L'11 de novembre passat es va viure una de les jornades de lluita sindical més transcendent en molts anys d'història a Mèxic. L'Aturada Nacional va mobilitzar treballadors de diferents gremis, a acadèmics i estudiants de diferents universitats, a organitzacions veïnals i camperoles i fins i tot a un sector de la comunitat d'artistes i intel·lectuals. Si bé l'esmentada jornada de lluita va tenir com a epicentre la ciutat de Mèxic, les mobilitzacions i manifestacions de descontentament es van estendre a 29 dels 32 estats del país, per mostrar el rebuig del "sabadazo", segons el diari La Jornada en la seva edició del 12 de novembre.
En cada una d'aquestes mobilitzacions hi va haver manifestacions de rebuig en diferents magnituds contra el "sabadazo", terme amb el qual popularment es coneix la nit de dissabte 10 d'octubre, quan, com a lladre a l'empara de la foscor, la Policia militaritzada Federal va prendre sota les ordres de Felipe Calderón, president espuri de Mèxic, les instal·lacions de l'empresa paraestatal Luz y Fuerza del Centro (LyFC) a fi d'aplicar el decret d'extinció que justifica el seu tancament i l'acomiadament de més de 40 mil treballadors organitzats en el Sindicat Mexicà d'Electricistes (SME).
Què significa l'extinció de LyFC?
El 1960 la indústria elèctrica és nacionalitzada derivant això en l'existència de dues poderoses empreses paraestatals, la Comissió Federal d'Electricitat (CFE) i LyFC, per mitjà de les quals el monopoli de la producció i distribució de l'electricitat queda sota el control de l'Estat. Igual com la nacionalització del petroli el 1938, aquesta mesura del règim expressava el caràcter nacionalista i populista de l'Estat, però alhora també expressava un més dels diferents resultats després de dècades de profundes lluites obreres i socials, que tindrien un pes bastant significatiu en la política de nacionalitzacions.
La crisi del capitalisme, la qual es va expressar d'una forma particularment aguda en els anys vuitanta per mitjà de l'anomenada crisi petroliera i del deute extern de 1982, derivaria en el gradual però accelerat col·lapse del vell model de l'Estat benefactor inaugurant-se d'aquesta manera, seguint els dictàmens del FMI i el BM, una nova estratègia de la burgesia mexicana en la qual l'Estat implementaria una ferotge política de retalls a la despesa pública, elevació d'impostos i privatitzacions. Encara el 1984, dos anys després d'esclatada l'esmentada crisi econòmica, el govern federal era propietari de poc més de mil 150 empreses de tot tipus; avui en dia aquesta quantitat s'aproxima a les 100 empreses públiques. La privatitzacions van deixar abundants sumes a l'Estat (tan sols entre 1988 i 1993 sota el govern de Carlos Salinas l'esmentada quantitat va ascendir als 23 mil 731 milions de dòlars), sumes que majoritàriament van ser emprades per amortitzar el deute extern a més de permetre negocis nous i sucosos per a la burgesia, tals com Teléfonos de Mèxico, la privatització del qual a favor de Carlos Slim va crear una magnífica base material perquè aquest empresari es llancés a la recerca de més fortunes fins a transformar-se en un dels homes més rics del planeta.
Malgrat la radical política de privatitzacions de les últimes tres dècades, els diferents governs de la burgesia, unes vegades frenada per les masses al carrer (l'exemple més destacat és la lluita del SME que el 1999 va impedir la privatització de l'electricitat) i altres vegades davant del temor a la reacció dels treballadors, no va poder donar aquest pas definitiu al sector energètic, consolant-se amb donar-li cabuda el sector privat sense que això signifiqués la privatització completa de Petróleos Mexicanos (Pemex), Comisión Federal de Electricidad (CFE) i Luz y Fuerza del Centro (LyFC). Aquest camí de petites reformes iniciat per Salinas es va aprofundir amb els anys a tal grau que, malgrat no estar privatitzada la indústria elèctrica, va permetre que la participació del sector privat en la generació d'electricitat evolucionés al llarg del govern de Vicente Fox (2000-2006) fins i tot aproximadament el 30% de la demanda del consum nacional. Però la burgesia mai es va sentir satisfeta, exigint tots els dies anar a fons fins a aconseguir una privatització plena i total de l'electricitat. Fox no va poder complir aquest anhel i ara Calderón, a mig camí del seu mandat, a ulls d'una burgesia summament aclaparada per l'actual crisi econòmica, intervé amb el "sabadazo", que és un intent especialment enèrgic del règim per complir les expectatives dels capitalistes.
Però les intencions de Calderón i de la burgesia no paren allà: el "sabadazo" també és la destrucció d'un dels millors i més importants Contractes Col·lectius de Treball (CCT), ple d'importants i envejables prestacions laborals. El CCT de LyFC, de cara als interessos de la burgesia, havia de ser destruït per onerós, però particularment pel mal exemple que aquest representava per a la resta de la classe treballadora.
