Veneçuela: la contrarevolució aixeca el cap. Heinz Dieterich i el general Baduel

Escrit per Alan Woods

Diumenge, 25 de novembre de 2007

A Veneçuela les forces de la contrarevolució estan ocupades en una ofensiva general contra Chávez i la revolució. Els estudiants de dretes van organitzar provocacions armades als campus i al carrer; els mitjans de comunicació burgesos, nacional i internacionalment, han muntat una campanya histèrica contra la “tirania” i la “dictadura”. L’imperialisme nord-americà, amb l’ajut de Juan Carlos i la burgesia espanyola, intenten aïllar a Veneçuela i crear un bloc antirevolucionari a l’Amèrica Llatina, amb base al Brasil, Colòmbia, Xile i l’Argentina.

Com en ocasions anteriors, el cop del 2002, el tancament patronal, el referèndum revocatori i les eleccions del 2005 i 2006, els reaccionaris fan servir la consigna de la suposada “defensa de la democràcia”, com una manera de mobilitzar les forces contrarevolucionàries, creant un clima de temor i inestabilitat per preparar el terreny per a un cop de la dreta.

En aquesta batalla, qui s’oposa a la reforma de la Constitució? Fedecamaras, és a dir, els terratinents, els banquers i els capitalistes; la Conferència Episcopal, que representa a la jerarquia reaccionària de l’Església; els mitjans de comunicació de dretes i l’imperialisme. A l’altre costat de les barricades estan els treballadors i els camperols, els pobres i els desposseïts, la joventut revolucionària i l’intel·lectualitat progressista, en unes altres paraules, totes les forces vives de la societat veneçolana.

Per què la classe dominant odia la reforma constitucional ? Diuen que és perquè Chávez desitja introduir una dictadura, ser elegit president de per vida i altres coses per l’estil. Però la proposta de reforma de constitució no atorga aquests poders ni res semblant. Simplement elimina la restricció que té el president que no pot ser elegit en més de dues ocasions. A Europa no existeix aquesta limitació. Sarkozy i Merkel poden presentar-se les vegades que desitgin, a l’igual que Gordon Brown. En qualsevol cas, la constitució reformada només permet Chávez presentar-se a les eleccions. Serà la població la que decideixi elegir-lo o no.

Aquest hauria de ser el procediment normal per elegir el cap d’estat en una democràcia. A Gran Bretanya, que se suposa que és una democràcia, tenim un cap d’estat hereditari que mai va ser elegit ni ho serà. El mateix passa a Espanya, on Juan Carlos, que es permet el luxe de manar “callar” al president electe de Veneçuela, mai va ser elegit per ningú sinó que va ser nomenat pel dictador feixista Francisco Franco. Qui va elegir a l’Episcopat veneçolà? Qui elegeix els editors dels periòdics de dretes? Qui va elegir als representants empresarials? No va ser el poble de Veneçuela, que va votar massivament a Hugo Chávez fa menys d’un any i que, sens dubte, ho farà de nou al referèndum d’aquí a poques setmanes.

La reforma de la constitució, per tant, no és una recepta per a una dictadura, però sí conté molts punts favorables als interessos de les masses. Conté la jornada laboral de 36 hores setmanals, una de les raons per les que a Fedecamaras no li agrada aquesta reforma. Tampoc els agrada als empresaris clàusules que facilitarien la nacionalització dels seus bancs, latifundis i fàbriques. No els agrada la idea de la formació de milícies bolivarianes o consells obrers a les fàbriques. No els agrada el compromís amb la construcció d’una economia socialista a Veneçuela. Per això lluiten contra la reforma, per això demanen el “no” al desembre. Per aquesta raó la classe obrera ha de lluitar amb una determinació encara més gran pel “sí” al referèndum.

Una Constitució, fins i tot la més democràtica, és només un tros de paper. No significa res si no és que la portes a la pràctica. I això depèn de la correlació de forces de classe, de la disposició de les masses a lluitar. El resultat final de la revolució no es decidirà als despatxos d’advocats o a reunions parlamentàries, sinó al carrer, a les fàbriques, als pobles i als barracons de l’exèrcit.

No cal dir que la lluita pel socialisme no acabarà amb el referèndum. Però el referèndum és més que una sèrie de batalles parcials, el resultat pot influir en les lluites de les masses en un sentit positiu o negatiu. Quan les masses avancen cap a la transformació socialista, els contrarevolucionaris cada cop es desesperen més i es tornen més agressius. La revolució ha de fer front d’una manera decidida aquesta amenaça. L’única manera de desarmar els contrarevolucionaris és fent passes fermes en direcció a completar la revolució. El primer pas és aconseguir un massiu “sí” al referèndum, aquest resultat donaria un cop ben dur a la contrarevolució i obriria el camí per a més mesures contra l’oligarquia.

Hi ha alguns a l’esquerra que es neguen a veure això com una lluita entre les classes i que defensen l’abstenció o inclús el “no” al referèndum. És una postura funesta. Cal comprendre que la victòria del “no” seria un triomf de l’oposició contrarevolucionària. Desanimaria a les masses i animaria a l’oposició a intensificar la seva agitació i conspiracions contrarevolucionàries. Si hi ha persones que es consideren revolucionaris o fins i tot “marxistes” que no comprenen aquest fet elemental, només podem sentir pena per ells.

Les declaracions de Baduel

Les declaracions del general Raúl Isaías Baduel el 5 de novembre van ser una part clau d’aquesta ofensiva contrarevolucionària. Fins al seu retir el passat mes de juliol, Baduel era Ministre de Defensa i aparentment aliat d’Hugo Chávez. Ara Baduel s’ha posicionat en contra del president. En una conferència de premsa, va descriure els canvis proposats pel president com un “cop d’estat de fet” i una “imposició no democràtica que ens faria retrocedir d’una manera tràgica”. Aquest atac tenia clarament la intenció de provocar una escissió a les files del Moviment Bolivarià i promoure el “no” al referèndum sobre els canvis constitucionals previst per al 2 de desembre.

Com podem evitar que la revolució veneçolana segueixi el mateix camí que a Xile? Els marxistes diem: només fent avançar la revolució, colpejant de manera contundent a la burgesia contrarevolucionària, expropiant els banquers, terratinents i capitalistes, fent que la revolució sigui irreversible. Per a aconseguir-ho caldrà armar els treballadors i els camperols per lluitar contra les forces contrarevolucionàries, tant dintre com fora del país.

Això és el que nosaltres diem. Però hi ha d’altres veus que diuen coses ben diferents. Una d’aquestes veus més persistents és la de Heinz Dieterich, un professor alemany que viu a Mèxic i que en els últims anys ha estat fent una campanya estrident a favor del que ell anomena “socialisme del segle XXI”, una espècie de socialisme que difereix molt poc del capitalisme. Heinz Dieterich s’ha oposat sistemàticament a les expropiacions i al control obrer. Està en contra de tocar la propietat dels banquers, els terratinents i els capitalistes. I, com és natural, s’oposa a tocar l’estat burgès i l’exèrcit.

No és una coincidència que el general Baduel escrivís el prefaci del llibre de Heinz Dieterich: El socialisme del segle XXI (Hugo Chávez i el socialisme del segle XXI) i que ajudés en la seva presentació a Veneçuela. Es pot dir que Heinz Dieterich no és responsable de les idees i accions de Baduel. Però quina va ser la seva reacció davant de les declaracions del general? Es va distanciar de Baduel? Va rebutjar el que va dir Baduel? En absolut.

El 8 de novembre va aparèixer a Rebelión un article de Heinz Dieterich amb el títol: La ruptura Chávez-Baduel: impedir el col·lapse del projecte popular. Reproduïm a continuació tot el text perquè els nostres lectors puguin jutjar ells mateixos, perquè no es pugui fer cap tipus de suggeriment sobre que nosaltres mal interpretem les paraules del company Dieterich. A més a més, es pot trobar l’article sencer a: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=58708

El company Dieterich parla per ell mateix, aquí està el text complet de l’article:

“1. El que està en joc

La convocatòria pública de l’ex General en Cap i Ministre de Defensa veneçolà, Raúl Isaías Baduel, de votar en contra de la reforma constitucional proposada pel President Hugo Chávez i avalada per l’Assemblea Nacional, ha sacsejat un ordre nacional que semblava estable. Alhora, ha obert una fase d’incertesa que podria tenir greus conseqüències per al projecte popular veneçolà i la integració bolivariana d’Amèrica Llatina. Comprendre les causes objectives, possibles conseqüències i solucions d’aquest conflicte és, per tant, fonamental per evitar un triomf de l’oligarquia i de l’imperialisme.

Malgrat tenir una relació personal d’apreci de molts anys amb ambdós personatges, no faré una apologia de cap dels dos protagonistes, sinó una anàlisi racional que pretén contribuir a una solució progressista de la greu situació. Una variable per comprendre el conflicte és la personalitat d’ambdós militars, però no és el moment d’introduir aquesta variable en l’anàlisi.

2. Les causes del conflicte

Les acusacions que Baduel s’ha venut a l’extrema dreta, que el seu anticomunisme l’ha guanyat o que és un traïdor, no porten al nucli del problema. Des que va ser Comandant de la 42 Brigada d’Infanteria de Paracaigudistes, hi ha hagut molts intents de subornar-lo i vàries conspiracions per a assassinar-lo i no ha claudicat davant de cap. És un home que actua per conviccions, no per conveniències i aquesta és la raó per la que es va enfrontar al cop de l’11 d’abril, malgrat que els colpistes el van tractar de subornar perquè col·laborés. I el fet que no va participar el 4 de febrer i el 27 de novembre té la seva explicació, que els líders involucrats coneixen i que algun dia serà pública.

L’afirmació que es va autoexcloure del projecte bolivarià del President, amb el seu posicionament del 5 de novembre, contra la reforma, és la clau per comprendre l’actual situació. Baduel no es va poder autoexcloure del projecte governamental perquè ja estava exclòs. Estava marginat, i la responsabilitat principal d’aquesta marginació és del govern.

3. El model de Lucius Quinctius Cincinnatus

En sortir del Ministeri de Defensa el juliol del 2007, el General va declarar que es retirava un temps de la vida pública per treballar a la seva finca i reflexionar sobre el seu futur com a home públic, tal com havia fet el cònsol Lucius Quinctius Cincinnatus fa 2.500 anys a Roma. El dilluns, 5 de novembre, aquesta fase de meditació va acabar amb la dramàtica irrupció pública en el debat de la reforma constitucional.

