La pugna per l'hegemonia capitalista s'intensifica
Si la veritat és la primera víctima d'una guerra, en temps de pandèmia no corre millor sort. En l'era daurada de la tecnologia de la informació –en 2020 més de 4.540 milions de persones, el 60% de la població mundial, està connectada a Internet– la censura dels mitjans de comunicació és insuportable. Com sempre que es tracta d'assumptes estratègics per al capital, res és casual. Una informació veraç despullaria la decadència social d'EUA i Europa, i desmuntaria l'intent de convertir el virus en una mena de maledicció bíblica i un just càstig per la irresponsabilitat individual de la ciutadania. Sobretot, evidenciaria el crim que estan perpetrant els governs occidentals per una gestió calamitosa en la qual la majoria de les morts són evitables.
Com a part de la guerra que s'està lliurant, l'imperialisme occidental ha desplegat una acurada estratègia de desinformació per ocultar el que passa a la Xina un any després de l'esclat de la pandèmia. No és un accident. La lluita pel mercat mundial i l'hegemonia capitalista determina que això sigui així. Des del mes d'abril, les informacions en els mitjans de comunicació de masses han desaparegut i només tangencialment es parla de la Xina per afirmar que els seus èxits són el fruit del seu règim dictatorial, justificant que en les societats obertes i "lliures" l'increment exponencial de morts són el preu que paguem per viure en democràcia i sota un Estat de dret. Hem de creure en aquest discurs?
Les xifres són reveladores
Donada la disparitat de població dels diferents països –oscil·lant entre els més de 1.400 milions de la Xina i els 330 milions dels EUA– hi ha una dada conscientment ignorada però extraordinàriament útil: el nombre de morts per cada 100.000 habitants. Atenent a aquesta taxa, els EUA multiplica per 400 la mortalitat a la Xina i a Alemanya per 200. A l'Estat espanyol, segons les dades oficials del Govern, la mortalitat multiplicaria per 390 la taxa de la Xina, però si prenem les dades de l'Institut Nacional d'Estadística, que informa que en 2020 s'han registrat 80.000 morts més de les esperades, la multiplicaria per més de 600. [1]
En definitiva, si la Xina patís la taxa de mortalitat per cada 100.000 habitants dels EUA superaria les 1.700.000 morts i no menys de 5.000. I, al revés, si els EUA tingués la taxa xinesa, els morts serien 1.000 i no més de 420.000.
Encara que abunden les insinuacions sobre falsificacions dels nombres oferts per les autoritats asiàtiques, és obvi que si el règim de Beijing intentés amagar 1,7 milions de cadàvers dels serveis d'espionatge ja haguessin airejat amb grans titulars la mentida. Suposem fins i tot que la taxa xinesa és el doble, el triple o 20 vegades més alta de l'oficial, tot i així aquest resultat implicaria que sí es podrien salvar milions de vides a tot el món.
Les raons de la diferència xinesa
Deixant de banda que Bolsonaro va advertir que la vacuna podia "convertir-nos en caimans" [2] o que Trump va proposar "injectar-se desinfectant en els pulmons" [3], no és difícil establir comparacions entre les mesures aplicades a cada país. El que va passar la primera setmana de 2021 és aclaridor.
El 7 de gener la ciutat xinesa de Shijiazhuang, amb 11 milions d'habitants, va entrar en quarantena després de detectar-se 117 contagis. En les primeres 24 hores es van realitzar més de 6 milions de PCR i es van analitzar el 40% d'elles, es van suspendre les classes, es van tancar les estacions de tren, autobús i l'aeroport. [4] Aquest mateix dia, el Ministeri de Sanitat espanyol va anunciar 42.160 nous contagis i 241 morts en la jornada anterior, però no va adoptar cap mesura especial. A Alemanya, el Govern va decidir tancar escoles i comerços no essencials el 5 de gener, però el motiu per fer-ho va ser que s'havien aconseguit 12.000 contagis i més de 900 morts en un sol dia. Respecte als EUA, només cal recordar que el dia de reis desenes de milers de racistes, feixistes i negacionistes van assaltar el Capitoli.
