Cada vegada que un desastre natural afecta a un país pobre tornem a escoltar els mateixos arguments sobre la “mala sort", "estat fallit o fracassat", com si aquestes calamitats naturals fossin un càstig diví pel mal comportament dels seus habitants, com si fos impossible evitar els seus efectes desastrosos. Però com explicar que el 1969 un terratrèmol de la mateixa magnitud a Califòrnia provoqués només 72 morts i a Haití causi desenes de milers de morts? Això només es pot explicar per les diferents condicions socials i econòmiques, que són un producte de dècades de domini i ocupació imperialista.

Extrema pobresa

Haití és el país més pobre de l'hemisferi occidental, aproximadament el 80% de la població viu en l'extrema pobresa, la majoria no té accés a l'electricitat ni a l'aigua potable. L'assistència sanitària tot just existeix, més del 60% de la població no pot accedir als serveis sanitaris més bàsics. Més de dos terços de la força laboral, un 80%, no té un treball regular i els afortunats amb ocupació guanyen uns dos dòlars diaris. La desigualtat d'ingressos és una de les majors del món, el 10% més pobre només rep un 0,7% de la renda, mentre que el 10% més ric rep el 47,7%.

Com succeeix en la immensa majoria dels països del anomenat Tercer Món, l'aplicació durant aquests últims vint anys dels programes d'ajustament estructural del FMI ha causat un increment espectacular de la pobresa i la desigualtat social. El 2008 l'organització humanitària Christian Aid va publicar un informe en el qual explicava les conseqüències catastròfiques d'aquesta política de privatitzacions, liberalització i eliminació d'aranzels, Haití va passar de ser un país autosuficient que satisfeia les necessitats alimentàries de la seva població, a haver de dedicar actualment el 80% dels seus ingressos per exportacions a importar aliments.

La situació de desesperació porta a centenars de haitians cada any intentin creuar en bassa el canal que separa la illa d'EEUU a la recerca d'una vida millor. Els mitjans de comunicació i el govern nord-americà fan una escandalosa campanya propagandística amb els "balseros" cubans, òbviament per raons ideològiques, però no diuen res dels milers de haitians i dominicans que ho intenten cada any. Entre 1995 i 2007 els serveis de guardacostes nord-americans van interceptar 21.653 "balseros" dominicans i 17.956 haitians, enfront dels 8.867 cubans. Molts d'ells moren en l'intent.

Primera república negra independent

El 1804 els esclaus haitians van protagonitzar una heroica revolució, encapçalada per Toussaint Louverture, que va acabar amb l'esclavitud i va convertir a Haití en la primera república negra que va aconseguir la independència, derrotant al totpoderós exèrcit napoleònic. Des d'aquest moment el país es va convertir en un objectiu per a les diferents potències imperialistes, no només pel seu valor econòmic i situació estratègica, sinó perquè el triomf de la revolució era una inspiració per a les masses caribenyes, i sobretot per als EEUU davant el temor que el fervor revolucionari es contagiés als milers d'esclaus del sud esclavista. Des de llavors Haití ha estat sotmesa constantment a ocupacions militars nord-americanes, bloquejos econòmics, o les sagnants dictadures dels Duvalier, que rebien el suport i finançament dels EEUU, i que va causar milers de morts víctimes de la repressió.

La dictadura dels Duvalier va ser derrocada el 1986 per un moviment de masses que va dur a la presidència a Aristide, un ex sacerdot que va aconseguir un gran suport de masses prometent reformes i amb un discurs antiimperialista. Encara que finalment va cedir a les pressions de l'imperialisme i del FMI, les tímides reformes que va aplicar eren massa per a la rica elit haitiana i per a l'imperialisme nord-americà. Van organitzar 2 cops d'estat contra Aristide, un el 1991 i el segon el 2004, quan va ser expulsat per les tropes nord-americanes. Poc després el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar l'enviament d'una força militar formada per 9.000 soldats, dirigida per Brasil.

El 2006 van organitzar unes eleccions que van ser guanyades per René Preval, un estret col·laborador de Aristide. Encara que l'imperialisme va fer tot el que va poder per fer un frau a les eleccions, les masses en els carrers finalment van obligar a reconèixer a Preval com vencedor, des de llavors Preval s'ha enfrontat a protestes de masses a causa de la pujada dels preus d'aliments bàsics com l'arròs o per l'augment del salari mínim, actualment inferior als 50 dòlars mensuals. A més Preval no ha complert la seva principal promesa electoral: permetre el retorn d’Aristide.

