Quina política ha de defensar l’esquerra revolucionària?
El 30 d'octubre Lula guanyava la segona volta de les eleccions a la presidència del Brasil amb 60.345.999 vots (el 50,90%) davant els 58.206.354 (49,10%) de l'ultradretà Jair Bolsonaro. Com és natural, la derrota d'aquest feixista supremacista, fanàtic religiós, masclista i homòfob ha estat rebuda amb alleujament per milions d'activistes de l’esquerra. Tot i això, seria un gravíssim error subestimar que la victòria de Lula s'ha produït amb la diferència més ajustada de la història electoral brasilera i deixa encesos tots els llums d'alarma.
El gir a la dreta del PT i de Lula permet Bolsonaro mantenir un suport massiu
Lula i els dirigents del PT, amb bona part de l'esquerra reformista internacional i els mitjans de comunicació fent-los ressò, parlen de “victòria històrica”. Segons la seva anàlisi, aquest triomf ha estat degut gràcies a la seva “intel·ligent” estratègia de pactes amb partits de dreta i centredreta i els compromisos adquirits amb els sectors suposadament democràtics de la burgesia. Un enfocament tan superficial com equivocat de la situació brasilera.
Per enfrontar seriosament un perill com el que representa Bolsonaro, cal un balanç honest, crític i rigorós. Explicar els errors comesos i per què, després de quatre anys de retallades i atacs als drets socials i democràtics, d'una gestió criminal de la pandèmia, de la desforestació brutal de l'Amazònia, i d'empobriment d'àmplies capes de la població, aquest feixista criminal manté un suport massiu. Només així podrem aixecar una alternativa antifeixista conseqüent, capaç de doblegar i escombrar aquesta morralla política.
El discurs de Lula, especialment a la segona volta, no ha deixat de mimetitzar-se amb el de la dreta. Presentant-se com a campió de l'estabilitat capitalista, jugant a ser més religiós que Bolsonaro i oposant-se fins i tot a l'avortament, aquest viatge només ha servit per perdre els 20 punts d'avantatge amb què va iniciar la cursa presidencial i retrocedir l'últim mes d'un 5% que li va treure a la primera volta un pírric 1,8% de diferència en els resultats finals.
El líder ultradretà supera el seu màxim suport –obtingut a la segona volta del 2018– en 408.507 vots. Això li permet mantenir una base social de masses, i juntament amb el suport de sectors clau de la burgesia i l'exèrcit, li dóna una força que no dubtarà en utilitzar per tornar al Govern com més aviat millor, com mostra la seva negativa a reconèixer la derrota. A més, tindrà la bancada més gran del Parlament nacional, un fet que l'esquerra reformista de tot el món tendeix a amagar, i amb altres partits de dreta podria controlar aquest i la majoria de Governs regionals, inclòs el de l'estat més important i poblat del país, São Paulo, on un aliat seu va guanyar clarament.
L’únic que ha evitat el desastre és l’instint de milions d’oprimides i oprimits. El 69% de suport que obté Lula a les regions més pobres del nord-est del país, amb més de deu milions de vots d'avantatge, és absolutament decisiu. També la victòria a la ciutat de São Paulo, especialment als seus barris més pobres.
Tretze milions de persones que el 2018 no van votar o ho van fer en blanc o nul, indignats pels escàndols de corrupció, privatitzacions i mesures neoliberals del PT, malgrat el programa continuista de Lula l'han votat per fer fora Bolsonaro.
Quins factors alimenten el bolsonarisme i com combatre'ls?
Juntament amb les concessions a la dreta, Lula ha insistit durant tota la campanya a presentar els governs anteriors del PT com un quadre idíl·lic que la seva victòria permetrà recuperar. Aquest discurs, però, xoca amb l'experiència de milions de persones.