Res més lluny de la nostra intenció que lloar les autoritats xineses. Som molt conscients que el règim de Beijing, encara que s’emboliqui en una bandera vermella amb la falç i el martell, representa els interessos de la burocràcia capitalista i la nova burgesia xinesa. No és un estat obrer ni té res a veure amb el socialisme, i el caràcter capitalista i bonapartista de la presidència de Xi Jinping està fora de dubte.
Però el que tampoc té cap sentit és fer seguidisme de la propaganda imperialista occidental, que pretén ocultar que la Xina ha estat capaç de donar una resposta a la pandèmia i doblegar-la. La qüestió a dilucidar és concreta: com ha estat possible? La resposta a aquest interrogant no rau en que el Brasil de Bolsonaro o els EUA de Trump siguin la quinta essència de la llibertat i la democràcia, n'hi ha prou formular la qüestió per rebutjar-la. No, la qüestió té una base material i no moral: l'extraordinària potència econòmica del gegant asiàtic.
El discurs dels poders capitalistes d'Occident ens planteja la següent disjuntiva: cal triar entre el dret a la salut o mantenir a flotació l'economia. Milions de famílies treballadores ens veiem davant l'elecció de morir pel virus o, en el millor dels casos, caure en la pobresa si es paralitza l'activitat no essencial per aturar la seva propagació. No obstant això, que la COVID-19 s'hagi convertit en una pandèmia tan mortífera és una conseqüència i no la causa de la nostra tràgica situació.
L'origen de la catàstrofe actual són dècades de polítiques salvatges de retallades i austeritat, de la dictadura que exerceixen els grans monopolis, incloent els del sector sanitari, i davant els que s'inclinen tots els governs d'Europa i els EUA. En definitiva, de la crisi orgànica del sistema capitalista que després de la gran recessió de 2008 ha estat incapaç de superar l'estancament posant en evidència l'ocàs prolongat de l'imperialisme nord-americà i europeu.
El règim xinès ha aconseguit una important resposta en la lluita contra la pandèmia, però això no té res a veure amb raons d'índole moral o major preocupació pel benestar del poble. El motiu és un altre: la Xina es troba en plena ofensiva per capturar la major porció possible del mercat mundial i necessita que la seva maquinària productiva i exportadora no afluixi. Compten amb una situació interna molt més estable, amb una legislació repressiva que empara una sobreexplotació intensiva de la força de treball [5], amb la possibilitat d'assignar recursos de manera més centralitzada... tot això derivat d'un capitalisme d'Estat que es recolza en una estructura econòmica i política heretada del període maoista, un enorme superàvit comercial, ingents reserves de divises i una alta competitivitat.
La política és economia concentrada
Observem des d'aquesta perspectiva l'experiència xinesa. Després dels errors i ocultacions inicials, confirmada la letalitat i velocitat de propagació del virus, les autoritats van decidir parar en sec l'activitat econòmica. Els efectes d'aquesta decisió no es van fer esperar: el primer trimestre de 2020 registrava dades similars a les potències occidentals, el PIB va caure un 6,8% i l'activitat industrial un 6%, mentre el consum intern i la inversió també van sumar xifres negatives.
El règim xinès va comprendre que si la pandèmia escapava al seu control el problema no serien un o dos trimestres negatius, sinó un llarg i agònic retrocés. Aquesta ràpida i dràstica actuació va donar els seus fruits. Xina és l'única gran economia que va tancar 2020 amb un creixement positiu i, segons les previsions, el 2021 seguirà doblant als seus competidors directes.
Durant la crisi de 2008 el règim ja va mostrar les seves diferències amb els seus homòlegs occidentals. Llavors, segons dades oficials, es van destruir més de 20 milions de llocs de treball però la posada en marxa de diferents plans d'inversió estatal –que van superar el bilió de dòlars– i als quals es va poder recórrer gràcies al voluminós superàvit, van poder recuperar una part substancial de l'ocupació i la demanda de les seves grans indústries.