Hi ha, en canvi, dues diferències fonamentals amb el model històric: a) el General no va ser convocat per les forces de l’Estat per “salvar a Roma”, sinó motu proprio, per la seva pròpia iniciativa i, b) va escollir el moment i el terreny que garantís el màxim efecte del cop de sorpresa que iniciés la seva carrera política del futur. Part de l’efecte va consistir en que uns 18 dies abans encara havia donat suport públicament a la reforma constitucional.

Estan del cert, en canvi, els observadors que constaten que hi havia senyals inconfundibles públiques de preocupació en Baduel davant de l’evolució del projecte bolivarià que ell veia: tals com l’escàs vigor en el combat de la corrupció, el desenvolupament inflacionari de l’economia, la discrecionalitat en l’ús dels ingressos de PdVSA i la falta de definició de la institucionalitat del Socialisme del Segle XXI.

4. L’ofensiva del General procura ocupar el centre polític del país

El terreny del cop polític escollit pel General va ser la reforma constitucional i el moment, l’inici de la campanya oficial pel Sí, i de les protestes violentes de la dreta. Raúl Baduel és un extraordinari militar amb visió estratègica el que explica el contingut i el moment de la declaració pública. Contràriament al que diu la propaganda oficial i el sectarisme, no és un home de l’extrema dreta que, per definició, és extra-constitucional, sinó un home de lleis. El seu pronunciament a favor de la Constitució de 1999, contra l’aglomeració excessiva del poder executiu, és el discurs per ocupar el centre polític del país.

Mancant d’una organització nacional i de fons adequats per iniciar una campanya política nacional, el general va convertir la creixent controvèrsia sobre els continguts i procediments de la reforma constitucional en el que, en termes militars, és la reserva estratègica d’un bel·ligerant: una força preorganitzada en stand by, per a fins ofensius o defensius eventuals. En la dramàtica situació del dilluns, després de les manifestacions a favor i en contra de la reforma, una declaració del tipus que va fer, li donaria d’immediat un fòrum mundial mediàtic i, dintre de Veneçuela, un lideratge en el centre polític, que el país ara no té.

5. La ruptura amb el President i la batalla decisiva

La declaració del General significa, com és obvi, la ruptura oberta amb el President i el projecte bolivarià, que el mandatari està configurant des del 2003 fins ara. El moment escollit pot semblar brutal, perquè inicia una “guerra” sense quarter a l’estil de Bolívar. El retir immediat dels escoltes del General i de la seva família, per part del Ministeri de Defensa, en acabar la conferència de premsa, és un dels exemples d’aquesta situació. Però és obvi que Baduel considerava totes les naus cremades i que, en passar a l’ofensiva, va jutjar que el cop havia de ser contundent.

La intervenció del General equival a una batalla decisiva, perquè si el President no guanya el referèndum o si no el guanya al menys amb el 60 per cent dels vots, estaria obligat a convocar noves eleccions. És a dir, la convocatòria al “no” és molt més que una simple qüestió electoral o un debat sobre prerrogatives constitucional de l’Estat i del poble: és, per ara, la batalla decisiva sobre el projecte de país configurat pel President en els últims quatre anys, des del “socialisme a la veneçolana” fins els canvis fonamentals que es pretenen introduir a la Constitució de 1999.

6. Veneçuela entra en una fase d’incertesa

És indubtable que la intervenció del General ha causat dos efectes importants: a) ha reforçat a totes les forces del “No”, des dels radicals fins els moderats; aquesta és una responsabilitat històrica d’enormes dimensions que sens dubte pesarà sobre la consciència del General fins a la fi de la seva vida; b) ha anul·lat l’abstenció com a opció.

En canvi, és difícil preveure amb previsió les conseqüències. Raúl Baduel ha perdut, sens dubte, el gran suport que tenia dintre del “Chavisme” dur. Caldrà veure si el suport que guanya en el Centre i amb els bolivarians decebuts pot compensar aquella pèrdua de capital polític. De part del President caldrà veure si aconsegueix mobilitzar contingents d’electors a favor seu, que abans estaven indecisos o inerts.

Dintre d’aquest càlcul és necessari recordar que una característica política de Veneçuela és que, des de l’any 1999, el govern no ha aconseguit reduir el bloc opositor, que té una base dura del voltant del 35 al 40 per cent de la població; el que és una plataforma força alta per a un salt cap al govern, en qualsevol crisi.

7. La sortida: aliança estratègica entre Chávez i Baduel

Amb el perill d’una derrota, absoluta o relativa del “sí”, s’obre novament una fase tendencialment caòtica a Veneçuela que en pocs anys podria acabar amb el govern d’Hugo Chávez. I si Chávez surt del Palau de Miraflores, la integració d’Amèrica del Sud podria aturar-se. Això és el que hi ha en joc.

Per evitar aquell futur incert i impedir que la dreta i l’imperialisme es puguin fer amb el poder a Veneçuela, caldrà que Chávez i Baduel arribin a un acord negociat que es basi en una aliança estratègica entre el Centre polític del país i el Bolivarianisme. Seria convenient deixar de sacralitzar la nova Constitució i veure-la pel que és: un modus vivendi normatiu construït sobre la correlació de les forces reals en un moment històric. Si no, es corre el perill de pagar el preu polític que està pagant Evo Morales a Bolívia per l’Assemblea Constituent.

És evident que la nova Constitució no és necessària per avançar el caràcter antiimperialista i popular del procés bolivarià que encapçala el President en els àmbits nacional i internacional, ni tampoc és necessària per avançar cap al Socialisme del Segle XXI. I és igualment obvi que el model actual té una sèrie de debilitats estructurals, que poden fer crisi l’any vinent, particularment a l’economia i en la falta de dialèctica en els òrgans de conducció del país.

A la llum del que està en joc per al poble veneçolà i els pobles llatinoamericans, un pacte estratègic entre ambdues forces no només és necessari per protegir el procés, sinó també per tornar a l’esperit democràtic col·lectiu original del Samán del Guere. Qui pensi que això és impossible després de la declaració de Raúl Isaías Baduel està oblidant el conflicte entre el tinent coronel Arias Cárdenas, de l’MBR-200 i el President Hugo Chávez.

L’any 2002 Arias Cárdenas va dir textualment durant un programa en viu al canal RCTV que Chávez era un “assassí”, una “persona malalta, paranoica” i “cap d’aquesta banda de delinqüents” que està al govern. Anys després va ser nomenat pel President com a Ambaixador de la República Bolivariana de Veneçuela davant les Nacions Unides i avui és el cap del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) a l’estat més poderós del país, el Zulia.

La política és l’art de les aliances possibles i, a la llum del que està en joc, la responsabilitat històrica ineludible d’ambdós ex companys d’armes, Hugo Chávez i Raúl Isaías Baduel, és resoldre la crisi política actual –i econòmica futura-, de tal manera que l’oligarquia i l’imperialisme no es puguin adjudicar un altre triomf estratègic a la Pàtria Gran”.

Què significa?

Què signifiquen aquestes paraules? En primer lloc, hem d’observar que Dieterich no critica l’essència del discurs de Baduel, menys encara el rebutja. Tot el contrari, assumeix el paper de testimoni de la defensa. A la primera part de l’article diu que Baduel “ha sacsejat un ordre nacional que semblava estable”. No sabem de quin país parla el company Dieterich, però no pot ser de Veneçuela. L’”ordre nacional” allí no és estable en absolut ni ho ha estat durant un temps.

A Veneçuela hi ha una lluita de classes ferotge. Les masses lluiten per aconseguir un canvi fonamental a la societat, és a dir, lluiten per la revolució socialista, mentre que un grapat de paràsits adinerats, l’oligarquia, s’aferra a la seva riquesa, poder i privilegis. Per a aconseguir-ho, l’oligarquia està disposada a qualsevol cosa, mobilitzar a la multitud al carrer per provocar violència i caos, fer sabotatge econòmic, organitzar conspiracions per derrocar un govern elegit democràticament, intrigar amb potències estrangeres. Si aquesta situació és la que el company Dieterich anomena “estabilitat” ens agradaria aleshores saber què és la inestabilitat.

L’odi embogit cap a Chávez i el desig de lliurar-se d’ell a tota costa és, en el fons, un odi de classe. La burgesia i els imperialistes saben que darrera del líder bolivarià estan les masses veneçolanes: els treballadors, els camperols, els pobres i els oprimits, als que la Revolució Bolivariana ha despertat i que ara desafien la propietat privada i els “drets sagrats” de direcció. Les masses estan aprenent de la seva experiència i empenyen la revolució cap endavant en direcció a l’expropiació dels terratinents i capitalistes. Aquest és el veritable temor de la classe dominant. Aquesta és la raó de que cridin per la “tirania” i la “dictadura”.

La Constitució de 1999 limita als presidents a dos mandats de sis anys cada un, per tant, la presidència de Chávez acabaria el 2012. Aquest és el principal objectiu de l’oposició i l’ala pro-burgesa del Moviment Bolivarià: lliurar-se de Chávez tan aviat com sigui possible. Calculen que sense ell, el moviment es dissiparia i fracturaria. Al que realment posen objeccions és a les 69 esmenes que inclouen mesures a favor de les masses i contra l’oligarquia. Inclouen la jornada laboral de 36 hores setmanals i més expropiacions. Això implica un moviment més gran en direcció anticapitalista, una cosa intolerable no només per a l’oligarquia veneçolana i els seus amics a Washington, sinó també per a aquells sectors del Moviment Bolivarià que s’oposen a la revolució socialista.

El principal perill de la revolució, com hem dit en moltes ocasions, no és tant l’enemic extern com l’enemic intern: els agents de la contrarevolució dintre del Moviment Bolivarià, la quinta columna burgesa, aquests “bolivarians” que porten una samarreta vermella però que, en secret, s’oposen al socialisme, que temen a les masses i flirtegen amb l’oposició. Aquestes persones volen frenar la revolució i arribar a un acord amb l’oposició contrarevolucionària.

La nova carta permetria a Chávez ser reelegit i reduir la influència dels governadors i alcaldes. La raó és que no es pot confiar en molts d’ells. Baduel no és un cas aïllat. Altres suposats seguidors de Chávez també han trencat amb ell, fins i tot Ismael García, del partit Podemos, que s’ha passat a l’oposició.

