L'exèrcit impedeix la tornada de Zelaya

A Hondures després del cop s'estan produint tot tipus de maniobres. Els organitzadors del cop volen mantenir-se, però la pressió és en direcció a assolir alguna classe de compromís que, tanmateix, no deixarà satisfetes les masses. L'única resposta real està en la plena mobilització dels treballadors i camperols hondurenys.

El diumenge 5 de juliol, una setmana després d'haver estat expulsat per un cop d'estat militar, el president hondureny, Mel Zelaya, va pujar a bord d'un avió veneçolà a Washington amb l'objectiu de tornar al país. Centenars de milers s'havien congregat a l'aeroport Toncontin i van trencar les línies policials per garantir que pogués aterrar l'avió. Tanmateix, l'exèrcit va obrir foc contra els manifestants desarmats, ferint-ne alguns i assassinant-ne almenys un. L'avió de Zelaya no va poder aterrar perquè l'exèrcit havia estacionat vehicles en la pista d'aterratge. El govern de Micheletti, imposat pel cop, ha tancat tots els aeroports del país.

Homes, dones, nens, treballadors, camperols, pobres, tots es van reunir des de primeres hores del matí per dirigir-se cap a l'aeroport i rebre el seu president. Radio Globo situava la participació en mig milió de persones, d'altres la situaven en 250.000. La cadena Telesur mostrava una enorme multitud de centenars de milers, molt més gran que els 65.000 que es van manifestar contra el cop el dia anterior a Tegucigalpa. Parlant des d'Hondures a In Defence of Marxism, el parlamentari Tomán Andiono del partit Unitat Democràtica (UD) deia: "Aquesta manifestació no tenia precedents, probablement és la major de la història d'Hondures". Hem de tenir en compte que el país té una població de només 7,5 milions d'habitants. Aquesta manifestació és molt més gran que l'organitzada contra el cop i deixa petites qualsevol de les manifestacions organitzades pels colpistes durant la setmana.

Aquest massiu moviment a Hondures es produeix malgrat que el nou règim ha imposat el toc de queda (que ara s'ha ampliat i se situa entre les 6 de la tarda i les 6 del matí cada nit), han arrestat dotzenes de coneguts sindicalistes, activistes i dirigents del moviment popular, han assassinat a alguns d'ells (el corresponsal d'El País informava que la policia cada nit ha portat gent a l'hospital amb ferides de bala), ha suspès els drets constitucionals (de facto una situació d'estat d'excepció) i ha bloquejat els mitjans de comunicació (han clausurat diverses emissores de ràdio i televisió). Segons fonts policials només entre dissabte i diumenge s'han detingut 651 persones. Res d'això no ha parat el moviment ni les vagues que han paralitzat principalment el sistema educatiu, les telecomunicacions i les empreses d'electricitat. Les organitzacions camperoles i indígenes mantenen el bloqueig de carreteres a molts dels districtes de l'interior del país.

L'abast del moviment contra el govern i la intensificació de la pressió internacional estan provocant fissures en el camp dels colpistes. Segons algunes notícies, els empresaris Ricardo Maduro, Rafael Ferrari i Carlos Flores Facussémet es van reunir amb representants dels colpistes a primera hora del matí per intentar arribar a un acord. Però els colpistes, encapçalats per Micheletti, són uns representants particularment obtusos de l'oligarquia hondurenya, han donat el pas d'organitzar el cop i ara no estan disposats a fer cap concessió. En una roda de premsa que va ser una farsa, Micheletti va dir que les tropes nicaragüenques eren a la frontera en preparació d'una invasió d'Hondures. Quan els periodistes van demanar més detalls, va canviar el to i va dir que només era una "invasió psicològica"!

El dissabte 4 de juliol, la junta encapçalada per Micheletti també va fer un lleig al secretari general de l'OEA que havia anat a Hondures per intentar arribar a un compromís. Està clar que aquest cop és molt enutjós per a l'actual administració nord-americana i que s’està pressionant als colpistes perquè almenys facin algunes concessió que permeti una solució negociada, probablement la inclusió per part de Zelaya d'algunes garanties, com que no pretendria convocar un referèndum sobre una assemblea constituent.

El paper dels EUA en el cop

S'ha especulat molt sobre si l'administració Obama estava o no implicada en el cop. En aquesta qüestió Andino és molt clar: "Penso que és impossible que l'exèrcit hondureny hagi actuat sense almenys l'aprovació tàctica per part de la intel·ligència nord-americana".

