[1] Una crisi revolucionària a Hondures s'ha deslligat intempestivament. La necessitat històrica de la transformació socialista de la societat va trobar un camí en la destitució del president Zelaya, popularment conegut com Mel.

El diumenge 28 de juny de 2009 es va acabar d'orquestrar el cop d'estat imposant a Micheletti com president interí. L'acumulació de contradiccions va provocar l'explosió i ara les masses s'enfronten a l'Estat burgès en els carrers, milers envolten el palau presidencial desafiant el toc de queda que s’inicia a les 6 de la tarda, Tegucigalpa ha estat testimoni històric d'heroiques batalles campals d'un poble fart d'explotació i misèria, amb un saldo de desenes de ferits i almenys un mort.

S'ha deslligant un remolí d'esdeveniments que se succeïxen a la velocitat de vertigen i que estan marcant profundament el cos viu d'Hondures. Assistim a un procés que marcarà un abans i un després en la història hondurenya, sens dubte podem dir que la revolució ha començat. Vols rasants recorren les principals ciutats, els mitjans informatius han estat fets callar fins i tot els internacionals donant-se arrests temporals de periodistes de les agències de notícies, els talls d'energia elèctrica són sistemàtics, s'ha aprofundit la repressió i la fustigació als dirigents socials, no obstant això, la lluita de classes és aferrissada i la repressió està actuant com fuet de la contrarrevolució. Els militars enfronten a sectors d'una població enardida, va esclatar una aturada nacional que originalment es va traçar com indefinit fins a la restitució de Mel i que va iniciar amb el sector públic però va ser desactivat per l'amenaça d'acomiadament per part de Micheletti. Els mestres mantenen l'atur nacional indefinit. En les fàbriques es discuteix la vaga general dels obrers industrials, de donar-se, seria un factor primordial que podria determinar el desenvolupament de la crisi política. Després d'un breu període en el qual només van actuar els sectors més avançats i combatius, el ferment està arribant a cada vegada més amplis sectors dels treballadors.

El moviment creix

També es prepara una concentració nacional a Tegucigalpa. Ja es van efectuar marxes i bloquejos de carreteres en els departaments de Colón i de Atlántida, també deu mil camperols de Olancho, la regió d'origen de Zelaya, van tractar d'arribar A Tegucigalpa però van ser detinguts pels retens que l'exèrcit va instal·lar. No obstant això, el dijous 2 de juliol s'espera l’arribada de milers de treballadors de tot el país per a rebre a Mel que viatjarà des d'Estats Units acompanyat de la presidenta d'Argentina. Entorn de la concentració nacional es viuen moments de tensió perquè Micheletti ha advertit que l'exèrcit impedirà el flux de manifestants des de les províncies cap a la capital, però els organitzadors han respost que "no haurà exèrcit que els detingui"; si Zelaya realment torna i és reinstal·lat per les masses, sigui el 2 de juliol o qualsevol altre dia, el moviment adquirirà major impuls i significaria un punt d'inflexió que donaria enorme confiança a les masses, doncs seria considerat un triomf polític de gran connotació que trastocaria la correlació de forces en la lluita de classes a favor dels treballadors.

[2] A l'anunci de la tornada de Mel a Hondures, Micheletti ha advertit que se’l empresonarà, encara que això dependrà de la resposta dels treballadors del camp i la ciutat i apunta que el moviment va en ascens i es convertirà en una autèntica insurrecció de masses, no només de sectors avançats com fins a avui. Sembla que l'obtusa oligarquia hondurenya no s'ha adonat de la bomba que ha deslligat. L’anomenada comunitat internacional ha injuriat el cop i s'han unit al cor de la defensa de la democràcia burgesa, inclòs Obama. Amb excepció dels països integrants de l'ALBA, aquesta "condemna" al cop d'estat i la suposada "defensa" de la democràcia, podria canviar amb el desenvolupament dels esdeveniments en els pròxims dies i donar pas a la "justificació" del nou règim, no obstant això no està dita l'última paraula, tot està en funció de la resposta de les masses i de si podran dur endavant la insurrecció amb una estratègia i tàctiques audaces i sense conciliar amb la burgesia.

