Tailàndia viu una autèntica rebel·lió social. Les manifestacions estudiantils que van començar a finals del mes de juliol –desafiant l'estat d'alarma decretat per la pandèmia– exigint una reforma de la Constitució, la fi de la dictadura exercida per la monarquia de Maha Vajiralongkorn (Rama X) i la dimissió del Govern, han desembocat en més de tres mesos de protestes, mobilitzacions multitudinàries i vagues per tot el país.
Les alarmes s'han disparat al despatx del primer ministre tailandès, Prayuth Chan-o-cha, i a la residència reial, el Gran Palau de Bangkok. Ni la repressió salvatge amb què ha contestat la policia, ni l'estat d'emergència decretat a la capital mitjançant el qual es prohibeixen les protestes, ni el bloqueig de les xarxes de transport per evitar el desplaçament de la població a les noves marxes, han aconseguit sufocar aquesta impressionant resposta popular que continua amb força i que va tornar a congregar centenars de milers el passat diumenge 15 de novembre.
El Cop d'Estat de 2014 i el frau de la "transició democràtica"
L'esclat social que avui protagonitzen les masses tailandeses és el resultat d'una ràbia acumulada durant anys contra el poder amb què compta el monarca i l'Exèrcit al país. Els militars tailandesos han donat 18 cops d'Estat –12 d'ells amb èxit– des de 1932. L'últim, al maig de 2014 va ser dirigit pel comandant en cap de les Forces Armades i actual primer ministre Prayuth Chan-o-cha després de més de sis mesos de protestes antigovernamentals. Des d'aquest moment, el país ha estat dirigit per una Junta Militar que va ordenar arrestar més de 150 membres de l'antic gabinet, va aplicar la Llei Marcial, va ordenar la dispersió dels manifestants i va aprovar una nova Constitució el 2016 redactada per l'Exèrcit que, per descomptat, manté totes les lleis que fan de la monarquia una institució intocable.
La Junta Militar que ha governat el país amb puny de ferro va anunciar aleshores que la nova Carta Magna donava inici a una "transició democràtica" que culminaria amb la celebració d'unes eleccions generals al març de 2019. Com s'ha viscut en altres països del món, aquesta "transició" ha estat una farsa. L'aparell de l'Estat segueix controlat pels mateixos reaccionaris amb vestit militar, una ínfima oligarquia econòmica ha seguit conduint al país a una situació de desigualtat extrema i la monarquia continua comptant amb uns privilegis que més que del segle XXI, recorden l'Edat Mitjana.
Tal com va denunciar l'ONG Open Forum for Democracy Foundation, el frau electoral en els comicis de 2019 va ser "aclaparador". Es van denunciar tota mena d'irregularitats com la compra de vots –fins i tot existeixen fotografies que ensenyen els tacs de bitllets destinats a aquesta finalitat– o que en algunes províncies més de la meitat de les paperetes es van considerar nul·les. Tot i que el partit pro Junta Militar Palang Pracharat va guanyar per molt pocs vots, es va alçar amb la victòria gràcies a la reforma de la Constitució que permet que els senadors –triats pels militars– designin a dit al primer ministre.
Però la sorpresa d'aquest dia va ser el resultat de la nova organització Partit Futur Endavant. Aquesta va ser impulsada per un empresari d'una de les famílies més riques del país, però en el seu programa incloïa una reforma de la Constitució, la celebració d'eleccions lliures i "aconseguir més democràcia". En els comicis, aquest partit es va col·locar com a tercera força amb 6,2 milions de vots, demostrant les ànsies d'un canvi profund al país. Tot i el caràcter burgès de Futur Endavant i que el seu programa no ofereix solució als problemes reals de les masses, la monarquia no pot permetre ni el més mínim indici de crítica i la seva resposta no es va fer esperar: el Tribunal Constitucional va il·legalitzar i va dissoldre el partit per "motius polítics" uns pocs mesos més tard.
La monarquia tailandesa: una història de repressió i luxes insultants
Un dels aspectes que ha marcat i segueix determinant el panorama polític a Tailàndia és el control absolut que exerceix la monarquia al país. El rei dirigeix totes les decisions del Govern i de la cúpula de magnats, aristòcrates, alts comandaments de l'exèrcit i l'elit empresarial majoritàriament xinès-tailandesa que el conformen.
