L'elecció de Javier Milei com a president de l'Argentina ha commocionat milions de persones a tot el món. Milei no és cap antisistema, ni un “vers lliure”, és un feixista identificat amb Vox, Trump i Bolsonaro que es disposa a dur a terme una política ultraneoliberal de privatitzacions salvatges i atacs contra la classe obrera i els drets democràtics.

Aquest personatge ve amb el pack complet. És un masclista confés, que ha fet de l'abolició del dret a l'avortament de les dones un eix fonamental de la campanya. I, com no podia ser altrament, és un negacionista acèrrim del canvi climàtic, disposat que l'Argentina es converteixi en el paradís de les empreses multinacionals que arrasen el medi ambient.

Tot això és Milei, i per això mateix causa tant d'impacte que s'hagi imposat amb el suport més gran obtingut mai per un candidat: 14.476.462 vots, el 55,69% amb el 99,3% escrutat, guanyant en 20 de les 23 províncies i superant en 11,38 punts i 2.960.323 vots Sergio Massa, el cap de cartell del peronisme.

Amb 11.516.142 vots, el 44,31%, Massa, ministre d'Economia del Govern peronista d’Alberto Fernández, obté un dels pitjors resultats d’aquesta força política. Tot i que milions de treballadors peronistes i militants de l'esquerra el van votar tapant-se el nas per impedir la victòria ultradretana, amplis sectors de la població no perdonen Massa i el responsabilitzen directament del desastre econòmic i social que pateix el país: 142% d'inflació, 18,6 milions de persones vivint en la pobresa i 4 milions en la indigència.

En aquest context de col·lapse, Milei ha tingut èxit a mobilitzar massivament les capes mitjanes, radicalitzades cap a la dreta, i connectar amb sectors de joves i treballadors molt desmoralitzats i frustrats amb el Govern peronista, presentant-se com l'única alternativa per “sortir del caos ” i utilitzant cínicament consignes com “que se'n vagin tots” o “fer fora la casta”. La campanya de Massa durant la segona volta, plantejant un Govern d´unitat nacional amb la dreta tradicional, apel·lant als empresaris i al vot de centre i eliminant qualsevol referència d'esquerres en el seu discurs no ha fet més que facilitar-li la feina.

Contra la classe obrera

Milei és el candidat de la reacció més extrema i d'una majoria de la classe dominant i del capital financer que hi ha vist una oportunitat per descarregar un cop demolidor sobre la classe obrera. Pensar que és un individu que va per lliure és una estupidesa completa. El programa de Milei, cuinat a foc lent durant mesos als consells d'administració dels grans bancs i empreses, representa una declaració de guerra:

- Retallada i supressió d'impostos a empresaris i terratinents. Situar l'Argentina com a avantguarda de l'evasió impositiva i convertir-la en un paradís fiscal continental.

- Dolarització de l'economia, cosa que significaria un transvasament massiu de riquesa de les rendes més baixes a les més altes i incrementarà brutalment les desigualtats.

- “Buidatge de l'Estat”, privatitzant empreses públiques estratègiques, a més de l'educació, la sanitat, les pensions i els serveis socials.

- Contrareforma laboral garantint l'acomiadament lliure mitjançant l'eliminació de diferents indemnitzacions. Colpejar el poder dels sindicats mitjançant lleis repressives que limitin els drets de vaga i manifestació.

- Abolició del dret a l'avortament i altres conquestes arrencades pel moviment feminista amb la seva lluita durant els darrers anys.

- Legalització del dret a portar armes, una mesura per impulsar el pistolerisme feixista.

- Increment de la legislació repressiva, reforçant el finançament, el poder i la impunitat d'exèrcit i policia.

- Retallades dràstiques en els drets dels immigrants, facilitant la seva deportació i marginació [1].

Tota la hipocresia i cinisme sobre “la casta” i el “que se'n vagin tots” es desvela amb claredat només conèixer-se que aquestes mesures seran aplicades per un Consell de Ministres en què s'integraran funcionaris i exfuncionaris de l'FMI, directius de bancs, fons d'inversió i think tanks imperialistes, entre ells diversos que ja van ocupar càrrecs als governs neoliberals de Menem o Macri [2].

En definitiva, tota pura mentida, com sempre han fet els feixistes, encobrint de demagògia populista el que no és res més que una forma totalitària de governar a favor de l'oligarquia financera.

L'amenaça global de l'extrema dreta

El que veiem a Argentina forma part d'un procés que mostra cada cop més similituds amb els anys 30 del segle XX. Per descomptat, no es tracta d'una repetició exacta i clar que hi ha diferències. La classe obrera és més nombrosa avui que aleshores, la memòria històrica del que van significar els règims feixistes o les dictadures militars mobilitza amplis sectors de les masses. Però això per si mateix no garanteix res.

