Aixequem una alternativa pròpia des de la classe obrera!
Aquest 28 de Juliol Veneçuela celebra eleccions presidencials. Unes eleccions totalment condicionades per la decisió antidemocràtica del Consell Nacional Electoral (CNE), controlat pel Govern de Nicolás Maduro, d'excloure qualsevol candidatura d'esquerres crítica amb les seves polítiques i permetre que només puguin competir amb ell opcions de dreta i ultradreta.
Tant Maduro com el seu principal oponent, Edmundo González Urrutia, coincideixen en punts fonamentals, per més que la propaganda oficialista es negui a reconèixer-ho. Tots dos volen continuar oferint en safata de plata els recursos del país a les multinacionals imperialistes, atacar els salaris i drets laborals atorgant més poder a una classe empresarial que obté beneficis rècord, i reduir a cendres tots els avenços conquerits per la classe obrera sota els Governs d'Hugo Chávez.
La diferència més clara entre ells és si aplicar aquesta agenda capitalista i antiobrera de la mà de l'FMI, els bancs i monopolis estatunidencs i europeus, com defensen Machado i Urrutia, o dels capitalistes russos, xinesos i d'altres països que Maduro considera els seus aliats, com el règim ultrareaccionari del turc Erdogan o l'Iran dels mulàs.
Durant els últims anys el Govern ha segellat acords amb diversos d'aquests països que no han beneficiat en res el poble treballador però sí que han enriquit les capes superiors de la burocràcia que dirigeix amb puny de ferro l'Estat i els capitalistes, i han atorgat sucosos ingressos a sectors de la petita burgesia.
Les polítiques antiobreres afavoreixen la dreta i la contrarevolució
De la mà dels imperialistes xinesos i russos així com de la cúpula militar, cada vegada més determinant en el govern, la burocràcia madurista i la burgesia sorgida de les seves files estan intentant consolidar un règim de capitalisme d'Estat amb els trets més típics del bonapartisme burgès.
Maduro i els dirigents del PSUV continuen disfressant-se amb la imatge de Chávez, parlant cínicament de revolució, socialisme, antiimperialisme i anunciant mesures socials que incompleixen sistemàticament. El que sí que compleixen, i de forma immediata, són els seus compromisos amb els empresaris, recorrent a una repressió cada vegada més brutal contra el moviment obrer i l'esquerra militant. El Govern està utilitzant el seu control del poder judicial i l'aparell de l’Estat per colpejar i il·legalitzar, en la pràctica, els partits d'esquerra que critiquen la seva política, a més d'amenaçar, acomiadar i fins i tot empresonar sindicalistes i treballadors per impulsar lluites i intentar formar sindicats que escapen al seu control.
El resultat està sent una autèntica contrarevolució contra els drets socials i laborals: salaris de fam, l'emigració de milions de persones i la lluita quotidiana per sobreviure. Tot això mentre una minoria s'omple les butxaques de forma insultant, passejant-se amb els seus cotxes de luxe per les urbanitzacions, comprant habitatges d'alt standing i saquejant els recursos del país.
Aquesta situació és aprofitada per elements com Machado i Urrutia per guanyar suport entre les masses, utilitzant de forma demagògica els baixos salaris i prometent un futur de color de rosa de la mà de l'FMI, sense sancions ni conflictes amb Washington, afluència d'inversions, etc. Fins i tot parlen de "regeneració democràtica" i "reconciliació nacional". Quina hipocresia!
Per molt que es posin la pell de xai, Machado, Urrutia i tots els altres són els mateixos que van organitzar cops d'Estat que van costar desenes de vides, i els que no van dubtar a demanar una intervenció militar estatunidenca a Veneçuela com les que van enfonsar en sang l’Irak, Líbia, Síria o l'Afganistan.
Si aquests gossos falders de Biden (o Trump) arriben a Miraflores, les seves polítiques seran les mateixes dels seus amics Milei, Uribe o Bolsonaro. Tot per als rics i els sectors més retrògrads de la societat i res per al poble, sotmetiment a les multinacionals estatunidenques, suport al genocidi sionista contra el poble palestí, ...
Per això resulta escandalós que dirigents d'un partit d'esquerra com el PCV, que ha patit en les seves carns la repressió dels règims reaccionaris anteriors i ara del Govern de Maduro, abandonin una posició classista i plantegin la possibilitat de votar per algun d'aquests candidats de dretes.
L'argument que "la prioritat és sortir de Maduro" no pot ser una coartada per donar suport a les forces de la reacció. Des d'Esquerra Revolucionària hem denunciat amb fermesa la persecució i les maniobres antidemocràtiques del Govern contra els militants i dirigents del PCV, però la posició de recolzament a un candidat de dreta representaria una ruptura total amb els interessos de la classe obrera i només contribuiria a rentar la cara als titelles de l'imperialisme i brindar justificacions innecessàries a la burocràcia del Govern.
Abans i després del 28J, la tasca principal és aixecar una alternativa de la classe obrera
Estem davant les eleccions més difícils que ha enfrontat l'esquerra combativa veneçolana en dècades. Pels factors que hem analitzat no només les capes mitjanes, també sectors de treballadors desesperats i desmoralitzats, fins i tot activistes frustrats i colpejats per la repressió, poden caure en el parany de votar la dreta creient que res és pitjor que seguir sota aquest Govern. D'altres, tot i que molt desencantats i crítics amb el Govern, faran el contrari: votaran pel PSUV i Maduro, precisament per evitar l'arribada de la dreta controlada per EUA a Miraflores.
