Pels joves i treballadors revolucionaris recordar avui al Che, a més d'un homenatge just i necessari, és una oportunitat de conèixer millor i debatre les seves idees. Intentarem acostar-nos a la immensa figura humana i política del Che com creem que s’ha de fer sempre amb un revolucionari, i  com ell sempre va intentar abordar tots els processos, analitzant l'home i el context econòmic i polític que l’envoltava, i prenent-lo no com es pren un mite religiós sinó com el que és: un líder revolucionari l'exemple del qual segueix profundament viu, intentant així doncs repetir els seus encerts i aprendre dels seus errors.

El Che, home i revolucionari

El Che va néixer en 1928 en la ciutat argentina de Rosario. El seu pare era constructor i arquitecte i la seva mare posseïa algunes terres. Els pares del jove Ernesto sempre van mostrar una gran preocupació per la seva formació intel·lectual i humana i van realitzar un important esforç per a oferir-li una educació molt completa.

Des de molt jove el Che va demostrar no només les seves qualitats intel·lectuals sinó aquest infatigable esperit de lluita i instint de superació que destaquen amb admiració tots qui el van conèixer. A pesar de ser un jove de salut molt fràgil (és conegut que des de nen era asmàtic) va lluitar al llarg de tota la seva vida per superar aquest obstacle i tenir una vida plena, combinant l'estudi de la medicina, la seva afició a l'art (particularment la poesia) i la pràctica de l'esport. A pesar de la seva malaltia, jugava en l'equip de rugby de la universitat.

Posteriorment seguiria lluitant durant tota la seva vida, no només contra la malaltia sinó contra tots els obstacles que se li van presentar, per a oferir aquesta vida plena a la causa de la revolució.

El Che no va començar a militar políticament tan jove com altres revolucionaris. En realitat, com alguns dels seus familiars i amics expliquen en els seus records, era un jove ple de vida i sensibilitat que en els seus primers anys, més que mostrar-se inclinat a la teoria i la pràctica política, es caracteritzava per un profund sentiment de solidaritat i fraternitat cap als altres éssers humans. Va ser el xoc entre aquesta sensibilitat i humanitat tan profundament arrelades i la injustícia i misèria que el jove estudiant de medicina argentí va descobrir en el món que l’envoltava, el que li va impressionar profundament i el va empènyer a buscar al llarg de tota la seva vida un camí per a lluitar contra la injustícia.

Diversos viatges per Amèrica i la seva activitat com a metge el posaran en estret contacte amb les tremendes injustícies que viu el continent. "Vam recórrer la part més baixa del poble, vam parlar amb diversos captaires, els nostres nassos inhalen la misèria". Solament una dada dóna una idea de la profunda injustícia social que devora el continent: sobre un conjunt de 19 països, un terme mitjà del 1,74% de la població, els grans propietaris, posseeixen el 64,9% de la propietat mentre el 72,6% posseeixen el 3,74%.

A mesura que anava madurant com persona i com a revolucionari, el Che fou mostrant un creixent interès per la teoria marxista. La pròpia necessitat de trobar una explicació al món que l’envoltava i un camí per a transformar-lo van anar fent evolucionar ideològicament al jove revolucionari, idealista i humanista, caracteritzat per una profunda solidaritat amb el sofriment humà i una infrangible voluntat de lluita contra la injustícia però que encara no s'havia decantat pel marxisme com ideologia que guiés la seva acció, cap a les idees del socialisme científic. Una de les qualitats que més crida l'atenció del Che, és la seva constant capacitat per a fer-se noves preguntes i intentar veure el món amb ulls nous: aprendre dels errors, descobrir noves idees, buscar nous camins en la seva constant lluita per l'alliberament del ser humà.

Això és el que explica en última instància el seu inconformisme polític, la seva capacitat per a criticar el burocratisme i el conservadorisme que amenacen qualsevol procés revolucionari, els seus discursos crítics contra la burocràcia de la URSS i contra molts dirigents comunistes per la seva falta de compromís en l'extensió de la revolució a tot el món i, en definitiva, la seva recerca incansable d'un camí per a portar a terme aquesta extensió internacional de la revolució. Segons diferents fonts, en els seus últims mesos de vida el Che estava intensificant i ampliant l'estudi del marxisme i fent-se moltes preguntes, fins i tot sembla que estava estudiant alguns textos en aquella època prohibits pràcticament per a molts revolucionaris com els treballs de Trotsky sobre la impossibilitat de construir el socialisme en un sol país i la necessitat de la revolució mundial.

La lluita de classes a Amèrica Llatina

 Durant els anys 50 i 60 seran molts els joves estudiants i intel·lectuals llatinoamericans que, com el Che, quedaran impressionats amb la misèria i opressió que sofreixen els pobles del continent. Aquests joves es radicalitzaran al prendre plena consciència de l'enorme endarreriment i dependència de l'imperialisme en el qual, després de més d'un segle d'independència política formal, segueixen vivint els seus països. Influïts per les lluites obreres i camperoles en ascens, molts d'ells buscaran una sortida revolucionària a aquesta situació en les idees del marxisme.

Amb els seus viatges per Amèrica Llatina el Che va poder comprovar pel seu propi compte com l’enorme capacitat creativa de les masses i els seus desitjos d’aconseguir una vida digna xocaven  una i altra vegada contra l’opressió de l’imperialisme. En el seu propi país natal, Argentina, en el veí Perú, en aquesta Bolívia on finalment veurà la mort, o en les geogràficament més allunyades, però cada vegada més properes en el seu cor de revolucionari llatinoamericà, Cuba, Guatemala o Mèxic, el Che començarà a comprendre cada vegada amb més claredat que els problemes de tots els oprimits d'Amèrica Llatina són els mateixos i que només lluitant tots units contra l'imperialisme i contra els capitalistes de cada país podrem obtenir la llibertat i un futur digne.

No obstant això, aquestes conclusions que treien el Che i molts altres joves revolucionaris de la seva generació res tenia a veure amb el que pensaven la gran majoria dels governants llatinoamericans i els propis capitalistes de cadascun d'aquests països. Les burgesies llatinoamericanes, a causa del desenvolupament tardà del capitalisme en aquests països, van establir des del principi una relació de dependència econòmica i submissió política amb els països capitalistes avançats.

L'imperialisme, primer amb l'ocupació militar directa i després mitjançant l'hegemonia econòmica dels grans bancs i multinacionals van modelar en aquests països una economia depenent, especialitzada sobretot en l'exportació de matèries primeres i mercaderies poc elaborades i de baix preu, destinades a les indústries europees i després també nord-americanes, en canvi de productes elaborats.

 Aquest intercanvi desigual ha dessagnat durant dècades les economies dels països colonials i semicolonials i, unida a altres mecanismes com els préstecs que han fet créixer exponencialment el deute d'aquestes economies amb els capitalistes dels països avançats, representen un llast que impedeix el ple desenvolupament i gaudi de tot el seu potencial econòmic i social i manté encara avui a la gran majoria dels pobles d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia subjugats i dominats per un grapat de multinacionals.

Incapacitat de les burgesies llatinoamericanes

 A causa d'aquest desenvolupament desigual del capitalisme, que combina en cadascun d'aquests països endarrerits la introducció del capitalisme en la seva fase més avançada, el domini del mercat mundial per les grans multinacionals, la plena extensió de la gran producció capitalista a tot el món i la concentració de la riquesa cada vegada en menys mans (tot això que avui els capitalistes denominen eufemísticament globalització) coexisteix en aquests països amb el manteniment de formes d'explotació d'origen feudal o semifeudal com els latifundis en mans de l'aristocràcia terratinent.