Aquest fet no ens hauria de sorprendre. La polarització entre les classes, entre treballadors i capitalistes, camperols i terratinents, pobres i rics, es reflecteix en una diferenciació interna dintre del Moviment Bolivarià. Un sector dels dirigents, alarmats per l’ascendent moviment revolucionari i totalment oposats al socialisme, giren ràpidament a la dreta, cap a la contrarevolució, mentre que les masses i la base bolivariana giren fins i tot més ràpidament a l’esquerra, en direcció a la revolució socialista.

Les masses s’han posat al voltant de Chávez, a qui veuen com el representant dels seus interessos. Un cop més, Chávez va demostrar que era capaç de mobilitzar els seus seguidors en una manifestació de masses a favor del socialisme i de la nova constitució. Un cop més els carrers de Caracas es van omplir de treballadors i joves amb samarretes vermelles. Al míting, el president va descriure correctament als líders estudiantils com a “mocosos burgesos rics” i també va atacar a la jerarquia de l’Església Catòlica Romana pel seu paper. Aquests sentiments van ser aplaudits de forma entusiasta pels manifestants. Les masses no estan disposades a acceptar de manera passiva l’agressió de la contrarevolució. Aquesta és la resposta a tots aquells que afirmen que la revolució està acabada, que les masses no lluitaran, que la correlació de forces és desfavorable i que hem d’arribar a compromisos amb l’oposició contrarevolucionària.

Quins interessos defensa Baduel?

Lenin va explicar que l’Estat, en última instància, es redueix a cossos d’homes armats. L’exèrcit és la qüestió clau a la revolució veneçolana. Encara que està clar que l’aclaparadora majoria de la base dels soldats dóna suport a la revolució, la situació a les files superiors no és tan clara. Molts oficials són lleials al president, però no s’aplica a tots, com ha demostrat Baduel. Se suposava que era un chavista lleial, però Pinochet també suposadament era un demòcrata i seguidor lleial d’Allende, fins l’11 de setembre de 1973.

Quin efecte podria tenir Baduel dintre de les forces armades? És impossible de dir. Però se sap que existeix una intensa discussió interna a l’exèrcit. L’exèrcit, qualsevol exèrcit, és només el reflex de la societat en general. Quants Baduel hi ha en els escalafons superiors a l’espera que arribi el seu moment per a actuar? L’única manera de tractar aquest problema i desarmar als elements contrarevolucionaris abans que siguin capaços de dirigir les seves armes contra la revolució és que la revolució penetri a les forces armades.

Al seu discurs, Baduel va elegir curosament les paraules. Va emprar la paraula “cop”, com una provocació deliberada. És l’oposició, no el president, els que intenten preparar el terreny per a un cop. Però com solia dir Churchill, la millor defensa és un atac. Cilia Flores, president de l’Assemblea Nacional, va dir el següent de Baduel: “És un traïdor i aquí el poble renega dels traïdors”. Està molt ben dit. És una qüestió molt seriosa. La intenció és provocar el màxim de caos i preparar el camí per a un cop militar. José Vicente Rangel, l’anterior vicepresident, va avisar el cap de setmana que ell tenia informació d’intel·ligència sobre que alguns a l’oposició política estaven preparant el terreny per a un cop. No ho dubtem.

L’interès de la contrarevolució és causar el màxim de caos i inestabilitat. Quins interessos defensa Baduel quan ataca a Chávez? Dieterich continua:

“Alhora, ha obert una fase d’incertesa que podria tenir greus conseqüències per al projecte popular veneçolà i la integració bolivariana d’Amèrica Llatina”.

I és clar que podria! Precisament aquesta és la intenció de Baduel. Obertament juga la carta de la contrarevolució. Espera jugar el paper de Bonaparte i el de sepulturer de la revolució. S’hauria d’estar cec per no veure-ho. Però com diu el refrany, no hi ha més cec que el que no vol veure.

Com planteja Dieterich la qüestió

Heinz Dieterich ens diu que “comprendre les causes objectives, possibles conseqüències i solucions d’aquest conflicte és, per tant, fonamental per evitar un triomf de l’oligarquia i de l’imperialisme ». Quins són les « causes objectives » ? Dieterich, de manera modesta, ens informa que ell té « una relació personal d’apreci de molts anys amb ambdós personatges ». A Heinz sempre li agrada dir que està prop de tal o que s’ha reunit amb tal altre. La seva intenció és dotar-se d’una autoritat especial i perspicàcia en els assumptes d’estat. Creu tenir el dret no només de dir-nos el “que realment significa Chávez”, sinó també de dir-li al mateix Chávez el que realment ell vol dir.

Malauradament, ara es troba en dificultats perquè Baduel i Chávez ara estan enfrontats totalment. Com se surt Heinz d’aquesta petita dificultat? Malgrat la seva amistat amb ambdós homes, “no faré una apologia de cap dels dos protagonistes, sinó una anàlisi racional que pretén contribuir a una solució progressista de la greu situació”.

La Sybila [oracle N.d.T.] a l’antiga Grècia feia declaracions misterioses que ningú podia comprendre. Els sacerdots després interpretaven aquestes declaracions per al públic ignorant. Necessitaríem els serveis d’aquest sacerdot per respondre a una pregunta molt simple: en el conflicte entre Chávez i Baduel, on es posiciona Heinz Dieterich? Està en el mig. Intenta actuar com un àrbitre entre els dos, en aquest procés se situa per sobre d’ambdós, perquè l’àrbitre sempre decideix en cas de conflicte i la decisió arbitral és la final.

Una explicació trivial

Intentant complir el seu paper de Sybila-àrbitre, Heinz ens informa:

« Una variable clau per comprendre el conflicte és la personalitat d’ambdós militars, però no és el moment d’introduir aquesta variable en l’anàlisi”.

Això és clàssic de Heinz Dieterich. Significa: “Conec a aquests dos homes millor que vosaltres. Els conec millor que ningú. En realitat, els conec millor que ells mateixos. També conec que això, en el fons, només és un conflicte de personalitats. Però no us diré com o per què ho sé, perquè aleshores sabríeu tant com jo!”

Només una ment superficial intentar interpretar els esdeveniments polítics importants en termes de personalitats. Es tracta d’una aproximació trivial a la història i a la política. Està al nivell de les novel·les sentimentals i el periodisme de xafarderies. No explica res en absolut. Si les personalitats de Chávez i Baduel ara són diferents, també ho eren fa cinc o deu anys. Per què l’enfrontament passa ara i no aleshores?

En realitat, el conflicte entre Chávez i Baduel és, en el fons, una qüestió de classe. Els elements psicològics i personals juguen, en el millor dels casos, un paper secundari. Aquests homes no actuen en el buit social. Baduel reflecteix les idees, els interessos i la psicologia de la burgesia, mentre que Chávez expressa les aspiracions, els interessos i la psicologia de les masses de pobres i oprimits. Per això Baduel, immediatament, va ser rebut com un heroi i salvador per la burgesia i els mitjans de comunicació, a nivell nacional i internacional, mentre que Chávez va rebre el suport dels treballadors i els camperols. Un cop més, només un cec no podria veure això.

Ara arribem a les causes del conflicte. Heinz ens diu:

“Les acusacions que Baduel s’ha venut a l’extrema dreta, que el seu anticomunisme l’ha guanyat o que és un traïdor, no porten al nucli del problema”.

En realitat és una formulació molt estranya! O Baduel s’ha venut a la dreta i és un traïdor, o no ho ha fet i no ho és. Què pensa el company Dieterich? No ho sabem. No ho diu. Tot el que diu és que aquestes acusacions “no porten al nucli del problema”. Quin tipus d’afirmació és aquesta? És de la classe del circumloqui d’un advocat i un sofisteria que se suposa que diu alguna cosa però que només intenta desviar l’atenció d’algú.

Dieterich defensa Baduel

Dieterich està molt ansiós per presentar el seu amic de la manera més favorable. Ens diu: “És un home que actua per conviccions, no per conveniències”. Aquestes paraules suposen la defensa del general que està atacant la revolució i dóna suport a l’oposició contrarevolucionària. Fins i tot si acceptem el que diu Dieterich, que Baduel només actua per convicció, aquesta no seria una justificació. Un contrarevolucionari que actua per convicció, no per conveniència, és més perillós que un enemic que està guiat per consideracions personals de curt termini.

Ens recorda que ell “es va enfrontar al cop de l’11 d’abril” [2002] i ens diu que el fet que no participés en l’intent de cop de Chávez de 1992 “té la seva explicació, que els líders involucrats coneixen i que algun dia serà pública”. Un cop més es posa la capa de Sybila i insinua que ell (Heinz Dieterich) coneix molts secrets que ignorem i sobre els que no pot parlar. És un argument molt interessant. És com un home al que se li demana que pagui el lloguer al final de mes amb el següent argument: conec una fórmula secreta que et permetrà guanyar a la loteria, però ara no puc parlar d’això. Això podria impressionar a moltes persones, però no convencerà al terratinent ni l’impedirà que faci fora al llogater, juntament amb les seves fórmules secretes.

Per què Baduel es va oposar a la reforma el 5 de novembre? Baduel era incapaç d’acceptar el projecte del govern perquè ell ja estava exclòs. Dieterich ens diu: “Estava marginat, i la responsabilitat principal d’aquesta marginació és del govern”. Aquí ho tenim! El que ha fallat no és Baduel, perquè el pobre ja estava “exclòs”. Aleshores, qui va fallar? El govern i el president. Per descomptat! Què significa això? En aquest conflicte, que com ja hem explicat és un enfrontament de classe, un xoc entre les forces la revolució i la contrarevolució, Dieterich està del costat de la segona contra la primera. Cap tipus de sofisteria ni ambigüitat podrà amagar-ho.

La línia d’argumentació emprada per Dieterich és absolutament típica: és la sofisteria de l’advocat. Farem una analogia que ho aclarirà. Un home és acusat de cremar la casa del seu veí amb ell a dins. És portat a judici i el seu advocat defensor és un amic al que coneix des de fa molts anys. El seu amic pot dir que no és culpable? No, no pot fer això, perquè la casa va ser cremada a la llum del dia i tothom va veure el que va fer. El cas sembla perdut, aleshores l’advocat recorre a un truc per salvar al seu amic. Quin argument fa servir? No nega l’acusació (perquè no pot) però diu que l’acusació “no va al nucli del problema”.

