La classe obrera i els pagesos pobres s'aixequen contra l'ultradretà Narendra Modi
Els oprimits i oprimides de l'Índia van tornar a fer història el passat 26 de novembre. 250 milions de treballadors van protagonitzar una de les majors vagues generals de la història del país. Convocada per les deu centrals sindicals estatals més importants, l’AIKSCC (una plataforma que agrupa més de 300 organitzacions de pagesos) i secundada pels dos partits comunistes amb representació parlamentària, la classe obrera i els pagesos pobres s'han rebel·lat contra el paquet de reformes laborals i privatitzacions del sector agrícola aprovat pel Govern del Bharatiya Janata Party (BJP) encapçalat per Narendra Modi.
Els quatre codis laborals aprovats són una continuació de les polítiques de retallades i atacs a les condicions de vida de la classe treballadora índia per part del Govern d'extrema dreta. Mitjançant aquests, la jornada de vuit hores queda suprimida, es modifica la normativa per a formar sindicats fent-la molt més restrictiva, s'eliminen disposicions com la creació de tribunals laborals per a resoldre conflictes en les empreses, es redueix l'assegurança mèdica i es facilita l'acomiadament dels treballadors. Aquestes mesures també van acompanyes de tres lleis agràries que obren la porta a què els agronegocis dominin el cultiu, el comerç i la fixació de preus dels productors agrícoles, inclosos els aliments essencials com els cereals.
Les masses índies tornen a mostrar el seu múscul
La vaga va ser secundada per treballadors de tots els sectors de l'economia: les principals indústries com la producció de carbó i acer, les refineries de petroli, empreses de telecomunicacions, del sector bancari públic, els ports i el transport, els taxistes, els obrers agrícoles, venedors ambulants… Fins i tot les oficines governamentals van estar tancades aquest dia malgrat l'amenaça del Govern de prohibir la vaga entre els treballadors públics mitjançant la Llei de Manteniment de Serveis Essencials.
En els estats meridionals de Kerala i Telengana, a Odisha a l'est i a Assam al nord-est, l'aturada va ser total. Empreses com Salem Steel (acer), Ashok Leyland (automòbil) o M V Textile Industrial (tèxtil) es van paralitzar per complet. Diferents mitjans de comunicació informen que a la ciutat de Calcuta a Bengala Occidental, on el trànsit és eixordador, no hi havia pràcticament circulació de vehicles.
Va haver-hi manifestacions multitudinàries en les principals ciutats i Estats, bloquejos de carreteres i talls de les vies del tren. La massivitat i combativitat de la vaga del 26 de novembre és només un nou capítol del moviment de masses que va començar en 2019 contra el Govern de Modi.
La retirada dels quatre codis laborals s'ha unit a les reivindicacions econòmiques i socials que després de la pandèmia de la Covid-19 cobren una rellevància encara major. Els sindicats estan exigint un salari mínim d'uns 280 dòlars, una pensió de 133 i 10 quilograms d'aliments per a totes les famílies pobres, així com la fi del procés de privatització de les empreses del sector públic.
Les protestes dels agricultors i pagesos s'estenen i radicalitzen
El sector agrícola, que representa un 18% del PIB indi, empra a més de 600 milions de persones i es calcula que 1.000 milions en el medi rural i urbà depenen directament de l'agricultura (el 75% de la població). Les constants pujades dels preus dels combustibles i l'augment dels costos dels fertilitzants, les males collites a conseqüència del canvi climàtic, la impossibilitat de poder vendre els productes amb guanys… han provocat una greu crisi agrària al país i han sumit en la més extrema pobresa els pagesos i treballadors del camp.
La marginalitat, la fam i la desesperació —la majoria de grangers té deutes amb prestadors locals que cobren interessos del 25%— han portat a molts d'ells al suïcidi: segons l'Oficina Nacional d'Estadístiques del Crim de l'Índia, l'any passat més de 10.000 treballadors agrícoles es van treure la vida, sumant prop de 300.000 suïcidis en els últims vint anys.
Les protestes dels pagesos van començar l'agost d'aquest mateix any amb talls de carreteres, manifestacions unificades i fins i tot una vaga al setembre, però ha estat arran de la vaga general del 26 de novembre que tot ha saltat per l'aire.
Aquest dia els agricultors van organitzar el Delhi Chalo, una marxa massiva cap a la capital viatjant en tractors i camions. Una mobilització de centenars de milers de pagesos resposta amb un fort desplegament de forces paramilitars, que no van dubtar a usar gasos lacrimògens i canons d'aigua per a evitar que la protesta arribés a Nova Delhi. Desafiant la policia i l'aparell estatal, a pesar que en molts districtes es van prohibir les reunions de més de quatre persones, desenes de milers de treballadors dels estats del nord-oest van aconseguir arribar a la frontera del territori de la capital, Delhi. Trencant els cordons policials, els i les manifestants han bloquejat les carreteres d'accés a la ciutat. Des de llavors, ja són més de 350.000 agricultors, familiars, treballadors d'altres sectors que donen suport a la lluita, acampats i protestant en els punts fronterers de Delhi.
