El 19 de juliol de 1979 els joves, treballadors i camperols nicaragüencs enderrocaven l'odiada dictadura de la família Somoza i duien al poder al Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN). Nicaragua, un petit país de 3 milions d'habitants, es convertia en punt de referència per a milions d'oprimits en tot el món. Avui, mentre celebrem el trenta aniversari d'aquella victòria (i quan, en pocs mesos: febrer de 2010 , hauríem de recordar els 20 anys de la seva derrota) resulta imprescindible analitzar tant els encerts com els errors comesos. Només així podrem treure lliçons útils per a revolucions actualment en marxa com les de Veneçuela, Equador, Bolívia o Hondures, així com per als propis militants sandinistes, ara que el FSLN torna a governar.
La burgesia progressista que mai va existir
El capitalisme nicaragüenc, des del seu naixement, es va caracteritzar per una debilitat extrema i una insultant concentració de poder i riquesa en mans de l'oligarquia. El parasitisme i incapacitat de la classe dominant per a desenvolupar les forces productives i estabilitzar la societat es va expressar en lluites, conflictes i fins i tot guerres internes constants en el seu si. Durant la revolució de 1979, alguns sectors reformistes i estalinistes identificaran aquests enfrontaments com prova que, al costat d'una burgesia reaccionària i sotmesa a l'imperialisme, existia una burgesia progressista (o patriòtica) amb la qual era necessari aliar-se i a la qual no calia arruixar amb mesures radicals.
La realitat, si examinem cadascun d'aquests conflictes interburgesos, és que els sectors suposadament progressistes de la burgesia van renunciar en totes les ocasions a dur fins al final una lluita seriosa pel desenvolupament del país, l'establiment d'un règim de democràcia burgesa, l'aplicació d'una reforma agrària que acabés amb el latifundi i la construcció d'una economia i un Estat capaços d'assegurar la independència i sobirania nacional.
El primer en la interminable llista de crims comesos per l'oligarquia nicaragüenca i la resta d'oligarquies regionals serà precisament la divisió del cos viu de Centreamèrica. Després de conquistar la independència el 1821, una Assemblea Constituent regional proclama el 1824 la unificació de Guatemala, Costa Rica, Hondures, El Salvador i Nicaragua en la República Federal Centroamericana. Un dels seus principals impulsors és el revolucionari hondureny Francisco Morazán. L'intent de Morazán d'unificar Centreamèrica serà contestat amb les armes pels oligarques i culminarà amb la ruptura de la unitat el 1838. Tots els intents posteriors d'unificar Centreamèrica seran ofegats en sang per l'oligarquia i l'imperialisme. Les potències imperialistes, que intensifiquen la seva intervenció en la zona a mesura que sorgeixen diferents projectes per a la construcció d'un canal interoceànic entre l'Atlàntic i el Pacífic, i els oligarques locals volen una Centreamèrica dividida en petites unitats polítiques fàcilment controlables.
Cent anys de pusil·lanimitat
Durant els 100 anys posteriors a la ruptura de la República Federal Centreamericana, tant els burgesos del partit conservador com els liberals, que apareixen com més progressistes i aconsegueixen major ascendència sobre les masses, seran incapaços de portar a terme cap de les tasques d'una genuïna revolució democràtic-burgesa.
Com explica Lev Trotsky en la teoria de la revolució permanent, el desenvolupament mundial del capitalisme fa que aquestes burgesies sorgides tardanament, sotmeses a una divisió internacional del treball els principals papers del qual ja estan repartits, es vegin totalment subordinades a les burgesies imperialistes i unides als terratinents latifundistes pel pegament dels negocis en comú, l'explotació que ambdós sotmeten a les masses obreres i camperoles i la por que tots comparteixen a qualsevol moviment revolucionari dels oprimits. Tot això les inhabilita per a encapçalar qualsevol moviment d'alliberament. Aquesta va ser la causa que els intents de revolucionaris com Bolívar, Morazán, Artigas o Zamora acabessin truncats.
La burgesia nicaragüenca, consumida per la constant pugna entre liberals i conservadors pel poder, ni tan sols aconsegueix edificar un Estat burgès que funcioni. L'imperialisme nord-americà, actuant com àrbitre en aquests enfrontaments, serà qui acabi decidint respecte a tots els assumptes importants per al país. Durant el terç final del segle XIX i el primer del XX, Estats Units intervindrà militarment a Nicaragua en cinc ocasions.
César Augusto Sandino, "El general d'homes lliures"
Després d'enderrocar al govern nacionalista del liberal José Zelaya i ocupar militarment Nicaragua durant 15 anys, EEUU -mitjançant el Pacte de Espino Negro (1928)- imposa, amb suport de les burgesies argentina, brasilera i xilena, un repartiment del poder entre conservadors i liberals. La renúncia dels caps liberals a qualsevol vel·leïtat revolucionària i fins i tot a mantenir el programa nacionalista de Zelaya provoca l’escissió de l'ala esquerra del moviment encapçalada per Augusto César Sandino.