D’aquesta manera comença a confondre al jurat i desviar l’atenció de l’acusació central, després continua creant una cortina de fum amb qüestions irrellevants:

-1) Conec l’acusat des de fa molts anys i és un home bo.

-2) L’acusat només actua per convicció. Només va cremar la casa per convicció, en realitat, sempre crema cases per convicció.

-3) La casa era molt lletja i mereixia ser cremada.

-4) Els veïns l’havien deixat de convidar a sopar i aquesta situació el va fer sentir-se marginat. Per tant, els veïns són els responsables de les seves accions i mereixen ser cremats.

Amb aquesta retòrica d’advocat es desprèn de tot abelliment, la seva deshonestedat és clara per a qualsevol persona intel·ligent. L’advocat no nega que el seu client és culpable dels càrrecs, però el defensa com una persona i intenta presentar les seves accions criminals de la millor manera possible. Després procedeix a justificar el propi crim i fa que les víctimes del crim semblin els agressors i el criminal com la víctima real. Si l’advocat és prou hàbil, alguns cops pot tenir èxit en convèncer el jurat perquè alliberi el criminal, que immediatament procedeix a cremar més cases.

Un contrarevolucionari “sincer”

Heinz Dieterich, com hem vist, no nega que Baduel s’hagi passat a l’oposició contrarevolucionària. No ho pot negar perquè tots a Veneçuela saben que és veritat. Per aquesta raó intenta justificar les seves accions, presentant el seu discurs contrarevolucionari com l’acció d’un veritable demòcrata i un patriota. Diu que actua només per convicció, no des del suborn o altres motius.

Com no hem estat presents a les reunions entre el general i l’oposició, no tenim accés al seu compte bancari, no tenim forma de saber si és veritat o fals. En canvi, hem d’observar que Dieterich es contradiu quan escriu: “Part de l’efecte [de la declaració de Baduel] va consistir en que uns 18 dies abans encara havia donat suport públicament a la reforma constitucional”. Com un “home de convicció” canvia les seves conviccions sobre la Constitució en un temps de 18 dies?   Evidentment, les conviccions del general s’assemblen a les del polític que deia: “Bé, si no t’agraden els meus principis els canviaré!”

Fins i tot si acceptem que ell ha actuat només per convicció, aquest argument no diu res. Molts dels més grans roïns de la història han actuat per convicció. El boig emperador Neró no va dubtar a actuar per convicció quan va cremar Roma i va culpar els cristians. Adolf Hitler sempre va actuar sobre la base de conviccions molt profundes, conviccions de superioritat racial i feixisme. Tant Tony Blair com George Bush van dir que estaven motivats per profundes conviccions, conviccions imperialistes, tenen un Déu que els dóna dret a governar el món. Per justificar el seu suport a la invasió criminal de l’Iraq, Blair li va dir al poble britànic: “Ho vaig fer perquè jo creia sincerament que tenia raó”. Aquest fet fa que els crims d’aquests homes siguin menys atroços perquè eren sincers i “actuaven per convicció”?

Molts a l’oposició veneçolana estan profundament convençuts que Chávez és un revolucionari perillós, una amenaça per a l’ordre social existent que ha de ser derrocat i fins i tot assassinat per salvar a la Pàtria. Sí, ho creuen sincerament. I des del seu punt de vista de classe és correcte. Estan actuant per convicció. L’oposició contrarevolucionària defensa amb sinceritat el punt de vista dels terratinents, els banquers i els capitalistes. Baduel francament defensa a l’oposició contrarevolucionària. I Dieterich amb franquesa (assumim) defensa a Baduel. En canvi, no estem interessats en si ells són sincers o no, sinó quins interessos defensen.

L’única manera que podem jutjar les accions de Baduel no és des del punt de vista de la sinceritat personal sinó des d’un punt de vista de classe. Per la nostra part, defensem sincerament el punt de vista del socialisme i la classe obrera. Defensem el president Chávez contra els atacs de la contrarevolució. No fer-ho en aquesta situació seria una traïció. I també l’única forma que puguem interpretar les accions d’aquells que actuen amb la sofisteria de l’advocat per defensar-lo. Si a un piròman se li permet escapar de la justícia pels arguments d’advocats intel·ligents, aleshores estarà lliure per a cremar cases. Si es tolera a un contrarevolucionari, ell participarà en conspiracions contrarevolucionàries que amenacen la vida de moltes més persones que un sol piròman.

En la nostra opinió, la revolució bolivariana ja ha estat massa indulgent amb els contrarevolucionaris. Quants colpistes d’abril del 2002 estan a la presó? Fins fa poc, cap, pel que sabem. Aquest és un error seriós i la revolució pagarà un preu molt car per aquesta indulgència.

La “preocupació” de Baduel

“En canvi, els observadors que constaten que hi havia senyals inconfusibles públiques de preocupació en Baduel davant de l’evolució del projecte bolivarià que ell veia: tals com l’escàs vigor en el combat a la corrupció, el desenvolupament inflacionari de l’economia, la discrecionalitat en l’ús dels ingressos de PdVSA i la falta de definició de la institucionalitat del Socialisme del Segle XXI”. (El subratllat és meu).

No tenim el més mínim dubte que Baduel i tota la dreta del Moviment Bolivarià estaven preocupats per l’evolució del projecte bolivarià. Per què estaven preocupats? Estaven preocupats perquè la revolució començava a anar més enllà dels límits del capitalisme i amenaça la riquesa i la propietat de l’oligarquia. Estaven preocupats per les nacionalitzacions i la no renovació de la llicència a RCTV, aquest niu d’agitació contrarevolucionària i centre neuràlgic dels colpistes.

També estaven preocupats per la corrupció, però per les raons que dóna Heinz Dieterich. Tothom sap que Chávez personalment és incorruptible però que està envoltat per una capa de buròcrates corruptes i arribistes que estan sabotejant la revolució des de dintre. Aquests elements són la quinta columna de la contrarevolució i són més perillosos que els contrarevolucionaris oberts.

Es queixen de l’”ús discrecional dels ingressos de PdVSA”. Quin acudit! Com si els ingressos de PdVSA no es van fer servir sempre per a fins polítics! L’única diferència és que en el passat els enormes recursos de PdVSA eren emprats per a benefici de l’oligarquia, els seus amics i servents polítics. Ara aquests recursos ja no estan controlats per la burgesia i això no els agrada. Les seves protestes per la corrupció fan tuf d’hipocresia.

És força cert que hi ha buròcrates a PdVSA, però no només a PdVSA, que necessiten ser purgats. Però com es fa aquesta qüestió? És necessari agafar una gran escombra i escombrar a tots aquests funcionaris “bolivarians” corruptes i crear un nou Estat que sigui adequat per a la transformació socialista de la societat. Això només es pot fer amb la implicació activa de les masses, els treballadors i els camperols, en la gestió de la indústria, la societat i l’Estat.

El que fa falta és l’expropiació de l’oligarquia i el desmantellament de la vella maquinària estatal burocràtica i corrupta. Aquesta és l’única manera d’aconseguir una clara “definició de la institucionalitat del Socialisme del Segle XXI”. Això és el que Baduel i Dieterich proposen? No. S’oposen amb vehemència a això. Estan en contra de la nacionalització i del control obrer. Quan parlen de “Socialisme del Segle XXI” en absolut significa socialisme, sinó només capitalisme però amb un altre nom. El que els “preocupa” és la direcció que ha pres el projecte bolivarià. Estan decidits a aturar en sec la revolució.

En realitat, el mateix Baduel explicava quina era la seva veritable preocupació en el moment del seu discurs de comiat com a ministre de defensa. Encara que va vestir el seu discurs amb fraseologia socialista, el que va dir està molt clar. Per exemple, va dir que “el socialisme és la distribució de la riquesa, però abans que es pugui distribuir la riquesa cal crear-la”. Aquest és un argument típic dels reformistes a tot arreu contra el socialisme i la nacionalització. Va afegir que “un règim de producció socialista no és compatible amb un sistema polític que és profundament democràtic amb contraofertes i divisions de poder”, afegint que “ens hem d’allunyar de l’ortodòxia marxista que diu que la democràcia amb la divisió de poders és només un instrument de dominació burgesa”. I va afegir: “sí, hem d’anar cap al socialisme, però s’ha de fer sense caos ni desorganització”. I fent servir una analogia estranya amb la Nova Política Econòmica de Lenin va declarar: “no podem permetre que el nostre sistema esdevingui un tipus de capitalisme d’estat, on l’estat és l’únic propietari dels mitjans de producció”. I va afegir: “el comunisme de guerra a la Unió Soviètica ens va ensenyar que no es poden implantar canvis profunds en el sistema econòmic... l’abolició total de la propietat privada i la socialització brutal dels mitjans de producció sempre tenen un efecte negatiu en la producció de béns i serveis, i provoca descontent general entre la població”. Està força clar el que estava dient. Aquestes analogies incorrectes amb el comunisme de guerra i la NEP a Rússia només són una cobertura del que realment estava dient: “no hauríem d’avançar cap a la nacionalització de l’economia”.

Algunes persones en aquest moment va dir que el discurs de Baduel no era una crítica de Chávez, sinó més aviat, que només estava plantejant la seva idea del “socialisme democràtic” (és a dir, reformes dintre dels límits del capitalisme). A propòsit, aquestes són les mateixes idees que Heinz Dieterich ha estat plantejat amb el nom de “Socialisme del segle XXI”, socialisme sense nacionalització dels mitjans de producció, és a dir... capitalisme! Per aquesta raó Baduel era tan entusiasta amb les idees de Dieterich i va escriure el pròleg de l’edició veneçolana del seu llibre: Hugo Chávez i el Socialisme del Segle XXI. En aquest pròleg Baduel diu coses molt elogioses sobre el llibre de Dieterich: “Primer, el gran honor que sento en fer-ho, perquè reconec en aquesta obra una grandíssima contribució a la construcció de la teoria de la nova societat no capitalista”, afegeix que malgrat la crida feta pel president a participar en el debat sobre el socialisme: “en canvi, passat un temps, l’aportació de Heinz Dieterich, roman com una referència gairebé única i obligada per la claredat i senzillesa de les seves idees”. Baduel estava en realitat tan impressionat amb les idees de Dieterich que va suggerir que el capítol 7 del seu llibre: “considero que aquest nou capítol pogués molt bé ser publicat com una obra a part i ser reproduïda per a la seva distribució massiva a escoles, universitats, sindicats, fàbriques, hospitals, comunitats camperoles, consells comunals i finalment tots els espais on fa falta generar un debat i sana discussió sobre el socialisme que volem construir”.