Les burgesies nacionals d'aquests països es veuen incapacitades per a jugar cap paper revolucionari, ni tan sols són capaços de desenvolupar seriosament les forces productives en cadascun d'aquests països. Per exemple, una de les tasques clàssiques de la revolució burgesa en l'època del naixement i expansió del capitalisme va ser la reforma agrària i l'eliminació radical de les relacions de tipus feudal en el camp; mesures que van afavorir el desenvolupament comercial i industrial. La burgesia francesa i anglesa, recolzant-se en les masses populars, van portar a terme aquestes tasques.

En els països llatinoamericans, en canvi, una bona part dels capitalistes i banquers són també grans propietaris de latifundis o tenen els seus diners invertits en la ramaderia, etc. Al mateix temps les famílies de la vella aristocràcia terratinent tendeixen a invertir també els seus capitals en aquests mateixos bancs i indústries. En molts casos la fusió d'aquests dos sectors de la classe dominant fins i tot s'oficialitza en matrimonis entre membres d'un i d'altre sector de la classe dominant. Aquestes burgesies que es van formant en cada país depenent es veuen al seu torn lligades per milers de llaços econòmics que estableix el desenvolupament del mercat mundial (compra i venda de productes, inversions i negocis conjunts, etc.) als grans explotadors imperialistes.

El resultat de tot això és el sorgiment d'aquesta oligarquia, enemiga acèrrima de la reforma agrària i en general de qualsevol cosa que olori a poble i a revolució que tan bé coneixem i que segueix dominant avui el continent. Aquesta oligarquia ja va impedir el somni d'una revolució democràtico-burgesa reeixida que van anhelar els pròcers com Miranda, Bolívar, Sucre, San Martín,... i durant gairebé dos segles ha frenat tota iniciativa revolucionària de les masses que tingués com objectiu unificar i desenvolupar tot l'immens potencial i energia que posseeixen les economies i societats d'Amèrica Llatina. L'únic paper que les burgesies nacionals llatinoamericanes poden jugar és el de saquejar les riqueses i malvendre-les als seus socis imperialistes, com han vingut fent durant els últims dos segles.

Aquesta idea s'ha vist confirmada pel desenvolupament de diferents processos revolucionaris en tot el món, i en particular a Llatinoamèrica, durant els últims segles. Des de la pròpia experiència de Bolívar, oblidat i apartat del poder per una classe dominant que no estava interessada a anar més enllà d'una independència política formal que li permetés substituir el domini espanyol pel d’altres potències imperialistes que li oferissin més llibertat i millors condicions per als seus negocis, fins al brutal assassinat de Sandino a les mans de l'imperialisme ianqui amb la col·laboració de la burgesia nacional, passant pel drama de la Cuba de la primera meitat del segle, transformada pels oligarques, i per titelles com Batista i altres, del país lliure que va somiar Martí en el femer de la burgesia nord-americana.

El Che en la revolució guatemalenca

 L'experiència dels diferents moviments antiimperialistes i revolucionaris que es donen en els anys 30, 40 i 50 en diferents països llatinoamericans, i que en un cas després d'un altre, la burgesia nacional traeix i aixafa amb ajuda de l'imperialisme, tindrà una influència decisiva en l'evolució ideològica de tota aquesta generació de joves revolucionaris en la qual s'inclou el Che.

El Che viu en carn pròpia l'experiència de l'assetjament i derrocament del règim revolucionari de Jacobo Arbenz a Guatemala per part de l'imperialisme. Aquesta experiència és decisiva en la seva maduració política. "Aquests atacs, juntament amb les mentides de la premsa internacional, han despertat als indiferents. Un clima combatiu hi predomina. M'he ofert com a voluntari per als serveis d'ajuda mèdica i m'he registrat en la brigada juvenil per a rebre instrucció militar i anar a la lluita en cas que sigui necessari."

 Arbenz, un nacionalista que s'havia enfrontat amb l'imperialisme i intentava impedir que la multinacional United Fruit seguís dominant a pler l'economia del petit país centro-americà, es va veure desestabilitzat pel criminal sabotatge econòmic dels capitalistes guatemalencs i de l'imperialisme i va ser enderrocat finalment per una invasió nord-americana en 1954 que va contar amb el suport de tots els sectors decisius de la burgesia nacional.

Arbenz havia plantejat la possibilitat d'una revolució antiimperialista i democràtica pacífica. En la seva evolució sota la pressió de la lluita de classes, Arbenz va arribar a proposar al Partit Comunista entrar en el govern. Però els dirigents del PC van rebutjar aquesta idea i en lloc de proposar a Arbenz i els seus seguidors expropiar als capitalistes per a trencar així el seu control de l'economia i desmantellar l'Estat burgès i substituir-lo per un Estat obrer basat en soviets (comitès de representants elegibles i revocables per assemblees) van insistir que la revolució havia de respectar la propietat privada dels mitjans de producció i mantenir-se dintre de l'economia de mercat.

El resultat va ser que la burgesia va poder utilitzar tot el seu poder per a anar minant la base social de la revolució i, finalment, quan les condicions li ho van permetre, intervenir militarment. Arbenz va sortir del país i el PC -lligat a la teoria stalinista que el paper dirigent de la revolució li corresponia a la burgesia progressista- va desaprofitar una vegada més la seva oportunitat de fer una crida a la resistència de les masses i posar-se al capdavant de la lluita amb un programa socialista.

El Che és encara un revolucionari inexpert i en formació però amb el seu instint de revolucionari comprèn, com ho feien milers de joves i treballadors en tot el món, que sí havia condicions per a lluitar i que no eren aquestes polítiques vacil·lants allò que necessitaven es necessitaven. "En Guatemala era necessari lluitar però gairebé ningú va lluitar. La resistència hagué de ser implementada però gairebé ningú va voler fer-ho."

Les seves pròpies opinions radicals i el seu compromís amb la revolució guatemalenca van motivar la seva expulsió de Guatemala per ser considerat pel nou règim titella de l'imperialisme de Castillo Armes "un perillós comunista argentí".

La revolució per etapes i la revolució permanent

L'experiència revolucionària de Guatemala, com la d'altres processos de caràcter nacionalista i antiimperialista derrotats de forma molt similar, va deixar una profunda petjada en el cor i la psicologia de milers de revolucionaris que, com el Che, els havien donat suport amb entusiasme.

En realitat, el desenvolupament del procés a Guatemala, i en molts altres països que havien intentat anteriorment enfrontar-se al domini de l'imperialisme i l'oligarquia i construir una genuïna democràcia amb justícia social i veritablement lliure i independent havia estat previst dècades abans per dirigents marxistes com Lenin i Trotsky.

La teoria de la revolució permanent, formulada a principis del segle XX pel revolucionari rus Liev Trotsky, explicava -partint del cas rus però estenent-lo a tots els països en els quals el capitalisme s'havia desenvolupat tardanament- que, a causa de tots els factors econòmics i socials que abans explicàvem en analitzar el desenvolupament d'aquestes societats, l’anomenada burgesia nacional era incapaç de jugar un paper progressista (no diguem ja revolucionari) per tots aquests vincles que la unien estretament a l'imperialisme i a l'aristocràcia latifundista. Únicament el proletariat urbà, guanyant-se com aliats als camperols i altres sectors oprimits -petita burgesia urbana i rural, semiproletaris, etc.- tenia la força, l'interès i la capacitat suficient per a eliminar les reminiscències feudals i l'opressió imperialista.

