El cop d'Estat organitzat per l'oligarquia peruana i l'imperialisme nord-americà ha provocat una insurrecció. Mentre escrivim aquestes línies, centenars de milers de joves, treballadors i camperols marxen cap a Lima exigint la dimissió de la colpista Boluarte i la dissolució del Parlament dominat per la dreta i ultradreta que li dóna suport.
Després de perpetrar una massacre sagnant amb prop de 60 treballadors i joves assassinats per l'exèrcit i la policia i centenars de ferits, el govern usurpador ha decretat el toc de queda a la regió del sud de Puno i l'Estat d'Emergència a diverses zones del país, inclosa la capital.
Les masses resisteixen heroicament
Com hem explicat en articles anteriors, el govern nord-americà de Joe Biden, que ha estat decisiu en l'organització d'aquest cop, en lloc d'elegir com a cara visible d'aquest a ultradretans com Keiko Fujimori, José Williams (president del parlament) o l'alcalde de Lima, el feixista López Aliaga, va utilitzar Boluarte, vicepresidenta del propi Castillo.
Posant al capdavant del govern aquesta renegada de l'esquerra, esperaven no repetir fiascos com els de Veneçuela i Bolívia, i disfressar de “democràtic” un govern titella al seu servei. Recolzant-se en la socialdemocràcia internacional, amb el president espanyol Pedro Sánchez i el xilè Gabriel Boric al capdavant, van presentar Boluarte com a garant de la democràcia davant del “colpista d'esquerres Castillo”. Era un bon pla, però l'aixecament popular ho ha frustrat.
Aquest muntatge només ha enganyat alguns dirigents de la nova esquerra reformista internacional (i fins i tot del mateix Perú), que van respondre demanant “diàleg” i “mesures socials” a Boluarte. Les masses van comprendre immediatament què succeïa i van prendre els carrers, amb marxes i vagues multitudinàries, exigint la sortida del govern i el parlament colpistes i enfrontant heroicament la brutal repressió.
El 3 de gener la classe dominant, després de setmanes denunciant “l'actuació de grups terroristes”, va organitzar mobilitzacions “per la pau” i “contra la violència” intentant agrupar les bases de la contrarevolució. El resultat va ser un fracàs estrepitós. L'aturada indefinida contra el cop i les manifestacions de masses es van elevar a un nivell superior, experimentant un salt qualitatiu després del brutal assassinat de 25 persones a Juliaca (Puno). L'empenta de l'aixecament ha estat tan gran que la ràbia de la població s'ha concretat en una marxa cap a Lima i mantenir l'aturada nacional fins a la victòria.
Dos camins, un objectiu: derrotar la revolució
Els governadors de les regions es reunien el 12 gener per a exigir a Boluarte la convocatòria immediata d'eleccions com a única manera de “calmar la situació”. Un dels principals mitjans de la classe dominant, el diari La República, després d'haver justificat i donat suport al cop obertament, feia un gir de 180º proclamant en els seus editorials: “parin la matança”, “eleccions ja” i demanant “reformes constitucionals”. Aquest mateix mitjà difonia una enquesta de l'Institut d'Estudis Peruans (IEP), think tank privat en el finançament del qual participen diferents empreses i multinacionals, que recollia que el 69% de la població dóna suport a convocar una Assemblea Constituent ja.
Boluarte i el primer ministre Otárola (imposat per l'ambaixada nord-americana) han rebutjat fins ara qualsevol proposta que signifiqui sortir del govern abans del 2024, argumentant que dimitir portaria el país a “l'anarquia i el desgovern”.
Com en altres crisis revolucionàries, un sector de la classe dominant tem que cedir a la pressió de les masses les animi a anar encara més lluny i la situació escapi totalment al seu control. Un altre sector comença a dubtar que disposin de prou força per aplacar-les amb la repressió i tem que intentar-ho tingui l'efecte contrari i pugui acabar en la presa del poder per les masses en lluita. Veient el que ha passat a Xile i altres països, aquest sector està plantejant cada cop amb més insistència convocar eleccions i fins i tot ha començat a parlar de la possibilitat d'organitzar una Assemblea Constituent.