Aquestes paraules han de ser realment comprometedores per a Dieterich! La persona que fa només uns pocs mesos lloava les seves idees tant, ara ha trencat amb el projecte bolivarià i s’ha unit a la contrarevolució. Potser aquesta sigui la raó per la que Dieterich és tan entusiasta a l’hora d’argumentar que Baduel no és realment un contrarevolucionari i que, en última instància, Chávez i Baduel haurien de formar una aliança. Però es podria dir que les idees de Baduel han canviat i que, per tant, Dieterich no és realment responsable de la seva última evolució ideològica. Res podia estar més lluny de la veritat. El que va atraure Baduel de Dieterich va ser la idea d’aquest últim que es pugui tenir “socialisme” sense la nacionalització dels mitjans de producció. Aquest era el tipus de “socialisme” amb el que Baduel podria viure. I això és el que va explicar en el seu discurs de comiat del 23 de juliol. Què va dir en el seu discurs del 5 de novembre? Exactament el mateix. Citem amb detall:

“Segons això, la motivació de la reforma constitució, tal com s’ha presentat és dur al poble veneçolà cap a un procés de transició, cap a alguna cosa que s’anomena de manera genèrica “socialisme” sense indicar clarament a que es refereix aquest terme. Com ja he indicat en una altra ocasió, quan vaig lliurar el Ministeri de Defensa, la paraula socialisme no té un significat uniforme i pot incloure règims com el de Pol Pot a Cambodja i la Unió Soviètica Estalinista, fins al nomenat Socialisme Nòrdic o el Socialisme Democràtic Europeu. A quin socialisme se’ns vol dur? Per què no se li diu al poble clarament cap a on es pensa conduir a la nació? Com a poble hem d’exigir que se’ns digui clarament el destí del nostre futur i no se’ns menteixi amb un suposat socialisme a la veneçolana”.

El mateix Baduel admet que les seves idees no han canviat! I el mateix Dieterich descrivia el discurs de comiat de Baduel com “un gran pas cap al socialisme del segle XXI” (Vegeu: Hugo Chávez, Raúl Baduel, Raúl Castro i el Bloc Regional del Poder Popular avancen cap al socialisme del futur http://www.rebelion.org/noticia.php?id=54425).

La raó per la qual Baduel s’ha passat a l’oposició és clara: veu que tot el que es parla de socialisme podria realment significar socialisme i no està d’acord amb això. Estava content amb acceptar el socialisme de varietat Dieterich (és a dir, socialdemocràcia), però s’oposa totalment al socialisme genuí. Chávez va explicar això molt bé quan va dir: “quan un submarí se submergeix, la pressió s’incrementa i pot deixar anar un cargol fluix, els punts dèbils aniran sortint. És bo que surti”.

Una analogia enganyosa

Després de començar a confondre la qüestió, Dieterich continua pel mateix camí, només que en aquesta ocasió ens remunta cap a 2.500 anys, a l’antiga Roma. Baduel, vegeu, està seguint el model de Lucius Quinctius Cincinnatus:

“En sortir del Ministeri de Defensa el juliol del 2007, el General va declarar que es retirava a temps de la vida pública per treballar a la seva finca i reflexionar sobre el seu futur com a home públic, tal com havia fet el cònsol Lucius Quinctius Cincinnatus fa 2.500 anys a Roma. El dilluns, 5 de novembre, aquesta fase de meditació va acabar amb la dramàtica irrupció pública en el debat de la reforma constitucional”.

Qualsevol que hagi llegit els llibres i articles de Heinz Dieterich sabrà que li agrada citar tot tipus d’analogies històriques. Amb això pretén donar una impressió de gran erudició i d’aquesta manera situar-se en posició d’autoritat intel·lectual inqüestionable. També juga un paper similar al d’un calamar, que, quan desitja distreure a l’enemic deixa anar una gran quantitat de tinta. La quantitat de tinta escampada per Heinz Dieterich distrauria a tots menys a l’oponent més persistent. Però ja sabem que amb aquesta tàctica no ens distraurà. També som conscients que les analogies històriques de Heinz sovint són enganyoses.

Cincinnatus era un noble en els dies de la República Romana. A diferència dels nostres terratinents veneçolans moderns, ell treballava el camp amb les seves pròpies mans. Un dia, un missatge va arribar per informar-lo que Roma estava sent atacada. Com a bon ciutadà patriota romà va abandonar la seva arada i se’n va anar a la ciutat a dirigir l’exèrcit i la ciutat cap a la victòria.

En aquells temps remots, en època d’emergència nacional s’elegia a un dictador romà per un període de sis mesos. Durant aquest temps ell tenia tot el control. Al final del seu període de mandat, lliurava el poder i retornava a la seva granja. Els romans estaven orgullosos que el seu líder només volgués servir-los. En aquesta època, als ciutadans nord-americans els agrada comparar a George Washington amb Cincinnatus. Washington també va retornar a la seva arada, va retornar a la seva granja de Mount Vernon, on, a diferència del general romà, no treballa amb les seves mans sinó que depenia dels serveis dels seus esclaus negres.

Què té això a veure amb el cas de Baduel? No té res a veure i ho ha tret a la llum, com és habitual en Dieterich, per confondre la qüestió. Baduel va ser ministre de defensa, que és un càrrec important, però difícilment un dictador amb poder absolut. No va arribar al poder per aclamació universal del poble de Veneçuela, sinó que va ser nomenat pel president Chávez, que ara ha decidit prescindir dels seus serveis.

Baduel no va renunciar voluntàriament al poder per treballar la terra amb les seves mans. Va ser destituït i va abandonar el càrrec a contracor, es va negar a pronunciar el jurament de lleialtat: Pàtria, Socialisme o Mort. Aquest va ser un acte criminal d’insubordinació que indicava clarament la manera de pensament del general. No el va requerir gens de temps considerar si plantava patates o no. La seva ment ja estava preparada. En realitat, la duia preparada fa molt temps.

Baduel estava disposat a seguir a Chávez mentre la Revolució Bolivariana romangués dintre dels límits de la propietat privada i el capitalisme. Però la revolució està superant aquests límits i Baduel era incapaç d’aturar-la des de dintre. Era inevitable un enfrontament amb Chávez i Baduel va saber exactament què havia de fer. La raó de la demora no tenia res a veure amb Cincinnatus, les patates o la meditació, sinó només la logística de la planificació.

“Hi ha, en canvi, dues diferències fonamentals amb el model històric: a) el General no va ser convocat per les forces de l’Estat per ‘salvar a Roma’, sinó motu proprio, per la seva pròpia iniciativa i, b) va escollir el moment i el terreny que garantís el màxim d’efecte del cop de sorpresa que iniciés la seva carrera política del futur. Part de l’efecte va consistir en que uns 18 dies abans encara havia donat suport públicament a la reforma constitucional”.

Sí, tota analogia històrica és bona dintre de certs límits. Però aquesta idea és falsa del principi al final. El passatge anterior és tan peculiar que deixa a un gratant-se el cap per trobar algun sentit en ell (és una sensació que s’experimenta sovint en llegir alguna cosa escrita per aquest autor). El nostre Cincinnatus modern “no va ser convocat per les forces de l’Estat per ‘salvar Roma’”. Realment no! Les “forces de l’Estat” van acomiadar al general precisament perquè “Roma” estava en perill (és a dir, Veneçuela).

El nostre Cincinnatus veneçolà ara està atacant públicament a aquestes mateixes “forces de l’Estat” i dóna suport obertament a l’oposició contrarevolucionària. I per descomptat, ho fa de motu proprio, és a dir, per la seva pròpia iniciativa, i per descomptat escull el lloc i el moment adequat “per garantir el màxim impacte i sorpresa”. En d’altres paraules, escull el moment i el lloc adequats per infligir el màxim dany a la Revolució Bolivariana, la campanya per al referèndum de desembre. Això és el que està fent, com Dieterich es veu obligat a admetre, no per al benefici de la República, sinó per iniciar “la seva carrera política del futur”. És el mateix que dir, fa precisament el contrari del que va fer Cincinnatus. Heinz el veu com una figura heroica en la tradició de l’heroi romà. Aquet fet ens diu molt sobre com Heinz entén la història antiga, i també la política moderna.

Un candidat per al bonapartisme

Heinz Dieterich és un reformista utòpic, un acadèmic que viu en un món de somnis i (per alguna raó) es considera un suprem realista polític. No seria just descriure’l com un contrarevolucionari. No, el professor detesta la contrarevolució i desitja evitar-la. No seria correcte descriure’l com un revolucionari, perquè també tem a la revolució, que és impulsada cap a endavant per les “masses poc instruïdes”, que anirà molt més lluny (ja ha anat molt lluny) i provocarà (ha provocat ja) a la contrarevolució. Per a Heinz tots els extrems són dolents i ha d’haver moderació a totes les coses. Per tant, la resposta està en el centre.

Heinz Dieterich insisteix en que el general no ha girat a la dreta. Aleshores, cap a on ha girat? Ara és el candidat del centre, ens diu Heinz. Què és el centre? A Veneçuela no hi ha centre, excepte en la febril imaginació de Heinz Dieterich. A Veneçuela hi ha una profunda polarització entre esquerra i dreta, és a dir, una intensa polarització entre les classes que ara ha esdevingut un abisme insalvable. Tothom ho sap. L’oposició ho sap, les masses també, Hugo Chávez ho sap, Baduel també, el Departament d’Estat dels EUA és conscient d’aquesta situació, un nen de sis anys ho comprèn, fins i tot George W. Bush ho sap. Però Heinz Dieterich no. Ell pretén resoldre tots els problemes de la revolució unint a tots en el centre i formant una aliança entre Chávez i Baduel.

Això significa unir la revolució amb la contrarevolució, que només és una mica més difícil que unir el foc amb l’aigua, que convertir el plom en or o quadrar el cercle. En canvi, el nostre amic Heinz no és un home que es desanimi amb aquests petits detalls. Baduel, ens diu, és molt intel·ligent en posicionar-se com a candidat a líder del centre. Però el general té un petit problema. El centre no existeix. Després d’haver trencat amb el Moviment Bolivarià (on sempre ha estat a la dreta) no té altra alternativa excepte girar encara més a la dreta.