Tota la informació que ha aparegut durant la setmana passada confirma el que vam dir just després del cop d'estat:

És clar i és de coneixement públic que els EUA sabien que s'estava organitzant el cop. Havien tingut converses amb els líders del congrés en les quals s'havia discutit el cop. Els EUA van aconsellar no detenir Zelaya. Probablement, l'administració nord-americana, davant la mobilització de masses de divendres i després d'aprendre les lliçons de Veneçuela, no tenia gaire confiança en prendre aquest pas il·legal i estava més favor de continuar amb el patró del ‘cop constitucional', "deixant la destitució de Zelaya per a un altre moment més favorable". (Cal derrotar el cop militar reaccionari a Hondures. Mobilitzacions de masses als carrers i vaga general!)

L'ambaixador nord-americà Hugo Llorens havia declarat en diverses ocasions que estava en contra de la consulta proposada per Zelaya sobre la possibilitat d'un referèndum sobre l'assemblea constituent, però va expressar la seva oposició amb un llenguatge típicament diplomàtic: "No es pot violar la Constitució per crear una Constitució" (La Premsa. 4/6/09). Aquest va ser precisament l'argument utilitzat per l'oligarquia per bloquejar la consulta proposada per Zelaya.

Tanmateix, Llorens insistia en que: "qualsevol que sigui el final, s'ha de fer en el marc de la llei, dins de la Constitució." El 17 de juny es va fer eco dels arguments dels capitalistes hondurenys: "La situació política al país no ajuda a crear un clima propici per a la inversió. La incertesa en un país no ajuda la inversió". (La Prensa). I va afegir que la disputa sobre la consulta ha de ser resolta pel congrés. El que deia, alt i clar, era que els EUA estaven a favor d'un "cop constitucional democràtic".

En vigília del cop, l'ambaixador nord-americà Llorens va estar amb els colpistes. El 21 de juny hi va haver una reunió en l'ambaixada dels EUA amb la presència del president Zelaya, a més dels colpistes: el president del congrés Micheletti, els candidats presidencials del Partit Nacional i Liberal, Sants i Llop, i el cap de les forces armades, Romeo Vásquez. Segons una notícia apareguda en l'hondureny La Prensa, li van dir a Zelaya: "la millor manera de sortir de la crisi" seria "cancel·lar la consulta i al seu lloc realitzar una enquesta". (La Prensa. 22/6/09). El fet que l'ambaixador nord-americà es fiqui d'aquesta manera en els assumptes interns d'un país sobirà és una prova clara de la situació d'Hondures com a "república bananera" dominada per l'imperialisme nord-americà. El missatge a Zelaya va ser clar: cancel·lar el referèndum.

Seria molt ingenu pensar que Llorens no coneixia els plans del cop, en realitat, s'estava discutint obertament en els mitjans de comunicació hondurenys els dia previs al mateix, fins i tot seria encara més ingenu pensar que no va informar Washington. Llorens no és un nouvingut, va ser nomenat ambaixador dels EUA a Hondures per l'administració Bush i ha estat responsable d'Assumptes Andins en el Consell de Seguretat Nacional el 2002 i el 2003. Aquesta posició el va convertir en el principal assessor de Bush en qüestions relacionades amb Veneçuela, Colòmbia, Bolívia, el Perú i l'Equador. Per tant, coneix bé el fracàs del cop a Veneçuela el 2002.

La política de la nova administració Obama amb relació a Amèrica Llatina ha estat la d'amagar el pal i ensenyar principalment la pastanaga. Els objectius són els mateixos, però després del fiasco de la política de persecució de Bush a la regió, Obama pretén parar l'ona revolucionària que recorre el continent recolzant-se en governs "d'esquerres raonables" de la regió. No pot, per tant, permetre's la situació enutjosa d'un cop militar. Certament, l'administració Bush volia llançar a Zelaya, que s'ha convertit en una espina, unint-se a l’ALBA, alineant-se amb Chávez, negant-se durant mesos a acceptar a l'ambaixador nord-americà, Llorens, com un gest de solidaritat amb Bolívia (on els EUA van estar implicats en un altre intent de cop el setembre de l'any passat) i, en general, contribuint a l'aprofundiment de la lluita de classes ("polarització") a Hondures amb les seves declaracions "irresponsables" sobre els rics i els pobres, i "alliberar el país de l'imperialisme". Simplement preferien fer-ho per mètodes constitucionals.

El 25 de juny el congrés hondureny es va declarar en "sessió permanent". Anaven a dur a terme un cop declarant la inhabilitació del president. El cop va ser avortat en l'últim minut amb la intervenció de Llorens i fins i tot, segons algunes notícies, de la Secretària d'Estat nord-americana Hillary Clinton. Però això només va retardar el cop fins al diumenge 28, quan l'exèrcit va detenir Zelaya al mig de la nit i el va posar en un avió amb rumb a Costa Rica.