La pressió exercida ha obligat el ministre de l'Interior, Amit Shah, a obrir una ronda de negociacions per a discutir les condicions, en un intent que cessessin els bloquejos. Després de cinc reunions i davant les maniobres del Govern per a enviar a la gent de nou a casa, les principals organitzacions de pagesos van cridar a la vaga nacional el 8 de desembre, organitzant noves manifestacions i ampliant el campament als afores de Delhi, que es manté dempeus des de fa més de dues setmanes.
La impressionant mobilització dels pagesos pobres, no sols contra les lleis agrícoles sinó també exigint terra, pa i treball, ha despertat una solidaritat de classe espectacular entre la població. Més de 500 organitzacions ja han mostrat el seu suport a aquest moviment i el All India Motor Transport Congress (AIMTC), que representa milions de camioners i conductors d'autobusos i taxis, ha amenaçat amb una vaga en el sector si el Govern no deroga les lleis contra els pagesos. A Haryana, obrers de Maruti Suzuki, Hero Motorcycle i altres plantes automotrius van sortir en manifestació en suport als agricultors. Com explicava Marx[1], sota el capitalisme “l'explotació dels pagesos es distingeix de l'explotació del proletariat industrial només per la forma; l'explotador és el mateix: el capital”.
Aquest moviment, a més, ha unit hindús, musulmans, cristians i sikhs contra un Govern que ha utilitzat el supremacisme hindú per a tractar de dividir la classe treballadora en línies religioses, ètniques i sectàries. Per a desgràcia de Modi, els milions de treballadors que avui es mobilitzen a l'Índia assenyalen els rics i els poderosos, les castes superiors que dominen social i econòmicament el país, com a responsables de tota la misèria que impera en la societat.
Un infern a la Terra
La devastació econòmica i social provocada per la Covid-19, que s'ha saldat amb una caiguda del 9,5% del PIB, gairebé 10 milions de persones contagiades i 144.000 decessos, ha suposat un cop demolidor a la classe obrera, la pagesia i la joventut índies.
L'Índia és el país amb més quantitat de pobres en el món: el 70% de la població viu amb menys de dos dòlars al dia, 200 milions passen fam —més que a tot l'Àfrica subsahariana— i prop de 60 milions de nens sofreixen desnutrició. Durant la pandèmia, les cues de la fam han estat la imatge diària en ciutats i zones rurals. Segons dades del propi Govern, en 2015 el 82% dels treballadors van assenyalar no tenir un contracte laboral i unes 48.000 persones perden la vida en els seus llocs de treball cada any a causa de la precarietat. En el camp de la salut, la falta de centres i personal sanitari és una constant, arribant a extrems, com en l'Estat de Uttar Pradesh, on només hi ha un centre mèdic públic per cada 9,5 milions d'habitants.
En un informe de 2016, Save The Children denunciava que a l'Índia hi ha més de 8,3 milions de nens treballadors amb edats d'entre 5 i 14 anys. Amb la crisi sanitària, UNICEF ha alertat d'un efecte de la pandèmia del qual ningú parla: el dramàtic augment del treball infantil.
A tot això, cal afegir les terribles conseqüències de l'escalfament global i el canvi climàtic: les onades de calor que ja s'han cobrat milers de vides, la pujada del nivell del mar en un país que compta amb una línia de costa de més de 7.500 quilòmetres, fenòmens com els monsons i les sequeres que cada any són més recurrents i els seus devastadors danys, com s'ha viscut amb el cicló Amphan al maig, el Nisarga al juny i el Nivar al novembre.
La guerrilla maoista en el Corredor Vermell, un conflicte que segueix obert
La política repressiva i ultrareaccionària de Modi ha quedat més que demostrada. Des de l'aprovació de l'Esmena de la Llei de Ciutadania —que estableix que l'Índia és una “nació hindú”—, passant pel conflicte al Caixmir fins a la repressió, el setge i la tortura de l'Estat indi contra la població del Corredor Vermell, la regió selvàtica del centre del país on durant dècades s'ha desenvolupat la lluita guerrillera.
La insurrecció naxalita es remunta a la fi dels anys 60 del segle XX, a l'Estat de Bengala Occidental. En 1967 va haver-hi un aixecament en el llogaret de Naxalbari —que va donar nom al moviment— contra una patrulla de la policia, que va ser atacada amb arcs i fletxes, prenent així el control de les propietats de diferents terratinents locals.
Des d'aquest moment els naxalites, sota la influència del Partit Comunista de l'índia (Maoista), van declarar la guerra a l’Estat burgès, semifeudal i classista. Creien que, mitjançant la guerra de guerrilles protagonitzada per la pagesia (la població rural de l'Índia superava llavors el 80%) aconseguirien que la revolució socialista triomfés.