Baduel no té altra alternativa sinó trobar una causa comuna amb l’oposició, amb qui no té diferències reals. Alguns dels oposicionistes més estúpids no el volen. Veuen tot remotament connectat amb el chavisme, com un enemic. Però els més intel·ligents que dirigeixen l’oposició li donaran la benvinguda amb els braços oberts. Més important encara, el Departament d’Estat nord-americà, que mou els fils de l’oposició, li donarà segur la benvinguda amb els braços oberts. Aquesta circumstància té la seva pròpia lògica.

Baduel escull el moment per garantir el màxim impacte sobre l’opinió pública, nacional i internacionalment. És natural, els mitjans de comunicació controlats per les grans empreses li han donat molta publicitat, l’han lloat com a un heroi. És l’heroi del moment, per als contrarevolucionaris. S’està proposant com el futur salvador de la nació, una nació que ha abandonat el camí de la “democràcia” i rodola cap al caos i l’anarquia. És necessària una mà ferma per salvar la nació. Això significa la mà d’un general i aquest és Baduel.

Per a qualsevol que tingui el més mínim coneixement de la història, aquest és el llenguatge del bonapartisme. La veritable analogia històrica per a Baduel no és Cincinnatus sinó Napoleó Bonaparte, que va arribar al poder sobre el cadàver de la Revolució Francesa. Va ser Bonaparte el que es va aixecar al poder amb la consigna de la unitat nacional i l’ordre. Això va significar esclafar a les masses revolucionàries que sota els jacobins havien “anat massa lluny”. Va ser la destitució i l’assassinat de Robespierre i els altres líders revolucionaris i el Terror Blanc contra els seus seguidors. Va significar la restauració del rang i el privilegi, la dominació de França pels banquers i capitalistes, aliats amb els que havien aconseguit les seves fortunes de la revolució mitjançant la corrupció i l’arribisme, i que estaven convençuts que la revolució havia anat massa lluny.

Si ho aconsegueix, Baduel no serà el candidat del centre inexistent sinó el candidat de la reacció. No serà el candidat de la classe mitjana sinó de l’oligarquia que explota els temors i prejudicis de la classe mitjana. No serà el candidat de la moderació i la democràcia, sinó de la violenta contrarevolució. Quan ell parla d’unitat el que vol dir és la noció bonapartista de situar-se per “sobre de totes les classes” i parlar per la Nació. Però no existeix la Nació a part de les classes que conformen la Nació. El líder bonapartista que pretén parlar per la Nació en realitat parla pels rics i poderosos que posseeixen la riquesa de la nació i que la guarden amb zel.

En citar l’exemple de l’heroi romà Cincinnatus, Dieterich el que fa és donar crèdit a la propaganda de la classe dominant i els imperialistes. No va ser Cincinnatus un heroi? No va salvar la Pàtria en el moment que es necessitava? L’oligarquia està desesperada i busca un home fort que pugui presentar-se davant Chávez i aturar la revolució. Quan ells parlen de “salvar Veneçuela” el que volen dir és salvar el poder i el privilegi de l’oligarquia que estan amenaçats pel moviment de les masses. Criden per l’ordre, i això significa un cop i una dictadura que posi fi a la revolució i ensenyi a les masses una lliçó que mai puguin oblidar.

Centre o dreta?

Tothom sap que Baduel ha girat a la dreta, directament al camp contrarevolucionari, tothom excepte Heinz Dieterich. Ell està convençut que l’”ofensiva del General procura ocupar el centre polític del país”. I Dieterich expressa la seva admiració il·limitada per les tàctiques del general:

“Raúl Baduel és un extraordinari militar amb visió estratègica, el que explica el contingut i el moment de la declaració pública”.  

I continua: “El terreny del cop polític escollit pel General va ser la reforma constitucional i el moment, l’inici de la campanya oficial pel Sí, i de les protestes violentes de la dreta”.

I un cop més:

“Mancant d’una organització nacional i de fons adequats per iniciar una campanya política nacional, el general va convertir la creixent controvèrsia sobre els continguts i procediments de la reforma constitucional en el que, en termes militars, és la reserva estratègica d’un bel·ligerant: una força preorganitzada en stand-by, per a fins ofensius o defensius eventuals. En la dramàtica situació del dilluns, després de les manifestacions a favor i en contra de la reforma, una declaració del tipus que va fer, li donaria d’immediat un fòrum mundial mediàtic i, dintre de Veneçuela, un lideratge en el centre polític, que el país ara no té”.

Dieterich escriu com el comentarista d’un partit de beisbol, destacant de manera favorable la tècnica d’un dels jugadors, però de manera intencionada es nega a dir a quin equip dóna suport. Sí, podem estar d’acord en que Baduel era un contrarevolucionari hàbil i que la seva tècnica i ritme són excel·lents des del punt de vista de la contrarevolució. La seva intervenció va estar organitzada curosament per coincidir amb les provocacions violentes dels estudiants de dretes al carrer i campus universitaris. El general va aconseguir afegir caos i inestabilitat, va ajudar materialment al camp del vot al “no”. Bravo per Baduel!

Si busquem analogies històriques podem trobar moltes altres més recents que la de Cincinnatus. Mussolini era un tàctic fins i tot més intel·ligent que Baduel. Les seves tàctiques el 1919-1923 van ser impecables i el van dur a la presa del poder absolut i l’establiment d’un estat feixista a Itàlia. Això ens dóna dret a escriure amb admiració sobre Mussolini? A presentar-lo com un militar extraordinari amb una visió estratègica?

Els milers de treballadors, socialistes, comunistes, sindicalistes italians que van ser assassinats, torturats i empresonats per Mussolini trobarien una mica difícil compartir aquesta admiració. I a Veneçuela, les conseqüències de la victòria de la contrarevolució no serien menys serioses. No hem d’oblidar que abans de la seva conversió al feixisme, Mussolini havia estat un dels dirigents del Partit Socialista Italià. Malgrat el fet evident que Baduel actua en coordinació amb la dreta, Dieterich ho segueix negant:

“Contràriament al que diu la propaganda oficial i el sectarisme, no és un home de l’extrema dreta que, per definició, és extra-constitucional, sinó un home de lleis. El seu pronunciament a favor de la Constitució de 1999, contra l’aglomeració excessiva del poder executiu, és el discurs per ocupar el centre polític del país”.

Aquestes paraules es basen en vàries mal interpretacions. L’extrema dreta no necessàriament és “per definició extra-constitucional”. Recordem que Hitler va fer un ús hàbil de la Constitució de Weimar per maniobrar en el poder. Amb l’ajut de les grans empreses es va presentar a les eleccions i fins i tot va arribar al poder per mitjans parlamentaris el 1933, gràcies a la política criminal dels estalinistes i socialdemòcrates alemanys. El mateix va passar amb altres feixistes com Dolfuss a Àustria i Gil Robles a Espanya. Fins i tot avui l’extrema dreta es presenta a les eleccions i té representants parlamentaris a varis països i fins i tot (fins fa ben poc) un grup parlamentari al Parlament Europeu, que incloïa a la néta de Mussolini.

A Veneçuela, l’oposició contrarevolucionària fa ús o no de tots els mecanismes democràtics i constitucionals que té a la seva disposició, segons les seves consideracions tàctiques. Van fer servir el mecanisme de la revocació que els proporcionava la Constitució del 1999 per intentar lliurar-se de Chávez. D’haver-ho aconseguit, immediatament haurien abolit el dret de revocació i liquidat la Constitució. No ho van aconseguir per l’elevat nivell de consciència revolucionària de les masses. El 2005 van boicotejar les eleccions legislatives perquè sabien que serien derrotats i volien sembrar dubtes sobre la legitimitat dels resultats. No ho van aconseguir, així que el passat mes de desembre van participar a les eleccions presidencials i van mobilitzar als seus seguidors en manifestacions massives. Un cop més les masses van mostrar un alt nivell de maduresa, van sortir al carrer i van votar massivament a Chávez. Ara, l’oposició combina mètodes extra-parlamentaris (provocacions armades, tumults i sabotatge econòmic) amb tàctiques parlamentàries (defensant el “no” al referèndum). En unes altres paraules, per a ells és purament una qüestió tàctica.

Per arribar a la conclusió que el general Baduel s’ha passat a la dreta i s’ha unit a les files de l’oposició contrarevolucionària no necessitem fer referència a la “propaganda oficial” o al “sectarisme” (sigui el que sigui). Només ens referim als fets, i els fets són una mica caparrons. La campanya del “no” a Veneçuela està organitzada per l’oposició contrarevolucionària amb el suport de l’imperialisme nord-americà? Sí, així és. La intenció d’aquesta campanya és desacreditar i derrocar Chávez i donar marxa enrere a la revolució. Sí, així és. Està coordinada amb les provocacions violentes dels estudiants de dretes? Sí, així és. Aquests últims pretenen sembrar el caos i la inestabilitat, crear una atmosfera favorable per a un cop com el d’abril del 2002? Sí, ho intenten.

Quin és el paper de Baduel en aquesta situació? Ocupar el centre polític del país? No, no ho és. Públicament s’ha alineat amb l’extrema dreta que busca destruir la revolució i fer retrocedir Veneçuela. La seva intenció (que Dieterich troba tècnicament excel·lent) és sembrar el caos i la inestabilitat, que és el mateix que persegueixen els provocadors de dretes. Davant d’aquests fets, com algú pot negar que el general s’ha passat al costat de la contrarevolució? Per què ell es considera un demòcrata i fa referència a la Constitució de 1999? El mateix passa amb altres demagogs de dretes a Veneçuela (encara que es van oposar a la Constitució del 1999 en el seu moment!).

Però mirem el que Baduel va dir realment en el seu discurs en el que va trencar amb Chávez. És veritat que no va fer una crida oberta a un cop militar, però sí va dir el següent: “Aquest projecte d’una nova Constitució promou la polarització i contribueix a l’enfrontament entre els veneçolans, sent absurd tractar de fabricar-la al voltant d’una ideologia, havent de ser aquesta un pacte social de màxim consens ampli entre tots els veneçolans. Si no és així, una àmplia majoria no acceptarà i tractarà de canviar-la encara que hagi d’anar a vies violentes per fer-ho”. (El subratllat és meu).

