Com hem arribat a aquesta situació?
La victòria aclaparadora de l'ultradretà Partit Republicà (PR) a les eleccions al Consell Constitucional –l’òrgan encarregat d'elaborar la nova Constitució xilena– ha estat un cop dur per a milions d'activistes i militants de l'esquerra a Xile i arreu del món. Després d'un aixecament revolucionari a l'octubre del 2019[1], ens trobem ara davant d'una victòria històrica del pinochetisme i la reacció.
En aquests moments crítics és fonamental mirar la realitat de cara per entendre els factors que han conduït a aquesta catàstrofe, començant pels greus errors des de l'esquerra governamental, i també des de l'esquerra que es reivindica anticapitalista, que han permès obrir el pas a la contrarevolució i la desmoralització d'amplis sectors de la classe obrera i el jovent xilè.
Quina explicació podem donar des del marxisme?
Les masses, la classe obrera i el jovent a Xile, van demostrar la seva disposició d'arribar fins al final i d’assaltar els cels, però els seus dirigents, com ha passat amb Podem o amb Syriza, van renunciar-hi. I aquesta renúncia a transformar la societat, a lluitar conseqüentment pel socialisme, és el que ha acabat per obrir les portes a la contrarevolució.
La victòria del PR de José Antonio Kast, un feixista vinculat a Vox, Trump i Bolsonaro que defensa el llegat de Pinochet i tot el catàleg d'idees racistes, masclistes i homòfobes, prometent mà dura contra la protesta social, és una amenaça de primer ordre contra els treballadors. Dos anys després de la victòria històrica de Boric, la contrarevolució està en plena expansió dominant l'escena.
Amb el 35,41% de vots vàlids (3.470.855) i 23 de 50 escons, Kast ha aconseguit una victòria contundent. A això se suma que la dreta piñerista agrupada a la coalició Chile Seguro, obté el 21,06% dels vots (2.064.454 vots) i 11 escons. Unes dades que si se sumen a altres forces ultradretanes, com el Partido de la Gente, donen a la contrarevolució un resultat històric: 6.072.503 vots, el 61, 95%, i una majoria absoluta que els permetrà elaborar una Constitució encara més reaccionària que l'actual.
Els partits que sostenen el Govern de Boric, el Front Ampli (FA), Partit Comunista (PCX) i Partit Socialista (PS), agrupats en la coalició Unidad para Chile, recullen el pitjor resultat des del final de la dictadura: 2.802.783 vots, amb prou feines el 28,5%. En 14 mesos de Govern ha perdut 1.817.888 votants: un 39,34% del suport obtingut el 2021. Una rotunda condemna a les seves polítiques, i que transcendeix la tradicional campanya d'atacs dels mitjans de comunicació capitalistes.
El malestar amb el Govern també s'ha expressat per l'esquerra amb un rècord de vots nuls i en blanc: ni més ni menys que 2.689.570, el 21,53%, concentrat als barris obrers i més humils. Per contra, a les zones de classe mitjana-alta on la dreta i ultradreta superen el 75% de suport, els nuls i blancs suposen tan sols un 5%. Desgranat les dades es pot veure la dimensió de la desmobilització i la crítica a un Govern, el de Boric, que ha frustrat les enormes esperances dipositades en ell.
A La Pintana, una de les comunes populars del Gran Santiago més copejades per la crisi i on Boric va tenir més suport a les eleccions presidencials (72,93%) guanyen els vots nuls (29.482). En aquesta localitat, el PCX, FA i PS perden el 45% dels seus vots (de 48.968 a 28.129), superant per només 199 sufragis a Kast, que incrementa un 50% el seu suport. A la regió minera d'Antofagasta, bastió històric del PCX i el PS, 101.496 voten nul o blanc i 76.431 als partits de l’esquerra, que perden 51.573 vots, mentre que la ultradreta del PR guanya amb 105.847.