Els naxalites van trobar la seva base de suport en homes i dones de les castes inferiors (dalits o intocables) i grups tribals marginats (adivasis), una població empobrida, sense possibilitat d'accedir a la propietat de la terra, amb taxes d'alfabetització que no arribaven al 15% en el cas de les dones i mancades de serveis bàsics i infraestructures. Als problemes de desenvolupament es va unir la violència de les multinacionals en l'espoli dels suculents recursos minerals d'aquesta zona. Amb tots aquests ingredients sobre la taula, i amb la convicció que els guerrillers anaven a persistir en la seva lluita contra la dictadura bonapartista índia, els pagesos es van inclinar cap a la guerrilla. El moviment naxalita es va popularitzar i es va estendre a 16 Estats: en els primers anys van arribar a congregar a 10.000 combatents i més de 40.000 xarxes de suport locals. En el Corredor Vermell, els maoistes van establir estructures de govern paral·leles i van implantar el seu propi sistema educatiu, sanitari i judicial.
El conflicte s'ha cobrat més de 10.000 vides des del 1980. L'estratègia fonamental de l'Estat indi per a acabar amb els guerrillers va ser la mà de ferro dels militars, fet que va convertir el Corredor Vermell en una zona de guerra oberta on els abusos, les extorsions, els assassinats a sang freda o les violacions eren el dia a dia de la població pagesa.
En 2009, el llavors president del país Manmohan Singh, va qualificar la guerrilla naxalita com “la major amenaça interna per a la seguretat del país”. La violència de l'aparell de l'Estat que va tenir la seva màxima expressió en l'operació Green Hunt —una ofensiva salvatge contra el PCI (Maoista) en la qual el Govern indi va arribar a mobilitzar fins a 100.000 forces paramilitars per a desarticular les xarxes maoistes— va alimentar el suport de la població al PCI (Maoista), que continua controlant gran part d'aquests territoris gràcies a les millores polítiques que es van aconseguir implementar, com el dret a vot per als intocables o igualtat de drets per a tots i totes independentment de la religió que professessin.
En 2011 el grup va ser oficialment prohibit i avui dia prop de 40.000 soldats romanen encara en la zona, entre ells diversos batallons de les forces especials de l'exèrcit indi.
La crisi orgànica del capitalisme, la incapacitat de l'Estat indi de proveir dels recursos més essencials a la majoria de la població, la política aplicada pel BJP, entre altres factors, continuen alimentant el conflicte naxalita, que sembla estar lluny de tancar-se.
La participació en el parlament del Partit Comunista de l'Índia i el Partit Comunista de l'Índia (Marxista), supeditant la lluita de masses a les institucions “democràtiques” burgeses i el seu paper en alguns Governs —com és el cas de Bengala Occidental a mans del PCI (Marxista) — aplicant la mateixa política favorable a les grans empreses, continuen empenyent a gran part de la pagesia a simpatitzar amb la guerrilla.
Les profundes arrels dels maoistes en el Corredor Vermell indi —segons dades oficials de 2013 mantenen la seva influència en 76 districtes del país— no només demostra una correlació de forces favorable per a la lluita pel socialisme, sinó també la possibilitat real d'unir la classe obrera i els pagesos pobres sota una mateixa bandera i un mateix programa revolucionari per a prendre el poder polític, social i econòmic a l'Índia. Un programa mitjançant el qual, basat en els mètodes de la classe treballadora i amb el suport auxiliar de la guerrilla, poder posar punt i final a les contradiccions entre un proletariat i pagesia cada vegada més pobres i exclosos i una burgesia cada vegada més rica.
Hi ha força per a derrotar els plans del Govern i tombar Modi
La classe obrera índia ha entrat amb tota la seva força en l'escena política. A nivell mundial, el proletariat indi té una importància especial no sols per la seva immensitat numèrica sinó també per les profundes tradicions que han demostrat en les diferents lluites, aixecaments i rebel·lions que han protagonitzat les masses al llarg dels últims anys.
Des de la reelecció del BJP al maig de 2019, la classe obrera índia ha respost amb contundència a la política ultradretana i nacionalista hindú del Govern. L'última vaga general i l'aixecament de la pagesia pobra revela un gran avanç en la consciència de les masses que no volen suportar ni un minut més una situació insostenible.
Secundant-se en l'immens èxit de la mobilització és el moment que els Partits Comunistes trenquin amb la seva política de col·laboració de classes i proposin un programa revolucionari. La classe obrera i la pagesia han colpejat junts de manera intuïtiva, ara és necessari establir els pròxims passos en la lluita, que han de passar, en primer lloc, per la convocatòria d'una nova vaga general de 48h perquè Modi retiri tots els codis laborals i les lleis agràries, amb comitès a les fàbriques, a les regions rurals, en els diferents Estats per a coordinar una acció sostinguda en el temps.
La disposició de les masses està més que provada. És la tasca dels revolucionaris traduir tot això en una estratègia i un programa capaç d'aconseguir la victòria i transformar la societat.
[1] Karl Marx, Les lluites de classes a França