El que diu clarament és que a menys que Chávez retiri la reforma constitucional i accepti una que complagui a l’oposició contrarevolucionària, aleshores ells empraran mitjans violents d’oposició. Aquestes idees són una amenaça clara! I no és democràtica ni parlamentària.

A més a més, Baduel va acabar la seva declaració amb avís de no “subestimar la capacitat dels militars veneçolans d’analitzar i pensar”, que només es pot interpretar com una crida en clau a les forces armades perquè surtin contra la reforma i el referèndum.

Si alguna sembla una salsitxa, olora com una salsitxa i té gust a salsitxa, aleshores hi ha moltes possibilitats que sigui una salsitxa. Si un home actua com un contrarevolucionari, pensa com un contrarevolucionari i parla com a tal, aleshores és igualment molt possible que pugui ser un contrarevolucionari.

Ruptura amb Chávez

A la part que porta per títol: La ruptura amb el President i la batalla decisiva, podem llegir:

“La declaració del General significa, com és obvi, la ruptura oberta amb el President i el projecte bolivarià, que el mandatari està configurant des del 2003 fins ara. El moment escollit pot semblar brutal, perquè inicia una ‘guerra’ sense quarter a l’estil de Bolívar. El retir immediat de les escoltes del General i de la seva família, per part del Ministeri de Defensa, en acabar la conferència de premsa, és un dels exemples d’aquesta situació. Però és obvi que Baduel considerava totes les naus cremades i que, en passar a l’ofensiva, va jutjar que el cop havia de ser contundent”.

Dieterich senyala de passada que Baduel ha trencat amb el president i el projecte bolivarià. Fa aquesta observació com si fos un detall insignificant, una cosa perfectament natural que hauria de provocar-nos cap sorpresa excessiva o commoció: “A propòsit, Baduel ha trencat amb Chávez i la revolució bolivariana, si us plau, passa’m la mostassa”.

Per què ho fa d’aquesta manera? Perquè desitja presentar la traïció de Baduel com una cosa sense importància. A més a més, com veurem, desitja un acord entre Baduel i Chávez. Continua endolcint a Baduel. No satisfet amb comparar-lo amb l’heroi romà Cincinnatus, ara el compara amb Simón Bolívar, el Libertador: “El moment escollit pot semblar brutal, perquè inicia una ‘guerra’ sense quarter a l’estil de Bolívar”. També és de l’estil de Bolívar posar-se del costat dels rics i poderosos contra els pobres i explotats, amb els opressors enfront dels oprimits? Pensem que no.

El moment va ser brutal perquè tenia l’objectiu de coincidir amb les provocacions violentes de la dreta i l’agitació contrarevolucionària contra els canvis constitucionals. Però Dieterich posa entre cometes la paraula “guerra”, un cop més, per fer que l’acte d’agressió de Baduel sembli menys sever, una simple insignificança, en absolut una guerra real, sinó només un petit joc alegre, una “guerra” de paraules, un petit malentès entre amics que volen reconciliar-se el més aviat possible i així posar fi a la “guerra”.

Però no, això no és un joc sinó precisament una guerra, una guerra de classe, i la guerra que s’ha iniciat és seriosa. És una guerra entre dos camps mútuament antagònics i irreconciliables. I com diu correctament Dieterich, és una guerra sense quarter. Tants els revolucionaris com els contrarevolucionaris ho saben. Saben que juguen amb les apostes el més altes possibles. Pel que fa a Heinz Dieterich, ell adopta la política d’”una de cal i una altra de sorra”. En una frase posa “guerra” entre cometes i en la següent diu:

“La intervenció del General equival a una batalla decisiva, perquè si el President no guanya el referèndum o si no el guanya al menys amb el 60 per cent dels vots, estaria obligat a convocar noves eleccions. És a dir, la convocatòria al “no” és molt més que una simple qüestió electoral o un debat sobre prerrogatives constitucionals de l’Estat i del poble: és, per ara, la batalla decisiva sobre el projecte de país configurat pel President en els últims quatre anys, des del ‘socialisme a la veneçolana’ fins els canvis fonamentals que es pretenen introduir en la Constitució del 1999”. (El subratllat és meu).

Així que en un parell de frases passem de falsa “guerra” a una batalla decisiva, una batalla per decidir el tipus de país en que es convertirà Veneçuela. I això, en part, és correcte. La revolució veneçolana ha passat per una sèrie de batalles on les classes antagòniques han lluitat sense parar per conquistar el terreny, pam a pam. El terreny ha estat defensat intensament per la classe dominant i per aquells que tenen fortunes i interessos poderosos que defensar. L’última batalla és la reforma constitucional i el referèndum de desembre, que en realitat és una etapa important en la lluita per determinar quin tipus de societat tindrà Veneçuela.

En aquesta important batalla, Baduel ha pres part per la contrarevolució. I Heinz Dieterich ha pres part per Baduel. En un sentit, no obstant, podem estar d’acord amb Heinz Dieterich. Qui sigui qui guanyi aquesta batalla, la guerra encara no s’haurà guanyat. Una constitució, després de tot, és només un tros de paper, reflecteix la correlació de forces existent. És necessari guanyar aquesta batalla, però un cop guanyada, hem de continuar amb la mobilització i lluitar perquè el programa socialista sigui posat en pràctica. Fets, no paraules i trossos de paper, això és el que necessita la revolució per a triomfar.

En canvi, abans d’arribar a la X, Y i Z, primer hem de passar per la A, B i C. La batalla pel referèndum de desembre cal guanyar-la abans que la revolució pugui ser vençuda pels seus principals enemics. I per derrotar als seus principals enemics, primer cal aclarir el terreny, fer a un costat a tots aquests suposats “amics” que constantment aconsellen el compromís, la retirada i la rendició, i no donar la batalla perquè es podria perdre. Si Simón Bolívar hagués escoltat el consell d’aquests “amics” quan va iniciar la revolta amb només un grapat de seguidors, els pobles de l’Amèrica Llatina encara esllanguirien sota la bota del colonialisme espanyol. I encara el professor Dieterich presumeix de parlar en nom de Bolívar!

La qüestió de l’Estat i les forces armades ocupa ara una posició clau en l’equació revolucionària. L’Estat burgès ha estat desintegrat durant algun temps, però en el seu lloc no s’ha creat un nou poder estatal. Aquesta situació és perillosa. La formació d’un nou poder estatal necessàriament implica un nou tipus d’exèrcit, un exèrcit del poble, una milícia de treballadors i camperols. La nova Constitució inclou previsions per a la creació de la Milícia Popular Bolivariana (Art. 239), “com una part integral de les forces armades bolivarianes” i afirma que haurien d’estar formades per “unitats de la reserva militar”. En aquestes hi ha més d’un milió i mig de veneçolans. Aquesta força seria un poderós instrument revolucionari per a lluitar contra els enemics de la revolució tant dintre com fora de les fronteres nacionals.

No és casualitat que una de les qüestions que van provocar la destitució de Baduel com a ministre de defensa fos la seva oposició a la qüestió d’un exèrcit de milícies en el seu debat contra Muller Rojas.

Si els sindicats fossin organitzacions dignes de la classe, immediatament haurien pres aquesta proposta i creat milícies a cada fàbrica i centre de treball. Els treballadors han d’aprendre l’ús de les armes per defensar les seves conquistes, defensar la revolució contra els seus enemics i procedir a noves conquistes.

Pel que fa a l’exèrcit, com qualsevol altre exèrcit, reflecteix la societat en la que viu i respira. L’aclaparadora majoria dels soldats, suboficials i joves oficials estan amb la revolució, com l’aclaparadora majoria de la població. A les files superiors hi ha oficials honestos que serveixen lleialment al poble i la revolució. Però quant més es puja a les files superiors la situació ja no és tan clara.

L’única manera de garantir que tots els Baduels són eliminats de l’exèrcit és amb la introducció de la democràcia a l’exèrcit, permetent als soldats total llibertat per unir-se als partits polítics i sindicats. Els oficials haurien d’estar sotmesos periòdicament a elecció, com tot funcionari públic. Aquells que són lleials a la revolució no haurien de témer res.

La correlació de forces

El professor Dieterich ara demostra una tendra preocupació pel destí del president Chávez:

“La intervenció del General equival a una batalla decisiva, perquè si el President no guanya el referèndum o si no el guanya al menys amb el 60 per cent dels vots, estaria obligat a convocar noves eleccions”. (El subratllat és meu).

Heinz Dieterich no vol que el president celebri el referèndum, perquè el podria perdre! Sobre aquesta lògica, Chávez mai s’hauria d’haver presentat a unes eleccions o celebrat cap referèndum en el passat, perquè podria haver-los perdut en el seu moment. Aquest és un argument, no contra les reformes de Chávez, sinó contra la democràcia en general. Sabem que les masses, els treballadors i els camperols, no existeixen per a Heinz Dieterich. No té temps per a elles, no té fe en elles, no confia en elles. Tota la seva confiança està dipositada en buròcrates i generals com Baduel. Però la principal força motriu de la revolució ha estat el moviment de les masses.

Per a empitjorar les coses, Dieterich inventa una nova barrera: Chávez ha d’aconseguir al menys el 60 per cent dels vots o si no convocar eleccions. Per què? Qui ho diu? Un referèndum, com qualsevol elecció, es guanya o es perd per majoria simple. Chávez no té cap obligació de convocar unes eleccions perquè fa poc ha guanyat unes eleccions per una majoria aclaparadora. En realitat, la major victòria de la història de Veneçuela. Un cop més, Heinz Dieterich intenta espantar la revolució amb el repic de la retirada.

La correlació de forces de classe segueix sent enormement favorable per a la revolució socialista a Veneçuela. Això es va demostrar un cop més amb el resultat de les eleccions presidencials del passat mes de desembre. Encara que han passat nou anys (i quins anys!), malgrat totes les dificultats, les escassetats, les privacions, el sabotatge i la corrupció, la persistent ofensiva dels mitjans de comunicació, les masses han romàs absolutament fermes i inquebrantables en el seu suport a la revolució i el socialisme. Però els escèptics com Dieterich no ho veuen. Només veuen problemes, dificultats i perills. Quan valora les oportunitats de Baduel i Chávez escriu:

“En canvi, és difícil preveure amb precisió les conseqüències. Raúl Baduel ha perdut, sens dubte, el gran suport que tenia dintre del ‘Chavisme’ dur. Caldrà veure si el suport que guanya en el Centre i amb els bolivarians decebuts pot compensar aquella pèrdua de capital polític. De part del President caldrà veure si aconsegueix mobilitzar contingents d’electors a favor seu, que abans estaven indecisos o inerts”.