La revolució del 2019 i el paper reaccionari de la consigna de l'Assemblea Constituent
La insurrecció xilena d'octubre del 2019 va ser una de les més massives, poderoses i avançades políticament de les últimes dècades. La burgesia inicialment va intentar aixafar-la mitjançant una brutal repressió. Piñera va recórrer a l'exèrcit i els carrabiners, causant desenes de morts i centenars de ferits. Però les masses van derrotar la repressió mitjançant la seva acció directa als carrers, i van desenvolupar embrions de poder obrer i popular: assemblees, cabildos oberts, primeres línies d'autodefensa…
Com en tot procés genuïnament revolucionari de la història, el poder de les masses en acció i la seva capacitat per posar en perill el règim capitalista xilè, va empènyer la burgesia i l'imperialisme nord-americà a buscar altres vies per neutralitzar el moviment revolucionari i allunyar-lo el més possible d'una sortida socialista. La consigna de l’Assemblea Constituent i el pacte amb l’esquerra reformista va jugar aquest paper.
En el moment àlgid del procés revolucionari la dreta piñerista i la ultradreta estaven arraconades. Les capes mitjanes van girar a l'esquerra arrossegades pel moviment de masses i la seva energia combativa. Tement perdre-ho tot, la classe dominant es va recolzar en els dirigents del PS, del FA i del PCX, per impedir la caiguda de Piñera plantejant un gran pacte polític que propiciés la desmobilització dels carrers i desviés el procés revolucionari al terreny del parlamentarisme.
La signatura de “l’Acord per a la pau social i el procés constituent” per Boric i el FA, i la seva acceptació a la pràctica pels dirigents del Partit Comunista, va permetre a la burgesia assolir el seu objectiu: una treva necessària perquè el moviment no avancés en la línia d'una ruptura oberta amb el capitalisme, i així posar en marxa tota la maquinària parlamentària amb què poder diluir l'avantguarda més combativa i negar la població de promeses electorals i discursos. Mentrestant, el poder seguia fermament en les mans de l'oligarquia i de l'aparell de l'Estat pinochetista. El temps contribuiria a calmar els ànims i generar la frustració i la desmoralització tan necessària perquè la reacció tornés a recuperar la posició.
Fins i tot les organitzacions de l'esquerra que es declaraven anticapitalistes van caure en aquest parany, aixecant la consigna impotent de l'Assemblea Constituent lliure i sobirana. A la pràctica van renunciar a plantejar seriosament la lluita pel poder amb un programa socialista revolucionari, conformant-se en afegir a la Constituent l'etiqueta de “lliure i sobirana”, quelcom que no canviava en res el seu caràcter burgès i que només va contribuir a donar una cobertura d’esquerres al discurs de Boric i els dirigents del PCX.
Tot i això, les masses van recolzar l'esquerra en cada convocatòria electoral, donant-los majoria absoluta a la Constituent (Convenció Constitucional) i escollint Boric com a president de Xile. No obstant, després de dos anys de debats estèrils sobre la nova constitució no ha canviat res. Els rics són més rics, els pobres més pobres, la gran propietat dels banquers i els terratinents segueix intacta, els monopolis nacionals i imperialistes conserven tot el seu poder i influència, l'aparell repressiu segueix sense depurar i està encoratjat, l'ensenyament, la sanitat i les pensions segueixen privatitzades, no hi ha habitatge públic, els salaris s'enfonsen, el poble maputxe segueix aixafat i criminalitzat, i les reivindicacions socials més avançades han estat traïdes per Boric.
El president de Xile no ha fet més que cedir a les pressions de la burgesia, fent seu el discurs de Kast en aspectes com la inseguretat ciutadana o la criminalització dels immigrants i del poble maputxe. Boric i els seus aliats al Govern han donat suport fins i tot a la llei presentada per la dreta reforçant les competències i impunitat del cos de carrabiners, infestat de feixistes pinochetistes, per actuar suposadament “contra la delinqüència i el terrorisme”. I també ha endurit la repressió contra els immigrants, i ha militaritzat la frontera i les regions d'Araucania i Bio Bio, on es concentra la major part dels territoris robats als maputxes, empresonant diversos dels seus dirigents.
Aquesta política ha donat ales a l'extrema dreta. Mobilitzant la petita burgesia que es beneficia de l'explotació dels immigrants i l'especulació amb les terres maputxe, i estimulant els prejudicis racistes i xenòfobs, Kast aconsegueix els majors percentatges de suport a les regions frontereres, l'Araucania i el Bio Bio, on arriba al 43,33%.