Només trencant amb el sistema capitalista, amb la nacionalització tots els recursos del país sota el control dels treballadors, i estenent la revolució a nivell internacional, és com les tasques democràtiques es podien realitzar i mantenir plenament. Amb aquestes idees havien dirigit Lenin i Trotsky la Revolució Russa i eren la base de l'estratègia i programa de la Tercera Internacional.

No obstant això, el desenvolupament d'una burocràcia en la URSS sota el govern de Stalin que va usurpar el poder de mans dels treballadors va suposar el seu abandó. En el seu lloc, Stalin ressuscitarà sota una forma lleument modificada la teoria menxevic de les dues etapes, que concep la revolució democràtica (o antiimperialista) i la socialista com dos processos absolutament separats i concep el primer en el marc del capitalisme i sota la direcció d'una suposada (i, com ja hem vist, inexistent) burgesia nacional progressista. Només després que aquesta burgesia progressista, amb el suport dels treballadors, realitzi la reforma agrària i l'alliberament de l'imperialisme, després d'una etapa de desenvolupament del capitalisme nacional que pot durar diverses generacions, podria produir-se una revolució socialista. El problema d'aquesta teoria és que, en tots els processos revolucionaris que s'ha assajat, ha conduït a la més brutal de les derrotes.

L’estalinisme i la revolució llatinoamericana

Els partits comunistes llatinoamericans, avalats per la seva vinculació a la Revolució Russa (que havia establert el primer Estat obrer de la història, estava experimentant els enormes avanços econòmics que permet l'economia estatitzada i planificada i, en la Segona Guerra Mundial, havia estat la tomba del feixisme) estaven obtenint un suport creixent. Al mateix temps, la lluita heroica i el treball incansable dels seus militants en la fàbriques i en el camp, els estaven permetent guanyar importants posicions, especialment en el moviment obrer, i convertir-se en un punt de referència per a la lluita revolucionària.

Però l’estalinizació de les direccions de tots els Partits Comunistes va significar que molts quadres i militants que no compartien les idees stalinistes fossin purgats i eliminats. En tots els casos el debat democràtic d'idees que havia caracteritzat el centralisme democràtic leninista va ser substituït per la imposició de la línia stalinista de dalt a baix, per aquest "centralisme burocràtic" que tantes expulsions, purgues i decepcions ha causat.

L'estratègia imposada per Moscou arrossegarà a molts dirigents dels Partits Comunistes llatinoamericans a donar suport una vegada i una altra la idea que les revolucions antiimperialistes havien de romandre dintre del capitalisme i fins i tot en alguns casos a donar suport a representants de la classe dominant clarament reaccionaris amb l'argumentació que representaven al sector progressista de la burgesia. Una dada poc coneguda, i que pot sorprendre a molts lectors, és que la direcció stalinista del PC cubà va participar en 1942 amb dos ministres en el govern burgès de Batista (el dictador que enderrocaran Fidel i el Che), i, fins i tot més tard, quan aquests llancen la guerrilla, seran atacats amb tot tipus d'acusacions ("aventurers", etc.) El propi Raúl Castro va ser expulsat del Partit per oposar-se a aquesta política.

El resultat de les polítiques stalinistes fou que, a pesar de l'honradesa i combativitat innegables dels militants comunistes, els partits -després d'aplicar aquesta línia en diferents països i processos revolucionaris- es veuran afeblits. Nombroses oportunitats revolucionàries són desaprofitades i en alguns casos els mateixos governs burgesos recolzats pel PC responen amb la il·legalització del partit i la persecució brutal contra els seus militants.

Lamentablement, durant tot aquest període històric, les idees de Trotsky (que eren la continuació de les de Lenin i que podien haver representat una alternativa a aquesta línia errada) no van poder ser conegudes i estudiades pels militants del moviment revolucionari, i en particular pels lluitadors comunistes. Aquestes idees estaven aïllades i eren sistemàticament deformades i atacades. La burocràcia que dominava la URSS, i en primer lloc el propi Stalin, es van aprofitar del prestigi i l'autoritat que li concedien els enormes avanços econòmics i socials que permetia l'economia estatitzada i planificada, així com la victòria heroica del poble rus en la Segona Guerra mundial contra el nazisme (a pesar dels errors del propi Stalin) per a guanyar el suport de milions de treballadors en tot el món i identificar aquests èxits no com el resultat de l'economia planificada i la lluita revolucionària de les masses sinó com fruit del seu encert individual.

La burocràcia,  servint-se del prestigi de dirigir el primer Estat obrer de la història, va intentar identificar el règim dictatorial i burocràtic que llavors existia en la URSS amb el socialisme, i les bastes teories de Stalin sobre el socialisme en un sol país o l'aliança amb els capitalistes progressistes per a portar a terme l’anomenada revolució democràtica, amb el marxisme. Durant dècades centenars de milers de revolucionaris rebran una visió distorsionada i caricaturitzada del marxisme. En particular, la vida i les idees de Trotsky, el company de lluita i continuador de l'herència de Lenin, i l'home que va ser assassinat per Stalin per encapçalar la lluita contra la burocratització, seran sepultades sota tones de calúmnies i mentides.

Els errors ultraesquerrans i sectaris que van cometre en diferents moments alguns grups que es declaraven "*trotskistes" però les idees dels quals i mètodes tenien ben poc que veure amb les veritables idees de Trotsky, que sempre va defensar treballar pacientment dintre dels moviments de masses i dirigir-se d'una manera company a les bases de les organitzacions socialistes i comunistes explicant les genuïnes idees del marxisme, també van ajudar en alguns casos als dirigents reformistes i stalinistes a intentar mantenir a les masses separades de les autèntiques idees de Trotsky.

El Che, Trotsky i Stalin

El Che, a través de la seva experiència i de l'estudi del marxisme, arribarà a conclusions que en alguns aspectes s'acosten de forma increïble a l'anàlisi realitzada per Trotsky a principis de segle sobre la impossibilitat que cap sector de la burgesia ocupi cap paper transformador en les revolucions llatinoamericanes.

 Alguns sectors stalinistes intenten adduir determinades cites en les quals el Che parla favorablement de Stalin per a negar aquest qüestionament per part del Che, al llarg de la seva evolució política, respecte a moltes de les polítiques i mètodes que caracteritzen l’estalinisme. Com explicàvem abans, una bona part de la generació del Che admirava a la URSS pels èxits de l'economia planificada i la victòria contra el feixisme en la Segona Guerra Mundial i, com hem dit anteriorment -a causa de la pròpia propaganda stalinista i de l'aïllament de les idees del trotskisme- identificaven els èxits de la URSS amb la figura de Stalin. No obstant això és innegable que, a mesura que el Che fou evolucionant política i ideològicament, una bona part de les seves conclusions polítiques (extensió de la revolució, absència de cap sector dintre de la burgesia disposat a donar suport la revolució, etc.) anaven en direcció totalment oposada a tot el que representa el stalinisme.

"(...) en molts països d'Amèrica existeixen contradiccions objectives entre les burgesies nacionals que lluiten per desenvolupar-se i l'imperialisme que inunda els mercats amb els seus articles per a derrotar en desigual lluita l'industrial nacional, així com altres formes o manifestacions de lluita per la plusvàlua i la riquesa.