La sobirania nacional

Existeix a Hondures un arrelat sentiment nacionalista que és més aviat una expressió antiimperialista. Sota el capitalisme, l'alliberament nacional dels pobles ex colonials és més formal que real. Per exemple, si comparem la sobirania de la Índia actual contra l'Índia colonial, veurem que ara han canviat els mecanismes d'explotació, però l'extracció de recursos i explotació de mà d'obra segueix latent tant o més que durant la colònia. Això no vol dir que la lluita per la independència hagi estat en va a l'Índia, a Xina, Vietnam, Cuba, Mèxic o qualsevol altre país. Res d’això, per descomptat que no diem que hagi estat en va. Haver aconseguit la "independència nacional" posa de manifest en la ment de milions les limitacions de classe de la democràcia burgesa que és la cara inversa d'una mateixa moneda, la dictadura del gran capital. El desenvolupament d'un potent proletariat industrial i urbà, així com la seva organització conscient en sindicats i partits obrers suposa un enorme avanç en la lluita pel socialisme internacional, versus la postració de les enormes masses camperoles explotades sota el jou colonial. Però un cop dit això, avui, els rifles, soldats i invasions directes han estat substituïts pels mecanismes del mercat, del deute, els préstecs, els baixos salaris, les devaluacions, la Inversió Estrangera Directa (IED), l'exempció fiscal, etcètera. El mateix s’aplica a tots els països ex colonials.

A Mèxic, per exemple, els nivells de pobresa i explotació proporcionalment parlant, són majors ara que durant la colònia espanyola; el deute extern, per exemple, s'ha pagat almenys deu vegades i segueix sent un pou sense fons. Mentre, els serveis públics, salut, educació, vies de comunicació, etc., cada dia perden qualitat i són més precaris. La burgesia s'afanya a celebrar el 200 aniversari de la Independència i, el Mèxic "independent" del segle XXI no és ni tan sols autosuficient en aliments. No es necessita explicar molt més per a entendre que sobre bases capitalistes l'alliberament nacional de Mèxic, així com la de la Índia o qualsevol altre país ex colonial, no és una realitat per a les masses treballadores del camp i la ciutat.

Sense desenvolupament de forces productives no pot haver alliberament nacional perquè la dependència s'exacerba; amb la propietat monopòlica dels mitjans de producció no pot haver independència nacional perquè la dependència s'aprofundeix, amb el mecanisme del deute no pot haver alliberament nacional perquè la submissió es fa cada vegada major. Només sota el socialisme és possible un autèntic alliberament nacional. Així com la llavor dóna pas a la planta, -és a dir es nega i alhora es transcendeix a si mateixa per a donar pas a una nova llavor-, un autèntic alliberament nacional dialècticament passa pel desenvolupament de les forces productives sense el cinturó de les fronteres nacionals i la propietat privada dels mitjans de producció. Així, la nació es fon en una federació socialista continental i mundial que la fa avançar socialment d'acord a un pla central de l'economia regional i mundial. Aquesta és l'única forma de preservar realment la sobirania d'una nació. Però sobre bases capitalistes això es converteix en una utopia.

L'alliberament nacional és una qüestió de classe i no ha de veure's només amb sentiments patriòtics, ja que la pàtria també és un concepte de classe. Ningú pot estar en desacord que no és el mateix la pàtria per a un magnat o un terratinent, que per a un obrer, un aturat urbà o un camperol pobre. Els marxistes aspirem a una pàtria socialista, una societat sense classes, sense propietat privada dels mitjans de producció, ni fronteres nacionals.

Però d'altra banda, els pobles de les colònies i ex colònies no poden esperar pacientment que la instauració del socialisme en un país industrialitzat detoni la revolució mundial. En la mesura que la instauració del socialisme en els països industrialitzats se segueix ajornant i la gran indústria segueix sota domini del capitalisme, és inevitable que en els països endarrerits, colonials o ex colonials, es presentin tot un seguit de deformacions de la naturalesa de l'Estat i les característiques peculiars dels seus actors.

La influència de la revolució veneçolana

Pel que sembla no es tracta d'un cop al vell estil de les dictadures militars de les dècades passades que es preparaven i executaven sota l'estricta planificació i execució de l'imperialisme nord-americà que instal·laven règims militars per llargs períodes. Però alhora, és clar que la corrupta i depenent oligarquia hondurenya no s'hagués llançat a l'aventura del cop sense la validació i autorització d'algun grup de poder nord-americà. En tot cas, vam assistir a un procés de contradiccions interimperialistes davant l'avanç de la revolució en el convulsiu continent americà. En moments crítics l'imperialisme no sempre actua de manera homogènia [1] [3], un sector pot afirmar que està en contra del cop, donar-se cops de pit perquè la sacrosanta democràcia ha estat violentada a Hondures, però, el que més pesa en l'equació és l'autèntic contagi de la revolució bolivariana en el conjunt del continent i en particular a Hondures. L'oligarquia i l'imperialisme han tret conclusions correctes respecte al ferment revolucionari que s'està desenvolupant en el si del moviment obrer centreamericà, la victòria del FMLN en el Salvador, el retorn del sandinisme a Nicaragua, són clars i evidents símptomes de l'ascens del moviment dels treballadors i camperols pobres.