A diferència d'altres dirigents liberals, Sandino tenia origen humil. Va treballar com jornaler en la Costa del Pacífic nicaragüenc, va ser ajudant mecànic a Costa Rica, obrer en una plantació de la United Fruit a Guatemala i petroler a Mèxic. El contacte amb els explotats de tota Centreamèrica atia en ell un profund sentiment antiimperialista i sensibilitat social. L'escamot organitzat per Sandino, l'Exèrcit Defensor de la Sobirania de Nicaragua (EDSN), després de començar amb 27 homes, arribarà a sumar 6.000 combatents armats; però més important que el nombre de guerrillers mobilitzats va ser el fet de que la lluita de Sandino va saber catalitzar totes les energies acumulades en el si de les masses.
La insurrecció camperola liderada per Sandino es converteix en un referent llatinoamericà i mundial i obliga a EEUU a retirar les seves tropes el 1934. No obstant, això no significarà la fi de l'expoliació ni de la ingerència ianqui. Sense una perspectiva i programa marxistes, Sandino –un cop retirades les tropes estrangeres- desmobilitza el seu exèrcit; però ja l'imperialisme i la burgesia nicaragüenca havien signat la seva sentència de mort. El 24 de febrer de 1934, el Cap de la Guàrdia Nacional, Anastasio Somoza García, organitzava el seu assassinat i el de diversos col·laboradors, inclosos el seu pare i germà. L'error de Sandino va ser pensar que era possible alliberar Nicaragua de l'imperialisme sense expropiar a l'oligarquia.
El Bonaparte nicaragüenc
L'aixafada del moviment de Sandino i l'establiment de la dictadura bonapartista de Somoza van ser les condicionis necessàries per a la creació d'un Estat burgès estable a Nicaragua. Somoza es basarà en l'exèrcit i la Guàrdia Nacional, de la qual és cap directe, així com en el control de la maquinària del partit liberal, per a concentrar el poder i elevar-se per sobre de les classes socials i dels diferents estrats de la classe dominant, actuant com àrbitre entre ells. Com ha ocorregut amb altres líders bonapartistes, sotmetrà a la burgesia, els interessos de la qual protegeix, a un feroç saqueig que el convertirà en l'home més ric del país.
L'escriptor (i vicepresident sandinista) Sergio Ramírez en un article titulat "Somoza de la A a la Z"; incloïa tots els productes i negocis que participava la família Somoza. No va quedar una lletra buida. En la X apareixien propietats desconegudes "i no deixava d'incloure la Sang sota la lletra S, perquè la Companyia Plasmaféresis, instal·lada a Managua, la comprava als indigents i als borratxos per a fabricar plasma d'exportació."
Si la burgesia nicaragüenca i l'imperialisme nord-americà van tolerar als gàngsters somocistes tant temps va ser perquè el seu règim despòtic (reflex del caràcter degenerat del capitalisme nicaragüenc) era l'únic que els permetia sotmetre a les masses a les condicions d'explotació que precisaven per a mantenir els seus beneficis.
Cap a la revolució
Entre 1950 i 1979, el creixement del capitalisme industrialitza el país, expulsa a milers de camperols cap a les ciutats i augmenta el pes de la classe obrera i de la població urbana. El 1959 només el 35% de la població vivia en ciutats, el 1982 suma un 53%. La indústria passa d'aportar el 16% del PIB al 22% i la població de Managua es multiplica per quatre entre 1950 i 1977, de 110.000 habitants a 400.000.2
La industrialització, al concentrar la tinença de terra i la riquesa, amplia encara més la ja descomunal bretxa entre rics i pobres. El Producte Nacional Brut (PNB) creix en els 50 i 60 un terme mitjà de 6,3%, però el 1977 el Producte Interior Brut (PIB) per càpita del 50% de la població amb menys ingressos suposa el 15% del PIB total, mentre que el 20% més ric acumula el 60%. L'extensió d'un jove proletariat i semiproletariat condemnat a la temporalitat i la precarietat en el treball, la falta d'habitatge i ingressos regulars, sotmès a unes condicions de pobresa extrema i amuntegat en els barris de les grans ciutats, serà una bomba de rellotgeria.
El caràcter repressiu, la corrupció i podridura de l'Estat somocista són cada vegada més evidents per a amplis sectors de la població i provoquen un descontentament creixent. A la fi de 1974 neix la Unió Democràtica per a l'Alliberament (UDEL), una aliança opositora que agrupa a diversos partits burgesos al costat del Partit Socialista de Nicaragua (PSN), estalinista, i la burocràcia de les dues centrals sindicals més importants: la CTN, socialcristiana, i la CGT, vinculada al PSN. El líder de la UDEL, Pedro Joaquín Chamorro, pertanyent a una de les principals famílies de l'oligarquia i propietari i director del principal diari del país (La Prensa), representava a una capa de burgesos que buscava forçar a Somoza a pactar un canvi per dalt per a evitar la revolució per baix. L'aparició de bretxes en l'oligarquia estimularà la mobilització popular.