Malgrat aquestes contradiccions, les burgesies nacionals no són capaces, en general, de mantenir una actitud conseqüent de lluita enfront de l'imperialisme. Demostra que temen més a la revolució popular, que als sofriments sota l'opressió i el domini despòtic de l'imperialisme que aixafa a la nacionalitat, afronta el sentiment patriòtic i colonitza l'economia. La gran burgesia s'enfronta obertament a la revolució i no vacil·la en aliar-se a l'imperialisme i al latifundisme per a combatre al poble i tancar-li el camí a la revolució." (Cuba ¿Excepción històrica o vanguardia en la lucha contra el colonialismo?, E. Guevara. Revista Verde Olivo, 1961).

Veient el desenvolupament que posteriorment van tenir les idees del Che, i l'enfrontament que -com més endavant veurem- va arribar a tenir amb la burocràcia de la URSS i amb molts dels dirigents stalinistes llatinoamericans, és bastant probable que, si per aquell temps hagués tingut accés -sense cap tergiversació o deformació- a les idees reals de Trotsky, hagués pogut coincidir amb moltes de les conclusions que el gran revolucionari rus va treure de les seves anàlisis sobre l’estalinisme.

En el context social de les revolucions de 1905 i 1917 respectivament, la mobilització de la classe obrera estava en clar ascens i el sorgiment dels soviets, com organismes de lluita unitaris sorgits de l'experiència i necessitats de la classe obrera que s'estenien al camp i les casernes i unificaven la lluita revolucionària de tots els explotats, oferia una solució a la contradicció entre les necessitats de les masses de construir una nova societat i la incapacitat de la burgesia russa per a fer-ho i el paper de fre que ocupaven les teories etapistes dels menxevics.

Trotsky primer, i Lenin després, van saber veure-ho i van arribar a la conclusió no només de la impossibilitat que cap sector de la burgesia jugués un paper revolucionari sinó que el paper dirigent de la revolució només podia ocupar-lo la classe obrera aglutinant a tots els explotats al seu al voltant i, per tant, la tasca central dels revolucionaris era treballar dintre del moviment obrer per a guanyar als activistes obrers més avançats per a les idees del marxisme i aconseguir la direcció del moviment obrer.

Només una organització obrera revolucionària amb un programa socialista, com va assolir ser el Partit Bolxevic, podria convertir el moviment instintiu i desorganitzat de tots els explotats (obrers, camperols i soldats) per un canvi social profund en un moviment unificat, conscient i organitzat que permetés trencar definitivament amb el capitalisme i construir el socialisme.

Però el context social en el qual el Che i molts dels seus companys lluitaven per trobar una solució a les insuportables contradiccions que estripaven a les economies i societats llatinoamericanes estava caracteritzat no per les victòries de la classe obrera i el seu paper dirigent al capdavant de la lluita de les masses sinó pel fet que tots els intents que feia una vegada i una altra el moviment obrer per posar-se al capdavant dels explotats eren frenats o desviats pels dirigents reformistes o, pitjor encara, pels stalinistes, que es beneficiaven -com abans dèiem- del prestigi de la revolució russa i per així dir-lo frenaven la revolució...en nom de la revolució!.

La revolució, paralitzada

L'absència d'organitzacions genuïnament marxistes amb un suport de masses i la persistència de les polítiques stalinistes i reformistes al capdavant del moviment obrer van provocar un impasse en el desenvolupament de la revolució a escala mundial i en particular a Amèrica llatina. La classe dominant no és capaç de seguir desenvolupant l'economia i la societat però al mateix temps l'única classe que pel seu paper en la producció pot prendre el poder i començar a construir el socialisme, el proletariat, es veu paralitzat per les seves direccions reformistes i stalinistes.

Aquest impasse empenyerà als sectors més radicalitzats dels obrers, camperols i joves d'Amèrica Llatina a buscar diferents dreceres cap a la revolució intentant sortir de l'atzucac en el qual es troba la lluita de classes. Una d'aquestes vies per a respondre a la incapacitat del reformisme i l’estalinisme d'oferir una sortida a la lluita revolucionària de les masses és la lluita de guerrilles.

Davant el buit existent, pels errors dels dirigents dels partits i sindicats obrers, els revolucionaris llatinoamericans busquen, d'una manera instintiva, una sortida. Molts opten mitjançant un enfrontament directe d'una avantguarda armada de revolucionaris contra l'Estat, que estimuli als camperols, i estengui el focus guerriller fins a convertir-lo en una insurrecció i la presa del poder. El Che ocuparà un paper fonamental en l'elaboració de l'estratègia guerrillera.

En Mèxic el Che es troba amb Fidel Castro, jove dirigent procedent de les files del Partit Ortodox, un moviment democràtic i antiimperialista, que havia aconseguit agrupar en les dècades anteriors a amplis sectors de classe mitjana i fins i tot d'origen burgès i havia aconseguit també una certa base social entre treballadors i sectors populars. No obstant això, demostrant una vegada més el que dèiem anteriorment sobre la incapacitat tant de la burgesia com de la petita-burgesia per a encapçalar cap moviment revolucionari seriós de masses, la política dels dirigents burgesos i petitburgesos d'aquests Partits i moviments democràtics es caracteritzava pel fet que tendien una vegada i una altra a buscar acords per dalt amb els sectors decisius de l'oligarquia i mai eren capaços de mostrar a les masses un camí clar per a solucionar els seus problemes.

Fidel precisament representava als sectors més d'esquerra del seu partit, que descontents amb la política vacil·lant i conciliadora de la direcció i repel·lits per l'orientació oportunista, busca un camí revolucionari. Fidel es converteix en un símbol de la lluita de tota aquesta capa de joves revolucionaris contra el sistema després de realitzar l'assalt a la Caserna de Montcada.

El Movimiento 26 de Julio

Després d'uns primers passos molt difícils per a la guerrilla integrada per unes desenes de revolucionaris arribats a bord del vaixell Gramma a la illa, el Movimiento 26 de Julio liderat per Fidel Castro i en el qual cada vegada té una posició més destacada el Che comença a omplir el buit polític que existeix. La dictadura de Batista i, més encara, el propi sistema capitalista cubà estava en total descomposició. Les masses necessitaven una empenta per a expressar el seu malestar i una esperança en la qual creure i, després d'haver fracassat els dirigents dels partits burgesos i petitburgesos i el propi PC stalinista a oferir aquesta empenta, fou la decisió dels joves lluitadors revolucionaris del 26 de juliol el que va infondre aquesta esperança.

El règim de Batista era una fruita podrida que podia esfondrar-se en qualsevol moment però faltava l'empenta decisiva. Les masses esperaven una crida per a entrar en acció i veien cada vegada amb més simpatia als guerrillers però la lluita entre aquests i l'estat burgès es perllongava sense que aparentment cap bàndol acabés de donar-li el cop decisiu a l'altre, particularment sense que la guerrilla acabés de trobar la suficient força per a escombrar definitivament l'estructura de l'Estat, ja que aquest se sostenia cada vegada més per inèrcia. Davant la possibilitat d'un cop d'Estat dels alts oficials després de la fugida de Batista, i a causa de la debilitat de l'exèrcit guerriller per a garantir per si mateix la victòria, Fidel es veu en la necessitat de fer una crida a la vaga general. La resposta dels treballadors, que durant una setmana paralitzen La Habana, mostra l'enorme capacitat de lluita del proletariat cubà i serà el factor decisiu que fa caure al règim.