El plantejament de l'oligarquia pretén ser simple: sota argúcies legaloides aprofitar l'incident de la quarta urna -consulta o referèndum promogut per Zelaya para intentar instituir una Assemblea constituent, prèviament Mel havia destituït al comandant de l'exèrcit i la Suprema cort el va reinstal·lar- per a col·locar a Zelaya com fora de la llei i constitucionalment destituir-lo, en el seu lloc posar a Micheletti i celebrar les eleccions al novembre; amb això, Hondures es lliuraria de l'amenaça del chavisme veneçolà, la qual cosa "justifica" aixafar repressivament a les manifestacions d’inconformitat que s'esperava serien febles sense arribar a magnituds massives, per contra, l'oligarquia considera al poble hondureny com un poble sotmès i desorganizat i a més espera el recolzament de sectors de la classe mitja per a demostrar-li al món que "el poble està amb Micheletti" i amb això intentar contrarestar l'aïllament diplomàtic llevat dels països de l'ALBA. Després d’aplacar les manifestacions tot tornaria a la normalitat i s'hauria detingut la intromissió veneçolana en la pàtria hondurenya. Punt. Però en realitat, amb aquesta aventura colpista l'oligarquia i l'imperialisme han obert una caixa de pandora i no serà senzill que les aigües tornin a la normalitat.

Avui 30 de juny Radio Globo ha confirmat el reclutament forçat i il·legal -per part de l'exèrcit- de centenars de menors d'edat en zones rurals i minuts després la ràdio difusora nacional va ser treta de l'aire. Això anuncia que l'oligarquia no està disposada a fer marxa enrere i espera una confrontació directa i de gran magnitud contra els treballadors. Aquest mateix dia Micheletti va encapçalar una manifestació de sectors de la petita burgesia que va ser relativament nodrida, les fotos mostren a Tegucigalpa una plaça central repleta, però això és molt relatiu. A més del factor objectiu que la plaça és petita, és a dir, amb el poder en les mans és relativament simple omplir una plaça petita, està el factor que la petita burgesia és covarda i pusil·lànime, no té principis i agafa por molt fàcilment, això és, una vegada que les masses proletàries i de la pagesia pobra facin una demostració massiva, no només de milers sinó de desenes de milers o centenes de milers, la bastida de la base social de l'oligarquia cauria feta miques ràpidament suspenent al règim Micheletti en l'aire. Quan les masses es mobilitzin de manera conscient, no haurà poder sobre la faç de la terra capaç de vèncer-les. Una vegada dit això, cap victòria pot assegurar-se a priori. El factor central està en el programa, l'estratègia i la tàctica i en això pot radicar la major debilitat del moviment.

[4]És totalment encertada la idea expressada pel president Chávez respecte a la crida que fa a l'exèrcit hondureny a voltejar els seus fusells contra l'oligarquia. El moviment hauria d'injectar milers i milers de volants explicant idees a la tropa de l'exèrcit. Els soldats de la tropa són obrers sense fàbrica o camperols sense terra. Si el moviment demostra decisió d'anar fins al final, la base de l'exèrcit pot dividir-se en línies de classe. La defensa de la revolució a Hondures ha de passar necessàriament pel internacionalisme proletari i el factor Veneçuela pot ser fonamental, això alhora impulsaria cap a endavant el procés veneçolà que no ha acabat ja que la major part de les principals palanques de l'economia romanen en mans privades. La millor defensa és l'atac, l'oligarquia hondurenya es prepara militarment i no tindrà consideracions de caràcter moral, humanitari, ni de cap altre tipus per a reprimir el moviment, així que les brigades d'autodefensa són imprescindibles, les assemblees i manifestacions han de ser custodiades per serveis d'ordre i en la mesura del possible, han d'evitar-se actes vandàlics que no ajuden al desenvolupament de la consciència i és molt probable que el règim estigui infiltrant elements lumpen que els provoquin a fi de danyar la imatge del moviment.

L'argument central de l'oligarquia és la suposada "amenaça del chavisme" i les suposades maniobres de Zelaya para instaurar una Assemblea constituent que reformés la constitució a fi de poder reelegir-se. Independentment de les presumptes aspiracions personals de Zelaya, l'ull de l'huracà polític no està en això. La teoria del caos explica que, davant l'acumulació de contradiccions, un fenomen pot presentar variables de magnitud considerable arran d'esdeveniments en aparença insignificants: donades unes condicions inicials d'un determinat sistema caòtic, la més mínima variació en elles pot provocar que el sistema evolucioni en formes completament diferents. Succeint així que, una petita pertorbació inicial, mitjançant un procés d'amplificació, podrà generar un efecte considerablement gran, però el que realment genera els grans efectes no és la petita pertorbació sinó l'acumulació prèvia d'enormes tensions. Això és precisament el que va succeir amb l'incident de la quarta urna. El debat no està en si va ser legal o no, sinó en com la necessitat de transformació socialista de la societat ha trobat un camí en la lluita contra el cop d'estat. Situar l'autèntic debat passa també per entendre els capritxos dels processos socials i polítics.

