Context de les eleccions: crisi econòmica i vaga a Codelco

El dilluns 3 de gener cinc mil sis-cents treballadors de la mina Chiquicamata van anar a la vaga per exigir a l'empresa Codelco, propietat de l'estat xilè, un augment salarial de 4.5% així com bons per 29 mil dòlars. La vaga va paralitzar durant dos dies la mina de coure més gran del món - anualment produeix el 4% de la producció mundial- que des de fa 13 anys no es veia afectada per una vaga.

La vaga es va desenvolupar en el context d'una economia afectada per la crisi econòmica mundial, que s'ha expressat en un retrocés de l’1.9% del PIB en el 2009. Per als treballadors això ha representat que la taxa d'atur hagi augmentat fins el 9%. Encara que les previsions econòmiques per al 2010 són d'un creixement d'entre un 4.5 i un 5.5% del PIB, l’ocupació i la recuperació del nivell de vida dels treballadors no estan assegurats.

De fet les bases per estimar que hi haurà una recuperació econòmica en aquestes proporcions són incertes perquè es basen en la perspectiva de recuperació a la indústria i a la construcció a nivell mundial, que esperen augmentin les exportacions de coure, donant com conseqüència el creixement del PIB xilè.

Referent a això el volum de la producció de la minera estatal Codelco ha tingut un descens a partir de l'any 2006, assolint el seu punt més baix el 2008. Per al 2009 la producció va créixer un 15% respecte de l'any anterior. Si els efectes d'aquesta baixa a la producció no s'havien ressentit en gran manera en l'economia, ha estat per l'especulació en els preus dels minerals, que van assolir un màxim històric per al coure el 2008. Abans que esclatés la crisi la tona de coure es va cotitzar en 8,940 dòlars marcant un rècord històric; posteriorment va descendir per recuperar-se a finals del 2009 arribant als 7,500 dòlars el gener d'aquest any. Aquestes variacions s'exposen de manera gràfica a la taula següent:

Per tant perquè l'economia creixi sobre la base de les exportacions de coure, no només requereix d'un augment a la producció i l’exportació, sinó a més que els preus continuïn augmentant com a conseqüència de l'especulació. Aquesta especulació a nivell mundial del preu de les matèries primeres finalment s'ha carregat a la classe treballadora, que és la que ha assumit el cost de que els capitalistes elevin artificialment els preus.

Això s’aplica també a les empreses estatals perquè encara que Codelco pugui engrossir les arques del govern, res no assegura que aquests recursos arribaran a les famílies obreres. Al contrari, en tant la lògica dels governs de dretes o d'esquerres sigui la de rescatar els capitalistes de la crisi a costa de la desocupació i els baixos salaris, de poc valdrà que els guanys producte de la mineria s'incrementin, menys encara si aconsegueixen el "suport" de l'especulació. Una cosa similar ocorre a Mèxic amb els elevats preus del petroli. Els guanys que en un moment determinat ha captat l'Estat per les exportacions petrolieres poc o res s'han reflectit en millorar la qualitat de vida dels treballadors, no així les conseqüències de l'especulació en el preu del petroli que s'ha traduït en alts preus de la gasolina i inflació generalitzada als productes de consum bàsic per a les famílies obreres.

La perspectiva de creixement té bases poc segures, però més insegures fins i tot són les expectatives que aquest creixement es tradueixi en elevar els nivells de vida de la classe treballadora.

És simptomàtic que davant de la segona ronda electoral, el candidat del partit a la presidència, refutant les promeses del candidat dretà, Sebastián Piñera, de crear un milió d'ocupacions en quatre anys de govern, plantegés que en cas que ell arribés a la presidència generaria tan sols 700 mil llocs de treball perquè "una xifra major és impossible"; això és una mostra de la incertesa que tenen els que aspiren a administrar el país. Fins i tot generar aquesta quantitat "més realista" d'ocupacions significaria absorbir l'actual nombre d'aturats, però deixar sense opcions laborals tots els joves que s'incorporaran al mercat laboral durant els mateixos quatre anys.