Contra el feixisme i el capitalisme, necessitem una alternativa revolucionària i socialista
La burgesia xilena ha vist les orelles al llop de la revolució i, com ja va demostrar el 1973 amb Pinochet, està disposada a tot. Per a Kast i els sectors decisius de la classe dominant que li donen suport aquesta victòria és només el principi. El seu objectiu és conquerir el govern per llançar una ofensiva que aixafi de manera definitiva les aspiracions de canvi que van mobilitzar milions en l'aixecament revolucionari de l'octubre del 2019.
Fer una crida a que sigui dialogant i tolerant, com fan Boric i el PS, significa blanquejar aquest feixista. Això, juntament amb la continuïtat de les polítiques procapitalistes del Govern, no fan més que aplanar-li el camí. Però l'entreguisme de Boric i el PS no tindria un efecte desmoralitzador tan gran sense la col·laboració dels dirigents del Partit Comunista. Daniel Jadue, líder del PCX, escriu tuïts crítics contra les mesures més dretanes del Govern, però el PCX continua sostenint-lo participant en ell amb dirigents com Camila Vallejo de ministra i molts altres en llocs clau. No es pot estar a missa i repicant.
S'ha perdut un temps preciós a Xile i, sobretot, s'han posat en evidència els errors d'una estratègia política que pretén un capitalisme amable, de rostre humà, social i progressiu. Però això és impossible.
Cal treure totes les conclusions del que ha passat. La consigna de l'Assemblea Constituent, fins i tot si és lliure i sobirana, a la qual segueixen aferrats els dirigents de l'esquerra, des del PCX fins als diferents grups que es proclamen marxistes o trotskistes, és una mera repetició de la política etapista que sempre van defensar la socialdemocràcia i els estalinistes: “la situació objectiva no està madura”, deien, “res de revolució socialista”, “res de prendre el poder”, “res de tocar la propietat capitalista”. Com aleshores, avui plantegen: primer l'Assemblea Constituent “lliure i sobirana”, i després, en un futur indeterminat, i si hi ha condicions, el socialisme. És un error tràgic de conseqüències desastroses.
L'experiència demostra de manera dramàtica el caràcter absolutament buit d'aquesta consigna i els seus efectes paralitzants i reaccionaris. Lluny d'actuar com a ariet perquè la consciència revolucionària i socialista avanci, aquesta consigna reformista i etapista paralitza l'acció independent de les masses. Cridar a mobilitzar-se per una mica de democràcia avançada o una mica de justícia social... mentre el poder econòmic i polític segueix a les mans dels capitalistes és una utopia reaccionària.
Les masses necessiten canvis reals i tangibles, que transformin radicalment les seves condicions de vida. Canvis que alhora impulsarien un salt en la seva consciència. I això només és possible prenent els ingents recursos i riqueses que crea la societat, però que estan a les mans d'una minoria de bancs, multinacionals i grans fortunes, i posant-los al servei de la classe treballadora i el jovent.
Si Boric hagués nacionalitzat els fons de pensions garantint jubilacions dignes a partir dels 60 anys; si hagués introduït la completa gratuïtat i titularitat pública de l'educació i la sanitat i recursos perquè fossin de qualitat; si hagués nacionalitzat la banca i les grans empreses; o si hagués garantit llocs de treball estables i salaris dignes, òbviament mitjançant la mobilització més contundent als carrers, la reacció no seria avui on és. El problema no són les masses i la seva consciència, sinó la covardia i la completa desmoralització dels seus dirigents.
Necessitem una esquerra revolucionària que aixequi el programa i mètodes del genuí marxisme revolucionari. Només així podrem frenar el feixisme i impulsar la revolució socialista. Aquesta és la gran lliçó dels esdeveniments xilens.
[1] La rebel·lió de milions de treballadors, joves i camperols va posar contra les cordes el règim capitalista, va despertar una onada gegant de simpatia i solidaritat a l’Amèrica Llatina i la resta dels continents amb el poble insurrecte i la seva resistència a la sagnant repressió del Govern de Piñera, i va donar lloc a contundents triomfs a les urnes de les organitzacions de l'esquerra reformista.