Cuba revolucionària

La guerrilla que després de dos anys d'heroica lluita contra l'exèrcit de Batista gaudeix d'una autoritat i suport enormes, pren el poder. La seva primera proposta és un govern de coalició de tots els partits democràtics per a emprendre la democratització del règim.

En realitat, les idees inicials del Movimiento 26 de Julio fundat, entre uns altres, per Fidel i el Che no eren un programa socialista acabat. De fet, l'objectiu inicial proclamat pel moviment és enderrocar al dictador i tornar a la Constitució cubana de 1940. Això significava una democràcia burgesa amb reformes democràtiques i millores socials àmplies. Fidel, ja en el poder, intenta tranquil·litzar a l'associació de banquers demanant-los la seva col·laboració per a modernitzar l'economia i prometent-los que no tenia "cap intenció de nacionalitzar cap indústria". Les seves idees revolucionàries s'aniran modificant i radicalitzant sobre la marxa, sota la pressió dels esdeveniments. Per a poder complir el seu programa revolucionari haurien d'enfrontar-se al sabotatge de la burgesia i de l'imperialisme i aprofundir la revolució nacionalitzant les palanques fonamentals de l'economia.

Una vegada la guerrilla ha pres el poder, Fidel i el Che, adopten mesures de tipus socialista com la nacionalització dels sectors bàsics de l'economia. Comencen per les sucreres, seguiran les empreses relacionades amb el petroli i finalment totes les indústries bàsiques. Aquestes mesures no eren part d'un pla preconcebut sinó que venien dictades per la necessitat de plantar cara al col·lapse econòmic del feble capitalisme cubà, de fer una realitat la reforma agrària i les millores socials.

Això era una confirmació brillant de la teoria de la revolució permanent de Liev Trotsky, segons la qual el desenvolupament específic del capitalisme en els països endarrerits feia que la revolució democràtica i la socialista es fusionessin, amb la peculiaritat que en aquest cas la classe obrera industrial, encara que havia estat decisiva per a arribar al poder, no era qui dirigiria el procés sinó la guerrilla camperola en el seu nom. El règim d'economia nacionalitzada i planificada resultant ha suposat, des de tots els punts de vista, una conquesta enorme per al poble cubà. La indústria va créixer un 50% entre 1959 i 1965, l'analfabetisme, la fam i nombroses malalties que assolaven a les masses van ser eradicades. El nombre de metges per habitant a Cuba és dels més alts del món i la taxa de mortalitat de nens només és menor en USA i Canadà en l'hemisferi occidental. Aquests avanços donen una idea de la magnitud de les conquestes que han suposat la revolució cubana i l'economia planificada i són les que expliquen el manteniment fins a avui del règim revolucionari cubà a pesar del criminal bloqueig i fustigació de l'imperialisme.

Per a qualsevol revolucionari que vulgui merèixer aquest nom defensar aquestes conquestes (tant contra el bloqueig imperialista ianqui com enfront de l'intent restablir el capitalisme en la illa) és un deure irrenunciable. AL mateix temps és necessari comprendre que el destí de la revolució cubana es decidirà finalment a escala internacional. Només l'extensió de la revolució a altres països pot garantir, a llarg termini, el manteniment de les conquestes revolucionàries i que aquestes avancin cap al socialisme.

El Che i l'extensió de la revolució

De fet, els primers anys de la revolució cubana estaran marcats per tensions molt importants entre un sector dels dirigents cubans encapçalats pel Che i en ocasions Fidel, que defensen l'extensió de la revolució a la resta de Llatinoamèrica, i la cada vegada mes degenerada burocràcia russa que veu amb temor aquesta possibilitat ja que serviria d'exemple a tot el món i podria donar lloc al sorgiment d'un Estat obrer sa, quelcom que podria impulsar la lluita dels treballadors russos per recuperar el control de l'Estat i amenaçaria els seus privilegis.

Els xocs entre el Che i la burocràcia russa, per aquest i altres motius, aniran en augment. El Che Guevara, a càrrec del Ministeri d'Indústria, denúncia en el Segon Seminari Econòmic Afroasiàtic (Alger, 1965) la falta de solidaritat de la URSS i els seus satèl·lits europeus amb els països subdesenvolupats i fins i tot parla de complicitat amb l'imperialisme: "Com es pot parlar de recíproca utilitat quan es venen al preu del mercat mundial les matèries primeres que costen suor i sang i patiments als països endarrerits i es compren als preus del mercat mundial les màquines (...). Els països socialistes tenen el deure moral de posar fi a la seva tàcita complicitat amb els països occidentals explotadors".

En la Segona Declaració de La Habana, i en documents i discursos del Che, es critica el fre a l'extensió de la revolució. "La missió dels partits comunistes és estar a l'avantguarda de la revolució però lamentablement ocorre que, en gairebé tota Llatinoamèrica, estan a la reraguarda" (Entrevista amb Eduardo Galeano en 1964, Entrevistas y artículos, Ed. del Chanchito, 1988).

En Bolívia

Els seus contactes amb la misèria i explotació de les masses a Àfrica, Àsia i Amèrica el reafirmen en aquests plantejaments i, segons denuncien diversos col·laboradors seus, això augmenta els xocs amb la URSS. El Che, després de donar suport al guerriller veneçolà Douglas Bravo enfrontat al PC oficial controlat per Moscou, tornarà a prendre les armes i intentarà estendre la revolució reeditant el focus guerriller en el Congo i Bolívia.

El principal problema amb el qual es trobarà per a l'èxit d'aquest objectiu correcte és que no es basarà en el poderós proletariat llatinoamericà que ja havia protagonitzat nombroses experiències revolucionàries, lluitant dintre del moviment obrer per a arrencar a aquest de la influència de les paralitzadores polítiques reformistes. Pensa el Che que la voluntat i lluita heroica de l'avantguarda revolucionària basada en el camp serà suficient per a la victòria, és més, considerava aquest camí més factible, especialment en situacions de repressió. "Els moviments obrers han de fer-se clandestins, sense armes, en la il·legalitat i sofrint perills enormes; no és tan difícil la situació en camp obert, recolzats els habitants per la guerrilla armada i en llocs on les forces repressives no poden arribar" (I. Guevara, Principios generales de la lucha guerrillera).

El Che arriba a comprendre les dificultats que troba la tàctica guerrillera en els països més industrialitzats i en la ciutat i el risc que la guerrilla pugui aïllar-se del moviment obrer de les ciutats. En aquest aspecte el Che accepta que existeixen altres possibles vies revolucionàries que no siguin la del focus guerriller. De fet insisteix correctament als seus seguidors en diferents països en la necessitat que els revolucionaris adaptin les seves formes de lluita a la situació concreta de la lluita de classes però sempre amb un criteri clar, que no n'hi ha prou amb aconseguir millores passatgeres en la situació de les masses sinó que és necessari prendre el poder i des d'aquest resoldre de forma definitiva els problemes de les masses mitjançant l'expropiació dels capitalistes. Aquesta idea conté importants lliçons per a processos revolucionaris que es van donar posteriorment com el xilè en els anys 70 o per a la pròpia revolució que vivim avui a Veneçuela.

"Els països que, encara que sense poder parlar d'una efectiva industrialització, han desenvolupat la seva indústria mitja i lleugera o, simplement, han sofert processos de concentració de la seva població en grans centres, troben més difícil preparar escamots. A més, la influència ideològica dels centres poblats inhibeix la lluita guerrillera i dóna vol a lluites de masses organitzades pacíficament.