La decisió dels treballadors miners d'anar a la vaga és un reflex de la necessitat de frenar el retrocés en els nivells de vida, i encara que aquestes mostres són a penes simptomàtiques del procés de descontentament que subjeu a la societat, marquen la pauta de les mesures que la classe treballadora es veurà obligada a emprar per enfrontar les polítiques de la classe dominant.

Un altre fet simptomàtic és que la vaga es va realitzar en els dies entre la primera i segona ronda electoral, que definirien en la presidència al partit de la Concertació o a la Coalició pel Canvi. Aquesta vaga també parla del balanç del govern de Michelle Bachelet, en el sentit que no ha cobert totes les expectatives que la classe treballadora va dipositar en ella en col·locar-la a la presidència. Ha estat precisament l'empresa estatal Codelco, administrada pel govern, la que hauria de marcar la pauta respecte a les mesures que s'espera hauria d'impulsar un govern emanat del suport dels treballadors. Però també aquesta vaga és un avís per al nou govern de dreta en el sentit que haurà de confrontar la classe treballadora si és que no hi ha un fre a la desocupació i a la disminució dels nivells de vida.

En els dos dies que va durar la vaga, els treballadors no van aconseguir el total de les seves demandes però sí van aconseguir que el govern augmentés la seva oferta d'augment salarial del 3.8% al 4%, a més del qual va oferir un bo per a cada treballador per "fi del conflicte" així com un préstec per 6 mil pesos a pagar sense interessos. El període per revisar el contracte col·lectiu es va ampliar de 36 a 38 mesos.

És molt probable que d'haver continuat la vaga el govern hagués hagut d'atendre en major grau les demandes dels sindicalitzats. Malgrat que la majoria dels treballadors (68%) va votar per acceptar l'oferta del govern i concloure la vaga, una capa important (32%) estava disposada a continuar amb el moviment, percebent que tenien possibilitats de continuar avançant en les negociacions. Aquesta vaga, més que un problema per a la candidatura de la Concertació, era una oportunitat per demostrar, no en discursos, sinó en els fets, una política d'esquerra i a favor dels treballadors. Que no s'hagi fet reflecteix el límit del programa reformista que durant anys ha defensat el Partit Socialista en coalició amb la Democràcia Cristiana. Una política d'independència de classe és el que ha fet falta.

Balanç de les eleccions

A fi d'impulsar la fi de la dictadura de Pinochet, el Partit Socialista, amb un fort arrelament entre els treballadors xilens, en coalició amb el Partit Demòcrata Cristià (PDC), un dels partits de la burgesia que va encoratjar el cop d'Estat per enderrocar Allende el 1973, ha format la Coalició de Partits per la Democràcia; amb aquesta coalició s'han presentat en cinc eleccions presidencials havent guanyat en quatre d'elles, les dues primeres amb una votació major al 50% i les dues següents van haver de participar en la segona ronda electoral, en no aconseguir més del 50% dels vots a la primera oportunitat:

Després de vint anys, la Concertació, amb una base important de treballadors a causa de la participació del Partit Socialista, ha deixat la presidència. Els sectors més reaccionaris de la burgesia, lligats a la dictadura, encapçalats pel milionari Sebastián Piñera, han tornat després d'una llarga espera.

Per què va guanyar la dreta?

Les raons del triomf de la dreta a Xile, es deuen sobretot a l'esgotament i a les limitacions que imposen la coalició del Partit Socialista amb la Democràcia Cristiana, aquesta coalició antinatural pel programa i la base històrica de suport de cada un d'aquests partits, en el passat va poder mantenir el suport de la majoria de la classe treballadora però fins i tot també de sectors de la petita burgesia, que veien en la caiguda de la dictadura el primer pas endavant, que vindria acompanyat amb un canvi substancial de tot el que va implicar aquest període de negra reacció: drets democràtics però també millors condicions de vida. El programa de la concertació en tant no era un programa socialista sinó un programa de "concertació" entre un partit dels treballadors i un de la burgesia, va tenir serioses limitacions fins al grau que  qüestions tan bàsiques com el càstig als responsables dels assassinats durant la dictadura continuen pendents.