Lenin i Trotsky explicaven les condicions que defineixen una situació revolucionària: divisions obertes en el si de la classe dominant, voluntat ferma dels explotats de lluitar fins al final, gir a l'esquerra o almenys neutralitat de les capes mitges i una direcció revolucionària. En Nicaragua només falta el partit revolucionari que ofereixi direcció i canalitzi tot el malestar acumulat. Això farà que la lluita per conquistar el poder es perllongui durant diversos anys.
El FSLN
A causa de la política etapista i de col·laboració de classe del PSN i les seves diferents escissions, la revolució nicaragüenca adoptarà una forma peculiar. En absència d’un partit obrer revolucionari, les masses haurien de buscar a les palpentes, amb un alt cost en vides i sacrificis, un camí revolucionari. Acabaran posant les seves esperances en el FSLN. Els "muchachos" -com són coneguts popularment els sandinistes- són els únics que no es venen ni es dobleguen davant Somoza i els seus gàngsters de l'exèrcit, la policia i la Guàrdia Nacional.
Paradoxalment, el 1975 el FSLN només té 500 membres i està dividit i en crisis. La causa fonamental són les limitacions i contradiccions dels seus mètodes guerrillers, la seva estratègia i programa. El rebuig al règim somocista era tan massiu, que el FSLN contava amb una simpatia i suport enormes. Però fins i tot en aquest cas els seus mètodes guerrillers basats en accions heroiques al marge de les masses, o amb aquestes com suport, lluny d'enfortir un moviment autònom de les masses i infondre confiança en les seves pròpies forces i capacitat per a organitzar-se tendeix a afeblir-les políticament i organitzativa. Res ni ningú pot substituir el procés complex, contradictori, d'aprenentatge en la lluita dels treballadors en el qual aquests mesuren forces amb la burgesia a través d'innombrables vagues i lluites parcials, eleven la seva consciència política col·lectiva i sobretot aprenen a confiar en les seves pròpies forces i generen dirigents naturals i quadres de direcció
Somoza utilitzarà les accions guerrilleres del FSLN com excusa per a atacar al conjunt del moviment declarant l'estat de queda i prohibint les vagues. Les derrotes de les ofensives guerrilleres de 1974 i, sobretot, de 1977 van estar a punt de resultar fatals per al moviment. La causa fonamental d'aquestes derrotes era la falta d'un pla de lluita que partint de la pròpia experiència de les masses els transmetés confiança en les seves forces i mostrés el camí per a vèncer.
Malgrat la creixent contestació popular, l'exèrcit -a aquestes alçades gairebé únic suport del règim- no presentava divisions. Com també veiem avui a Hondures, l'exèrcit tendeix a ser l'última barrera de seguretat del sistema. L'única manera de trencar en línies de classe a l'exèrcit somocista era presentant als soldats un programa clar, que els donés terra, ocupació, habitatge digne i una vida diferent. Paral·lelament calia impulsar el desenvolupament de comitès que començant com instruments per a organitzar, unificar i coordinar la lluita des de baix poguessin transformar-se en la base del poder obrer i popular. Quan aquests comitès mostressin el seu poder es contagiaria a les casernes.
Per a això el FSLN havia de donar un gir a la seva estratègia, basant-se en la lluita de masses i en particular en el treball en els sindicats i entre la classe obrera, així com abandonar la perspectiva d'assolir un canvi de règim mitjançant una aliança amb la burgesia antisomocista, i defensar l'expropiació dels latifundis (per a repartir la terra als camperols) i la estatalització sota control obrer i popular de la banca i les grans empreses per a planificar democràticament l'economia i resoldre els problemes de la població. Sense això, la lluita pel poder serà molt més perllongada i dolorosa.
La insurrecció
La revolució, especialment quan falta un pla i una direcció conscient, necessita sovint veure’s esperonada pel fuet de la contrarrevolució. L'assassinat del dirigent de l'oposició burgesa, Chamorro, el 1978 provoca una explosió social. "La revolta de febrer [1978] va tenir un caràcter altament espontani (...). El Front Sandinista no va conduir, no va dirigir orgànicament la lluita del poble en les accions mateixes, i en l'inici d'aquestes, més que una decisió de l'avantguarda va ser una acció vital d'una comunitat que espontàniament revalidava la seva tradició de lluita." (Comandant del FSLN Humberto Ortega).
L'explosió coincideix amb l'ascens revolucionari en El Salvador i divideix als imperialistes. J. Carter, president nord-americà des de 1977, busca un acord entre els diferents sectors burgesos per a una successió controlada de Somoza sense aconseguir-ho. Com avui Obama, una cosa són els seus desitjos i promeses i una altra el marge de maniobra que la lluita de classes i els interessos del propi imperialisme li concedeixen.
Altres sectors de la burgesia i l'aparell estatal nord-americà tenen vincles estrets i negocis amb la camarilla somocista. Però, sobretot, aquests sectors pensen -i no sense raó- que el col·lapse d'aquesta camarilla significaria el de l'Estat burgès i tot el sistema capitalista a Nicaragua. Per altra banda, diferents governs burgesos llatinoamericans aposten per un canvi de façana a Nicaragua que eviti l'esfondrament de tot l'edifici burgès i un contagi de la revolució als seus països. Però resulta impossible un acord que acontenti a la classe dominant i a les masses alhora.