"L’eficàcia" dels plans xinesos contra la pandèmia es nodreix del seu gegantí i vigorós teixit productiu i comercial, que reflecteix l'avanç de les forces productives en els últims anys, i que s'aixeca, per descomptat, sobre la brutal explotació de centenars de milions de camperols arribats a les ciutats, sotmesos a condicions de treball semiesclaves per a major benefici dels capitalistes xinesos i les multinacionals occidentals. Juntament a això, la paorosa destrucció mediambiental és una altra de les senyes d'identitat d'aquest creixement.
Evidentment l'economia xinesa també ha acusat els efectes de la crisi de sobreproducció, la inestabilitat del seu sector financer (que va portar a la caiguda de les seves bosses fa tres anys), el creixement rapidíssim del seu deute empresarial i bancari –una bomba de temps allotjada en les entranyes del seu organisme econòmic–... però la qüestió és que els seus competidors estan en una posició molt més deteriorada i en una fase de replegament molt més intensa i profunda.
Hi ha dues dades que poden ajudar-nos a percebre la dimensió real d'aquest procés històric. A partir de 1980 centenars de milions de persones van abandonar el camp a la recerca d'un futur laboral –un moviment migratori intern equivalent a quatre vegades la població total alemanya– donant lloc a una modificació qualitativa del país: la població urbana va passar de representar el 26% el 1990 al 60% el 2020. Avui les ciutats xineses alberguen a més de 840 milions d'habitants.
Un moviment demogràfic d'aquestes dimensions va ser possible per les grans inversions en la indústria, en una primera fase fonamentalment estrangera. L'abundància de mà d'obra semiesclava, sense drets sindicals, va atraure muntanyes de capital occidental, donant lloc a la famosa deslocalització d'empreses d'Europa i els EUA cap al sud-est asiàtic. Aquest fenomen, que va absorbir una part de la liquiditat de les grans metròpolis capitalistes i va produir retorns milionaris per a les multinacionals, va contribuir a modernitzar la planta econòmica de la Xina, els seus transports i infraestructures. Un desenvolupament desigual i combinat que, partint de l'endarreriment i sota el control ferri de l'aparell stalinista, va portar el país a altes cotes de modernitat sense haver de travessar les fases històriques de les potències occidentals.
La restauració capitalista xinesa va seguir un camí sensiblement diferent al de Rússia i els països de l'Est europeu: en lloc de travessar per un prolongat període d'enfonsament, amb retrocessos del PIB només comparables als d'una guerra i un empobriment generalitzat de la població, la Xina va registrar dècades de creixement sostingut. Una sola dada confirma el que afirmem: si l'any 2000 la formació bruta de capital fix a la Xina s'estimava en 400.000 milions de dòlars, el 2018 va arribar als 5,5 bilions, superant el registre dels EUA. No és cap anècdota que el punt d'inflexió es produís precisament entre els anys 2008 i 2010.
Gràcies a aquesta inversió massiva, la Xina va ser batejada com la fàbrica del món i les seves manufactures van inundar tots els continents. Des de 2008 el valor total de les seves exportacions no va baixar mai de 1,2 bilions de dòlars, a partir del 2012 el límit per sota es va establir en més de 2,2 bilions, i el 2020, l'any de la pandèmia, ha arribat a la xifra rècord de 2,49 bilions obtenint per això un superàvit comercial també rècord de 535.030 milions de dòlars, el més gran en cinc anys. [6]
La supremacia nord-americana sota amenaça
L'ascens xinès i la decadència occidental, tot i que es desenvolupen en sentits oposats, s'interrelacionen dialècticament i estan jalonats per salts de quantitat en qualitat. Encara que al país asiàtic se li va assignar el paper de productor de mercaderies de baix valor i assemblador de components importats, les coses han canviat i molt.
És important recordar que quan els dirigents de la burocràcia estalinista xinesa van emprendre el procés de la restauració capitalista, van estudiar amb deteniment la dissolució de la URSS. La nomenclatura del PCCh va decidir pilotar el desmantellament de l'economia planificada protegint a qualsevol preu els seus interessos, per a això van recórrer al manteniment d'una forta centralització i un potent sector estatal. El partit i l'Estat van seguir fusionats encara que ja com a eines al servei de l'acumulació capitalista.