Aquesta institució no només és considerada sagrada, sinó que compta amb un dels arsenals legislatius més severs del món, que castiga amb quantioses multes i fins amb trenta-cinc anys de presó les difamacions, els insults o els comentaris "inapropiats" contra el rei Rama X o qualsevol membre de la família reial. Al país ja sumen 100 les persones acusades per "delictes de lesa majestat".
El Financial Times ha coronat el rei tailandès com el monarca més ric, la seva fortuna ascendeix als 40.000 milions de dòlars, incloent la propietat de 3.493 hectàrees a Bangkok, la possessió del diamant més gran del món i accions a la cimentera nacional Siam Cement i al banc Siam Commercial.
A això se suma la consolidació del seu poder sobre l'Oficina de Propietats Reials, el braç financer de la monarquia tailandesa –amb actius valorats en desenes de milers de milions de dòlars–, que fins ara era gestionat de forma independent.
Durant els últims anys, el seu regnat ha estat marcat per escàndols de tota mena. En 2017, el primer ministre Prayuth va introduir un canvi en la Constitució perquè el rei pogués regnar des de fora de Tailàndia. D'aquesta manera, durant la crisi de la Covid-19, el rei Vajiralongkorn ha passat la quarantena en un hotel de luxe als Alps bavaresos –reservat, per descomptat, en exclusiva per a ús de la cort reial–amb el seu harem de 20 dones.
Mentrestant, el salari mínim d'un treballador tailandès és de poc menys d'11 dòlars al dia. Tailàndia ja ha sobrepassat a Rússia i a l'Índia com el país on regeixen les majors desigualtats econòmiques entre la població. L'any 2016, l'1% més ric posseïa el 58% de la riquesa del país. En 2018, controlava el 66,9%. En tant, el 50% més pobre dels tailandesos (25 milions de persones, d'una població de menys de 70) posseeix el 1,7% i el 70% (35 milions) el 5% del benestar de país.
Tot això és el combustible que alimenta les impressionants protestes al país. La metxa s'ha anat consumint a poc a poc fins que ha esclatat la bomba. Les masses han col·locat al centre dels seus objectius a abatre a la monarquia i exigeixen la caiguda de tot el Govern militar perquè reconeixen, molt correctament, que són els dos pilars sobre els quals se sustenta una pobresa, misèria i sofriment imperants.
Les protestes més multitudinàries de la història recent del país
Les imatges de les jornades de lluita que s'estan succeint arreu del país –amb especial força a Bangkok– són espectaculars. Milions de persones, amb el jovent al capdavant, concentrades a les principals places de les ciutats, als voltants de l'aeroport, davant de l'oficina del primer ministre o la residència reial. El Monument a la Democràcia de la capital s'ha convertit en l'epicentre del moviment on les consignes ressonen amb una determinació inspiradores. La més popular de totes és "Fora la dictadura, visca la democràcia!". Així ho expressen els joves que estan en primera línia: "Aquesta és la primera vegada que es discuteix sobre la font més important dels problemes en la política tailandesa: la relació entre l'exèrcit i la monarquia. Els manifestants parlem del sistema, no d'individus. Tothom està demanant una constitució real, escrita pel poble i no pels que pertanyen a dictadures. També demanem eleccions justes".
Les primeres marxes que es van celebrar a l'estiu van ser convocades per grups d'estudiants majoritàriament universitaris. Però la repressió amb la qual el règim va tractar d'enviar el jovent a casa va incendiar la indignació del conjunt de la població i ara la participació mitjana, segons els propis organitzadors, en les protestes és de 200.000 persones. Des d'aquest moment la classe obrera tailandesa s'ha col·locat al capdavant organitzant a més cordons de seguretat per garantir el desenvolupament pacífic de les marxes. Però com es pot veure en els centenars de vídeos que circulen per internet, la policia no està dubtant en utilitzar canons d'aigua, disparar als manifestants –ja han mort 5 persones i hi ha centenars de ferits– i en arrestar els activistes més destacats. Fins i tot el Govern ha tancat diferents mitjans de comunicació que donaven cobertura al que està succeint als carrers del país sota l'excusa que "encoratgen la violència".
