Fins i tot sense dades oficials de l'Organisme Electoral Plurinacional la victòria d'Evo Morales i del MAS és evident i rotunda com era d'esperar. El canvi ha demostrat el seu autèntic suport en la societat, del qual els dos terços assolits a les eleccions són l'expressió gràfica. La dreta està desapareguda una vegada més del mapa polític nacional. Aquest resultat, com ha reconegut el propi company Evo Morales "obliga a accelerar amb el procés de canvi... que beneficiï els diferents sectors de treballadors".

Raons d'una victòria aclaparadora

Aquestes eleccions són part ja de la història republicana de Bolívia. 5,2 milions d'habilitats al país - davant els 3,8 milions de l'anterior padró electoral - i per primera vegada al voltant de 200 mil bolivians votant a l'exterior, a Argentina, el Brasil, els EUA i Espanya. Una taxa de participació ciutadana del 94% i solament un 4% de vot blanc o nul. Tenint en compte les dades del recompte ràpid a boca d'urna Evo Morales comptaria amb un suport entre els 2,5 i els 3 milions de vots, quan el 2005 va obtenir 1,5 milions de vots, un 54% de l'anterior padró electoral que li va permetre ser el primer President elegit directament pel poble sense necessitat d'acords parlamentaris entre els partits. En aquestes dades està la raó de l'aclaparadora victòria d'Evo i del MAS. El procés de canvi ha avivat les esperances de la joventut i de tots els escèptics, treballadors, camperols i petita burgesia empobrida tant de l'àrea urbana com rural que en el passat s'abstenien, no s'inscrivien o anul·laven el seu vot desconfiant del circ de la política. Altres opinions que escoltem ens semblen fora de la simple anàlisi de la realitat.

Santa Cruz i la desorientació de la dreta

Hem escoltat representants de la dreta, com l'analista polític Sergio Antelo, atribuir la victòria electoral del MAS al vot ètnic i a les prebendes o a divisions regionals inculcades a Orient, com en el cas del Chaco Tarijeño. Aquesta classe de comentaris expressen  la desorientació de la dreta i la seva forma d'entendre la política com maniobres que passen per sobre de la voluntat del poble. Es pot recordar que en dues de les set circumscripcions especials indígenes (a Beni i a Santa Cruz) van guanyar els candidats de l'oposició, mentre que en el Chaco Tarijeño va treure un dels seus 3 diputats l'AS. Quant a l'eficàcia de prebendes repartides entre nous aliats de la Unión Juvenil Cruceñista,  no podem dir que aquestes hagin donat el resultat esperat. Tenint en compte les mateixes dades que abans els vots pel MAS al Departament de Santa Cruz haurien passat dels 250 mil del Referèndum Constitucional del gener a una xifra entre 400 i 500 mil en aquests comicis. La dreta per la seva part hauria passat dels 400 mil del referèndum als aproximadament 700 mil de les actuals eleccions. A la ciutat de Santa Cruz de la Sierra, quan s'han computat el 40% de les taules, el MAS obté 77 mil vots davant els 131 mil del Referèndum Constitucional. És a dir, que a Santa Cruz - com vam pronosticar - les aliances amb ex-unionistes no va erosionar el suport electoral de la dreta, que més aviat va incrementar els seus vots reals. Amb aquests resultats de la dreta és legítim suposar que la campanya cap a "la classe mitjana" a Santa Cruz, campanya feta d'aliances espúries i caravanes en barris residencials com Equipetrol no hagi tingut èxits significatius. Més aviat veurem confirmat el ja creixent suport en barris perifèrics i populars, barris de treballadors com el Plan 3000, Pampa La Isla, Palmasola, etc., on en el revocatori es va assolir ja el 57%. La ciutat de Santa Cruz de la Sierra continua fortament polaritzada socialment i políticament. El vot cruceño no expressa una voluntat de conciliació, com ha declarat la flamant senadora Ana María Romero, sinó, al contrari, manifesta la necessitat d'avançar sense vacil·lacions en els canvis estructurals en una ciutat amb forts problemes de treball, habitatge, salut i educació exacerbats per un impetuós procés d'urbanització capitalista i per profundes contradiccions socials.

El pes de la classe mitjana

En general considerem un embolic aquest èmfasi sobre la classe mitjana que ha animat part de la campanya electoral i les declaracions després dels comicis d'exponents de l'oficialisme com el Ministre Arce. Classe mitjana ja no és una definició sinó una olla en la qual tots posen el que volen. Quan parlem de classe mitjana indiquem una massa informe que va des del venedor amb el seu carro de chicharrón (llardó) al professional amb un treball autònom, del petit propietari agrícola fins al camperol intermediari que monopolitza la comercialització de la collita de la seva comunitat, del taxista al funcionari públic o dirigent d'empresa que organitzen el treball dels seus subordinats. Pensar que tots representen un mateix interès social és simplement ceguesa davant la realitat del nostre poble. Així, en aquestes eleccions - i la dada de Santa Cruz ho demostra - els sectors de la classe mitjana empobrits han buscat en el canvi una sortida a la seva inseguretat econòmica i social, als seus problemes que els ajunten amb els explotats pel capitalisme. Els altres - una minoria a la societat com ho demostra el vot a la dreta - només pensen en com defensar els seus privilegis davant d’aquesta arremesa "plebea", com la va definir Álvaro García Linera. La idea de guanyar el vot d'aquests últims és - i ha quedat demostrat - una perillosa il·lusió. Aquests no són els que s'han apropat ara a la política despertats per les noves esperances induïdes pel nostre procés de canvi. Són els empresaris grans i petits, els lletrats i acomodats que de la política i del govern han estat, fins avui, amos.