Alguns testimonis recollits per Carlos Vilas en el seu llibre Perfiles de la revolución sandinista donen idea de l'ambient entre les masses: "Si a mi em permetessin lluitar així [embarassada] jo lluito, perquè de totes maneres si em quedo a casa em mata una bala". "Ens acomiadem de les nostres esposes, germanes i mares amb llàgrimes als ulls pensant que ja no tornaríem, però pensant sempre que millor morir lluitant que morir de genolls demanant clemència". "Jo els vaig dir als meus chavalos que millor es ficaven en el front perquè si no, de totes maneres la guàrdia me'ls matava, per ser joves no més, figuri's". Quan un govern i un estat s'enfronten a milions de persones que han tret aquestes conclusions els seus dies estan comptats.
La vaga general convocada pel FSLN el 10 de juliol és una gegantesca demostració de força que anuncia la caiguda del règim. Els partits burgesos d'oposició, que han intentat aïllar i desprestigiar al FSLN, accepten la Junta de Govern per a la Reconstrucció Nacional (JGRN) proposta per aquest i fins i tot participen amb diversos ministres. El 19 de juliol els comandants del FSLN entren a Managua rebuts per una marea humana desbordant de goig. La revolució ha triomfat.
L'ocorregut a Nicaragua en 1979 no va ser -com alguns volen presentar- la presa del poder per part d'un grup guerriller al marge de les masses sinó una insurrecció. L'acció directa dels joves, els treballadors i els camperols va destruir l'aparell repressiu creat per la burgesia. Els treballadors i camperols van prendre el poder, donant el govern a l'única organització que havia guanyat el seu reconeixement: el Front Sandinista. Com reconeix el comandant sandinista Humberto Ortega: "sempre es va pensar en les masses però (...) no com es va donar en la pràctica: va ser l'escamot la qual va servir de suport a les masses perquè aquestes, a través de la insurrecció desbaratessin a l'enemic."
Explosió del poder obrer i popular
La victòria va produir una explosió de l'organització obrera i popular: sindicats, comitès de fabrica, consells... Els Comitès de Defensa Civil sorgits espontàniament per a organitzar la insurrecció contra Somoza s'estenen per tot el país, canvien el seu nom pel de Comitès de Defensa Sandinista (CDS) i comencen a desenvolupar-se com embrions de poder obrer i popular: "els CDS havien de lliurar constància de domicili, encarregar-se del proveïment mínim de ciutats senceres, exercir funcions de seguretat. Per raons d'inexcusable necessitat, la gent organitzada en aquestes estructures va passar a encarregar-se de la gestió directa d'un conjunt de tasques i activitats en una versió autèntica, al marge de les seves limitacions, de la democràcia popular."
Segons el comandant sandinista Bayardo Arce, els CDS en el seu moment àlgid agrupen unes 500.000 persones (més d'un 15% de la població del país). Si els dirigents sandinistes haguessin plantejat l'expropiació de les empreses i bancs i s'haguessin basat en els sindicats, organitzacions camperoles i els CDS per a forjar un estat dels treballadors, hauria estat possible acabar amb l'explotació capitalista i iniciar el camí cap al socialisme. Lamentablement, lligats a les seves concepcions teòriques, que plantegen la necessitat de buscar una aliança amb la burgesia antisomocista, i mancats de confiança en la capacitat dels treballadors per a dirigir l'economia, desaprofitaran aquesta oportunitat.
La força de la classe obrera nicaragüenca
Alguns defensors de la política de pactar amb la burgesia argumentaven que la classe obrera nicaragüenca a causa del seu escàs pes numèric i baix nivell de consciència no podia encapçalar la revolució. Res més allunyat de la realitat. El proletariat industrial contava el 1970 amb 113.000 treballadors, un 20% de la població econòmicament activa (PEA) no agrícola. Units als 150.000 empleats administratius públics i privats i treballadors de serveis i als 130.000 assalariats del camp el seu percentatge era molt superior al del proletariat rus el 1917. A més, el 40% restant de la PEA urbana eren artesans, venedors ambulants i petits comerciants proletaritzats que compaginaven els seus ingressos irregulars en l'economia informal amb el treball assalariat temporal en sectors com la construcció i altres.
La classe obrera i les masses semiproletàries constituïen una poderosa força que havia mostrat la seva consciència i poder tombant a l'Estat somocista i començava a organitzar-se per a desenvolupar el control obrer i transformar la societat. Entre agost de 1979 i desembre de 1982 es registraran en el Ministeri de Treball 1.200 nous sindicats (el que multiplica per deu el nombre de sindicats existents). El 90% s'afilia a la Central Sandinista de Treballadors (CST) o a l'Associació de Treballadors del Camp (ATC), també sandinista. El pla de lluita impulsat per la CST al febrer de 1980 mostra el debat i nivell de consciència existent: participació dels treballadors en la gestió de les empreses a través dels Consells de Producció, millora del salari social, increment del salari mínim, reforma del Codi de Treball i la crida a prendre les empreses que incorrin en pràctiques de descapitalització, especulació o sabotatge.
