L’efervescència revolucionària que viu l’Amèrica Llatina posa a l’ordre del dia la necessitat d’una alternativa socialista i internacionalista per acabar amb l’opressió imperialista i capitalista. Però al nostre continent també hi ha una forta tradició nacionalista a l’esquerra, que va reaparèixer fa uns anys sota la denominació "nacional i popular".

És del nostre interès iniciar un diàleg amistós amb els nacionalistes d’esquerres sincers, molts dels quals simpatitzen amb el socialisme, i les idees dels quals reflecteixen el caràcter contradictori i necessàriament inacabat d’un procés de presa de consciència política que, en paraules de Lenin, no és més que "la crosta que embolcalla un bolxevisme immadur".
La nostra tasca és aportar la claredat necessària al debat i presentar el programa acabat del marxisme per tal de convèncer de la justícia dels plantejaments del socialisme als millors lluitadors i activistes del nacionalisme revolucionari.

La burgesia nacional, una classe reaccionària

La debilitat principal del nacionalisme és el seu rebuig de la concepció de la lluita de classes, del reconeixement de l’oposició d’interessos irreconciliable que existeix entre els treballadors i empresaris d’una mateixa nació.
Però el guany empresarial prové del treball no pagat a l’obrer, de l’explotació. Els empresaris, nacionals o estrangers, intenten que l’obrer treballi llargues jornades i amb el salari més baix possible. Acomiaden i persegueixen ferotgement els obrers que demanen millors condicions laborals, que estan obligats a lluitar contra els patrons
per defensar-se i exigir les seves reivindicacions.

Els grans empresaris argentins tenen un llarg i sinistre registre de crims contra la classe obrera del seu país. Les dates del primer centenari (1910), de la "setmana tràgica" el 1919, de la "Patagònia rebel" el 1921, del
bombardeig de la Plaça de Maig el juny de 1955, del Pla "Conintes" els 60, o de la dictadura militar el anys 1976-1983 són testimonis de l’odi de classe i del sadisme sagnant que els industrials, banquers i terratinents nacionals van mostrar cap als seus compatriotes treballadors.
Els empresaris són la classe dominant econòmicament i política. Quan se’ns demana que ens abracem tots, "que la pàtria s’uneixi", el que s’està proposant realment és que l’obrer se sotmeti als interessos de les classes
privilegiades.
Les burgesies nacionals llatinoamericanes han demostrat prou el seu caràcter reaccionari, la seva cobdícia irrefrenable, la seva submissió a l’imperialisme i la seva por i odi als treballadors de cada país. Els nacionalistes d’esquerres, en canvi, creuen que és possible trobar un sector progressista de la burgesia mitjana amb qui aliar-se per alliberar-se de l’opressió imperialista.

Però la història en general, i la del nostre país en particular, ha demostrat  amb escreix que aquest sector no existeix, o és tan feble i irrellevant que no pot jugar aquest paper que pretenen atribuir-li aquests companys. L'actual protesta dels patrons agropecuaris argentins, entre els quals alguns diuen haver identificat una burgesia mitjana rural
progressista, ha tornat a revelar el seu caràcter reaccionari i antipopular.

Una economia nacional "independent"?

L’economia capitalista se sosté en la producció privada de mercaderies per a la seva venda als mercats nacionals i estrangers. En fer això, els empresaris no estan pensant en la grandesa de la seva nació, sinó en la de la seva butxaca. I la competència comercial porta a xocs entre les burgesies nacionals com veiem recurrentment amb el Brasil i l’Argentina.

Per això, dialècticament, allò "nacional" d’un país s’oposa necessàriament a allò "nacional" dels altres països. En lloc de la concòrdia i la confraternització dels pobles, les fronteres nacionals són una font permanent de conflictes. Tots els països llatinoamericans mantenen entre sí disputes territorials i frontereres. En el pla ideològic això es reflecteix en la tendència al xovinisme i a l’arrogància nacional.

Sobre bases capitalistes, l’Amèrica Llatina camina cap a l’aprofundiment de les rivalitats nacionals que existeixen en el seu sí, per a millor servir als interessos de l'imperialisme.

La pretensió nacionalista d’una economia nacional "independent" és una quimera. El mercat mundial unifica totes les nacions. Totes són exportadores i importadores de mercaderies i estan sotmeses a una divisió internacional del treball de la qual no poden escapar.

Segurament els nacionalistes aspiren a què els seus països assoleixin, almenys, un grau important d'"independència" econòmica respecte de l'imperialisme. Però això només podria aconseguir-se desenvolupant una política comercial agressiva que debilités la competència estrangera al mercat nacional i que organitzés empreses multinacionals que actuen en
altres països i mercats per proveir-se de matèries primeres i oferir productes més barats que els de la competència. És a dir, l’única via hipotètica per assolir cert grau d'"independència" econòmica sota el capitalisme no és cap altra que una política imperialista o subimperialista (imperialisme de segona fila limitat a l’entorn regional del país en
qüestió) cap a d’altres nacions i països, tal com hem vist desenvolupar-se a la Xina, el Brasil o en alguns països del sud-est asiàtic, com Corea de Sud.
Dialècticament, la demanda "antiimperialista" d’una economia nacional "independent", com reclamen els nacionalistes d’esquerres, només pot prendre forma, hipotèticament, amb la conversió del seu país en una nació
imperialista o subimperialista respecte dels països del seu entorn.