Això es va revelar en les declaracions tèbies i tardanes de l'administració Obama després del cop. El primer pronunciament oficial de la Casa Blanca va ser en la línia d'una crida a "tots els actors polítics i socials a respectar les normes democràtiques, l'estat de dret i els principis de la Carta Democràtica Interamericana". Va ser una crida a tots els actors que respectin la democràcia, quan una part d'ells acaba de dur a terme un cop d'estat! Va ser després de la condemna enèrgica del cop pels països membres de l'ALBA, encapçalats per Veneçuela, que els EUA van haver de pronunciar la paraula "cop" i van amenaçar amb tallar l'ajut militar a Hondures. Tanmateix, l'ambaixador Llorens es va quedar a Hondures per mantenir una línia oberta "amb tots els actors".

Fins i tot encara que Zelaya havia estat a Washington uns dies, ni Obama ni Clinton no s'han reunit amb ell, van preferir permetre que l'OEA s'encarregués de la qüestió. L'Organització d'Estats Americans ha rebut l'encàrrec d'intentar trobar una solució raonable a aquest caos, una sortida que salvi la cara amb la tornada de Zelaya, però sobre la base de neutralitzar-lo, i sobretot a les masses que el recolzen. Al cap i a la fi, fins i tot si torna, no té el control del congrés, del Tribunal Suprem ni de l'exèrcit, i hi ha eleccions programades per a novembre en les quals no pot legalment participar. Quan Zelaya va anunciar que tornava al país el 2 de juliol, l'OEA va donar al règim un ultimàtum de 72 hores, això va retardar la seva tornada. Després Zelaya va anunciar que tornaria dissabte 4 de juliol, però el secretari general de l'OEA, Insulza, va anunciar la seva visita a Hondures aquell dia, retardant un dia més la tornada de Zelaya.

Però Insulza es va trobar amb les mofes dels colpistes que van anunciar, abans que els fessin fora, que abandonaven l'OEA. Hi ha certs elements en la política que no estan sota el control de ningú. Aquí veiem els representants més obtusos de l'oligarquia hondurenya mossegant la mà de qui els dóna de menjar.

El diari espanyol El País, sempre reflectint fidelment les opinions de l'imperialisme, ho va plantejar molt francament la setmana passada:

"Però se li fa urgent trobar una sortida en el termini marcat per aquesta organització per evitar que el president veneçolà, Hugo Chávez, ompli el buit que pugui quedar després. Si l'OEA, amb el suport nord-americà, no aconsegueix reposar a Zelaya, el camí quedarà expedit per a la solució insurgent que suggereix Chávez.

"Estats Units sembla conscient que està corrent aquí més riscs del que mai hagués pensat en un país com Hondures, i mira de cuidar els seus moviments perquè guanyi Zelaya sense que guanyi el que Zelaya significa. En altres paraules, sense que guanyi Chávez ni el populisme". (Ultimàtum de l'OEA als colpistes. El País. 2/7/09)

El País es va oposar al cop però recolzava els seus motius, després d'haver escrit una denúncia vitriòlica de Zelaya el dia abans del cop en una editorial que ridiculitzava l'advertència de Chávez sobre la preparació d'un cop a Hondures. (Editorial: Crisi a Hondures. 26/6/09)

Negociacions i acció de masses

Tanmateix, en els següents dies, es va exercir més pressió sobre els colpistes per arribar a un acord. Aquest punt va ser confirmat per un article del Washington Post: "Funcionaris nord-americans van confirmar que el govern de facto d'Hondures ha enviat un missatge a l'OEA a la recerca de negociacions obertes, un moviment descrit per un funcionari com a positiu. “Pensem que això podria crear la base per a la continuació d'un moviment de les iniciatives diplomàtiques de l'OEA' ".

Tomás Andino, el diputat d'UD, ens va dir que Carlos Flores estava negociant amb Washington per trobar una sortida negociada a la crisi actual. "Volen que torni Zelaya, però lligant-lo de peus i mans". Va dir que els empresaris temen que si els esforços actuals no obliguen els colpistes a retirar-se, s'enfrontarà a una insurrecció armada de masses de la població que representaria una amenaça per a tot el règim capitalista.

No obstant això, hem de deixar clar un punt: la pressió diplomàtica no pot enderrocar el cop a Hondures llevat que les masses de treballadors i camperols lluitin per això als carrers com han fet aquests últims dies. Pot fins i tot que Zelaya torni a Hondures, només perquè el Congrés iniciï el procediment per destituir-lo de la presidència abans del final del seu mandat el pròxim mes de gener.

Durant l'última setmana, el moviment de masses a Hondures s'ha ampliat, ha guanyat confiança i s'ha radicalitzat. Això és precisament el que temien els colpistes i la raó per la qual van organitzar el cop. La lluita de la setmana passada malgrat la repressió, no és només per la restitució del president, sinó també pel judici i càstig als colpistes. Fins i tot més encara, és una lluita fonamental pels llocs de treball, el pa, la terra, la dignitat i la sobirania nacional. Res d'això no s'aconseguirà només amb la tornada de Zelaya. Si finalment s'arriba a un acord negociat, aquest no solucionarà les reivindicacions de les masses de justícia, i sens dubte, no resoldrà els problemes socials i econòmics que les han castigat i les han situat entorn de Zelaya.