Les bases de la CST i la ATC faran tot el possible per empènyer la revolució cap a endavant. No obstant això, enfront d'aquesta pressió, la burgesia a través de la Confederació d'Empresaris (COSEP), els seus representants en el govern, els governs burgesos "amics" i el propi imperialisme, engega també una gegantesca pressió l'objectiu de la qual és precisament l'oposat. La política del FSLN es debatrà entre aquests dos pols irreconciliables.
Pressions de classe contraposades
Durant 1980 i 1981, la CST i la ATC organitzen innombrables marxes massives i prenen fàbriques i terres demanant al govern mesures dràstiques contra la descapitalització. Jaime Wheelock, Ministre d'Agricultura, arriba a amenaçar públicament amb abandonar l'economia mixta i avançar cap a la estatalització completa. Les declaracions animen encara més la mobilització. Desenes d'assemblees de base en les quals participen massivament obrers i camperols, en Matagalpa i Jinotega, a Granada i moltes altres ciutats i pobles, aproven resolucions demanant la confiscació de les indústries descapitalitzades. Però ni aquesta petició ni les amenaces de Wheelock seran aplicades.
Contràriament, a la fi de juliol de 1981 el Ministeri de Treball emet una ordre prohibint els aturs, vagues i preses de terres o empreses amb motiu de denúncies de descapitalització. En els anys següents, al mateix temps que són detinguts diversos empresaris sabotejadors, el govern sandinista també empresonarà a alguns sindicalistes, vinculats a organitzacions i sindicats minoritaris, i impedirà diverses vagues i protestes en empreses privades i públiques. Això incrementarà el descontentament de les bases i erosionarà a poc a poc el suport al sandinisme, desenvolupant tendències ultraesquerranes entre una capa d'activistes i començant a sembrar escepticisme entre sectors de les masses.
La pressió capitalista aconsegueix un compromís per a limitar les expropiacions i que la reforma agrària en lloc d'acabar amb el latifundi, com plantejava el Programa Històric del FSLN (1969), moderi els seus objectius.
"Tota la terra lliurada a les cooperatives de producció i els individus, fins a finals de 1984, havia significat tot just prop del 7% de l'àrea en finques nacionals, i els camperols beneficiats s'estimen en una quantitat aproximada a un 25% dels productors que demanden terra en el país (...) amb el que de fet es provocava un estancament de la reforma agrària."
"La revolució al violar la més sagrada de les seves promeses produïa el primer dels seus grans desencantaments. (...) Famílies senceres que havien col·laborat amb els sandinistes en els santuaris de l'escamot i havien estat reprimides brutalment per Somoza (...) donaven ara protecció i auxili a la contra. I el discurs de la contra, lluny de complicacions teòriques, era insidiós però simple: et volen llevar la teva llibertat, volen llevar-te als teus fills, volen llevar-te la teva religió, vas haver de vendre les teves collites només a ells, i la poca terra que tenies te la van llevar, i si no la tens, mai te la donaran en propietat."
Intentant tranquil·litzar a la burgesia, el FSLN també desarma a les milícies sorgides espontàniament en plena lluita pel poder. Aquestes concessions lluny d'apaivagar a la classe dominant l’animarà a exigir més. La crida governamental als empresaris patriotes a reconstruir el país i les ajudes concedides són contestats amb la descapitalització de les empreses, vaga d'inversions i fugida de capitals. Davant això el govern sandinista escometrà, en successives onades, noves expropiacions. La resposta de la burgesia serà una virulenta campanya de desestabilització i la sortida de tots els seus representants del govern.
La intervenció imperialista
A finals de 1981 i sobretot des de 1982 el nou president nord-americà, Ronald Reagan, decideix activar els plans d'intervenció militar contra Nicaragua discutits, però posposats, sota el governo Carter. La" Contra", integrada per ex membres de la Guàrdia Nacional somocista, petitburgesos radicalitzats i camperols pobres desmoralitzats, rebrà finançament i ensinistrament nord-americà per a atacar Nicaragua des d'Hondures La guerra representarà una sagnia insuportable de vides i recursos. El 1985 la despesa militar consumeix un 40% del PIB.
Enfrontats a la mobilització revolucionària de les masses a Nicaragua i l'enorme onada de solidaritat amb la revolució sandinista que s'estén per tot el món, els imperialistes es divideixen. Com avui amb Veneçuela, Bolívia o Equador, això els obliga a mantenir diferents opcions obertes. Mentre un sector finança a la Contra i manté aixecada l'espasa de Dàmocles d'una intervenció militar directa, un altre apostarà per l'estratègia negociadora del anomenat Grupo de Contadora, format a principis de 1983 pels governs centreamericans. Comptadora serà clau per a descarrilar la revolució a la fi dels 80. Momentàniament el seu primer resultat és l'acord per a celebrar eleccions el 1984, però la seva pressió contribueix a frenar la revolució.