La “bogeria” i deliris de Milei, Trump o Bolsonaro, que sectors de l'esquerra reformista i fins i tot alguns autodenominats marxistes utilitzen com a argument per minimitzar el perill que representen, o les referències als seus discursos incendiaris o “antisistema” per definir-los com a outsiders en lloc de caracteritzar-los com a reaccionaris d'extrema dreta, només serveixen per tirar sorra als ulls dels activistes i de la població obrera, amagant la gravetat del que està en joc.

Salvant totes les diferències, Hitler o Mussolini compartien molts d'aquests mateixos trets, excentricitats i deliris, i també aleshores molts els presentaven com a elements accidentals i efímers per minimitzar el perill mortal que representaven. "La democràcia és forta" es consolaven a dir.

L'essència de la qüestió avui és la mateixa que aleshores. L'empobriment i les desigualtats intolerables se sumen al descrèdit de la democràcia parlamentària, dels partits burgesos tradicionals i de l'esquerra tradicional que sosté el sistema. És la descomposició social el que provoca la polarització política i els cops de banda cada vegada més bruscos a dreta i esquerra, començant per les capes mitjanes.

Als anys trenta Lev Trotski analitzava les bases objectives d'aquests esdeveniments: “La decadència dels partits democràtics és un fenomen universal que té les seves raons en la decadència del propi capitalisme (…) Qui presentarà primer, més àmpliament i amb més força, a les classes mitjanes el programa més convincent, i —el més important— conquerirà la seva confiança, mostrant amb paraules i fets que és capaç d'eliminar tots els obstacles en el camí d'un futur millor: el socialisme revolucionari o la reacció feixista? D'aquesta qüestió en depèn la sort de França durant molts anys. No només de França: Europa. No només d'Europa: del món sencer” [3].

Per què ha guanyat Milei?

La victòria a les presidencials d'octubre del 2019 del Front de Tots, coalició entre el kirchnerisme, l'esquerra del peronisme liderada per Cristina Fernández de Kirchner (CFK) i la dreta peronista d'Alberto Fernández i Massa, va ser rebuda amb enorme esperança per la classe treballadora, que esperava mesures enèrgiques contra una crisi que ja llavors copejava durament.

Les eleccions legislatives del 14 de novembre del 2021 van ser una primera expressió del malestar creixent entre les masses i de la polarització. Per la dreta emergia per primera vegada la figura de Milei, que entrava al Parlament amb dos diputats i 1.291.999 vots (un 5% però concentrat a Buenos Aires, on rondava el 20%). El descontentament de les bases peronistes es reflectia en el clam demanant a Cristina Kirchner que s'enfrontés a Fernández i Massa. Més a l'esquerra, la principal expressió de l'esquerra anticapitalista, el Front de l'Esquerra i Els Treballadors-Unitat (FIT-U) obtenia un resultat històric: 1.280.240 vots, igualant en vots i percentatge a Milei però obtenint 4 diputats front als 2 de la Llibertat Avança.

Dos anys després, Milei ha disparat el seu suport fins a liderar el bloc de dretes i aconseguir la victòria, però dins del peronisme el kirchnerisme ha emmudit, deixant la lluita contra Milei a mans de Massa, i a la seva esquerra el FIT-U ha vist reduir el seu suport en mig milió de vots, de 1.240.000 de les legislatives del 2021 a 709.000 vots a la primera volta presidencial d'aquest mes d'octubre.

Com és possible això quan la crisi econòmica ha empitjorat i augmenta el qüestionament al sistema? L'explicació no es troba en la inacció de les masses, que cada vegada que han estat convocades a la lluita han respost, protagonitzant grans mobilitzacions com la marea verda feminista o aixecaments socials com el de Jujuy el juny d'aquest mateix any.

El problema ha estat la política dretana i capitalista del Govern peronista, la seva capitulació permanent davant de l'FMI, la burgesia argentina i l'aparell de l'Estat. El problema és la completa subordinació dels sindicats de filiació peronista a aquesta estratègia, bloquejant permanentment qualsevol resposta obrera sòlida i sostinguda, negant-se a convocar la vaga general per lluitar contra les retallades socials i la inflació desbocada, blindant una pau social que només beneficia el capital. Polítiques desmobilitzadores que han portat nombroses lluites obreres a acabar en derrotes amargues.

Aquests factors han estat decisius per estendre la desmoralització social i la desesperança col·lectiva. Els dirigents peronistes han asfaltat l'ascens de l'extrema dreta, que s'ha anat forjant cop a cop, decepció a decepció. I en això, l'anomenada esquerra peronista també hi ha contribuït per les seves incoherències i manifestes vacil·lacions.

Cristina Fernández i l'esquerra kirchnerista han actuat com Podem a l'Estat espanyol o el PCX a Xile: criticant les polítiques més dretanes de la socialdemocràcia però a l'hora de la veritat negant-se a enfrontar-les, mantenint-se al Govern en lloc de mobilitzar als carrers i aixecar una alternativa.