En aquests moments les reivindicacions de tancar l'odiat Parlament, que se'n vagin tots els corruptes i assassins i elaborar una nova constitució que reemplaci l'elaborada sota la dictadura fujimorista, tenen un suport massiu. Però hem d'entendre que allò que ha permès les privatitzacions massives, la destrucció dels serveis públics i el saqueig de les riqueses del país, l'extensió de la misèria, l'opressió i la repressió que pateix des de fa dècades el poble peruà és l'existència del règim capitalista: l'ordre social que garanteix el poder dels grans bancs, les multinacionals, l'oligarquia terratinent i la casta militar.
La idea que una Assemblea Constituent, és a dir, un altre parlament burgès, pot resoldre els problemes que aquesta insurrecció ha posat sobre la taula, tal com proposen els dirigents de les organitzacions polítiques i sindicals de l'esquerra, és un atzucac.
L'Assemblea Constituent és una estratègia a la que han recorregut les classes dominants llatinoamericanes en diferents moments per guanyar temps i contenir l'empenta revolucionària de les masses. Una manera eficaç de neutralitzar la possibilitat de transformar la societat mitjançant eleccions parlamentàries controlades de nou per les mateixes institucions corruptes i al servei dels capitalistes.
Com ha passat a Xile, utilitzen els debats a la Constituent mentre la propietat de la terra, les fàbriques, els recursos miners, el petroli i el gas, així com el control de l'Estat, segueixen fermament en mans dels de sempre: els capitalistes i les multinacionals. Un joc hàbil per a frenar, dividir i desmoralitzar els oprimits i preparar simultàniament una nova ofensiva contrarevolucionària quan es donin millors circumstàncies.
Per una Assemblea Revolucionària per prendre el poder expropiant l'oligarquia! Pel socialisme!
La situació al Perú està arribant a un punt crític. La insurrecció ha posat el govern assassí de Boluarte contra les cordes. La derrota del cop i la presa del poder per les masses treballadores és una possibilitat real. Per això és imprescindible unificar tots els comitès, assemblees populars i organismes de lluita que han sorgit mitjançant l'elecció de delegats a nivell local, regional i nacional, formant una Assemblea Revolucionària Nacional dels treballadors i els oprimits.
L'elecció d'aquesta assemblea mitjançant els mètodes de la democràcia obrera permetria aixecar un poder alternatiu al representat pel govern i el parlament colpistes, o qualsevol altre govern capitalista o parlament burgès que intenti substituir-lo, com seria la Constituent. Una tasca urgent i ineludible dels organismes de lluita que estan creant les masses a cada poble és organitzar l'autodefensa armada i cridar la tropa –formada per fills de famílies obreres i camperoles– a trencar amb els comandaments corruptes i assassins al servei de la oligarquia i unir-se a la insurrecció.
Una altra tasca clau dels comitès i les assemblees és estendre la vaga general indefinida i ocupar les principals empreses i els latifundis. Només l'expropiació de les principals palanques econòmiques, els bancs, les empreses, les mines i explotacions gasístiques i petrolieres sota el control democràtic dels treballadors i treballadores pot garantir condicions de vida dignes al poble i fer front a l'actual catàstrofe.
Una Assemblea Revolucionària amb aquest programa i pla de lluita és l'únic camí per establir un govern dels treballadors i treballadores i desmantellar l'aparell estatal forjat per la classe capitalista que està massacrant el poble.
Les masses llatinoamericanes han mostrat en un país rere l'altre la força i la disposició d'arribar fins al final. Una victòria en un país s'estendria com la pólvora a la resta. Però assolir el triomf exigeix un partit revolucionari amb influència i armat amb el programa del socialisme internacionalista. Construir aquest partit al Perú i a tot el món és la tasca clau del moment.