Nacionalitzacions i "projecte nacional"

Alguns consideren que les nacionalitzacions d’empreses i sectors clau de l’economia són la característica genuïna d’un govern "nacional i popular". Això és una mistificació. La nacionalització d’empreses és la característica, no del nacionalisme, sinó del socialisme, en dirigir-se contra la propietat privada dels mitjans de producció.

En realitat, el model històric del nacionalisme no és l’economia estatitzada, sinó un país de petits i mitjans propietaris independents, feliços i satisfets; que ja no existeix més en cap lloc del món.

Les nacionalitzacions impulsades per governs "plebeus" no socialistes reflecteixen la paràlisi i la incapacitat de la burgesia nacional per desenvolupar el país al nivell de les necessitats que demanda el desenvolupament objectiu de la societat, que obliguen a l'Estat a fer-se càrrec d’importants palanques de l’economia nacional per suplir la insuficiència de la propietat privada.

La intervenció de l’Estat en l’economia, com veiem ara generalitzar-se, reflecteix la necessitat de què la classe obrera prengui possessió del timó de la societat.

La classe obrera és el producte genuí del sistema capitalista, sosté tota la bastida econòmica i social del país. Treballa, lluita i sofreix col·lectivament. L’obrer és aliè a la recerca mesquina i alienant de l'interès individual
del guany, present en totes les classes propietàries, grans o petites. Per tant, la classe obrera és la classe més capacitada per vetllar pels interessos generals de la societat, per la conservació d’un medi ambient sa,
per la reducció de la jornada laboral, per l'increment general del nivell de vida, per a què hi hagi escoles i sistemes de salut públics i d’excel·lència. És a dir, el socialisme es dibuixa com el model de societat a què aspira de manera latent la consciència política de cada treballador.

Què entenem per "sobirania nacional"

Rigorosament, el nacionalisme s’adequa completament a la psicologia de les classes propietàries i, particularment, de la petita burgesia, el sentiment nacional de la qual no és més que l’extensió de la seva il·lusió de ser part posseïdora del país que habita i de les riqueses que conté.

I quina il·lusió!, perquè només el 2% dels propietaris argentins posseeix la meitat de la terra cultivable del país. I els recursos naturals i les principals fonts de producció del país estan en mans d’un grapat de monopolis
estrangers i de grans famílies i empresaris nacionals (Eurnekian, Techint, Roggio, Eskenazi, Werthein, Pérez Companc, Urquía, Acevedo, Mastellone, Madanes, Cirigliano, Pescarmona, etc.).

La veritable sobirania nacional passa per recuperar l’Argentina per als argentins i arrencar-li a aquesta colla d’oligarques la propietat d’aquests recursos per tal que siguin nacionalitzats i posats a produir per atendre les
necessitats socials de la població. Fora d’això, parlar de sobirania nacional és un engany i una estafa.

No som indiferents als sentiments nacionals dels treballadors, de la joventut revolucionària i d’altres capes oprimides de la societat. Denunciem el nacionalisme dels rics i empresaris com a rapaç i depredador, que
cerca desviar els treballadors de la lluita de classes i adormir la seva consciència. Però el nacionalisme dels obrers i camperols pobres és honest i conté elements progressistes. Reflecteix el seu instint antiimperialista i està associat al rebuig de la pobresa, la misèria i l’explotació, causades per l’opressió imperialista i pel sistema capitalista.

Però hem de dir la veritat als treballadors i als joves revolucionaris del nostre país. L'única forma de resoldre els seus problemes és amb l’expropiació de la propietat dels banquers i capitalistes, nacionals i estrangers, i després unir-se als treballadors i camperols de l’Amèrica Llatina en una federació socialista.

El futur socialista

Afortunadament, podem recórrer a l’ajuda de l’experiència viva del procés revolucionari més avançat que hi ha actualment a l’Amèrica Llatina i al món, la revolució bolivariana de Veneçuela.

La revolució veneçolana ha resolt a favor del socialisme la vella dicotomia entre revolució socialista i revolució "nacional i popular". Encara que la revolució veneçolana no està completada i el seu destí es decidirà per la lluita implacable de forces vives, el fet que hagi fixat com objectiu el socialisme ens atorga un inestimable suport moral als socialistes revolucionaris de l’Amèrica Llatina, i més enllà.

Avui, com ahir, només la revolució socialista pot completar les tasques democràtico-nacionals no resoltes (l’emancipació de l'imperialisme, la reforma agrària, una economia moderna i desenvolupada, la separació de la religió de l’Estat, etc.) i posar les bases per treure els nostres pobles de la misèria i del retard, que anunciï una nova albada als oprimits de tot el món.