Les eleccions convocades pel règim colpista hondureny el 29 de novembre van veure un augment significatiu de l'abstenció, malgrat la dura repressió de l'exèrcit i la policia. Però el règim no ha estat capaç d'aixafar el moviment de treballadors, camperols i joves. Al contrari, ara són políticament més conscients, estan més ben organitzats i disposats a lluitar contra l'oligarquia.

El president legítim, Mel Zelaya, des del seu refugi a l'ambaixada brasilera, va anunciar que l'abstenció havia assolit el 65 per cent de l'electorat (superior al 44 per cent d'abstenció a les eleccions de 2005), amb xifres superiors al 75 per cent en alguns districtes al nord del país. El Front Nacional de Resistència Contra el Cop, en una declaració oficial, situava l'abstenció entre el 65 i el 75 per cent dels 4,6 milions de votants registrats. Les xifres oficials emeses pel Tribunal Suprem Electoral no es poden prendre seriosament, parlen d'una participació del 61 per cent, que seria superior al 56 per cent que van participar en les eleccions anteriors de 2005. Per garantir que aconseguirien els resultats que volien, després de tancar les urnes durant més de tres hores el recompte oficial es "va interrompre per error tècnic del sistema".

Repressió brutal

Aquest nivell d'abstenció es produeix malgrat la dura repressió que va viure el país en els dies previs al 29 de novembre i el mateix dia "electoral". Alguns comentaristes van observar que diumenge hi havia "més botes que vots", a causa de la quantitat de policia i soldats que hi havia als carrers. El règim de Micheletti ha reinstal·lat el decret d'"estat d'excepció", que retalla severament els drets constitucionals. Molts dels barris pobres i de classe obrera a la capital Tegucigalpa i en altres ciutats on el moviment de resistència és més fort, van estar el dia de les eleccions pràcticament militaritzats. Va ser el cas de les colònies Kennedy, La Paz, El Sitio, 3 de Mayo, 15 de septiembre, El Pedregal, Río Grande, etc.,

En una conversa telefònica dissabte a la nit, un parlamentari d'esquerres i activista destacat de la resistència, Tomás Andino, va informar que dotzenes, sinó centenars d'activistes de la resistència havien estat detinguts durant aquella setmana. La policia va entrar a les cases de la gent corrent buscant material contra les eleccions i van confiscar pintures i esprais. Molts dels arrestats han estat acusats d'"associació il·legal". Andino va explicar com l'exèrcit va assaltar els locals dels diferents sindicats i organitzacions comunitàries a la recerca de propaganda antielectoral. Va ser el cas de l'organització de base eclesiàstica INESCO en San Juan Opoa, Copa. Els locals de Comal Rojo a Siguatepeque també van ser assaltats dissabte i l'exèrcit va confiscar ordinadors i diners. El mateix dia de les eleccions va esclatar una bomba en l'exterior dels locals del Centre de Drets de les Dones a San Pedro Sula. Els locals de STIBYS, el sindicat de treballadors de la beguda que ha estat la columna vertebral del Front de Resistència, van ser atacats amb metralladores des d'un cotxe en marxa. Respecte a l'emissora de ràdio opositora Canal 36, Andino va informar que "el 80 per cent del temps va estar tancada, perquè l'exèrcit està emetent un poderós senyal en la mateixa longitud d'ona, particularment quan l'emissora emet notícies o opinions contra el govern de facto".

Andino ens va dir com la Resistència havia convocat el que ells van cridar "tocs de queda populars", la gent es quedaria a casa i no aniria a votar. Fins i tot en aquestes condicions difícils a San Pedro Sula hi va haver una manifestació de la resistència, que es va desenvolupar sota una gran repressió policial en la qual almenys dues persones van resultar seriosament ferides i hi va haver 49 detinguts. També va resultar ferit per la policia en aquesta manifestació un periodista de Reuters que intentava cobrir les notícies. Segons fonts del Front de Resistència hi va haver més de 74 registres policials i militars sense mandat judicial en cases de diferents activistes, més de 100 persones van ser detingudes només el dia de les eleccions. Es tracta d'un clima en el qual difícilment no es poden celebrar unes eleccions democràtiques. Val la pena esmentar que l’ala de dretes del partit Unificació Democràtica, encapçalada per César Ham, finalment decidís participar en les eleccions, segellant així la seva traïció al moviment de resistència i el seu propi destí com a força legítima d'esquerres. Aquesta qüestió ha dividit per la meitat UD, amb Tomás Andino i d'altres encapçalant una fracció oposant-se amb fermesa a les eleccions.

