Dues setmanes després del terratrèmol seguim veient al poble haitià sofrint la fam, el dolor i les terribles conseqüències del sisme. Com va succeir amb el Katrina a EEUU, el tsunami a Sri Lanka i altres tants fenòmens naturals, el terratrèmol ha exposat d'una manera molt clara la ineficàcia del capitalisme. Una vegada més hem comprovat com aquests desastres naturals els pateixen d'una manera especialment cruel els més pobres i que les seves conseqüències serien perfectament evitables o paliables en gran mesura amb unes condicions de vida dignes.

Com ja és costum quan succeeixen aquest tipus de catàstrofes sembla que els culpables són aquells que pateixen les seves conseqüències, per no saber sortir de la pobresa, per no ser capaces de crear un "Estat fort", per no saber governar-se o per la seva ignorància. També tornem a veure les mateixes llàgrimes de cocodril en les cares d'aquells que són responsables de tenir a aquests països enfonsats en la més absoluta misèria.

Haití va ser una de les colònies més rendibles per a l'imperialisme, el 1804 es va convertir en la primera república negra a assolir la independència després d'una revolució dels esclaus que va derrotar als exèrcits de França, Gran Bretanya i Espanya. Des de llavors la seva història es caracteritza per una alternança d'ocupacions imperialistes, dictadures sagnants i heroics moviments de resistència de masses. El 1934, per exemple, van expulsar als marines nord-americans i el 1986 van derrocar la sagnant dictadura dels Duvalier.

Durant la Guerra Freda els dos principals aliats de l'imperialisme nord-americà en la regió van ser Somoza (dictador de Nicaragua) i Papa Doc Duvalier, el sagnant dictador d'Haití, posteriorment substituït pel seu fill Baby Doc Duvalier. Durant aquests trenta anys de dictadura van morir més de 60.000 haitians víctimes de la seva repressió.

Immensa pobresa

Les condicions de vida i la repressió van provocar un èxode massiu de haitians, més de dos milions estan en l'estranger. Gràcies a les remeses enviades pels emigrants (uns 1.400 milions de dòlars anuals, més que el pressupost de l'Estat) malviu la majoria de la població. Haití és el país més pobre d'Amèrica. Gairebé el 80% de la població viu amb menys de dos dòlars al dia i el 56% amb menys d'un dòlar, la taxa d'atur i treball extremadament precari s'aproxima al 80% i només un  de cada deu ocupacions està regulada amb algun tipus de contracte. Molta gent menja coques fetes amb fang, aigua i sal. Però Haití també té “l’honor” de ser un dels països amb major desigualtat de riquesa del món, l’1% de la població controla gairebé el 50% de la riquesa, el 5% posseeix el 75% de les terres cultivables i sis famílies controlen la producció industrial i el comerç.

Durant els anys vuitanta i noranta l'aplicació dels plans d'ajustament del FMI va fer estralls. En primer lloc va obligar a reduir l'aranzel d'arròs del 50% al 3% (el major que ha imposat el FMI fins ara) aconseguint que un país que fins a aquest moment produïa suficients aliments per a n’ell mateix es convertís en la cambra importadora mundial d'arròs. Aquesta política va arruïnar a milers de camperols i la producció agrícola va passar del 50% del PIB a la fi dels anys 70 al 25% en els noranta. A més el país es va convertir en un terreny d'inversió rendible per a les multinacionals amb la instal·lació de maquilas, sobretot dedicades a l'acoblament (Sears, Wall-Mart o Disney) que conta amb 40.000 treballadors o al tèxtil (cada any Haití exporta dos milions de samarretes només a EEUU).

Els salaris a Haití són els més baixos de l'hemisferi, a més les empreses estrangeres gaudeixen de quinze anys d'exempció d'impostos i poden repatriar tots els seus beneficis. La instal·lació de les maquilas ha provocat una caiguda generalitzada del salari real, que ha descendit un 25% en aquestes dues dècades. Disney, per exemple, paga salaris de 28 centaus l'hora, quan cada peça fabricada a Haití la ven per més de 20 dòlars.

Aristide guanya les eleccions

En les primeres eleccions democràtiques després de la caiguda de la dictadura, el 1991, guanya Jean Bertrand Aristide, un ex sacerdot molt popular entre la població pels seus discursos radicals. La seva arrasadora victòria electoral enxampa per sorpresa a l'imperialisme nord-americà i vuit mesos després aquest organitza i patrocina un cop d'estat encapçalat pel general Raúl Cedrán. La Junta Militar deslliga una onada de repressió en la qual moren més de 4.000 persones i milers escapen del país, 38.000 fugen en basses i demanen asil a EEUU, el govern de Bush no només els nega l'asil sinó que a més els interna a Guantánamo en unes condicions infrahumanes.
Finalment, amb l'arribada de Clinton al poder el 1993 i després d'una sèrie d'incidents amb la junta militar l'administració nord-americana decideix canviar d'estratègia, considera que les dictadures repressives com la d'Haití comporten el risc de provocar una explosió social difícil de controlar i decideixen apostar per una solució "democràtica". Després de mantenir converses amb Aristide arriben a l'acord de permetre el seu retorn a canvi de que apliqui les receptes neoliberals del FMI i que no es torni a presentar al càrrec. Així, el 1994, Aristide torna al país acompanyat de 20.000 marines.