(...) Encara que no estigui exclosa la possibilitat que el canvi en qualsevol país s'iniciï per via electoral, les condicions prevalents en ells fan molt remota aquesta possibilitat. (...) Els revolucionaris no poden preveure per endavant totes les variants tàctiques que poden presentar-se en el curs de la lluita pel seu programa alliberador. La real capacitat d'un revolucionari es mesura pel fet de saber trobar tàctiques revolucionàries adequades en cada canvi de la situació, a tenir presenti totes les tàctiques i en explotar-les al màxim. Seria error imperdonable desestimar el profit que pot obtenir el programa revolucionari d'un procés electoral donat; de la mateixa manera que seria imperdonable limitar-se tan sols a l'electoral i no veure els altres mitjans de lluita, fins i tot la lluita armada, per a obtenir el poder, que és l'instrument indispensable per a aplicar i desenvolupar el programa revolucionari, doncs si no s'arriba a el poder, totes les altres conquestes són inestables, insuficients, incapaces de donar les solucions que es necessiten, per més avançades que puguin semblar."(Cuba ¿Excepción histórica o vanguardia de la lucha contra el colonialismo?)

No obstant això, el Che comet l'error de, davant els problemes que troba la lluita dintre del moviment obrer organitzat, seguir considerant com via més factible i amb possibilitats d'èxit la tàctica del focus guerriller. En lloc de considerar com tasca central dels revolucionaris la lluita dintre de les organitzacions obreres de masses per arrencar a les bases de la influència dels dirigents reformistes, planteja -fins i tot per als països industrialitzats- la tàctica del foquisme guerriller com a via principal.

"No ens atreviríem a afirmar que estigués negat l'èxit a una rebel·lió popular amb base guerrillera dintre de la ciutat. Ningú pot objectar teòricament aquesta idea, almenys no és la nostra intenció, però sí hem d'anotar com de fàcil seria mitjançant alguna delació, o, simplement, per exploracions successives, eliminar als caps de la Revolució. En canvi, fins si tot considerant que efectuïn totes les maniobres concebibles en la ciutat, que es recórrega al sabotatge organitzat i, sobretot, a una forma particularment eficaç de la guerrilla que és la guerrilla suburbana, però mantenint el nucli en terrenys favorables per a la lluita guerrillera, si el poder opressor derrota a totes les forces populars de la ciutat i les aniquila, el poder polític revolucionari roman incòlume, perquè està relativament protegit de les contingències de la guerra. Sempre considerant que està relativament fora de perill, però no fora de la guerra, ni la dirigeix des d'altre país o des de llocs distants; està dintre del seu poble, lluitant. Aquestes són les consideracions que ens fan pensar que, encara que analitzant països on el predomini urbà és molt gran, el focus central polític de la lluita pot desenvolupar-se en el camp. (Op. cit.)

Classe obrera i lluita de guerrilles

El debat sobre quins mètodes emprar i quina estratègia seguir per a arribar al poder és un dels més difícils i que ha ocasionat més polèmiques entre tots els grans revolucionaris.

Marx i Engels, contra els anarquistes, havien insistit una vegada i una altra que, pel seu paper en la producció capitalista, la classe obrera és l'única que pot desenvolupar mètodes de lluita col·lectius (vagues, manifestacions de masses, assemblees, elegibilitat i revocabilitat de representants sotmesos a elles...) i una consciència socialista.

Els soviets, o consells obrers, sorgeixen del caràcter col·lectiu de la lluita obrera contra la reacció burgesa, com els comitès de vaga amplis nascuts del propi proletariat que coordinen i estenen la lluita revolucionària i garanteixen que tota la classe participa conscientment en ella, i acaben estenent-se al camp, a les casernes... Després de la presa del poder, de forma natural es converteixen en el nou Estat obrer. D'aquesta manera els soviets, o els consells obrers, són l'instrument que garanteix que el poder central està sotmès en tot moment al control de les masses, són l'essència de la democràcia obrera.

Sens dubte, per a la victòria de la revolució, és vital guanyar el suport de la pagesia, fomentar la insurrecció camperola i la lluita d'escamots. Però en paraules de Lenin "el partit del proletariat no pot mai considerar la guerra d'escamots com l'únic o fins i tot el principal mètode de lluita. Aquest mètode ha de subordinar-se a uns altres". Aquest criteri va ser aplicat pels bolxevics fins i tot en el cas de la revolució russa, país en el qual la pagesia era la immensa majoria de la població i la classe obrera urbana representava tan sols un 10%

Una de les conseqüències de la lluita d'escamots, concebuda com mètode fonamental per a prendre el poder i no subordinada a la lluita massiva del moviment obrer tal com ho concebien Marx, Lenin i Trotsky, és que, per molt heroiques que siguin les seves accions militars, significa la renúncia a la lluita dintre del moviment obrer per arrencar a aquest de la influència dels seus dirigents reformistes que el segueixen portant a noves derrotes.

Els obrers no poden participar en els atacs en la selva, atacs a posicions militars, presa de pobles, etc. Podran simpatitzar durant un temps amb la guerrilla, però, relegats a un paper secundari es converteixen en espectadors passius o en el millor dels casos en un recurs auxiliar de la guerrilla. El resultat és una guerra de desgast entre els revolucionaris de la guerrilla i l'exèrcit regular burgès en la qual cap bàndol aconsegueix imposar-se però que acaba sagnant les files dels revolucionaris i fins i tot sembrant el cansament i la desesperació entre sectors de les masses. Els processos que hem vist a Guatemala, El Salvador, Perú..., són exemples d'això.

El focus guerriller derrotat

En realitat els casos en els quals la lluita guerrillera, plantejada com a mètode principal de lluita i sense que la direcció d'aquesta recaigui en el moviment obrer, aconsegueix la victòria (Cuba, Vietnam, Nicaragua) són més l'excepció que la norma, la seva victòria es produeix al coincidir amb situacions de descomposició extrema del capitalisme i mobilitzacions obreres que, encara que sense direcció, afebleixen a l'estat burgès i lliuren d’obstacles als guerrillers.

L'intent bolivià del Che no serà recolzat, en la pràctica, per la URSS i fins i tot trobarà la seva oposició i la dels dirigents stalinistes del PC bolivià. El seu sotssecretari general, Monge, que saboteja criminalment totes les iniciatives revolucionàries del Che, per una ironia de la història, és avui un d'aquests antics buròcrates stalinistes que s'han convertit en defensors del capitalisme.

El pla d'estendre el focus guerriller des de les muntanyes basant-se en la pagesia boliviana impedirà al Che guanyar suport per a les seves idees entre l'important moviment obrer que, reduït al paper d'espectador, segueix sota la direcció dels dirigents stalinistes i reformistes sense que ningú li ofereixi una alternativa revolucionària. La guerrilla guevarista queda pràcticament abandonada a la seva sort i sofreix un infern. Només l'heroisme dels seus membres permet resistir durant un temps, però finalment són aixafats.

Tot just uns pocs anys després, la classe obrera boliviana protagonitzarà un gegantesc moviment revolucionari durant els anys 70 i 71, demostrant així el seu potencial revolucionari. L'absència d'un partit de quadres revolucionaris que es trobi arrelat i forjat en les fàbriques i que li ofereixi una direcció revolucionària serà decisiva per a aquesta derrota.