El factor Mel

La historia coneix tot tipus de transformacions. Davant l'absència d'un partit obrer, el moviment està trobant un element d'aglutinament entorn d'un president destituït. Zelaya és un terratinent, pertany a la classe dominant, no és cap socialista ni revolucionari. Ha tingut sí, una evolució política que l’ha dut a implementar algunes reformes favorables al poble treballador.

 "Entre les mesures adoptades pel seu govern hi ha diverses reformes progressistes, inclosa una campanya nacional d'alfabetització que segueix els exemples de Cuba i Veneçuela, un intent de millorar la sanitat per als sectors més pobres de la societat (Inclòs l'accés a medicines més barates, beques per a estudiantes de medicina a Cuba), la reducció dels tipus d'interès per als petits camperols i un augment significatiu del salari mínim, un 60 per cent.

 "En el mateix sentit, va procedir a reduir alguns dels privilegis més escandalosos de la classe dominant oligarca hondurenya. Va trencar el monopoli de les empreses multinacionals en la importació de combustible, a través d'un acord amb la veneçolana Petrocaribe. Zelaya també va prendre mesures contra les multinacionals farmacèutiques que controlen el 80 per cent de totes les medicines que es venen a Hondures, totes elles importades a preus elevats pel servei nacional de salut, signant un acord amb Veneçuela i Cuba per a importar versions genèriques barates de les mesures més utilitzades. El president també va denunciar el monopoli de l'oligarquia sobre els mitjans de comunicació i va acabar amb els subsidis governamentals als grans grups de comunicació. A nivell internacional Zelaya va signar l'Alternativa Bolivariana de les Américas (ALBA), l'aliança regional promoguda per Veneçuela a la qual s'uneix ara Hondures". [2] [5]

En el diari La Jornada del 29 de juny podem llegir: "(...)una persona d'escassos recursos, propera al president, li va demanar que parlés amb el sindicat del ram abans de vendre l'empresa portuària estatal. Els sindicalistes li van informar que l'Estat es quedava amb 28 centaus de cada lempira que ingressava pels ports. Després, els empresaris que volien el sector, van informar al mandatari que ells lliurarien sis centaus de cada lempira. ‘I on està el negoci?', va preguntar. ‘El negoci és per a nosaltres', li van respondre. Fets d'aquesta naturalesa van propiciar el viratge de Zelaya."

El moviment de les masses està qüestionant la legalitat burgesa en el seu conjunt. Igual que a Veneçuela, l'intent de fer reformes dintre del marc del capitalisme ha xocat amb l'oposició feroç de la classe dominant en el seu conjunt, obligant al moviment a treure conclusions més avançades. Només la lluita pel socialisme pot resoldre aquesta contradicció. En el cas que Zelaya fos reinstal·lat en el govern no podria mantenir-se amb les institucions burgeses, per a mantenir-se, necessàriament hauria de donar-se suport decididament en el poble i aplicar un model no basat en la propietat privada i el mercat. Aquesta no és la perspectiva més probable. Més aviat, una possibilitat és que Zelaya sigui un element accidental d'aquest procés i en un determinat moment passi a un plànol secundari o marginal. El realment important és que s'ha obert un procés de confrontació directa entre les classes i això està agitant la consciència de milions en qüestió de poc temps. Les masses obtindran lliçons en la dura escola de la vida. Fins i tot una derrota parcial o temporal en aquest període no seria una llosa que enfonsés el moviment per molt temps, sinó que asseuria les bases per a ulteriors lluites.

Tradicions de lluita

Per llargs períodes i en repetides ocasions, els militars es van fer amb el poder com resposta a les tradicions antiimperialistes del poble hondureny, que té en el seu haver una històrica vaga insurreccional amb la participació activa i conscient de 30 mil treballadors de les companyies bananeres el 1954. Una vaga que va durar 69 dies i es desenvolupà en la Ciudad del Progreso a l’est de la vall de Sula, a 30 quilòmetres de San Pedro Sula. La vaga es va desenvolupar enmig d'una dictadura militar que per descomptat defensava servilment a les companyies bananeres, no obstant això, va arribar nivells de doble poder, ja que els militars havien de sol·licitar autorització del Comitè de vaga per a transitar per la vall de Sula i la seva perifèria. La vaga va acabar desgastada i reprimida, però no derrotada degut al fet que es va aixecar com un exemple de la capacitat de lluita del proletariat hondureny. "Van ser 69 dies de vaga, iniciant el 30 d'abril en les instal·lacions de la Tela Rail Road Company del Progreso, amb aquests objectius: dret a la lliure organització sindical, augment de salaris als treballadors, millorament de les condicions de treball, jornades de vuit hores diàries i sis hores en la jornada nocturna, salari doble per hores extres, salari igual per igual treball, cessament als acomiadaments arbitraris, cessament a la discriminació racial, tractament mèdic gratuït en els hospitals de la companyia bananera, ensenyament primari laic i gratuït i jubilacions per als mueleros" [3] [6]. Més que els assoliments econòmics, una vaga es mesura pel seu impacte en la consciència dels treballadors. Producte de la vaga es van aconseguir conquestes democràtiques elementals com el dret a la sindicalització. Després de la vaga de 1954, els esdeveniments actuals són potser els de major magnitud.