En les eleccions de 1995 guanya René Preval, fins a llavors un estret aliat de Aristide, que comença a aplicar les receptes econòmiques del FMI, retallades, privatitzacions, etc., provocant un descontentament generalitzat. Aristide aconsegueix presentar-se i guanyar les eleccions l'any 2000. El seu segon mandat no tindria res a veure amb el primer, adopta un llenguatge més radical, inicia una col·laboració amb Cuba i Veneçuela en matèria de sanitat i educació, porta a terme  plans d'alfabetització que redueixen l'analfabetisme, prohibeix el treball infantil i el treball a preu fet en les maquilas, el 2003 duplica el salari mínim. No van ser unes reformes radicals de ruptura amb el sistema però eren massa per a l'oligarquia haitiana i l'imperialisme.

El segon mandat d’Aristide també va haver de plantar cara a un brutal bloqueig econòmic impost  per l'imperialisme nord-americà, que va iniciar una campanya similar a la deslligada contra la revolució veneçolana. Desautoritzant les eleccions com fraudulentes, qualificant a Aristide de dictador, promovent i finançant als partits opositors, donant suport a una aturada patronal disfressat de vaga general com a Veneçuela, finançant a les bandes paramilitars que van portar el terror entre els seguidors d’Aristide i la població, i encoratjant un moviment separatista, el Front de Resistència de Gonaïves, que va arribar a ocupar i declarar la república de L'Arbonita, una cosa semblant al que vam veure a Bolívia amb Santa Cruz o a Veneçuela amb l'estat de Zulia.

Finalment al febrer de 2004 organitzen un cop d'estat i els marines nord-americans segresten a Aristide i el treuen del país. Tota l'operació es va vendre com una cosa necessària per a restaurar la democràcia a Haití. Immediatament l'ONU va avalar el cop, demostrant una vegada més el seu paper com un instrument de l'imperialisme, i va enviar als cascos blaus a restaurar la "democràcia".

La veritable cara de la missió ‘humanitària' de l'ONU

L'ocupació d'Haití per les tropes de l'ONU al llarg d'aquests anys ha demostrat ser una ocupació imperialista en tota regla. Milers d'activistes de Fanmi Lavalas (partit de Aristide) estan a la presó i 7.000 càrrecs públics triats democràticament van ser destituïts. Són habituals les redades en els barris de barraques que envolten Port-au-Prince i també és normal que els cascos blaus irrompin per la força en aquelles fàbriques que es posen en vaga. Les mobilitzacions que s'han produït des de llavors, contra l'ocupació, per la pujada del salari mínim (el 3 d'agost de l'any passat 10.000 treballadors van ocupar les maquilas), contra l'augment del preu d'aliments bàsics com l'arròs, per a exigir el retorn d’Aristide cada aniversari del cop d'estat o les vàries vagues generals que hi ha hagut des de llavors, totes han estat reprimides violentament per les tropes de l'ONU. A més la missió de l'ONU ha costat ja més de 2.000 milions de dòlars, més que l'ajuda humanitària rebuda pel país des de 2004.

El 2006 van convocar eleccions per a donar legitimitat "democràtica" a l'ocupació, van fer tot el possible per a que no fossin netes, però una vegada més la població va respondre massivament obligant a reconèixer la victòria de Preval, la principal promesa del qual va ser que permetria el retorn de Aristide.

Preval no només no ha permès el seu retorn, sinó que a més ha aplicat un dur programa d'austeritat que ha agreujat encara més la situació. Una de les seves primeres mesures a l'arribar a la presidència va ser eliminar la pujada del salari mínim aprovada pel govern de Aristide. L'any passat, després de les mobilitzacions de masses, finalment va acceptar la pujada, encara que només a tres dòlars l'hora, a pesar que el parlament havia fixat l'augment en cinc dòlars.

Els rics primer

Les conseqüències del terratrèmol han estat tràgiques, encara no se saben les xifres reals de morts però només en la capital ja es duen recollits més de 170.000 cadàvers. Més d'un milió i mig de persones s'han quedat sense casa, milers han resultat ferides, només en la capital més de 200.000 i la meitat són nens, la immensa majoria encara no ha rebut tractament mèdic. Segons el govern el terratrèmol ha destruït el 60% del PIB. L'ajuda és insuficient i molts han denunciat l'intent de protagonisme de les diferents organitzacions humanitàries, agències governamentals i països que està fent el caos encara major.

L'última d'aquestes veus crítiques ha estat la del responsable de la delegació italiana a Haití, Guido Bertolosso, que va declarar: "el que es necessita és un sol coordinador civil que es faci càrrec de la situació, així com que els països i les agències humanitàries deixin d'onejar les seves banderes i de posar per a les càmeres, posant-se millor a treballar".