Els tres dits en alt –un gest prohibit a Tailàndia que s'inspira en la pel·lícula Els Jocs de la Fam, on representa un signe contra els opressors– s'ha convertit en el símbol de les mobilitzacions, que estan sent convocades setmanalment o quinzenalment per les xarxes socials per les plataformes Moviment del Poble i Free Youth creades arran dels esdeveniments.
El qüestionament generalitzat del rei i els militars suposa un desafiament històric en un país on la monarquia és considerada un tema tabú i on la crítica a aquesta institució pot fer-te perdre la llibertat. Però la determinació per continuar fins a aconseguir una democràcia real per a la majoria de la població, que es dissolgui el Parlament i que es convoquin de forma immediata noves eleccions s'expressa en les següents paraules: "No serà fàcil, però hem de lluitar perquè no tenim una altra opció. Aquesta no és la primera batalla dels tailandesos i probablement no serà l'última".
Sota el capitalisme no existeix la plena democràcia. Cal acabar amb aquest sistema!
La rebel·lió del poble tailandès està passant enmig de la pitjor crisi econòmica que enfronta el país. L'economia ha caigut un 12,2% en el segon trimestre del l'any, la major contracció anual des de la crisi financera asiàtica del 1997, i l'Oficina Nacional d'Economia i Desenvolupament Social va publicar recentment les xifres de l'últim trimestre del l'any on destaca el descens del 17,8% en les exportacions, el principal motor de l'economia tailandesa juntament amb el turisme. Aquest sector representa un 15% del PIB i ha caigut un 80% des de l'inici de la pandèmia.
Els tailandesos i tailandeses beuen de tota l'experiència acumulada en aquests últims anys, dels esdeveniments polítics que han colpejat el globus –també el sud-est asiàtic, com demostra recent la rebel·lió obrera a Indonèsia contra la Llei Òmnibus– i estan traient conclusions molt importants com que la lluita de masses ha de continuar. Però la classe obrera i el jovent no pot romandre eternament als carrers, malgrat la seva ferma voluntat. Els sindicats de treballadors, el moviment estudiantil i els diferents col·lectius que estan participant, haurien de presentar un pla de lluita ascendent que passi per la convocatòria urgent d'una vaga general per paralitzar el país, impulsant comitès a les fàbriques, escoles i universitats i en les localitats. Hi ha força més que suficient per fer-ho.
Una nova Constitució redactada pels mateixos responsables polítics, una "democràcia" sobre bases capitalistes, no resoldrà el problema de la pobresa, l'atur o la repressió, i tampoc aconseguirà el judici i càstig als assassins amb insígnies militars que han massacrat, cop rere cop, el poble tailandès. Per conquerir una societat veritablement democràtica, perquè totes les reivindicacions es materialitzin i s'acabi d'una vegada per totes amb la dictadura del capital financer, el moviment ha d’aixecar un programa revolucionari i socialista, expropiar la burgesia i que els oprimits i oprimides prenguin el poder polític i econòmic. Només així es podrà donar un gir de 180 graus en el destí de milions.
El 6 d'octubre, la manifestació convocada a Bangkok coincidia amb l'aniversari de l'aixecament estudiantil de 1976 a Tailàndia, on els i les joves precisament lluitaven contra la tornada al govern de l'ordre militar que havia caigut tres anys abans. Paramilitars de la dreta i la policia van assetjar a 4.000 estudiants que es trobaven protestant a la Universitat de Thammasat, a la capital, i van obrir foc contra ells, assassinant a més de 100.
Aquesta massacre no és una excepció: és la veritable cara del capitalisme. Un sistema que no dubta en utilitzar quan ho necessita els cops d'estat, monarquies corruptes i assassines, bandes feixistes... per mantenir a qualsevol preu la seva dominació política. La lluita dels oprimits i oprimides a Tailàndia, i a tot el món, és la mateixa: posar fi al capitalisme, un sistema que ofega en sang, mata de fam i enfonsa en la pobresa a la gran majoria de la població. I per a això, necessitem construir una organització que lluiti per transformar la societat en línies socialistes. Només la classe obrera tailandesa sota la bandera de la revolució podrà posar fi a dècades d'abusos i aconseguir una autèntica democràcia.