Però anant encara més lluny d'aquestes motivacions de caràcter econòmic, molt importants sens dubte per als burgesos i l'Estat, el "sabadazo" també persegueix objectius polítics: tractar d'esborrar del mapa, d’una vegada per sempre, la lluita de classes al SME, sindicat amb una vella tradició de lluita, que el presenta com un seriós obstacle al camí de les privatitzacions restants, entre elles, PEMEX, la joia de la corona. Calderón i la burgesia, per donar aquest pas, veuen com una condició prèvia destruir al SME, però també com un medi que pot tenir un efecte desmoralitzant sobre el conjunt de la classe obrera a tal grau que la faci presa fàcil de tota classe d'atacs. Producte de la crisi econòmica, des de fa mesos els empresaris han estat insistint en la necessitat d'abaratir fins i tot més la mà d'obra mexicana i Calderón pretén facilitar-los aquesta tasca per mitjà de les implicacions que en un moment donat podria tenir sobre la classe treballadora una derrota sobre el SME.
"Aquí se ve la fuerza del SME"
L'anterior és una consigna històrica i la més corejada pels electricistes cada vegada que surten al carrer. El "sabadazo" va provocar una reacció immediata i molt militant a través de mobilitzacions de milers de treballadors en diferents punts del país i no només d’electricistes. Aquesta decisió de la classe treballadora per intentar revertir l'atac a LyFC al SME, va quedar novament ratificada en la magnífica mobilització del 15 d'octubre que tan sols a Ciutat de Mèxic va llançar al carrer aproximadament mig milió de persones. Aquesta resposta massiva va demostrar que l'atac contra el SME és interpretat per àmplies capes de la classe treballadora com una cosa que té més rerefons i l'avantsala d'una nova ofensiva bastant ambiciosa contra els drets laborals; però no només els treballadors han tret aquesta conclusió, sinó també milers d'estudiants veuen seriosament amenaçades les universitats públiques.
Aquest sentiment d'unitat de classe i el fort desig per frenar a Calderón va ser el que va motivar la participació no només de diferents sindicats, sinó a més la incorporació a la lluita de dirigents i amplis contingents del PRD, del PT, a més del principal dirigent de masses en l'actualitat, López Obrador (AMLO); també és important destacar, per les implicacions polítiques que expressa, la participació de la priista Confederació Nacional Camperola (CNC).
La resposta demostrada després del "sabadazo" va crear una base bastant favorable per a l’Aturada Nacional convocada per a l'11 de novembre. Durant aquell dia, no solament va ser assetjada la Ciutat de Mèxic, en tancar els treballadors durant algunes hores els cinc punts d'accés que la connecten amb la resta del país, sinó que a més hi va haver mobilitzacions en una infinitat d'avingudes i calçades del DF.
A més, com no succeïa des de 1968, per primera vegada es va paralitzar a l'uníson tot el sistema d'universitats públiques del Mèxic DF, el que, donat les seves enormes dimensions (tan sols l'UNAM allotja al voltant de 290 mil estudiants) és per si mateix molt significatiu. És destacable el profund sentiment d'unitat demostrat, novament, per la classe treballadora i la joventut.
L'11 de novembre, el tema central de conversa de gran part dels treballadors d'aquest país va ser el SME, la seva lluita i l'aturada nacional. La propaganda activa, i amb fets, sobre la forma en la que ha de lluitar la classe treballadora no s'havia vist tan afavorida en dècades i amb tanta magnitud. Les implicacions polítiques que això té sobre la consciència de la classe treballadora en un país on l'última vaga general es va dur a terme el 1916, fan de la passada Aturada Nacional un esdeveniment d'especial rellevància per a la història contemporània del moviment obrer mexicà.
Ara, a causa d'això, la qüestió d'una vaga general és més implícita que mai en la situació. L'Assemblea Nacional de la Resistència Popular en la qual participen al costat del SME desenes de sindicats més i altres organitzacions populars, en la seva reunió del 20 de novembre va acordar formar consells nacionals i estatals que organitzin una vaga nacional per a les primeres setmanes de 2010. Definitivament aquest és el rumb a prendre per lluitar contra la política de Calderón. No obstant això, cal assenyalar que una de les tasques més importants que s'han de fixar els esmentats consells és la de llançar una intensa tasca d'agitació entre els obrers industrials els sindicats dels quals en la seva gran majoria estan sota el control dels dirigents charros afiliats a PRI. És necessari trencar el cèrcol imposat per aquests dirigents i donar un programa d'acció concret a aquesta capa de treballadors perquè s'integri a la lluita i a la convocatòria de la vaga general. D'aconseguir-se aquest pas la balança s'inclinarà amb molta més força a favor del SME i del moviment obrer. Calderón pot ser derrotat.