És cert que Baduel ha perdut tot el suport entre les masses bolivarianes que representen a la majoria decisiva de la societat veneçolana. Els rumors sobre els “partidaris” simplement es fan ressò de la propaganda verinosa dels mitjans de comunicació de dretes. Pel que fa als “bolivarians decebuts” difícilment donaran suport a Baduel. Si els bolivarians estan decebuts no és perquè la revolució hagi anat massa de pressa sinó tot el contrari, perquè no va prou ràpid, no perquè hagi anat massa lluny, sinó perquè no ha anat prou lluny.

Per això és essencial i necessari que, després de guanyar el referèndum, es posin en pràctica immediatament totes les mesures promeses, apartant a un costat tota la resistència. L’única manera que el president pugui mobilitzar a favor seu les forces electorals que anteriorment estaven indecises o inerts, no és arribant a acords amb l’oposició o retirant el seu programa, sinó mostrant l’absoluta determinació de dur a terme la transformació socialista de la societat. Tot indica que les masses un cop més s’aplegaran en defensa de la revolució i el vot pel “sí”.

Un per un, hem desenredat els arguments falsos i demagògics de Heinz Dieterich, que ara pràcticament estan nus com el dia que va néixer. Però li deixarem una jaqueta perquè es cobreixi la seva nuesa i de la seva màniga tregui la seva última carta:

“Dintre d’aquest càlcul és necessari recordar que una característica política de Veneçuela és que, des de l’any 1999, el govern no ha aconseguit reduir el bloc opositor, que té una base del voltant del 35 al 40 per cent de la població, el que és una plataforma prou alta per a un salt cap al govern, en qualsevol crisi”. (El subratllat és meu).

L’oposició ha estat regularment derrotada a cada una de les eleccions i el referèndum durant aquests últims nou anys. El 2005, ni tan sols es van presentar a les eleccions legislatives perquè sabien que aconseguirien un resultat ridícul. A les eleccions presidencials de desembre del 2006 van ser esclafats. Com una pista repetida d’un vell gramòfon, Dieterich manté la mateixa idea de que l’oposició és tremendament forta i que les forces revolucionàries són enormement dèbils.

Aquesta idea no té sentit. Les forces revolucionàries són més fortes que mai, i aquest fet s’ha pogut veure en l’impressionant creixement del PSUV, que, amb 5,5 milions de militants, ha de ser el partit polític més gran de qualsevol país. A més a més, la lluita de classes no només és una qüestió d’estadístiques electorals. Els milions que voten a l’oposició són principalment elements petit burgesos. Les tropes de xoc de la contrarevolució són fills de papà, mocosos consentits de la classe mitjana, com correctament anomena Chávez als provocadors estudiantils. Ells serien esclafats ràpidament en qualsevol enfrontament seriós amb els treballadors i els camperols.

“Una fase d’incertesa”

La major preocupació del nostre amic Heinz Dieterich és entrar en una fase d’incertesa. Però qui és responsable d’aquesta incertesa? Per part de les masses no hi ha incertesa perquè repetidament han demostrat el seu ardent desig de canviar la societat, derrocar l’oligarquia i moure’s cap al socialisme. Aquesta voluntat de canviar la societat es va demostrar un cop més a les eleccions presidencials del desembre passat.

L’oposició és la que fa tot el que està en el seu poder per crear una atmosfera de temor i incertesa, per a desestabilitzar el govern elegit democràticament i crear les condicions per a un cop d’estat. En aquest treball brut, l’oposició compta amb un dels actius més valuosos en la persona de Baduel. Dieterich admet aquest fet en moltes paraules:

“És indubtable que la intervenció del General ha causat dos efectes importants: a) ha reforçat a totes les forces del ‘No’, des dels radicals fins els moderats; aquesta és una responsabilitat històrica d’enormes dimensions que sens dubte pesarà sobre la consciència del General fins al final de la seva vida; b) ha anul·lat l’abstenció com a opció”.

Aquí ho tenim: la intervenció del general ha reforçat les forces del “no”, és a dir, ha reforçat a l’oposició contrarevolucionària. I se’ns diu que “és una responsabilitat històrica d’enormes dimensions que sens dubte pesarà sobre la consciència del general fins al final de la seva vida”. Dieterich tem que la revolució “vagi massa lluny”. Però també tem que la contrarevolució “vagi massa lluny”. Per tant, demana al general que pensi curosament abans d’actuar, apel·la a la consciència de Baduel. Un detall molt commovedor!

Sens dubte el general perdrà molta son per aquesta crida als seus més fins instints. A les qüestions serioses com la lluita de classes, la consciència dels generals té problemes. Però mentre que Dieterich apel·la a Baduel només a que examini la seva consciència, en el cas d’Hugo Chávez l’exigeix molt més. Li demana la rendició total a la contrarevolució. Què proposa? Només el següent: una aliança estratègica entre Chávez i Baduel.

Sí, ho heu llegit correctament! Per salvar la revolució, Chávez s’ha d’aliar amb la contrarevolució. Com arriba Dieterich a aquesta meravellosa conclusió? Com és habitual, intenta espantar-nos amb l’espectre de la derrota:

“Amb el perill d’una derrota, absoluta o relativa del ‘sí’, s’obre novament una fase tendencialment caòtica a Veneçuela que en pocs anys podria acabar amb el govern d’Hugo Chávez. I si Chávez surt del Palau de Miraflores, la integració d’Amèrica del Sud es podria aturar. Això és el que hi ha en joc”.

Aquest és l’escenari que ell presenta: si hi ha un referèndum sobre la reforma constitucional, Chávez no guanyaria (una derrota absoluta ), o si ho fa, ho faria amb menys del 60 per cent (una derrota relativa). La possibilitat que pugui guanyar no entra en els càlculs de Heinz. Preveu la pitjor de les variants: la derrota (absoluta o relativa) en el referèndum de desembre obrirà una fase caòtica crònica que acabarà amb Chávez expulsat del Palau i una aturada a la integració d’Amèrica del Sud.

Deixem de banda l’observació que l’única manera d’aconseguir una unificació genuïna i duradora d’Amèrica Llatina només es pot aconseguir per mitjans revolucionaris, com comprenia molt bé Simón Bolívar. Mentre els oligarques continuïn dominant, totes les paraules sobre la integració d’Amèrica del Sud són només fum. Els últims dos-cents anys són una prova suficient d’això. Un cop que la revolució veneçolana es porti fins al final, el que significa l’expropiació dels terratinents i els capitalistes, els treballadors i camperols de l’Amèrica Llatina seguirien la seva estela, crearien les condicions per a una federació socialista de l’Amèrica Llatina.

El primer objectiu és acabar el que s’ha començat: dur a terme la revolució socialista a Veneçuela. Però això és el que no volen, ni Baduel ni Dieterich:

“Per evitar aquest futur incert i impedir que la dreta i l’imperialisme es puguin fer amb el poder a Veneçuela, serà necessari que Chávez i Baduel arribin a un acord negociat que es basi en una aliança estratègica entre el Centre polític del país i el Bolivarianisme”.

El que proposa Dieterich és unir revolució amb contrarevolució, és a dir, unir el foc amb l’aigua. Com es pot aconseguir aquest miracle? Ambdues parts s’han de fer concessions. Quines concessions demana a Baduel? Suggereix que el general examini la seva consciència. Realment no és una concessió tan gran! Quines concessions exigeix al president Chávez? Deixem que sigui ell mateix qui ho expliqui:

“Seria convenient deixar de sacralitzar la nova Constitució i veure-la pel que és: un modus vivendi normatiu construït sobre la correlació de les forces reals en un moment històric. Si no, es corre el perill de pagar el preu polític que està pagant Evo Morales a Bolívia, per l’Assemblea Constituent”.

Què signifiquen aquestes paraules? Signifiquen que, per complaure al general Baduel (que només es representa a ell mateix), Hugo Chávez (que representa a l’aclaparadora majoria de la població), ha de canviar la política per la que va sortir elegit, suspendre el referèndum i abandonar la reforma constitucional. Aquest fet significaria abandonar el moviment cap al socialisme, deixar la terra en mans dels terratinents, els bancs en mans dels banquers i les fàbriques en mans dels capitalistes. També suposaria que la majoria es rendiria davant de la minoria. Això és precisament el contrari a la democràcia. Però per a Heinz Dieterich la democràcia només significa: el món a l’inrevés.

Si el president Chávez està prou boig com per prestar atenció a Heinz Dieterich, la realitat és que perdria el poder i molt ràpidament. Aquesta rendició lamentable a les forces de la reacció desmoralitzaria a milions de persones que van votar per un canvi decisiu el passat mes de desembre i que miren al president perquè porti a terme aquest objectiu. Un cop que els reaccionaris veiessin que les masses ja no estan disposades a lluitar, organitzarien una ofensiva en tots els fronts. Iniciarien les provocacions i causarien caos a tal escala que es crearien les condicions per a un cop d’estat, però en aquesta ocasió triomfaria. Aquest és l’escenari real que passaria si escoltéssim a Dieterich. Afortunadament, no l’escoltaran.

L’exemple d’Evo Morales és rellevant, però no en el sentit que pretén Dieterich. El problema amb Evo Morales no és que s’enfrontés a l’oligarquia, sinó que no ho va fer amb la força i determinació suficients. El tipus de política defensada per Dieterich l’ha intentat Evo Morales amb resultats fatals. És impossible arribar a un acord amb la burgesia contrarevolucionària amb la moderació i la negociació. Això només l’anima a intensificar la seva campanya de sabotatge i provocació.

Aquells que com Heinz Dieterich defensen que la revolució bolivariana ha anat massa lluny i que ha de fer marxa enrere, juguen un paper perniciós. És impossible aturar la revolució a mig camí. O la revolució avança i colpeja a la contrarevolució o començarà a enredar-se i decaure, permetent així que la iniciativa passi a la reacció. El nomenat “realisme” de Dieterich d’aquesta manera esdevé el seu contrari. Com diu un refrany anglès: la debilitat convida a l’agressió.

Londres, 21 de novembre de 2007