A Hondures només hi ha dos partits burgesos, el Nacional i el Liberal, que per dècades s'han compartit els governs d'un poder oligàrquic absolutament supeditat a l'imperialisme nord-americà. El moviment hondureny no conta encara amb un partit obrer, ni tan sols un partit de cort socialdemòcrata, aquest factor pot convertir-se en un element favorable doncs no existeix una direcció reformista de masses que pugui desviar, confondre, estancar i trair al moviment com succeeix en molts països; i alhora, l'absència d'un partit amb base obrera - camperola i amb implantació de masses pot amagar riscos de dispersió i descontrol, una cosa semblant al que succeeix amb el vapor si no existeix una caldera que dirigeixi i concentri la seva energia en el pistó. Però definitivament, l'absència d'un partit marxista de masses provocarà una ralentització del procés de la revolució hondurenya, que es pot estendre fins i tot per un període d'anys. El procés hondureny està insalvablement lligat a la revolució centre i llatinoamericana, de cap manera és, ni pot ser, un fet aïllat o exclusiu. Les particularitats nacionals mai pesaran més que el procés continental i mundial de la revolució. Així, assistirem a diversos escenaris en els quals hi haurà avanços, reculades, victòries, derrotes i fins i tot podran presentar-se períodes en els quals la reacció aixequi el cap. La veritat és que s'ha obert un període de revolució i contrarevolució a Hondures.

La Coordinadora Nacional de Resistència Popular (CNRP) no pot substituir al partit però pot ser el bressol d'un partit de classe, aquesta conjuntura obrirà la possibilitat de fundar un partit obrer i caldria impulsar-lo decididament. A Hondures els diversos sectors de l'esquerra més o menys coincideixen en la CNRP, que és un front ampli que agrupa als més diversos sectors del moviment, amb expressions multifacètiques: Assemblea Popular Permanent Contra les Privatitzacions del Progreso, el Bloc Popular amb la seva seu central a Tegucigalpa, la Coordinadora d'Organitzacions Populars del Aguán (COPA), el Patronat Regional de les valls de Santa Bàrbara, la Coordinadora d'organitzacions Populars i Indígenes (COPIN), fins a arribar finalment a confluir en la CNRP. Existeix també el Partit d'Innovació i Unitat (PINU) que representa a un sector marginal de la burgesia nacionalista no oligàrquica i no té cap pes real en l'equació política.

És important detenir-se breument en el Partit Comunista Hondureny (PCH) a fi de preservar la memòria històrica i aprendre d'ella. El PCH va desaparèixer el 1998, mai va ser un partit de masses, va estar d'alguna forma vinculat en la direcció de la històrica vaga de 1954; en els anys 80 les dictadures militars van matar als millors militants del PCH, els militars van assassinar selectivament, una repressió selectiva brutal en coordinació amb la CIA i operant directament des de l'ambaixada nord-americana. Per cert, les instal·lacions de l'alt comandament de l'exèrcit hondureny, estan a 200 metres de la casa de l'ambaixador nord-americà la qual cosa no és casual sinó tot el contrari; i aquí també es mostra l'endarreriment i dependència de la classe dominant, doncs mentre la casa de l'ambaixador -que no l'ambaixada-, ocupa diverses illes en un edifici en el qual s'aixeca majestuosa una enorme barda de pedra amb malla electrificada, les instal·lacions de l'Estat major de l'exèrcit són pírriques i diminutes comparades amb la casa de l'ambaixador. Centenars dels millors militants van nodrir les files del FSLN a Nicaragua, de la URNG a Guatemala i del FMLN a El Salvador. De fet el FSLN es va formar a Hondures, per cert, en un barri anomenat: "El chile". Els militants que no van ser assassinats, o bé van deixar la política o bé els van exiliar, o bé es van corrompre i avui alguns d'ells són parlamentaris dels partits burgesos o funcionaris del govern de torn. Per descomptat hi ha excepcions i hi ha qui estan traient conclusions correctes, d’acord al desenvolupament de la crisi revolucionària que s'ha deslligat en aquests dies.