L'encara presidenta de Xile, Michelle Bachelet, provinent del partit socialista, havia promès tot tipus de canvis socials i democràtics, però amb prou feines el seu primer any de govern es va veure enfrontada a importants mobilitzacions dels anomenats "pingüins", estudiants de secundària que s'oposaven a les reformes educatives del govern. D'altra banda és veritat que la Concertació ha significat millores socials, però aquestes no han estat suficients, i en alguns casos en comptes de reformes hem tingut contrareformes, al sector salut, educació, etcètera, així com privatitzacions. No és casualitat que fa unes setmanes Xile hagi entrat a l'OCDE per tal d'adoptar les mesures que marquen aquests organismes al servei de la burgesia i l'imperialisme.

Michelle Bachelet, segons la premsa burgesa, deixarà el seu càrrec amb el 80% d'aprovació entre la població. Aquestes xifres, que segurament es troben inflades per aplaudir les concessions que ha fet Bachelet a la burgesia, són una contradicció amb els resultats electorals, que reflecteixen, més que aprovació, la desaprovació dels treballadors cap a la política del Partit Socialista junt amb la de la coalició agrupada en la Concertació.

El simptomàtic factor Enríquez-Ominami

Un dels elements més criticats en la política del Partit Socialista ha estat que no va dur a terme una elecció interna democràtica per definir candidat a la presidència, acceptant com a candidat de la concertació Eduardo Frey, expresident de Xile i militant del PDC.

Això va implicar una crisi a l'intern del Partit Socialista que va derivar en la candidatura independent del diputat Marco Enríquez-Ominami, el qual va aconseguir en la primera ronda electoral el 20% de la votació, només per sota de Piñera (44%) i de Frey (29,6%). Aquest fet mostra que en el cas que hi hagués hagut un procés democràtic en la designació de candidat, probablement hauria guanyat Ominami, i això hauria significat un suport molt més gran del que va aconseguir la Concertació. Una de les raons importants per les quals no es van dur a terme aquestes eleccions va ser perquè Ominami, a pesar de ser un element inestable, ha realitzat qüestionaments crítics cap a la Concertació i ha fet declaracions sobre que simpatitza amb alguns aspectes del govern de Chávez a Veneçuela. Una de les seves peculiaritats és que com a cineasta va elaborar un documental on demostra l'adaptació d'antics dirigents del Partit Comunista i del Partit Socialista que ara són assessors d'empreses capitalistes. Durant la campanya electoral, en un debat públic, qüestionant Piñera, deia: "Té a Aznar com el seu assessor, que va arrossegar a Espanya a la guerra més cruel, com la de l'Iraq, i va mentir amb l'atemptat del metro de Madrid". Es tracta d'una sèrie de qüestionaments que ni en somnis no s'atrevirien a fer la majoria de dirigents socialistes "responsables".

Per tot això la Democràcia Cristiana i els elements més conservadors del Partit Socialista no es podien permetre que Enríquez-Ominami fos el candidat de la Concertació. És veritat que Ominami està lluny de ser un socialista en el sentit científic de la paraula, però el que és un fet és que l'esmentat candidat sí que es trobava a l'esquerra dels plantejaments d'Eduardo Frey i així ho va interpretar el 20% dels votants a la primera ronda electoral. La votació cap a Ominami sobretot reflecteix que quan la classe treballadora i la joventut perceben un element mínimament conseqüent, estan disposats a recolzar-lo. D'altra banda, també aquests resultats han demostrat que la classe treballadora tendeix a orientar-se a través de les seves organitzacions tradicionals, en aquest cas el Partit Socialista, pel que és un deure dels elements conseqüents d'esquerra donar la batalla a l'intern del partit per orientar-lo en un sentit conseqüent amb la seva base social, exigint la ruptura amb la Democràcia Cristiana i lluitant per un verdader programa socialista; això és una cosa que hauria de fer Ominami i l'esquerra del Partit Socialista per donar-li major conseqüència als seus plantejaments.