El peculiar règim de capitalisme d'Estat xinès no va acceptar el paper que les grans potències l'havien assignat a la divisió mundial del treball. La burgesia xinesa va entendre que les condicions maduraven ràpidament per competir contra els més grans. La ingent quantitat de capital de la qual disposaven gràcies al superàvit comercial li va permetre cobrir les seves necessitats de proveïment de matèries primeres i realitzar inversions milionàries en tot el globus. Amèrica Llatina, Amèrica Central, Àfrica i molts països asiàtics depenen cada vegada més de les compres xineses i dels seus crèdits.
L'evolució ha estat de tal envergadura que la quantitat s'ha transformat en qualitat. Els EUA han perdut la seva posició de banquer del món. La Xina és actualment creditora de més de 5 bilions de dòlars, una xifra equivalent al 6% del PIB mundial [7]. La part del gegant asiàtic sobre el total endeutat als països del G20 per altres nacions va augmentar del 45% el 2013 a un 63% a finals de 2019. En aquest mateix període, la part del Japó, el segon major creditor del G20, es va mantenir sense canvis en un 15% (dades del Banc Mundial). La Xina és el major posseïdor de deute nord-americà després del Japó.
Però els canvis no es limiten a l'àmbit financer. La Xina lluita per la supremacia tecnològica, i ho fa de forma conscient. Encara que l’Alemanya va dedicar el 2018 més percentatge del PIB en inversió en investigació que la Xina, està per sota pel que fa al volum de diners en efectiu: 0,1 bilions de dòlars enfront d’un 0,31 dels xinesos.
La cursa pel domini tecnològic està sent aprofitada per Beijing. Només cal considerar l'obsessió de l'imperialisme nord-americà amb els avanços de Huawei. També és rellevant la seva participació en la carrera espacial, que va tancar 2020 amb l'èxit de la missió Chang'e 5 a la Lluna, el que va suposar la inclusió de la Xina a l'elitista grup de països que ha aconseguit portar mostres lunars a la Terra. De les dues potències que posseeixen semblant títol una és els Estats Units i l'altra l'extinta Unió Soviètica.
Afirmàvem abans que la COVID-19 era la conseqüència i no la causa de l'enorme patiment que sofrim però, com el marxisme explica, els esdeveniments socials i econòmics estan en moviment i permanent canvi, i sota determinades circumstàncies les conseqüències es transformen en causes.
Si ja abans de produir-se la pandèmia hi havia una enorme dependència mundial de material sanitari xinès [8], la patacada econòmica ha donat més oportunitats perquè pugui copar aquest mercat. En paral·lel, les amenaces de guerra comercial dels EUA amb les seves sancions aranzelàries no han donat fruits. Durant la presidència de Trump el dèficit comercial nord-americà amb la Xina lluny de minvar va augmentar un 13%. [9]
La Xina encara no ha desbancat els EUA com a potència hegemònica. L'economia nord-americana manté la primacia en importants terrenys: major PIB, major productivitat de la feina, el dòlar segueix sent la moneda més utilitzada en el mercat mundial... però es tracta d'un procés de forces vives que encara no ha acabat. Qui prevaldrà? Seria precipitat fer una perspectiva contundent i tancada però les actuals circumstàncies econòmiques i polítiques beneficien el règim de Beijing.
Hi ha antecedents històrics que val la pena estudiar seriosament. Quan els EUA va arrabassar el ceptre a la Gran Bretanya, i va ser precisament la terrible crisi iniciada el 1929 el que va permetre donar als nord-americans el cop final i decisiu, Trotski va escriure al respecte: "... tampoc descartem que, donada l'actual envergadura mundial del capitalisme nord-americà, la propera crisi sigui extremadament profunda i aguda. Però no hi ha absolutament res que justifiqui la conclusió que això restringirà o debilitarà l'hegemonia d'Amèrica del Nord. (...) És justament a l'inrevés. En un període de crisi, els EUA exerciran la seva hegemonia de manera més completa, descarada i brutal que en un període d'auge. EUA tractarà de superar els seus problemes i mals principalment a costa d'Europa”. [10]
La crisi actual donarà més avantatge a la Xina.