A diferència d'El Salvador, a Hondures no va haver escamot ni hi ha tampoc un partit reformista de masses. L’ex PC va derivar en un partit reformista (Unió Democràtica, UD) minoritari que arriba a un o dos punts percentuals en les votacions i que ha sofert escisions brutals; una facció va prendre per assalt al partit expulsant burocràticament a les altres quatre faccions, les mateixes que van derivar en un partit local en SPS que es fa dir "patriòtic". És a dir, a Hondures l'estratègia de la construcció del partit ha d'orientar-se als sindicats, a la joventut i al moviment social, aquest últim molt actiu en un ventall de temes que van des de l'ecologia a les juntes veïnals per l'aigua, s'estan agrupant entorn d'una coordinadora de moviments socials. Hi ha esforços d'unificació organitzativa però sense debat ideològic real, la coordinadora és un punt clau d'intervenció pragmàtica en el qual prevalien en certs sectors alguns prejudicis "antipartit". L'ambient en el si del moviment i els seus activistes canviarà en positiu i haurà sectors que buscaran idees fresques per a construir l'estructura del moviment.

El PCH va arribar a tenir tres mil militants, tenia mil a San Pedro Sula, en la universitat tenien 100 activistes, tenien cinc periòdics, un d'ells setmanal, estaven molt posicionats en els sindicats, controlaven tota la zona industrial, podien esclatar vagues "pràcticament a voluntat del PCH", i no obstant això, van optar per impulsar la via armada basada en el front de la pagesia pobra! A dir de Tomás Erazo -dirigent històric del PCH-, tenien 500 homes armats a Hondures i havien enviat A Nicaragua, Guatemala i El Salvador a 700 guerrillers hondurenys sorgits de les files del PCH, que van morir anònimament en les guerres d'escamots. El PCH va optar per la via guerrillera seguint els passos dels seus companys centreamericans i el resultat va ser desastrós. Ni tan sols va néixer l'escamot hondurenya, els van massacrar abans que poguessin fer res. Es van donar ofensives aïllades en diversos municipis rurals que van ser desastrosos. Però, els estalinistes passaven dels intents guerrillers fallits, a col·laborar amb la burgesia intentant instal·lar-se en algun govern de coalició, van donar per exemple als anomenats "militars progressistes", que després d'un cop d'estat, van impulsar feblement i per poc temps, un programa keynesià, van fer algunes inversions de l'Estat en la producció i van concedir algunes llibertats democràtiques. Doncs, amb aquests "militars progressistes", la direcció del PCH va pensar que havia arribat el socialisme com caigut del cel i va col·laborar amb ells, no van trigar a degenerar i van escombrar els comunistes sense cap tipus de consideració.

La massacre durant els anys 80 -que va fer desaparèixer el millor de la joventut revolucionària hondurenya que estava estoicament apostada en la seva trinxera-, no haurà estat en va, ja que les tradicions, decisió i energia revolucionària del proletariat i la joventut hondurenya no estan en dubte a pesar que sembli el contrari, el combustible revolucionari tornarà en aquest període amb renovats entusiasme.

Crisi econòmica amb ferment social

Fa més de 2 mil anys, el pensador grec Anacarsis va dir que la llei és com una teranyina: els insectes grans la trenquen, els petits queden agafats en ella. En realitat, tractar d'explicar aquest profund i contradictori procés de la lluita de classes al que assistim a Hondures en termes de la" llei" -per descomptat, una legislació escrita d'acord als interessos de l'oligarquia-, és analitzar la situació d'una forma molt superficial. El que està en la base de l'equació és la inviabilidad d'Hondures -i tots els països centreamericans- com nació, sobretot en el marc de la crisi orgànica del capitalisme mundial. Des del punt de vista del marxisme, els diminuts països de Centreamèrica són producte de la divisió artificial del territori, a partir dels interessos reaccionaris de les endarrerides burgesies i terratinents locals supeditats absolutament a l'imperialisme nord-americà. Això ha submergit a tota la regió en un endarreriment permanent, que ha estat interromput de forma molt relativa i totalment insuficient per la incipient industrialització a força del sector maquilador i una afeblida Inversió Estrangera Directa que per cert, està fugint a Indoxina els últims mesos i anys. L'única sortida real al carreró sense sortida del capitalisme hondureny es troba en la lluita per la Federació socialista de Centreamèrica.

En l'any 2008, Hondures encara contava amb 3 milions 797 mil habitants en zones rurals i 3 milions 603 mil habitants en zones urbanes, és a dir, d'un total de 7 milions 400 mil habitants, el 51.3% habiten en zones rurals i 48.7% en zones urbanes. La població és majoritàriament jove, el 52% són menors de 18 anys, mentre que 65% està per sota dels 28 anys. Això col·loca a la joventut com un factor revolucionari eminent, qui vulgui organitzar una tendència de quadres a Hondures s'ha d'orientar decididament a la joventut. La població pobra del país ascendeix a un 71.7%, dels quals el 72.2% es troba en un estat de pobresa extrema. En les zones urbanes de les 65.8% que viu en condicions de pobresa, un 36.7% viu en pobresa extrema; mentre en les zones rurals, el 85% viu en condicions de pobresa. Amb una extensió territorial de 112 mil 492 quilòmetres quadrats, la població econòmicament activa (PEA) del camp arriba a al 39% de la PEA total i el proletariat urbà compte al 24%. Del total de la PEA el proletariat industrial és gairebé el 15%.