Però la limitació més forta, i que no podia ser de cap altra manera donat l'origen polític del candidat el Partit Socialista del qual va fer bandera al costat de la dretana Democràcia Cristiana, va ser el programa que defensava Frey, que no li permetia als treballadors que observessin clarament la diferència entre aquest i Piñera, perquè no veien gran diferència entre que el candidat de l'ultradreta prometés la creació d'un milió d'ocupacions i que el segon de la Concertació fos més "honest" i només prometés 700 mil. Si a això agreguem totes les distorsions que genera la coalició amb el PDC, no era senzill per a tots els treballadors, joves i menys encara elements petit burgesos que en el passat han recolzat la Concertació, la rellevància de detenir l'arribada de Piñera.

Abstencionisme, la principal característica de les eleccions

Un fet molt rellevant ha estat la baixíssima participació a les eleccions, sobretot de sectors provinents del proletariat que representen la gran majoria de la població: d'un total de 12.5 milions de persones que poden votar, a la segona ronda només ho van fer 6,9 milions, pel que la participació electoral va ser del 55% i l'abstenció del 45%. Dels votants, Piñera va obtenir el 51.6% de suport amb 3.582.800 vots i Frey el 48.3% amb 3.359.801 vots.

Una victòria tan tancada de Piñera ha de per si fer pensar la burgesia les seves limitacions, però aquestes xifres fins i tot resulten més enganyoses, perquè realment amb prou feines van votar per Piñera el 28,6% de les persones amb capacitat per votar. Això seria vàlid per a Frey si hagués guanyat les eleccions però en aquest cas el problema és per a Piñera, que compta amb una base molt feble de suport, de només gairebé un quart de la població, el que ratifica que el que va permetre la seva arribada ha estat, sobretot, la falta d'una política conseqüent de la direcció del Partit Socialista, que d'haver existit, hagués frenat l'arribada de Piñera amb relativa facilitat.

No hi ha dubte, els sectors més conscients del proletariat es van mobilitzar per a detenir a la dreta. Comparant la primera amb la segona ronda electoral, Frey va augmentar la seva votació de manera significativa, va passar de 2.065.061 vots a 3.359.801 a la segona, és a dir, la seva votació va créixer en un 62%! La dreta amb prou feines va poder créixer en un en un 16%, passant de 3.074.164 a 3.582.800. El que demostra que qui tenia una base social que podia explotar àmpliament era el Partit Socialista perquè la dreta havia arribat al seu límit.

Hi ha analistes que diuen que en cas d'haver tingut quinze dies més de campanya, el vot de Frey hagués crescut en una proporció major, això pot ser veritat, però el punt fonamental és que la falta d'independència de classe del Partit Socialista li ha impedit demostrar durant vint llargs anys, que el seu programa és autènticament socialista, per això la direcció ha estat incapaç de mobilitzar a una base social més àmplia, no perquè aquesta no existeixi, o perquè sigui apàtica, sinó perquè aquesta no percep un canvi substancial entre el nou candidat de la Concertació i la política dels governs anteriors.

Què representarà el govern de Piñera?

Piñera encara no ha assumit el càrrec i ja s'ha omplert les butxaques de manera significativa, venent les accions que posseeix a l'aerolínia LAN, que es va capitalitzar en un 130% després de les eleccions. D'acord amb la revista Forbes, Piñera s'ha consolidat a la llista de multimilionaris "més poderosos".

En el seu primer acte públic després de les eleccions no va deixar passar l'oportunitat per marcar el segell del seu futur govern: "Tinc moltes diferències amb la forma en la qual s'estan portant els temes públics a Veneçuela", assetjant a Chávez i al conjunt de reformes socials que s'han aplicat en aquesta nació. Piñera ha avançat que el seu model de govern serà com el del seu "amic de tota la vida", Álvaro Uribe, el reaccionari president colombià.

Així mateix ha anunciat l'entrada de capitals privats a Codelco, el que significaria començar a privatitzar el sector més important per a l'economia a Xile.

Això és tan sols un avenç de les mesures que intentarà aplicar el govern dretà. I diem "intentarà" perquè de l'altre costat estan els treballadors i la joventut, que no es quedaran impàvids davant dels atacs de Piñera, sinó que es veuran en la necessitat de mobilitzar-se per detenir els atacs del govern, que com hem assenyalat té una base de suport feble, i per això tractarà d'accelerar el seu pla de contrareformes abans que aquesta base es debiliti encara més.