Lluita interimperialista i lluita de classes
Al novembre de l'any passat, l'imperialisme xinès va aconseguir una nova victòria gràcies al tractat d'Associació Regional Integral i Econòmica, signat per 15 països de la regió d'Àsia-Pacífic. Els seus integrants sumen més de 2.200 milions d'habitants, representen prop d'un terç de l'economia mundial i un PIB combinat d'uns 26,2 bilions de dòlars a la regió amb major creixement del món. És una bona resposta a la guerra comercial deslligada pels EUA: la Xina ja exporta més al sud-est asiàtic que als EUA o a Europa [11]. Tenint en compte que el sorpasso s'ha produït durant la pandèmia, podem entreveure el que pot passar en el pròxim període.
EUA porta anys perdent posicions a favor de la Xina en àrees estratègiques, des de l’Amèrica Llatina fins a l’Àfrica, passant per l’Orient Mitjà i arribant al Pacífic. Aquesta reducció de les seves fonts d'explotació externes s'ha traduït dins de les seves fronteres en una gran inestabilitat social, un increment de la lluita de classes i una profunda polarització política. Moviments històrics com Black Lives Matter o el suport recaptat per Bernie Sanders són l'expressió de la radicalització cap a l'esquerra de milions de treballadors i treballadores de totes les races. Però hi ha una altra cara. L'enorme suport electoral a Trump en les últimes eleccions, l'ofensiva dels grups feixistes i el recent assalt al Capitoli, també mostren la ràbia i impotència de les capes mitjanes empobrides i un aparell de l'Estat que se sent humiliat en l'escena mundial.
Quan mirem cap al gegant asiàtic observem unes relacions entre les classes diferents, començant per la situació de les capes mitjanes –un sector social que, quan es troba satisfet i és optimista respecte al seu futur, es transforma en un autèntic amortidor de la lluita de classes–. Si bé les xifres que proporcionen els analistes burgesos parteixen d'uns paràmetres molt laxos per a considerar qui forma part de la classe mitjana i la petita burgesia, la transformació soferta aquests últims anys ha estat notable. El 1990 en els EUA i Europa Occidental s'agrupaven tres quartes parts de la classe mitjana mundial, tot i representar una tercera part de la població total [12]. A partir de 2018 és la Xina la que concentra gairebé el 50% de les capes mitjanes [13].
Mentre la tònica general de la lluita de classes es debat entre continus esclats revolucionaris, lluites defensives contra les polítiques d'austeritat i el creixement del populisme d'extrema dreta, a la Xina es percep un escenari que oscil·la entre vagues ofensives per un major repartiment del pastís i una estabilitat social cridanera en comparació amb el que passa als Estats Units i altres parts del món. Entre 2008 i 2019 el salari real es va duplicar a la Xina, fins al punt que el 2016 els salaris xinesos van superar als països més grans d'Amèrica Llatina i alguns països de la UE com Romania i Bulgària. Mentre el salari mitjà per hora a la indústria de la Xina es va triplicar entre el 2005 i el 2016, aconseguint els 3,60 dòlars, en el mateix període, el salari del sector industrial al Brasil va caure de 2,90 a 2,70 dòlars i a Mèxic de 2,20 a 2,10 dòlars. [14]
També és interessant assenyalar les contradiccions que aquest procés d'acumulació està provocant en el si de la pròpia classe dominant xinesa. El cas de Ma Yun, amo de l'empori d’Alibaba, és bastant significatiu.