En absència d'una alternativa creïble al Govern i la dreta, també hi haurà milions de treballadores i treballadors que s'abstindran, com ja va ocórrer en les últimes convocatòries electorals. Però aquesta vegada no seran només sectors desmoralitzats. Molts dels activistes més combatius utilitzaran l'abstenció per denunciar la repressió contra l'esquerra i expressar el rebuig tant a les polítiques capitalistes de l'Executiu com a la dreta i l'imperialisme.
Els comunistes d'Esquerra Revolucionària comprenem aquesta posició i defensem que tant durant aquesta campanya com després del 28J el punt clau és aixecar una alternativa pròpia des de la classe obrera, una esquerra de combat que trenqui amb qualsevol seguidisme, suport electoral o col·laboració tant amb la dreta com amb el Govern i la burocràcia.
El tràgic desenllaç de la revolució bolivariana no fa més que confirmar que qualsevol intent de negociar amb sectors de la classe dominant (o la burocràcia), pactar amb la dreta, etc., només pot portar al desastre.
Chávez va aconseguir un suport de masses i va guanyar elecció rere elecció perquè els oprimits sentíem que la possibilitat d'acabar amb el capitalisme estava a l'abast de la mà. Es va enfrontar a l'imperialisme i a l'oligarquia de manera decidida i valenta, i va impulsar reformes progressives que van suposar un punt d'inflexió històric, despertant la politització de milions i alentint la lluita pel socialisme. Però també va cometre errors estratègics que ara revelen les seves conseqüències.
En lloc de dur a terme una política conseqüent destruint l'Estat capitalista, expropiant els bancs i les grans empreses, i establir d'aquesta manera les bases per a la gestió i participació democràtica dels treballadors en l'administració de tots els assumptes de la vida social i econòmica, va intentar avançar mitjançant acords amb els imperialistes xinesos i russos. També va fomentar els pactes amb aquesta burgesia suposadament "nacional i patriota", però que a la pràctica és igual de depredadora i a la qual només la mouen els seus beneficis i el poder.
El resultat va ser el creixement desmesurat de l'aparell de l'Estat i l'enfortiment d'una casta de buròcrates que ben aviat es van allunyar dels interessos del poble buscant avantatges materials i privilegis. Un procés que va degenerar més i més, i els va portar a fusionar-se amb una part de la burgesia veneçolana. El resultat és que avui aquests mateixos buròcrates liquiden i arrosseguen pel fang el llegat de Chávez.
La catàstrofe que patim no té el seu origen en "el socialisme" sinó en el manteniment per part de la burocràcia madurista del règim capitalista, consolidant i engrandint el poder d'una burgesia extremadament corrupta i paràsita com la veneçolana.
Si Maduro aconsegueix imposar-se, recolzant-se en el seu control del poder judicial i estatal amb el suport de la cúpula militar i el recolzament de la Xina i Rússia, continuaran les mateixes polítiques capitalistes i repressives. Si la dreta recolzada per la Casa Blanca i la Unió Europea aconseguís posar un dels seus a Miraflores (una cosa que només sembla factible obrint-se una divisió dins de la burocràcia i la cúpula militar que avui no es veu gaire probable) el resultat serà més atacs, retallades socials i repressió, igual que passa en països on ja governen com Argentina, Perú o Equador.
Les dificultats per aixecar una alternativa obrera revolucionària són innegables. L'escepticisme i desmoralització que ha provocat la liquidació del procés revolucionari pels mateixos dirigents del PSUV, la por a la repressió i la desconfiança en les pròpies forces continuen pesant. A això s'uneix la dispersió i debilitament organitzatiu que causa la lluita quotidiana per sobreviure, conseqüència del col·lapse econòmic.
Aquests obstacles només poden ser superats començant per imposar claredat en les polítiques i el programa a defensar, explicant pacientment a les masses que no hi ha dreceres i combatent qualsevol il·lusió en pactes amb sectors de la burocràcia o la dreta.
Hem de començar per organitzar assemblees i reunions a tots els centres de treball i estudi, barris i comunitats, per recollir les reivindicacions de totes les oprimides i oprimits (moviment obrer, pagès i estudiantil, col·lectius feministes i LGTBI, lluitadors pel medi ambient -contra els macroprojectes-, pobles originaris...) unificant-les en un pla d'acció i un programa que serveixin per organitzar les lluites basant-nos en les nostres pròpies forces.
D'aquestes assemblees han de sortir comitès d'acció a cada centre de treball, barri, etc. per organitzar la resposta a qualsevol atac o mesura repressiva vingui d'on vingui: del Govern i aparell de l'Estat, empresaris, governadors, alcaldes, etc. Cal defensar a més la coordinació local, regional i nacional d'aquests comitès mitjançant delegats elegibles i revocables.
Aquest pla d'acció ha d'anar unit a un programa socialista genuí que plantegi l'expropiació dels bancs, la terra i les grans empreses que avui controlen capitalistes, buròcrates i multinacionals, col·locant-les sota l'administració directa dels treballadors i el poble per planificar democràticament l'economia i satisfer les necessitats socials.
Un programa que ha de ser internacionalista, que lluiti per la revolució socialista a Amèrica Llatina i al món, per la solidaritat de classe amb tots els pobles oprimits, contra el genocidi sionista a Gaza, i per no concedir cap crèdit polític ni a l'imperialisme occidental, responsable de les matances més terribles, ni a règims que tot i que es presenten com a adversaris de Washington i Brussel·les són també enemics dels treballadors i les lluites populars.
Avui a Veneçuela necessitem reconstruir una esquerra revolucionària sense sectarismes però conscient de les experiències que hem travessat, i que dugui a terme una política de front únic amb totes les forces classistes que aspiren a un canvi revolucionari. No hi ha cap altre camí.
Uneix-te als comunistes d'Esquerra Revolucionària per lluitar per aquestes idees!
