerància i complaença de les autoritats de torn.

De la mateixa manera, els atacs de grups ultres a l’Estat espanyol a immigrants, homosexuals o militants d’esquerres gaudeixen, en la immensa majoria dels casos, d’una total impunitat. Una cosa semblant a com ocorre amb l’apologia dels feixisme i del franquisme, que no provoca cap tipus d’actuació de la Fiscalia de l’Estat, tan donada a perseguir tuiters, artistes i compositors de l’esquerra.

En tot cas, la protecció de què es beneficien aquests grups per part de l’aparell de l’Estat i l’augment de la seua activitat en el moment actual no és casual i en el proper període la fusió i col·laboració entre l’Estat i les bandes feixistes s’estrenyerà encara més. Com a bons servidors dels capitalistes, els feixistes sembren el seu verí racista per a tractar d’atomitzar i enfrontar els treballadors, desviant l’atenció dels vertaders responsables, a l’hora que incrementen els atacs contra els activistes i els militants de l’esquerra, ja que el seu objectiu, com el de la burgesia, és trencar la resistència dels treballadors front als atacs que patim.

Sols la lluita organitzada i massiva de la classe treballadora pot evitar el deteriorament de les nostres condicions de vida i organitzar una societat més justa. Però per tal d’aconseguir-ho cal que ens dotem d’un programa que vagi més enllà del capitalisme en el terreny econòmic i social. Front al discurs reaccionari i xenòfob de la burgesia, els treballadors hem de recuperar la lluita solidària i internacionalista contra l’opressió capitalistes com al nostre objectiu principal.