Així s'ha alimentat intensament l'escepticisme i la frustració entre les masses, facilitant a la ultradreta explotar la seva demagògia populista per arribar als sectors més desmoralitzats i copejats de treballadors empobrits, aturats i joves sense expectatives. També en aquest aspecte hi ha similituds amb els suports socials que van conquerir els feixistes al segle passat.

Pel que fa a les formacions que integren el Front d'Esquerres i dels Treballadors FIT-U, malgrat la seva dedicació a mobilitzar i enfrontar el Govern, han desaprofitat una oportunitat darrere l'altra de guanyar l'oïda de les bases peronistes d'esquerra, negant-se en rodó a una política de front únic que els hagués permès avançar. El doctrinarisme i el sectarisme són influències molt dolentes quan cal desplegar polítiques d'unitat de classe contra l'extrema dreta.

Com expliquem al nostre balanç de la primera volta: “Denunciar el capitalisme i plantejar consignes correctes com les nacionalitzacions només pot guanyar el suport de les masses si va unit a una política no sectària d'unitat d'acció en la lluita i una pràctica revolucionària al dia a dia, caracteritzant i denunciant Milei clarament com el que és, un feixista, i cridant a la mobilització massiva a les urnes i el carrer per derrotar-lo. El FIT no hauria de tenir cap problema per impulsar manifestacions, assemblees, comitès d'acció i autodefensa cridant les bases de l'esquerra peronista i kirchnerista a combatre junts. Això és part de la lluita per aplicar un programa socialista (…) L'esquerra revolucionària ha de manifestar amb claredat una actitud intransigent de lluita contra Milei, i no es pot desentendre del front electoral. No pot cridar al vot nul o l'abstenció, és a dir, que tant és qui guanyi, que Milei és el mateix que el peronisme. Això seria un error de pes que pagaria un preu enorme per a l'esquerra combativa i militant” [4].

El FIT-U ha desaprofitat una oportunitat d'or per liderar amb decisió i valentia la lluita contra Milei i connectar així amb milions de treballadors peronistes. La seva posició abstencionista en aquesta segona volta, i la seva renúncia a participar-hi activament posant el focus en la derrota del candidat ultradretà, s'assembla molt més a les polítiques ultraesquerranes i sectàries del "tercer període" estalinista, que tant va denunciar Trotski, que a la tàctica leninista de front únic amb les organitzacions reformistes i socialdemòcrates per combatre la reacció.

I ara què?

La magnitud de la victòria electoral de Milei i la derrota del peronisme reflecteixen un procés de fons que va més enllà d'un simple canvi de Govern. La crisi del capitalisme argentí és tan profunda que empeny a un enfrontament frontal entre les classes.

Alguns sectors de la burgesia, tement les conseqüències socials d'un xoc prematur, apostaven per un Govern d'unitat nacional de la dreta peronista i la dreta tradicional i una política d'atacs i retallades més graduals, recolzant-se a la burocràcia sindical per controlar les masses. Però a mesura que la crisi del capitalisme argentí s'aprofundia i Milei aconseguia el suport de les capes mitjanes a la campanya electoral, els sectors decisius han apostat per llançar una ofensiva frontal.

Una derrota electoral tan dura com la d'aquest diumenge a curt termini provocarà un xoc en milions de joves, treballadores i treballadors. Els propers mesos seran molt difícils per als oprimits. Però la classe obrera argentina no ha estat esclafada. La lluita de classes ha entrat en un període decisiu perquè l'agenda de Milei no pot resoldre el corc que pateix el capitalisme argentí. Tot al contrari. Intensificarà encara més la seva crisi i descomposició provocant nous aixecaments socials.

En els propers mesos i anys, a la calor d'aquests xocs i de l'experiència que viuran en carn pròpia milions de treballadors i joves, es presentaran oportunitats enormes d'aixecar una alternativa revolucionària amb arrels en el moviment de masses i prendre el poder per transformar el país en línies socialistes. Això és l'únic que pot derrotar Milei i evitar escenaris encara més terribles però que la història de l'Argentina ja va conèixer entre el 1976 i el 1982.

La sortida no és fàcil i els obstacles són molts. Per això necessitem treure totes les lliçons dels errors dels darrers anys i emprendre la construcció d'una esquerra revolucionària de masses amb un programa socialista i una tàctica marxista de front únic que agrupi tots els oprimits. Els esdeveniments que encara han de venir no deixen marge per ambigüitats. I els treballadors argentins tornaran a demostrar que les tradicions de lluita no són un record del passat.

Notes:

1. Programa electoral de Milei.
2. Milei no quiere coalición y ya tiene ministro de economía
3. A dónde va Francia, León Trotsky, Fundació F. Engels..
4. Elecciones en Argentina. La movilización obrera golpea duramente a Milei pero la ultraderecha aún no ha sido derrotada


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01