Segons moltes informacions aquest acabalat capitalista estava concentrant massa poder –alguns inversors valoren el seu conglomerat en 359.000 milions de dòlars–, especialment la seva filial Aliplay que amb els seus préstecs a 20 milions de particulars i 500 empreses representava una competència amenaçadora per a molts bancs recolzats directament per l’Estat. En reacció a aquest creixement i a les crítiques que el magnat ha realitzat públicament a la política econòmica del Govern, les autoritats han ajornat sine die la sortida a borsa de la seva empresa AntGrup 48 hores abans que es produís i de la qual s’esperava obtenir una capitalització superior als 30.000 milions de dòlars. Des de llavors se succeeixen els rumors d'una possible nacionalització.
El capitalisme xinès es troba en un període d'ascens i probablement els efectes de l'actual crisi en els seus competidors li permetran escalar encara més posicions. Però cal subratllar que no estem davant d'una nova modalitat de capitalisme virtuós capaç d'excloure les contradiccions. Cap país, cap economia nacional per poderosa que sigui, pot desacoblar-se de l'mercat mundial i de la seva crisi orgànica en aquesta època de decadència imperialista.
En una sèrie de terrenys la Xina comença a acusar la síndrome de Werner, una malaltia que fa que l'organisme envelleixi massa ràpid: cabell canós, enduriment de les artèries, insuficiència cardíaca, diabetis..., que en el cas d'un organisme econòmic es tradueix en un deute gegantí [15], especulació financera, bombolla immobiliària, destrucció del medi ambient...
Per finalitzar ens permetem la llicència de citar a Trotski recomanant al lector que canviï el terme capitalisme americà per capitalisme xinès: "Un nou ascens econòmic (no podem excloure-ho per endavant) haurà de recolzar-se no sobre un equilibri interior, sinó sobre l'actual caos econòmic mundial. El capitalisme americà entrarà en una fase d'imperialisme monstruós, de carrera armamentística, d'ingerència en els assumptes del món sencer, de sacsejades militars i de conflictes". [16]
[1] Casos confirmados de coronavirus en España y en el mundo
[3] Trump sugiere inyectar desinfectante y luz a enfermos de la Covid-19 para matar al virus
[4] Dades de l'Agència EFE publicades a La Vanguardia. China cierra una ciudad de 11 millones de habitantes tras más de cien casos
[5] La capacitat del règim a l'hora de realitzar un control pandèmic sistemàtic i segur sobre una part considerable de la població reclusa (cinc milions), i que realitza treballs productius, és evidentment molt qüestionable. El mateix que sobre milions de camperols i treballadors que produeixen amuntegats per a grans empreses tecnològiques, tèxtils, de joguines... Les condicions per a la distància social, EPIs i seguretat sanitària brillaran en molts casos per la seva absència. El que sí que sembla és que en els grans centres urbans les mesures adoptades han estat molt més dràstiques, contundents i efectives que als països occidentals.
[6] Indexmundi. Cuadros de Datos Históricos Anuales China
[8] Segons el Peterson Institute for International Economics el 50% dels vestits de protecció PPE, el 71% de les màscares, el 38% dels guants i el 58% de les ulleres utilitzades de protecció per a sanitaris consumits a Europa eren made in China.
[9] La pandemia crea un nuevo orden mundial: todos pierden, China gana
[10] Cita d'un article titulat “El bagatge de coneixements de Molotov”, setembre de 1930.
[11] El Sudeste Asiático se convierte en el mayor socio comercial de China
[12] La emergencia de la clase media: cosa de emergentes
[13] Informe anual de Credit Suisse Wealth Report. China ya concentra la mitad de la clase media mundial
[14] Totes les dades sobre salaris provenen del Global Wage Report 2018-2019 de l'Organització Mundial del Treball.
[15] Mentre que el PIB s'ha duplicat en els últims deu anys, la proporció del deute públic de la Xina pel que fa al PIB va augmentar del 34% el 2010 a més del 63% en el tercer trimestre del 2019, segons les dades de l'Institut de Finances Internacionals. Afegint el deute de les llars i de les empreses no financeres l'augment de la relació entre el deute i el PIB va passar del 178% al 289% durant el mateix període.
[16] Alemanya, la clau de la situació internacional, 26 de novembre de 1931. Lev Trotski. La lluita contra el feixisme a Alemanya. FFE 2004, pàg. 96.