Parlant amb Tomás Andino, del Partit Unitat Democràtica d'Hondures, va deixar molt clar que el Front de Resistència Popular contra el Cop rebutja qualsevol tipus de negociació amb els colpistes, i defensa la restitució incondicional del president. Va afegir que les masses s'han radicalitzat a causa de la seva pròpia experiència. "Ja no és una qüestió de demanar un referèndum per l'assemblea constituent, ells volen una assemblea constituent però no estan disposats a negociar res amb les institucions polítiques que van organitzar el cop".

La tornada de Zelaya, si finalment es produeix en els pròxims dies, serà una victòria real del moviment de masses si s'aconsegueix sense concessions per la seva part. Si és així, enfortirà la decisió dels treballadors i camperols, augmentarà la confiança en la seva pròpia força.

La setmana passada de lluita ha representat una escola rica de formació política per a les masses. Sota el fuet de la repressió la seva comprensió política s'ha desenvolupat a passos de gegant. Tot el que volia Zelaya, aparentment, era realitzar una consulta per decidir sobre una assemblea constituent. I només per això, l'oligarquia en bloc va organitzar un cop cívic-militar. Com ens explicava Andino, el cop té el suport de tots els partits polítics tradicionals, la jerarquia de les esglésies evangèlica i catòlica, el monopoli dels mitjans de comunicació, els propietaris de la indústria, els terratinents, la judicatura i la cúpula militar. Tot l'establishment polític està en contra de qualsevol reforma democràtica menor. Perquè estan terroritzats per les implicacions revolucionàries que representa la participació directa de les masses dels treballadors i els camperols en la política. El sistema capitalista no ho pot permetre. Andino va afegir que: "el que veiem és el principi d'una revolució" i té raó.

Les dues principals lliçons que s'han d'aprendre d'aquests esdeveniments, d'una banda, és que l'oligarquia en aquests països capitalistes subdesenvolupats no pot permetre ni tan sols les reformes progressistes més moderades si aquestes van acompanyades d'un procés de politització i mobilització de les masses. Temen les conseqüències revolucionàries de la participació activa de les masses en la política. D'altra banda, s’ha de deixar ben clar que és una utopia esperar que les institucions de l'estat capitalista (judicatura, jerarquia militar, mitjans de comunicació, policia, etc.), permetin un canvi revolucionari genuí sense que ells defensin els interessos dels seus mestres, la classe dominant. Aquesta és una advertència seriosa per al moviment revolucionari a Bolívia, en el veí El Salvador, a l'Equador, etc.,

L'única sortida per al moviment a Hondures és continuar la mobilització contra el cop. Això s'ha d'organitzar i coordinar nacionalment a través de comitès a cada centre de treball, barri i poble. S'ha de fer una crida a les files de l'exèrcit, als soldats corrents que també són part del poble. S'han de protegir les manifestacions de masses amb comitès de defensa compostos per treballadors i camperols. Els generals de l'exèrcit ja han demostrat del que són capaços, el poble no s'hi ha d'enfrontar desprotegida. Tomás Andino ens va informar de diferents exemples de confraternització d'oficials de policia i soldats amb els manifestants. Això encara no ha cristal·litzat en un sector de l'exèrcit rebel·lant-se obertament, però podria succeir en els pròxims dies.

Finalment, la principal arma de la classe obrera contra l'oligarquia i el cop és la vaga general. Sense el permís de la classe obrera no es mou una roda ni s'encén una bombeta a Hondures. Els treballadors poden paralitzar el país i evitar que funcioni el règim colpista. Andino va informar a In Defence of Marxism que aproximadament el 60 per cent dels treballadors del sector públic havien participat en la vaga contra el cop d'estat i aquesta setmana s'espera que s'estengui la vaga al sector privat. La convocatòria de vaga l'han fet les tres principals confederacions sindicals, totes elles formen part del Front de Resistència Popular.

Tomás Andino ha fet una crida per a l'acció de la classe obrera internacional. "Hi ha d'haver bloqueigs contra els productes hondurenys per part dels estibadors i treballadors del transport. Això pot colpejar a la classe capitalista on li fa mal".

La solidaritat internacional per part de la classe obrera i el moviment obrer internacional és també crucial. Estem fermament amb el poble hondureny i contra qualsevol intent de diluir les seves reivindicacions tradicionals.

Per la tornada immediata de Zelaya!

Judici i càstig als colpistes!