El vot ètnic

Tampoc no es pot reduir una victòria de semblants dimensions al vot ètnic o a l'indubtable protagonisme que els pobles indígenes mantenen en la lluita per l'emancipació nacional. Com si no n'hi hagués prou amb la dada sobre les circumscripcions especials indígenes, es pot recordar que en un dels bressols de l'indianisme bolivià, Jesús de Machaka, l'autonomia indígena hauria estat aprovada per un grapat de vots i que en 6 dels 12 municipis on es votava pel referèndum autonòmic indígena hauria guanyat el NO. Un dels intel·lectuals del MAS, el sociòleg Félix Paxti entenia la derrota de la dreta pel seu "caràcter modernitzant a l'estil occidental i la seva incapacitat de reflectir una visió plurinacional del país". La derrota de la dreta ha germinat de la destrucció de l'aparell productiu nacional propiciada pel neoliberalisme, en l'esperit antiimperialista forjat en la defensa de l'últim recurs per a colonitzadors i relocalitzats, el cultiu de coca, en l'empobriment camperol provocat per la competència capitalista, en la lluita de treballadors i camperols per la sobirania i la dignitat nacional que es resumeix a l'Agenda d'Octubre (nacionalitzar i industrialitzar), en les mobilitzacions contra el referèndum separatista i el cop d'estat a Santa Cruz. Esdeveniments on els pobles originaris han jugat un paper protagònic per donar a la seva lluita aquell caràcter anticapitalista que li ha permès marxar colze a colze amb la classe treballadora i la seva tradició revolucionària.

Complir amb el mandat del poble: Avançar al socialisme

El que millor ha entès el vot i el mandat del poble ha estat el propi company Evo Morales que en el seu discurs d'agraïment declarava: "ara tenim una enorme responsabilitat amb Bolívia i també amb la humanitat d'aprofundir i accelerar el procés de canvi i proclamar el socialisme". Com aspirem el govern que haurà d'implementar la CPE neix amb la força necessària per aprofundir el procés de canvi sense negociar-lo i enfrontar els efectes d'una crisi econòmica que ja es veuen venir. El Ministeri d'Hisenda advertia que el 2010 podria tancar-se amb un dèficit fiscal de 4500 milions de bolivians. Ja estem davant una caiguda del 50% de la inversió estrangera directa, que serà fins i tot més marcada en el futur si les multinacionals, d'hidrocarburs i minerals, continuen anunciant inversions que no arriben o en el seu cas es redueixen dràsticament, com ha anunciat la Jindal a propòsit d'El Mutún. Els bancs privats expropien petits productors en fallida concentrant-se en activitats especulatives abans de ser un motor del desenvolupament. Les multinacionals del sector miner estan engreixant-se amb el saqueig del país, havent generat el 2008 uns 2000 milions de dòlars dels quals només 94 van quedar al país, una suma amb prou feines suficient per cobrir les despeses públiques per any en sanejament del medi ambient. A les comunitats camperoles a prop dels grans centres miners el silenci davant la devastació mediambiental val un sac de fideus i un d'arròs al mes. 1 treballador de cada 3 està per sota del llindar de la pobresa i el 54% dels treballadors bolivians a l'empresa privada són precaris. El socialisme és l'única solució a aquests problemes però el socialisme no es proclama simplement, l'hem de construir. El mateix company Evo Morales deia en una altra ocasió que el capitalisme ens porta només crisi i l'única solució és el socialisme, un socialisme però que no afecti la propietat privada i el dret dels inversors al guany. Tanmateix són justament la propietat privada de bancs, empreses, mines, latifundis etc. el que provoca les crisis del capitalisme i no ens permet avançar en la construcció del socialisme. El context de crisi capitalista en la que vivim ens demostrarà clarament que l'economia plural, la coexistència amb el capitalisme, és incompatible amb la construcció d'una societat on no hi hagi explotació i tots puguem decidir veritablement i directament el nostre futur, una societat socialista. Dos terços dels bolivians encomanen ara la construcció d'aquesta societat. Per a després és tard.

El MAS i la reelecció

El resultat electoral demostra que el MAS representa en aquest moment el canal en què políticament s'expressen les expectatives i la lluita del poble pel socialisme. Loayza i els que de manera confusa buscaven un espai a la seva esquerra han estat derrotats pel seu sectarisme. Evo encarna les expectatives populars per la seva trajectòria de dirigent format en el si de la mobilització popular. Tanmateix el MAS, si vol ser l'instrument de la lluita concreta per a la construcció del socialisme, i nosaltres lluitem per a que ho sigui, no pot tenir amos. Ha de ser en canvi un partit en el qual la base tingui canals autèntics de participació democràtica. Un partit en el qual el debat sigui polític i ideològic i no com passa ara en molts casos simple pugna de poders. Que tingui els quadres dirigents capaços de transformar el suport electoral de treballadors i camperols en participació viva al procés de canvi, l'únic antídot a la corrupció, a l'oportunisme i al zel corporatiu d'algunes organitzacions socials. Un partit així és una necessitat urgent per evitar que sobre l'entusiasme popular es consolidi una burocràcia agafada al poder, com la que a Veneçuela està fent perillar la revolució, com el propi Chávez va haver de reconèixer. No veuríem cap escàndol si Evo plantegés el tema de la reelecció que ara sembla descartar. Tanmateix el MAS no pot dependre d'Evo i això és clar a tots els activistes compromesos amb el socialisme. Volem construir el partit en la quotidiana tasca política com qualsevol activista, en la batalla a l'oportunisme, al burocratisme i a les idees que defensant la compatibilitat amb el capitalisme ens allunyen del socialisme. Aquesta és la tasca que assumim i a la qual cridem tots els companys, els joves, els camperols i els treballadors que de la construcció del socialisme volen, com és el nostre dret, ser protagonistes.