El moviment popular no ha estat aixafat

Un company que va visitar Hondures pocs dies abans de les "eleccions" fraudulentes informava de l'ambient que hi ha a les zones obreres de la capital: "La marea de la lluita òbviament s'ha enfonsat una mica, però el procés revolucionari no ha estat aixafat. Arreu on vas es veu la propaganda electoral engegada. La resistència està organitzant el boicot a cada barri, en la majoria d'ells no hi ha en absolut propaganda electoral. La classe dominant ha amenaçat els treballadors amb perdre la feina llevat que tornin al treball el dilluns amb la marca de tinta al dit, demostrant així que han votat. Diversos supermercats grans han realitzat descomptes i ofertes a tot aquell que mostrés la tinta als seus dits. La nit abans d'abandonar el país, la jerarquia de l'Església Catòlica va fer una declaració en la que qualificava el no anar a votar com un pecat mortal. "D'altra banda hi ha hagut constants provocacions. El dia que vaig arribar van explotar diversos artefactes explosius als concessionaris d'automòbils del Grup Ama i altres bombes petites van explotar a prop del lloc on es guardaven les urnes. Estan preparant l'ambient que serveix per justificar una presència encara major de l'exèrcit" al carrer".

És ben clar que el moviment de les masses hondurenyes no està aixafat. No han estat capaços encara d'enderrocar la dictadura, però d'altra banda el règim tampoc no ha pogut aixafar el moviment dels treballadors, camperols i joves. Al contrari, els últims cinc mesos de lluita han representat una intensa formació política plena de lliçons riques per al poble hondureny. Ara són políticament més conscients, estan més ben organitzats i disposats a lluitar contra l'oligarquia. El règim de Micheletti volia utilitzar aquestes eleccions per a legitimar-se, per adquirir respectabilitat "democràtica". Volien atreure a Zelaya a un procés negociador que fos una farsa i que al final donés als EUA l'excusa que necessitava per reconèixer les eleccions del 29 de novembre. Han aconseguit parcialment els seus objectius, ara una sèrie de països (Perú, Colòmbia, els EUA i d'altres) reconeixeran la "legitimitat" d'aquestes eleccions i al nou "president", el candidat del Partit Nacional, Pepe Lobo. Això donarà al règim un cert marge, això significarà la represa de l'ajut dels EUA de la que depèn molt el país. El Brasil, els països de l'ALBA i d'altres semblen romandre ferms en no reconèixer aquestes eleccions. Una de les tasques més importants dels activistes del Front de Resistència és obrir una discussió per treure les principals lliçons dels últims cinc mesos de lluita. Els alts nivells d'abstenció demostren la força real del moviment de masses i posa la base per a la continuació de la lluita contra l'oligarquia i el capitalisme. Les masses hondurenyes han donat un exemple d'heroisme, resistència i disposició a lluitar. Armades amb idees i estratègia correctes poden derrotar a la classe dominant hondurenya com un primer pas cap a l'extensió de la revolució a tota Amèrica Central. Els esdeveniments des del cop del 28 de juny han deixat clar que la classe dominant hondurenya no pot permetre's ja ni tan sols les reformes més bàsiques a favor dels treballadors. Davant una població mobilitzada i conscient només poden defensar el seu sistema capitalista a través de la repressió brutal. Alhora això significa que la lluita per la sanitat, educació, ocupacions i la reforma agrària només pot tenir èxit si es du a terme com una lluita per l'expropiació de les possessions de les 12 famílies que compon l'oligarquia hondurenya, així com els interessos de les empreses imperialistes. Això no es pot fer amb il·lusions amb Obama, sinó només a través de la lluita dels propis treballadors i camperols. Només ells poden transformar la societat i només mitjançant la lluita.