Quan analitzem el producte interior brut (PIB), veiem el pes específic del proletariat urbà i en particular del proletariat industrial, ja que en dades de l'any 2005, més del 33 per cent del total del PIB va estar generat pels treballadors de la ciutat i en concret el 25 per cent va estar generat pel proletariat industrial, inclòs el sector maquilador, a diferència del PIB agrícola que, a pesar de contar amb una major població, va arribar tot just el 12.3 per cent del total del PIB. Això és un clar exemple, d'una banda, de la debilitat del camp hondureny, i per un altre, de la força de la classe obrera en les relacions de producció i aquestes dades dures, llencen per terra qualsevol crítica de la suposada inviabilidad del proletariat com avantguarda del moviment social. Una tendència revolucionària que ho pretengui ser seriosament, s'orienta sense vacil·lar cap al moviment obrer, a pesar que a Hondures sigui una minoria, doncs com podem observar, encara sent una minoria relativa, és un sector de la població treballadora que genera la major proporció de riquesa. Guardant les distàncies, la proporció i sense fer una comparança mecànica, a Hondures existeixen millors condicions materials per a la revolució socialista que en la Rússia zarista de 1917, on d'un total de 140 milions d'habitants, 10 milions eren proletaris urbans i d'ells, només 3 milions, és a dir poc més del 2 per cent del total, eren proletaris industrials.

Els principals productes agrícoles d'Hondures són: canya de sucre, palmell africà (de la qual obtenen biocombustible i olis comestibles), el blat de moro i el banano, aquest últim exclusivament com producte d'exportació. Pel costat industrial, les mercaderies de major producció són: cigars, cervesa i refrescs. Hondures és fonamentalment un país importador.

Té una balança comercial negativa, per descomptat amb EUA de qui depèn enormement, però la balança és negativa amb la majoria dels països de Centreamèrica. El que més s'importa és combustible (la gasolina és caríssima, és una forma de control i extracció de riquesa en mans dels monopolis), productes minerals i aparells elèctrics i electrònics. Les dades de l'any 2005 de la balança comercial respecte a Centreamèrica arriben a els 576 milions de dòlars de la següent forma: Costa Rica amb -214.6 mdd, El Salvador amb 88.4 mdd, Guatemala amb 270.8 mdd i Nicaragua amb -1.0 mdd. Això col·loca a Hondures com l'economia més feble de la regió, només per sobre d'Haití.

Les reserves internacionals són una mica superiors als ingressos per remeses, amb 2 mil 640.7 mdd i mil 788.3 mdd respectivament, ambdós dades de l'any 2005. Les remeses van representar el 21 per cent del PIB de 2005 i han crescut exponencialment en els últims anys, ja que per exemple, el 1999 van significar el 6 per cent del PIB. Això parla que el nivell de migració cap a Estats ha anat creixent a pesar de les enormes dificultats per a aconseguir travessar Mèxic i arribar A EUA. Actualment el terme mitjà mensual de remeses per enviament és de 224 USD i el 90 per cent d'aquests diners s'usa en la despesa diària.

La producció maquiladora és una proporció menor del PIB total, amb tot just un 7 per cent, no ha crescut significativament i compte amb 306 plantes de les quals 153 són del sector tèxtil i la resta d'aliments i aparells electrònics. És molt simptomàtic que la majoria de les maquiladore Centreamericanes que conten amb un sindicat estiguin a Hondures, això diu del potencial de lluita, diu del ferment social que s'està acumulant sota la superfície.

En l'últim període hi ha hagut un creixement relatiu de la inversió estrangera directa (IED), encara que en termes absoluts segueix sent marginal respecte al PIB (3% del PIB) i en l'últim període s'ha orientat fonamentalment a la telefonia cel·lular i la reconstrucció d'aeroports. Les dades disponibles demostren la dependència de l'imperialisme nord-americà i per consegüent, l'endarreriment de la burgesia Centreamericana.