En realitat, empès per les seves intencions d'estendre la revolució i pel seu coratge de revolucionari (i desesperat davant la falta d'alternatives), el Che i els seus seguidors queien en l'error voluntarista d'intentar fer amb el seu sacrifici i el dels seus camarades revolucionaris el que només el proletariat com classe podia realitzar. En la situació desesperada de Bolívia, això acabaria costant-li la seva pròpia vida.

La guerrilla en el poder

Fins i tot en els casos en els quals els guerrillers arriben al poder la separació de la classe obrera urbana a la qual obliga la lluita militar permanent en la selva o les muntanyes tindrà un efecte en el tipus d'estat resultant d'aquest procés.

En no haver estat dirigida la revolució per la classe obrera sinó realitzada per la guerrilla amb el suport d'aquesta, els mecanismes del control obrer no han sorgit durant el propi procés revolucionari, de forma natural, creats per les masses. L'estat burgès és destruït, però quan els guerrillers arriben al poder mancada una alternativa revolucionària, sorgida de la pròpia classe obrera i sotmesa al seu control.

El moviment obrer juga el paper de força auxiliar de la guerrilla i no al revés. No existeixen soviets que garanteixin que el proletariat exerceix el poder. L'aparell estatal burgès és substituït per l'aparell militar-revolucionari de la guerrilla. El propi Che ho considera en un escrit seu contra el burocratisme (Extra de la revista Resumen Latinoamericano, Documento Che Guevara): "El ‘guerrillerisme' repetia l'experiència de la lluita armada de les serres i els camps de Cuba en les diferents organitzacions administratives i de masses (...) La forma de resoldre els problemes concrets estava subjecta al lliure arbitri de cadascun dels dirigents (...)".

Marx explicava que l'intent d'edificar un Estat obrer només pot ser resultat de la consciència i actuació unida com classe del proletariat, no pot improvisar-se per una avantguarda de revolucionaris, per molt abnegats i militants que siguin. Les condicions de comandos guerrillers en lluita permanent contra l'Estat creen tot un seguit d'hàbits: substitució del debat en assemblees de masses per la presa de decisions per cada cap guerriller en el seu àmbit d'actuació, ordres de dalt a baix -molt més operatives en el combat militar-, les decisions han de prendre's en cercles reduïts, ràpidament i sovint en secret... Com explica Carlos Franqui, dirigent de la guerrilla al costat de Fidel i el Che: "Estudiàvem un llibre del Che, Els fonaments del leninisme de Stalin. Nosaltres tres havíem tingut una discussió molt seriosa. El Che ho defensava i jo ho atacava. L'opinió de Fidel va ser lapidària: ‘Una revolució per a no dividir-se i ser derrotada necessita un cap. Val més un cap dolent que vint caps bons'" (Diario de la revolución cubana).

El Che explicava que els dirigents del Moviment 26 de Juliol abans de prendre el poder només s'havien reunit dues vegades per a debatre i unificar postures. Si la direcció de la revolució està en mans de la classe obrera, la guerrilla és un mètode més de lluita revolucionària que, com explicava Lenin, es "subordina" a les assemblees en les fàbriques, barris obrers i pobles, i als soviets de representants elegibles i revocables triats per aquestes i pot contribuir poderosament a l'èxit de la revolució. Si aquests mecanismes de control creats per les pròpies masses no existeixen, els hàbits abans esmentats poden expressar-se en la direcció de l'Estat.

Els Comitès de Defensa de la Revolució, impulsats pel govern revolucionari cubà, tenien una positiva participació en qüestions locals i parcials però això no era suficient. No són soviets creats per les masses amb capacitat de control i decisió sobre el poder central. En compte dels congressos anuals que sota la insistència de Lenin realitzaven els bolxevics, fins i tot durant la guerra civil, la guerrilla cubana es transforma en el nou Partit Comunista en 1965 però durant 30 anys només celebrarà quatre congressos. L'administració de totes les funcions de les empreses recau en directors industrials que tampoc estaran sota el control dels treballadors sinó que són designats i controlats pels Ministeris directament. No es contempla cap mecanisme de elegibilitat i revocabilitat dels càrrecs. El factor decisiu per a impedir o afavorir aquestes tendències és l'aïllament o l'extensió de la revolució.

El Che intueix en part aquest risc: "Com contra mesura es van començar a organitzar els forts aparells burocràtics que caracteritzen aquesta primera època de construcció del nostre estat socialista, però la bandada va ser massa gran i tot un seguit d'organismes entre els quals s'inclou el Ministeri d'Indústria, van iniciar una política de centralització operativa, frenant exageradament la iniciativa dels administradors" (I. Guevara, Op. cit.). Però no treu les conclusions necessàries d'això. En particular es resisteix a acceptar que l'aïllament de la revolució pugui tenir efectes negatius sobre l'estat obrer. "L'aïllament pot provocar moltes coses. Per exemple, que ens equivoquem en la forma d'apreciar la situació política a Brasil, però distorsions en la marxa de la revolució, no" (Entrevista amb Galeano, op.cit.). Ell confia que la voluntat revolucionària dels ex-guerrillers, la força de les idees (el que anomena "el motor ideològic") evitaran qualsevol risc de burocratització. No obstant això, com explicaven Marx, Lenin i Trotsky, amb la importància que tenen les idees, el que acaba decidint, en última instància, són les condicions materials de vida de les masses.

La victòria de la revolució cubana va ser el primer pas en la transició cap al socialisme. La victòria definitiva d'aquesta només és possible si l'economia es desenvolupa a un nivell superior al del capitalisme més avançat, eliminant l'escassesa, la lluita per la supervivència i les diferències econòmiques i socials que són engendrades per aquesta escassesa. L'aïllament de la revolució, sobretot en un país endarrerit, provoca la lluita per la supervivència, diferències socials, pèrdua de confiança i desmoralització de sectors de les masses, competència de l'entorn capitalista, mercat negre... Aquestes tendències no podran combatre's per la voluntat de cap revolucionari per més honrat i revolucionari que sigui i minaran la participació de les masses. Lenin després de la presa del poder a Rússia explicava que "...caurem si no sabem sostenir-nos fins que trobem el poderós suport dels obrers revoltats d'altres països (...) la victòria definitiva del socialisme en un només país és impossible" (Obras Completas, Vol. 36).

La revolució cubana i llatinoamericana avui

La lluita perquè aquesta transició al socialisme culmini amb èxit no ha acabat. La resistència del poble cubà durant totes aquestes dècades al bloqueig imperialista és un exemple d'heroisme i abnegació que segueix guanyant la simpatia de milions de joves i treballadors en tot el món. Però la lluita està en ple desenvolupament i l'imperialisme i la burgesia estan emprant-se a fons en aquests moments per a intentar minar la base social de la revolució mitjançant el sabotatge econòmic i la introducció de cada vegada més elements de mercat en l'economia cubana. Encara que hi ha divisions tàctiques dintre de la burgesia, l'objectiu de tots ells, tant els quals plantegen mantenir el bloqueig com els capitalistes europeus que defensen aixecar aquest en canvi de distints "signes de bona voluntat" del govern cubà és la mateixa: la tornada al capitalisme.