Les eleccions de 1984 les guanya el FSLN amb el 65% dels vots, el major suport que ha tingut mai cap opció d'esquerra a Amèrica Llatina. La contrarevolució, encapçalada per un ex membre del Grup dels Dotze (organització burgesa vinculada al FSLN) i del govern sandinista que s'havia passat a la contrarevolució, Arturo Cruz, decideix retirar-se una setmana abans -al constatar que la seva derrota serà aclaparant- i intensifica la seva campanya mediàtica contra “l’autoritarisme” sandinista. En qualsevol cas la participació és alta i mostra que el pèndol social encara gira a l'esquerra.
Tot indica que en un determinat moment, sota la pressió del deteriorament econòmic, el boicot capitalista i la pressió de les seves bases els dirigents sandinistes van considerar seriosament la possibilitat d'expropiar a la burgesia i establir una economia nacionalitzada i planificada que permetés afrontar els problemes més immediats de les masses. Però la pressió de la burocràcia estalinista de la URSS, combinada amb la seva falta de confiança en la capacitat de les masses per a gestionar la societat i estendre la revolució a altres països, va ser determinant perquè no ho fessin.
Els propis dirigents cubans -la solidaritat revolucionària dels quals, política i econòmica va ser clau per a defensar la revolució sandinista- van cometre un greu error. Veient l'oposició de la burocràcia soviètica a completar la revolució, i no confiant en la possibilitat d'estendre la revolució a altres països, Fidel Castro va aconsellar als sandinistes no seguir el camí que ells havien emprès, amb èxit, vint anys abans.
El parany de l'economia mixta
La transició al socialisme només pot iniciar-se si prèviament són estatalitzats els mitjans de producció (com a mínim tots els bancs, les empresa fonamentals i la terra) i aquests són gestionats directament pels propis treballadors i la resta dels explotats, destruint el vell Estat forjat per la burgesia (les velles lleis, ministeris, justícia, governacions, ajuntaments...) i construint un estat revolucionari basat en consells obrers i camperols formats per representants elegibles i revocables. Sense això és impossible parlar de transició.
Intentar barrejar socialisme i capitalisme és tan impossible com barrejar aigua i oli. O, si es prefereix, és com barrejar mel i quitrà. Un raig de quitrà pot destruir litres de mel. Per les pròpies característiques del capitalisme, el manteniment per una banda de l'economia en mans capitalistes sotmet inevitablement al conjunt de l'economia (empreses públiques, cooperatives, etc.) a les lleis de l'economia de mercat. Això impossibilita solucionar cap dels problemes que el capitalisme ha creat.
Intentar regular el capitalisme implantant controls de canvis o preus, incrementant els impostos o escometent nacionalitzacions parcials, mentre sectors importants de l'economia segueixen en mans privades, suposa obstaculitzar el funcionament normal del sistema i que els empresaris redueixin la inversió. Per altra banda, com aquestes mesures de regulació no són suficients per a planificar l'economia finalment tens els problemes del capitalisme i cap avantatge del socialisme.
L'Estat
El moviment revolucionari de les masses nicaragüenques va ser tan impressionant que l'aparell estatal burgès va quedar destruït. Com explica el dirigent del FSLN Bayardo Arce: "Aquí no es va enderrocar a un govern, sinó que es va destruir tot l'estat. A l'endemà del triomf no havia exèrcit, ni tribunals, ni poder legislatiu, ni govern. Llavors vam haver d'organitzar tot això."
Lenin, basant-se en l'experiència de la primera revolució obrera triomfant de la història, la Comuna de París, va formular diverses conclusions sobre com construir un estat revolucionari capaç de dirigir la transició al socialisme. Elegibilitat i revocabilitat de tots els càrrecs, que tots responguessin periòdicament de la seva gestió davant assemblees de qui els havien triat, que cap percebés ingressos superiors al d'un treballador qualificat, que totes les tasques que fos possible es realitzessin de manera rotatòria i que el monopoli de les armes no el tingués un exèrcit separat del poble sinó el poble en armes, organitzat en milícies obreres i populars.
Però la màquina trencada de l'estat burgès somocista no va ser substituïda per un instrument amb aquestes característiques, sotmès al control obrer i popular, sinó per l'aparell de l'escamot. El FSLN en el poder tenia 12.000 militants, així que va haver de recórrer a sectors de tot tipus. Al costat de revolucionaris, elements oportunistes o carreristes van accedir al poder. Però ni tan sols aquest era el perill més important. El problema fonamental era l'absència de control obrer i popular.
Encara que molts funcionaris fossin revolucionaris sincers i els quadres sandinistes (forjats en el major sacrifici concebible: el de la pròpia vida) destaquessin per la seva moral revolucionària; això, per si sol, resulta insuficient per a garantir el caràcter revolucionari de l'estat.
