Després de l'intent d'assassinat de Cristina Fernández de Kirchner (CFK) l'1 de setembre del 2022, la pressió de tot un sector decisiu de l'aparell de l'Estat i de la burgesia per treure's del mig la líder peronista no ha cessat.
En un context d'aguda lluita de classes esperonada per la crisi del capitalisme argentí, enmig d'una inflació desbocada que ha arribat al 100% en acabar l'any, amb un 37% de la població sota el llindar de la pobresa, els capitalistes agrupats entorn de la candidatura de Macri s'han marcat l'objectiu d'anul·lar CFK de cara a les eleccions presidencials de 2023, i d'aquesta manera descartar qualsevol possibilitat de la tornada d'un Govern kirchnerista amb CFK al capdavant, o en cas contrari restar possibilitats a una nova victòria del peronisme. És la millor manera que contemplen en aquest moment per desmoralitzar i frenar el moviment de masses a Argentina.
Així doncs, el 7 de desembre del 2022, la vicepresidenta va ser condemnada pel Tribunal Federal per frau a les arques estatals en la realització de les obres públiques dutes a terme entre 2003 i 2015 a la província de Santa Cruz. La pena imposada va ser de sis anys de presó per haver atorgat obres vials a un soci durant 12 anys de mandat i el seu marit, i inhabilitació per a càrrecs públics de per vida.
La sentència haurà de ser ratificada per la cambra de cassació i la Cort Suprema, decisió que podia trigar anys. D'altra banda per ser senadora no entra a la presó fruit de la immunitat que tenen els membres del senat.
CFK va denunciar el cas com a lawfare o guerra jurídica: “és un Estat paral·lel”, “una màfia judicial” va assenyalar. També va fustigar el poder econòmic i mediàtic, particularment a Magnetto, el CEO del principal multimèdia del país. Els jutges que l'han condemnat estan lligats al dretà Macri. De fet, mitjans de comunicació van revelar que hi va haver una trobada secreta en una finca al costat d'un llac propietat de Macri on els jutges i el fiscal del cas es van reunir abans del judici per preparar-lo. El judici sembla que va aconseguir l'efecte que perseguia la dreta: encara que després de la sentència CFK podria ser candidata a les eleccions del 2023, CFK va assenyalar que no seria candidata a res.
Un lawfare conseqüència de la política reformista dels Kirchner
Efectivament tot sembla indicar que la condemna és un exemple clar d'un lawfare encara que mostra també el caràcter corrupte de la cort d'empresaris i amics burgesos de CFK (del qual formava part Báez, actualment pres) i de com tractaven de treure partit de la proximitat amb els Kirchner. La carrera empresarial de Báez (antic empleat de banca) comença el 2005 després de conèixer Kirchner quan era president de la província de Santa Cruz, posició que li va permetre enriquir-se amb les adjudicacions de l'Estat.
Báez és un d'aquells “empresaris nacionalistes” (arribistes sense complexos a la caça d'obra pública) de què parlava Néstor Kirchner, i que ara ha resultat ser decisiu per treure, de moment, CFK de la carrera política. La dreta macrista i els seus tentacles al poder mediàtic i judicial ha utilitzat tota aquesta corrupció a l'ombra dels Kirchner per intentar anul·lar CFK i desarticular el moviment de masses.
D'altra banda, no estem davant d'una màfia judicial i policial incrustada al si de l'aparell estatal, com assenyala CFK. Les clavegueres de l'Estat són la mateixa essència de l'Estat burgès, que en última instància no respon a la voluntat de les urnes, com insisteixen els reformistes de tota mena, sinó que són un apèndix del poder de la classe capitalista i responen al seu amo. En Argentina i en qualsevol altre país capitalista.
El cop dur que va suposar l'Argentinazo, l'aixecament popular del desembre del 2001, encara reverbera, encara que la política dels reformistes fa tot el possible per intentar minimitzar-lo i que quedi en l'oblit. La dreta als carrers, als jutjats, a les comissaries, als Consells d'Administració de la banca i les grans empreses, se sent amb més confiança i intenta de diverses maneres mantenir, sostenir o ampliar la base del seu poder.
La burgesia argentina necessita cada cop amb més urgència un Govern que respongui d'una manera encara més directa als seus interessos de classe i que emprengui amb més decisió els atacs als drets dels treballadors i les seves famílies que el capitalisme argentí necessita; un Executiu lliure o capaç de fer front a la pressió de les masses. Tot i que no hi ha unanimitat entre els burgesos de com aconseguir-ho.
Un sector segueix apostant pel president Alberto Fernández com a instrument perquè apliqui una política en benefici seu alhora que conté la ira de la classe treballadora. Però altres burgesos estimen que la millor opció és colpejar amb duresa el Govern peronista centrant en aquests moments tota l'artilleria contra CFK. Consideren Cristina i sobretot el moviment de masses que porta al darrere, com un gran problema. Això explica la gran pressió que exerceixen per desfer-se'n i el seu entorn.