Un sector de la burgesia nord-americana vinculat als gusanos de Miami aposta per seguir mantenint el bloqueig i intenta utilitzar el cansament i els problemes socials en la illa per a intentar crear desestabilització i preparar una ofensiva contrarevolucionària oberta i el més ràpida possible en direcció al capitalisme després de la per ells tan anhelada mort de Fidel. Altre sector de la burgesia nord-americana, avui menys influent en l'aparell estatal, i la majoria de les burgesies europees, intenten aprofitar la necessitat de la illa d'obtenir divises per a seguir finançant les despeses estatals per a invertir en la illa i intentar anar introduint i fomentant elements creixents de capitalisme en l'economia cubana que proporcionin una certa base social per a la reintroducció lenta del capitalisme.

El col·lapse de la URSS i els altres països stalinistes no en el sentit d'una revolució política que permetés a les masses recuperar el control dels soviets i restaurar una veritable democràcia obrera sinó en direcció a la contrarevolució capitalista va posar a Cuba en una situació extraordinàriament difícil.

Després de diverses dècades d'aïllament, pressió del capitalisme circumdant i penalitats, en la societat cubana hi ha indubtables símptomes de cansament. Això inevitablement es reflecteix en falta de participació i que sectors de l'aparell de l'estat tendeixen a independitzar-se del control de les bases. Ja hi ha hagut diverses denúncies i mesures concretes, fins i tot per part de Fidel, contra pràctiques de burocratisme, corrupció, etc. per sectors de l'aparell estatal. Això és molt perillós per a qualsevol revolució perquè combinat al sabotatge econòmic, el cansament davant els problemes econòmics i la propaganda antirevolucionària de l'imperialisme tendeix a minar la confiança de sectors de les masses en l'avanç de la mateixa.

Particularment entre les generacions de cubans més joves està creixent cert escepticisme i la pròpia existència de diferències econòmiques tan grans entre el sector econòmic especial vinculat al turisme i al sector capitalista privat i les empreses de l'estat representa una poderosa amenaça que avui proporciona divises a l'estat però demà pot amenaçar a la revolució. Entorn d'aquest sector s'està desenvolupant tot un seguit d'interessos i hi ha una campanya conscient per part de l'imperialisme, la burgesia i també per sectors pro-capitalistes que existeixen dintre de la illa per presentar al capitalisme com el millor sistema possible i defensar la introducció de més mesures de mercat.

L'objectiu dels capitalistes és recolzar-se en els sectors més desideologitzats i escèptics no només de la societat sinó del propi aparell de l'Estat per a intentar que, després d'una possible sortida de Fidel del poder, aquests puguin encapçalar una transició cap a l'economia de mercat. Aquests sectors, mentre es mantingui la pressió econòmica i ideològica del capitalisme (com denunciava en el seu moment el Che i ha denunciat en diferents moments Fidel quan ha criticat elements de burocratisme i corrupció en dirigents amb responsabilitat dintre del partit i de l'Estat) sempre existiran i en el context dels últims anys han augmentat el seu nombre i influència.

Si els revolucionaris no reconeguéssim aquest perill estaríem ajudant molt poc a la revolució. Però el més important és comprendre que aquest perill pot ser derrotat i avui estem en millor situació per a fer-lo que fa uns pocs anys.

La contrarevolució capitalista en la URSS, Europa de l'Est i Xina són un exemple de la catàstrofe que seria una victòria de l'imperialisme i el capitalisme a Cuba. Avui, és més necessari que mai seguir lluitant per la defensa de la Cuba revolucionària, contra qualsevol intent de restaurar el capitalisme i per la continuïtat i aprofundiment de la revolució en direcció al socialisme. Aquesta continuïtat passa inevitablement per l'extensió de la Revolució a tota Amèrica Llatina i la recuperació de la mobilització, consciència i participació de les masses, particularment és decisiva la participació dels treballadors en totes les institucions estatals i en la presa de totes les decisions.

Per una Federació socialista de Cuba i Veneçuela com primer pas cap a una Llatinoamèrica socialista!

Durant els últims anys, l'auge de lluites de masses a Amèrica Llatina, i molt especialment el procés revolucionari en marxa a Veneçuela, han proporcionat un baló d'oxigen a la revolució cubana. Com dèiem abans, el destí de la revolució cubana (com el de qualsevol procés revolucionari) no es decideix nacionalment sinó a escala internacional. L'arribada d'Hugo Chávez, al capdavant d'un moviment revolucionari de masses, a la Presidència de Veneçuela i les derrotes que la revolució bolivariana ha aconseguit infligir a l'imperialisme s'han convertit en la major esperança i el principal punt de suport en aquests moments perquè la revolució cubana en lloc de retrocedir (com pretenen els imperialistes) pugui seguir avançant cap al socialisme.

Si el Che visqués avui estem segurs que estaria animant l'avanç de la revolució veneçolana cap al socialisme amb totes les seves forces i la conformació d'una Federació Socialista de Cuba i Veneçuela com primer pas cap a una Federació Socialista dels Pobles Llatinoamericans que pugui fer realitat el somni d'una Amèrica llatina lliure, unida i sobirana que ell mateix va compartir amb altres revolucionaris com Bolívar, Sucre, Martí i tants altres.

Si la revolució bolivariana expropia els bancs, les grans empreses i els latifundis i els posa sota control obrer com primer pas cap a la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció i la instauració d'una economia estatitzada i planificada això permetria de resoldre els problemes socials que encara subsisteixen a Veneçuela i es convertiria en un exemple que contagiaria a tota Amèrica Llatina. Aquesta mesura ha d'anar unida a la substitució de l'aparell estatal prèviament existent per un Estat obrer basat en comitès elegibles i revocables en tot moment des de baix per assemblees revolucionàries de treballadors, camperols i els altres explotats. Només una economia en mans de l'Estat i un Estat en mans de la classe obrera pot garantir l'avanç cap al socialisme.

Si aquestes mesures es portessin a terme a Veneçuela i es plantegés una Federació socialista de Cuba i Veneçuela contagiarien a tot el moviment obrer i popular del continent i animarien a altres processos revolucionaris en marxa (Bolívia, Equador, etc.) a seguir el mateix camí. No només això, servirien d'esperó a tots els treballadors del món. El primer contagiat per l'entusiasme seria la pròpia societat cubana i en particular el moviment obrer de la illa que es veuria animat a incrementar la seva mobilització i participació tant en el carrer com en totes les instàncies de poder. Això donaria forces renovades a la revolució cubana per a seguir avançant pel camí de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció combinant aquesta amb la planificació democràtica de l'economia basada en la participació dels joves, treballadors i tota la societat en la presa de totes les decisions. Un pas endavant en aquest sentit aïllaria totalment als sectors procapitalistes que des de dintre i des de fora de la illa intenten minar la revolució.

Avui, a 40 anys de la caiguda en combat del Che Guevara, el seu llegat revolucionari està mes viu que mai. La revolució cubana, llatinoamericana i mundial segueixen avançant però la seva victòria encara està pendent. La millor manera de contribuir a aquesta victòria és aprendre, de l'exemple de lluita, heroisme i honestedat revolucionària d'aquest gran revolucionari i també dels seus errors. Les vagues i lluites massives en tota Llatinoamèrica, així com en la resta del món, mostren la necessitat de dotar als sindicats i partits obrers de masses d'un programa i estratègia marxistes que enfront de l'acceptació resignada del capitalisme, aixequin la bandera de la revolució mundial i dirigeixin als joves, treballadors i camperols cap a la societat sense classes per la qual el Che i milions d'homes i dones han donat la seva vida al llarg dels últims segles.