Sense el control dels treballadors i els camperols, sense l'aplicació de les mesures comentades dalt, totes les pressions van impulsar al desenvolupament d'una nova burocràcia que tendia a entrar en contradicció amb els obrers i camperols. Els treballadors en lluita per desenvolupar el control obrer xocaven amb els administradors designats per l'estat que frenaven o fins i tot reprimien la seva participació. El mateix passava en les granges col·lectives i cooperatives. La lluita guerrillera genera a més tot un seguit de dinàmiques: ordres de dalt a baix en lloc de discussió col·lectiva i convenciment polític, falta de mecanismes de control i de participació tant de les bases revolucionàries com de les pròpies masses en la presa de decisions i la conducció del moviment, que augmenten el perill de burocratització.
Nicaragua era en aquest moment possiblement el país més democràtic del món, els CDS tenien capacitat per a intervenir i decidir en importants aspectes de la vida local, en moltes empreses es van crear Consells de Producció i altres formes de participació obrera, però aquests mai es van estendre ni als nivells màxims de decisió ni al conjunt de l'economia. Això va impedir que l'estat estigués sota control dels treballadors i camperols i finalment en el seu si es va formar una burocràcia cada vegada més independent i oposada als desitjos de les masses. Aquest va ser l’altre element que va atiar el descoratjament i la desmoralització popular.
La derrota
A causa d'aquestes contradiccions una capa d'activistes comença a treure conclusions ultraesquerranes. En lloc de vincular-se a les bases obreres del sandinisme i lluitar dintre del FSLN, la ATC i la CST per donar una orientació i programa marxista a les bases sandinistes es van separar d'aquestes. Alguns d'aquests grups sectaris, com el PC de Nicaragua i el propi PSN, fins i tot van denunciar al FSLN com burgès i acabarien unint-se a l'oposició. El resultat va ser aïllar, afeblir i fragmentar a l'esquerra sandinista, afavorint els plans dels sectors reformistes que desitjaven moderar la revolució. Al seu torn, entre sectors significatius de les masses començava a desenvolupar-se, de forma lenta i soterrada, un creixent escepticisme i dubtes que la revolució pogués resoldre els seus problemes. Aquesta tendència emergirà a la superfície de forma brusca i sorprenent per als dirigents sandinistes en les eleccions presidencials de 1990.
A la fi dels anys 80, a causa de tots els errors comentats, la revolució sandinista s'enfrontava a un creixent aïllament internacional i una erosió de la seva base social. La signatura dels Acords de Pau amb la Contra, a l'agost de 1987, lluny de donar pas a un avanç de la revolució marca l'inici d'un gir a la dreta que tindrà efectes catastròfics. L'ajuda econòmica de tot un seguit de països europeus, Cuba i el poc que proporcionava -amb comptagotes i a contracor- la burocràcia russa era el que permetia sobreviure a Nicaragua. Però això també significava que els governs burgesos llatinoamericans i europeus, i la pròpia burocràcia russa, exigien contrapartides polítiques. La més important era mantenir en stand by la revolució.
En un clima que ja anunciava la contrarevolució capitalista en la URSS, els buròcrates estalinistes tanquen l'aixeta al FSLN i li comminen a mirar cap als països capitalistes europeus. L'acceptació per part del FSLN el 1989 del pla d'austeritat negociat amb el FMI per a reduir la inflació (que arriba al 37.000%) i l'endeutament públic retallant salaris i despeses socials incrementarà el descontentament popular. S'incrementa l'atur i la inflació -encara que menor- segueix copejant dur a la població.
Contrarevolució "per vies democràtiques"
Com resultat dels Acords de Pau de 1987 es convoquen noves eleccions per a 1990. La burgesia, mentre intensifica el sabotatge econòmic, forma una aliança -la Unión Nacional Opositora (U)- que agrupa a 15 partits, des de l'extrema dreta fins als grupuscles sectaris d’ultraesquerra, utilitzats per a dissimular el caràcter contrarevolucionari de la U. La candidata serà Violeta Barrios de Chamorro, ex membre de la primera Junta de Govern per a la Reconstrución Nacional i vídua de l'històric dirigent de UDEL assassinat per Somoza. Chamorro promet demagògicament mantenir les polítiques socials del FSLN però sense guerra ni tensions amb EEUU, també promet ajudes de l'imperialisme, ocupació, terres... Paral·lelament, la reacció agita el fantasma que una victòria sandinista significaria la tornada de la guerra.
L'acte de fi de campanya sandinista mostra que entre l'avantguarda i amplis sectors de les masses existeix una ferma voluntat de defensar la revolució. Mig milió de persones acomiaden al tàndem Ortega-Ramírez al crit de" No Passaran" i esperant una nova victòria revolucionària. Però entre els sectors menys ideologitzats i organitzats de les masses és diferent. Cansats després d'onze anys d'espera sense que la revolució hagi resolt els seus problemes, molts camperols i treballadors que havien donat suport durant gairebé dues dècades al FSLN decideixen no votar o voten a Chamorro esperant que almenys això signifiqui pau. El 25 de febrer de 1990 amb un 86% de participació la U assoleix el 54% dels sufragis per un 40% del FSLN.