Els efectes del terratrèmol

Durant aquesta última setmana tots hem pogut veure en les pantalles de televisió i en les fotografies dels periòdics els terribles efectes d'aquest terratrèmol, el fet que les zones més afectades siguin els barris pobres i populars de Port-au-Prince no obeeix a l'atzar, sinó que és conseqüència que el 75% de les cases a Haití estan fetes d'estany i fusta, sense cap tipus d’infrastructura. Les cases dels barris rics encara que han sofert destrosses en la seva majoria encara estan en peus. Per si no fos poc, avui 20 de gener, un nou terratrèmol ha sacsejat a Haití, encara que ja queden poques cases que enderrocar.

El govern diu que podrien haver mort almenys 200.000 persones, encara que el ministre de sanitat ha dit que fins i tot podria ascendir a 500.000, ja han enterrat a més de 70.000 en fosses comunes. Hi ha més de 250.000 ferits, la majoria encara no ha rebut cap tipus d'assistència sanitària. Es calcula que 1,5 milions de persones s'han quedat sense casa, no hi ha menjar, llum, aigua i el personal mèdic està saturat, no hi ha medicaments i els metges estan recorrent directament a les amputacions davant la falta d'antibiòtics i altre equipament mèdic bàsic necessari. Però el més escandalós és veure com mentre milers de persones literalment passen fam, les grans potències es barallen entre si per a veure qui controla la situació i s'aprofita de la destrucció. Aquesta baralla a més està obstaculitzant l'ajuda.

EEUU: operació militar amb disfressa humanitària

Com va succeir a Somàlia el 1993 (que sofria una terrible fam), disfressada d'operació militar humanitària de rescat, EEUU aprofita per a envair un país. Ja han arribat 7.500 soldats nord-americans i falten altres 12.000. A més l'exèrcit nord-americà controla l'aeroport de Port-au-Prince, teòricament per a coordinar l'ajuda, però en la pràctica ho utilitza gairebé exclusivament per als seus avions, desviant molts avions amb ajuda procedents de França o Brasil, el que ha provocat protestes dels respectius governs. Un portaveu del Programa Mundial d'Aliments (PMA) de l'ONU, Jarry Emmanuel, explicava la situació al The New York Estafis:

"Cada dia entren i surten 200 vols, una quantitat increïble per a un país com Haití, però la majoria dels vols són de l'exèrcit nord-americà... La seva prioritat és assegurar el país, la nostra és l'alimentació". També reconeix que el control nord-americà de l'aeroport està provocant dificultats logístiques per a l'ajuda i el rescat. Segons el PMA fins a ara només ha repartit 160.000 racions nutricionals, "tot just una petita fracció del que es necessita".

British Estafis Online explicava com: "Sis dies després del sisme la poca ajuda que ha arribat tot just ha anat més enllà del perímetre de l'aeroport". Els haitians del campament de Challe es queixaven que els soldats de l'ONU només van ser el diumenge amb uns pocs paquets de galetes i gens d'aigua. Com deia un dels refugiats: "No necessitem ajuda militar, necessitem aliments i recer".  

Però a més la poca ajuda que s'ha distribuït ha estat gràcies a la població que s'ha organitzat en els barris per a les operacions de rescat i ajuda. És tal la indignació que en els barris van aixecar barricades amb els centenars de cadàvers que encara estan abandonats en els carrers per a protestar. Tant les forces de l'ONU com els soldats nord-americans no han dubtat a disparar i reprimir als haitians desesperats que busquen aliments o ajuda.

La situació és explosiva i, encertadament, tots temen una explosió social. Aquesta és una de les raons de la presència militar nord-americana. El ministre de defensa brasiler, Nelson Jobin, explicava gràficament la situació a The Estafi: "La capital d'Haití pot ràpidament veure’s embolicada en disturbis si 3 milions de famolencs, assedegats i supervivents traumatitzats pel terratrèmol no reben aviat ajuda d'emergència".

Els mitjans de comunicació insisteixen molt en els disturbis i saquejos, encara que com explica el portaveu del PMA al The Nova York Estafis: "Ara com ara la població està bastant tranquil·la. Ara veiem els primers signes de violència i saqueig". Però aquests incidents han estat aprofitats pel govern per a imposar l'estat d'emergència, amb tocs de queda i restriccions dels drets democràtics, a petició de Hillary Clinton, i ha encarregat del seu compliment a l'exèrcit nord-americà.  

Quan Obama cínicament el 14 de gener en el seu discurs apel·lava a "la llarga història que ens uneix", és evident a quina història feia referència, a la història d'ocupació militar i imperialista del país. La tragèdia d'Haití és una prova contundent del que representa el capitalisme, un sistema que situa per sobre de la tragèdia i el sofriment de la majoria, el benefici i els interessos d'uns pocs. Ara tots vessen llàgrimes de cocodril pels "pobres haitians" quan l'únic responsable d'aquesta situació és el sistema que ells defensen i representen: el sistema capitalista.