L'ONU ha reconegut que només ha proporcionat aliments al 25% de les víctimes, en els barris de barraques que envolten Haití encara no han arribat els equips de rescat, aliments ni aigua, alguns treballadors de rescat s'han queixat perquè res més arribar el primer que van fer va ser dur-los a les zones riques i hotels de luxe per a rescatar als que allí s'allotjaven.

Quinze dies després del terratrèmol la situació és insuportable, una emissora de ràdio haitiana descrivia la situació a la qual s'enfronten milers de persones: "Homes, dones i nens es renten i defequen on poden. Molts dormen en el sòl, uns altres són ‘afortunats' i tenen una esterilla o un matalàs. El terra està ple d'enderrocs. Els supervivents passen els dies buscant menjar i aigua, alguns no poden trobar res per a menjar".

Però a més hem pogut veure amb gran estupor la rivalitat entre les diferents potències imperialistes amb enfrontaments oberts entre França i EEUU per a veure qui "ajuda" més, quan realment es tracta del control del Carib, no hem d'oblidar que França té territoris en la regió i EEUU l'interès de controlar el continent.

Ocupació descarada

El més escandalós de tota la situació és la intervenció d'EEUU que disfressada amb la capa de missió humanitària en la pràctica és una ocupació militar del país. El govern nord-americà va anunciar que enviaria 20.000 soldats, res més arribar el primer que va fer és controlar l'aeroport i el port deixant-los gairebé exclusivament per a l'ús de les seves operacions militars, res il·lustra més el caràcter del seu "ajuda humanitària" que el portaavions nuclear que ha enviat. Alguns governs, com Canadà o Brasil, han denunciat que l'exèrcit nord-americà no deixa aterrar als seus avions carregats amb ajuda humanitària, obligant-los a aterrar en la República Dominicana i dur el carregament per carretera, amb el consegüent retard.

A les 48 hores del terratrèmol Hillary Clinton es va reunir amb René Preval i aquest va decretar l'estat d'emergència, el toc de queda i va deixar a càrrec del seu compliment al comandament nord-americà, els propis periòdics a EEUU qualifiquen al general Keen, el responsable de l'operació, com el" rei d'Haití" a causa de les seves àmplies competències. Encara que el govern de facto està desaparegut per a les operacions de rescat, no ho ha estat per a ordenar la privatització, cinc dies després del terratrèmol, de l'empresa de telefonia estatal, Teleco, i ha anunciat el retard indefinit de les eleccions previstes per a aquest mes de febrer.

Els mitjans de comunicació han fet molt d’èmfasi en la violència però es tractava només d'una campanya propagandística per a justificar l'ocupació militar del país. El propi general Keen reconeixia que el nivell de violència és inferior al que existia abans del terratrèmol i el responsable de la missió de l'ONU reconeix que li ha sorprès l'escàs nivell de violència i saquejos. En una situació tan tràgica, amb milers de persones ferides i famolenques, és normal que es produeixin actes violents motivats per la desesperació per no tenir res per a menjar. Però a pesar de les notícies sobre el caos i la violència, la realitat és que el poc que arriba a les víctimes és gràcies a la pròpia organització de la població, a través de xarxes veïnals i organitzacions similars.

Situació política en el Carib

Els joves i treballadors hem de denunciar aquesta ocupació criminal d'Haití disfressada de "intervenció humanitària", amb això EEUU només ha procedit a fer el que anhelava des de fa temps, prendre el control militar del Carib, situar a 20.000 soldats enfront de les costes de Cuba i Veneçuela, una amenaça per al procés revolucionari veneçolà i també un advertiment per a governs com el de Bolívia o Equador. Els imperialistes són conscients de la situació explosiva que existeix a Amèrica Llatina, l'enorme pol d'atracció que la revolució veneçolana i figures com Chávez tenen per a les masses de la regió, un exemple va ser la visita de Chávez a Haití al març de 2007, rebut per desenes de milers de haitians que el van acompanyar a peu o amb bicicleta al llarg de tot el recorregut des de l'aeroport al palau presidencial. Un exemple de l'enorme material combustible acumulat en la regió també va ser la vaga general indefinida que l'any passat va haver en les possessions d'ultramar franceses: Guadalupe i Martinica, que van obligar al govern de Sarkozy a concedir la majoria de les reivindicacions dels vaguistes per temor a una insurrecció generalitzada.

Ara sols surten notícies sobre un "Pla Marshall" que reconstruirà Haití i parlen contínuament de la "generositat" dels països capitalistes. Obama va anunciar que EEUU donaria 100 milions de dòlars a Haití, una xifra ridícula si tenim en compte que es tracta d'EEUU i que representa 30.000 vegades menys del que gasten a L'Iraq o 40.000 vegades menys del que han dedicat per a rescatar a la banca. L’FMI també va anunciar un préstec de 100 milions de dòlars, això sí, amb condicions, reduir la despesa pública i congelar els salaris dels treballadors públics. Res de condonar el deute que Haití té amb els organismes internacionals, 900 milions de dòlars, i l'ajuda que anuncien són només préstecs que incrementaran encara més aquest deute i que és una condemna per al futur.