Al març amb el nou acord amb l'FMI van sortir a la superfície, una vegada més, les divisions i desavinences dins del Govern argentí, aquesta vegada al voltant de l'aplicació amb més o menys profunditat de les retallades que proposava l'FMI. Des de la bancada del senat kirchnerista es va proposar un pla per repatriar més de 70.000 milions de dòlars evadits a l'estranger, una part dels 170.000 que s'estima que la burgesia argentina ha tret fora del país. No obstant això, aquest pla no va arribar gaire lluny i està paralitzat. Al final va vèncer la pressió de la dreta peronista, que després de la dimissió de Guzmán com a ministre d'Economia, l'efímera assumpció del càrrec per part de Silvina Batakis, més propera a la Kirchner i la designació de Massa, va continuar i aprofundir la política d'ajust de l'FMI sense que CFK digués ni fes res significatiu.
Després de "el Agentinazo", fruit de l'enorme pressió del moviment de masses i d'un context econòmic internacional favorable, el kirchnerisme es va poder sostenir en el temps sobre tota una sèrie de reformes. Tot i això amb l'esclat de la crisi capitalista i la gestió reformista de la mateixa dels Governs de CFK, les limitades mesures socials aplicades es van anar revertint i va ser aquest conjunt de factors el que va conduir a la derrota electoral peronista el 2017 a mans de Macri .
Els vells sectors de l'aparell de l'Estat i de la dreta que havien estat amagats esperant el seu moment, van començar a treure el cap i en l'actualitat, amb l'agreujament de la crisi econòmica, l'efecte devastador que està tenint entre les masses i el descrèdit cada cop més acusat del Govern del president Alberto Fernández i de la vicepresidenta CFK, han vist el moment oportú per incrementar l'ofensiva i impedir per tots els mitjans la continuació de CFK a la política.
La situació econòmica treballa contra el Govern. Els plans que el ministre d'Economia Massa són seguir els dictats de l'FMI sense qüestionar-los, i les limitadíssimes mesures socials que va llançar per intentar encobrir les retallades socials que està duent a terme, han fracassat ignominiosament, com la de mantenir els preus de tota una sèrie de productes bàsics, cosa que ha conduït, (com no podia ser d'altra forma mentre els capitalistes sostinguin el poder econòmic) al desproveïment d'alguns. Seguir el camí que marca l'FMI només condueix al desastre.
El Front d'Esquerra: arrencar les masses de la influència del reformisme amb el Front Únic leninista
L'esquerra que s'agrupa al voltant del Front d'Esquerra ha fet importants avenços en els darrers anys i té el terreny adobat per desenvolupar-se decisivament. Cada cop és més ampli el descontentament contra la política reformista del peronisme i la seva demagògia per, en última instància, intentar apuntalar el règim capitalista argentí llançant unes engrunes a la classe treballadora. Alhora, la radicalització cap a l'esquerra entre la joventut i la classe treballadora, inclosos sectors de les masses emmarcades en les diferents agrupacions que formen part del moviment peronista, és també evident.
Agrupar-los al voltant d´un programa revolucionari és la tasca prioritària de l´esquerra. Però la clau per construir un moviment capaç d'aglutinar els sectors decisius de la classe obrera argentina és ser capaç d'atreure aquests sectors, cada cop més amplis, de la base del peronisme, descontents amb la política del Govern però que alhora consideren que un govern macrista seria molt pitjor que l'actual.
Per aconseguir-ho és fonamental que al mateix temps que se sotmet a una seriosa, rigorosa i constant crítica a la política del Govern d'Alberto Fernández i les seves conseqüències, i a la dels dirigents de les organitzacions sindicals peronistes, cal utilitzar totes les oportunitats per acostar-s'hi els militants o simpatitzants peronistes; proposar-los de manera fraternal la unitat d'acció en la lluita per uns objectius concrets, el front únic leninista, i contrarestar així els constants intents de la direcció peronista i de la burocràcia sindical d'aïllar l'esquerra de la base.
Sempre hi ha ocasions per fer-ho i n'hi haurà en el futur. En aquest sentit, hauria tingut un gran impacte a la base peronista participar activament en la manifestació de repudi a l'intent d'assassinat contra CFK.
És cert que el Govern va intentar utilitzar aquesta manifestació per justificar la seva política de retallades i guanyar suport, com s'assenyala en diferents resolucions de les organitzacions de Front de Izquierdas.
Però hauria estat molt positiu haver assistit a aquesta manifestació, en què van participar centenars de milers de persones, amb grans festejos de l'esquerra, deixant clar el repudi a l'intent d'assassinat i alhora assenyalar com la política del Govern pavimenta el camí per la tornada de la dreta macrista al Govern i que només amb una política autènticament socialista es pot revertir aquest estat de coses.
Milers de volants amb aquestes idees en aquesta manifestació haurien tingut un efecte molt important a les files dels simpatitzants peronistes que haurien vist que l'esquerra està a primera línia per lluitar contra els feixistes alhora que manté una alternativa socialista seriosa davant de la política peronista.
2023 atorgarà moltes oportunitats als sectors a l'esquerra. Sigui quin sigui el candidat peronista que concorri a les eleccions, ho farà és un escenari d'aguda crisi i intensa lluita de classes. Tant si guanya el peronisme, o l'opció macrista, un poderós xoc entre les classes està garantit.