Chamorro portarà a terme una contrarevolució per" vies democràtiques". En l'interior del propi govern esclaten divisions. El vicepresident Godoy, vinculat als sectors més dretans, amb suport de l'administració republicana de George Bush i en plena eufòria de la campanya internacional contra el comunisme, planteja expulsar de l'aparell estatal als sandinistes i fins i tot il·legalitzar al FSLN. Però Chamorro i el seu ministre d'economia Lacayo, saben que això provocaria un esclat de les masses i imposen un acord -el Protocol de Transició- amb el FSLN deixant a Humberto Ortega al capdavant de l'exèrcit fins a 1995 i recolzant-se en ell per a frenar al seu germà Daniel Ortega i a les bases sandinistes.
Les bases sandinistes lluiten però en el context de reacció ideològica de començaments dels 90 els seus dirigents semblen acceptar el capitalisme com únic sistema possible i les frenen. Encara així, el 1993 la mobilització popular es generalitza i posa contra les cordes a Chamorro. La U està totalment trencada i el govern aïllat. Fins i tot camperols que havien donat suport a la contra es mobilitzen en suport a les demandes de terra i millors salaris, més despeses socials i rebuig a les privatitzacions formulades per les organitzacions obreres i camperoles sandinistes. No obstant això, la direcció sandinista no ofereix cap perspectiva de lluita pel poder ni programa. Després de diverses reunions de negociació, els dirigents criden novament a les seves bases a la calma. Lacayo i Chamorro reconeixeran com decisiu el paper de Humberto Ortega per a estabilitzar la situació.
Dintre del FSLN hi ha diverses lluites i escissions. El Moviment de Renovació Sandinista (encapçalat per Sergio Ramírez i alguns ex comandants) s'escindeix per la dreta. Amplis sectors de les bases obreres i populars sandinistes intenten empènyer cap a l'esquerra a Daniel Ortega. Diferents intents de construir una esquerra sandinista no quallen. Els dirigents que encapçalen aquests corrents, afectats per la campanya internacional contra les idees del socialisme, acaben acceptant tot tipus de prejudicis antimarxistes. Alguns d'aquests dirigents avui fins i tot estan en l'oposició al FSLN i amb la dreta contrarevolucionària.
Algunes conclusions
La revolució sandinista conté nombroses lliçons per a revolucions avui en ple desenvolupament: Veneçuela, Bolívia, Hondures o Equador. La principal: que és impossible fer mitja revolució i a més mantenir-la aïllada en un sol país. El capitalisme utilitzarà tot el seu poder per a asfixiar lentament a la revolució i finalment trencar el seu suport.
Al mateix temps, hi ha diferències importants. El context internacional és molt més favorable avui per a la revolució. En primer lloc, a la fi dels anys 80 Nicaragua estava aïllada. Era, per dir-ho així, l'últim espetec d'un procés de lluites revolucionàries iniciat en els anys 70 que havia estat derrotat en els altres països. Per contra, la revolució bolivariana representa la primera onada d'una nova marea revolucionària que s'estén a Bolívia i Equador, va impactar Mèxic amb la lluita contra el frau, inunda ara Hondures i empeny cap a l'esquerra pràcticament tot el continent. La revolució és cada vegada menys veneçolana, boliviana o equatoriana i més llatinoamericana i mundial.
A més, mentre Nicaragua el 1989 s'enfrontava a l'inici de la contrarevolució capitalista en la URSS i un període d'estabilització política i recuperació econòmica en el món capitalista avançat, la revolució llatinoamericana coincideix amb la pitjor crisi capitalista des de 1929 . A més, el gir a la dreta en les organitzacions de masses que va produir l'ofensiva contra les idees del socialisme després de l'ensulsiada estalinista tendeix a dissipar-se i el socialisme torna a estar sobre la taula a causa de la decadència del capitalisme.
Aquests factors condicionen l'ànim i confiança de les bases revolucionàries. A Nicaragua, l'estancament del procés de nacionalitzacions des de mitjans dels 80, el col·lapse econòmic i la guerra o l'evidència mateixa de l'aïllament internacional de la revolució actuaven com un aturador sobre molts activistes. La influència ideològica del estalinisme primer i els efectes ideològics del seu col·lapse posteriorment van impedir a tota una generació conèixer les autèntiques idees de Marx, Engels, Lenin i Trotsky i dotar-se d'una alternativa per a lluitar contra la burocràcia i el reformisme.
Amb les revolucions avui en marxa passa el contrari: la crisi capitalista global, l'extensió internacional de la lluita de masses i el qüestionament del sistema, estimulen als militants revolucionaris a Veneçuela, a Bolívia, a Nicaragua,... en la seva lluita contra el reformisme i el burocratisme. El programa de Lenin i Trotsky es veu reivindicat per la història i cada vegada més joves i treballadors busquen en les idees socialistes una sortida a l'abisme capitalista. En aquesta recerca, l'experiència dels errors comesos a Xile, Nicaragua i altres revolucions derrotades ens ajuda a forjar el programa que necessitem per a, ara que la lluita de classes comença a relligar el fil de la història, poder -aquesta vegada sí- trobar el camí de la victòria.