Com en la resta de països ex colonials, el pes del deute és enorme. És una forma de colonialisme contemporani, ja que és impagable doncs ha dessagnat el cos viu d'Hondures amb els pagaments interminables d'interessos. En certs moments, els organismes financers internacionals han condonat hipòcritament certes sumes del deute, per a després aplicar més préstecs que només converteixen al deute en cercle viciós que manté postrada a l'economia hondurenya, el 2003 i 2004 va significar poc més del 80 per cent del PIB i en 2005 va baixar al 62 per cent, al comparar aquestes sumes amb les despeses en educació, salut, desenvolupament en infraestructura, el pagament del deute es fa francament obscè. D'aquesta manera un país potencialment pròsper és dessagnat per l'imperialisme. Milions d'homes, dones i nens són reduïts a la pobresa, la degradació i la fam. Abans de la recessió mundial que va esclatar el 2008, les xifres de creixement econòmic estaven augmentant, però les masses mai es van beneficiar de tal creixement, ara amb el món en crisi econòmica internacional, les contradiccions van fer volar pels cels a la relativa "estabilitat" política. Aquestes són les bases objectives per a un ferment revolucionari que s'estava acumulant sota la superfície i tard o d'hora havia d’explotar per qualsevol costat, en qualsevol sector.

Com explicava Lenin, política és economia concentrada. Aquest cop d'ull a les dades ens permet explicar la cruesa dels esdeveniments als quals hem assistit avui. La crisi econòmica va engendrar una crisi política, que està obligant a les masses del poble treballador a mobilitzar-se. Sens dubte, el proletariat hondureny i la pagesia pobra s'han aixecat de la postració. Hi ha un límit físic i moral a l'explotació. L'onada revolucionària d'Amèrica Llatina ha tocat port Centreamericà, el que succeeixi a un país impactarà a un altre i a un altre. Els revolucionaris hondurenys necessiten preparar-se teòrica i organitzativament per als grans esdeveniments que ja estan sobre la taula, han de preparar-se per a esperar l'inesperat. La classe obrera està cridada a completar la revolució democràtic-burgesa lluitant per la transformació socialista de la societat.

L'única forma de revertir la barbàrie a Hondures és lluitant pels aspectes immediats i concrets de les masses, en salaris, condicions d'ocupació, educació, salut, infraestructura bàsica com aigua i energia; tots aquells aspectes que la ignorant i endarrerida burgesia nacional no ha aconseguit ni aconseguirà per a la societat hondurenya, lligant la lluita per l'immediat, amb la lluita per la transformació socialista de la societat. Les condicions materials per a la revolució no només estan donades sinó que s'estan descomponent, el narco i els maras són un petit exemple del que està succeint i de l'ennegrit del futur per a la joventut hondurenya. És urgent lluitar per la construcció d'una alternativa marxista per al moviment obrer hondureny, amb una perspectiva Internacionalista i Centroamericana.

El cop d'estat pot ser derrotat lluitant massivament en els carrers!

Contra la repressió, l'organització!

Que visqui el poble hondureny, a baix el cop d'estat!

Per la construcció d'una alternativa marxista a Hondures!

--------------------------------------------------------------------------------

 [1] [7] Per exemple a Vietnam en els anys de la invasió nord-americana, després de vuit anys al capdavant de la dictadura a Vietnam del sud, el dictador Diem -donat suport militar i financerament per EUA- va tenir la gosadia d'enfrontar a Estats Units, qui li va organitzar un cop d'estat al novembre de 1963 i després el va assassinar. El Pentàgon està en desacord amb la CIA en el enderrocament de Diem. En aquest moment és quan se suscita l'assassinat de Kennedy complicant enormement l'equació. Les contradiccions interimperialistas se succeïxen i ara és el Pentàgon qui organitza un cop d'estat al gener de 1964 contra el substitut de Diem -a qui la CIA havia enderrocat- i instal·la al General Khanh. Entra en escena Johnson com nou president d'Estats Units i enderroca a Khan al juny de 1965.

  [2] [8] Cal derrotar el cop militar reaccionari a Hondures - Mobilitzacions de masses en els carrers i vaga general! [9] Jorge Martín.

 [3] [10] Cinquanta anys després: entre la resistència i el servilisme. Ismael Moreno.

--------------------------------------------------------------------------------

URL de l'enviament: http://www.bloquepopularjuvenil.org/node/146

Enllaços:

[1] http://www.marxist.com/images/stories/fondàries/rbreve-protestingwoman.jpg

[2] http://www.marxist.com/images/stories/fondàries/micheletinopresident.jpg

[3] http://www.marxist.com/revolucion-llatinoamericana-arriba-port-hondureno.htm#ftn1

[4] http://www.marxist.com/images/stories/fondàries/presidènciadelarepublicade elequador-chavezandzelayainmanagua.jpg

[5] http://www.marxist.com/revolucion-llatinoamericana-arriba-port-hondureno.htm#ftn2

[6] http://www.marxist.com/revolucion-llatinoamericana-arriba-port-hondureno.htm#ftn3

[7] http://www.marxist.com/revolucion-llatinoamericana-arriba-port-hondureno.htm#ftnref1

[8] http://www.marxist.com/revolucion-llatinoamericana-arriba-port-hondureno.htm#ftnref2

[9] http://www.marxist.com/derrotar-cop-militar-fondàries.htm