Seguint la mateixa política de pactes amb la dreta que ha practicat durant la campanya electoral, Lula i el PT van aplicar privatitzacions, contrareformes laborals i altres mesures neoliberals, augmentant els beneficis capitalistes i la desigualtat, i reforçant la militarització de la repressió i el poder dels cossos policíacs. Quan els efectes de la crisi mundial es van manifestar més clarament al Brasil, a partir del 2014, amb milions d'aturats en pocs mesos i la ruïna d'amplis sectors de les capes mitjanes, va emergir bruscament un sentiment de ràbia profund contra el PT. A això hi van contribuir els escàndols de corrupció que van afectar de ple ministres i alts funcionaris petistes.
Bolsonaro va utilitzar cínicament i demagògicament aquest ambient el 2018 per conquistar un suport massiu entre les capes mitjanes, arruïnades per la crisi, i sectors desmoralitzats i políticament endarrerits de desocupats i treballadors. Però malgrat la seva aparent fortalesa, la gestió de Bolsonaro es va trobar amb un repudi important. Ja a l'abril del 2019, recollia els pitjors índexs de popularitat de qualsevol Govern brasiler des de la dictadura després de tres mesos governant. Tot just un 32% recolzava la seva gestió i fins i tot sectors de capes mitjanes que l'havien votat el qüestionaven.
La vaga general del juny del 2019 i altres mobilitzacions massives el van posar contra les cordes. Però aquesta vaga no va tenir continuïtat en el temps, i els dirigents del PT i de la Central Única de Treballadors (CUT) es van dedicar a contemporitzar i oferir balons d'oxigen. Aquests líders de l'esquerra capitalista temien que el moviment de masses els desbordés i col·loqués la lluita per l'enderrocament de Bolsonaro com a eix de l'acció de masses extraparlamentària.
La seva posterior gestió de la pandèmia, amb prop de 700.000 morts, va augmentar el rebuig popular a Bolsonaro. I abans que la situació esdevingués una crisi revolucionària, semblant a la que va viure Xile o Colòmbia aquests anys, un sector de la burgesia i també de l'imperialisme nord-americà, va pressionar per aconseguir l'excarceració de Lula i que aquest encarrilés el descontentament cap a el terreny electoral. Es tractava de treure la població dels carrers, anul·lar la lluita de masses i reconvertir el procés cap al parlamentarisme, en benefici de l'estabilitat capitalista.
Quan Lula va anunciar la seva possible candidatura, les enquestes li donaven 20 punts d'avantatge i fins i tot més. Però el primer que va fer va ser rebutjar la consigna Fora Bolsonaro i fer una crida a la desmobilització, ajornant tot a la seva victòria electoral i els seus pactes amb la “dreta moderada”. Un sector de la burgesia, amb dirigents com Fernando Henrique Cardoso o Geraldo Alckmin –figura vinculada a l'Opus Dei i que serà el seu vicepresident–, va apostar per recolzar-lo, anul·lant les acusacions de corrupció que havien utilitzat per empresonar-lo i apartar-lo el 2018 de la carrera presidencial.
Aquest sector, que temia que les polítiques de Bolsonaro provoquessin un esclat social, ara esperen que Lula i el PT tornin a fer la feina bruta, aplicant la gestió de la crisi capitalista que necessiten per després desfer-se'n d’ell, com ja van fer el 2016. En un context de crisi mundial com l'actual, aquesta estratègia tindrà efectes encara més desastrosos per a les masses i es faran evidents molt abans.
Només una política revolucionària pot derrotar el feixisme
Aquestes eleccions confirmen que el bolsonarisme no és un fenomen conjuntural, com afirmen els reformistes. Un sector clau de la classe dominant sap inevitable l'enfrontament amb la classe obrera i aposta per aquest feixista per preparar-ho.
Bolsonaro ha utilitzat la militarització de les faveles amb l'excusa de la suposada lluita contra la delinqüència i la inseguretat (que va iniciar el PT) o les concessions als sectors més reaccionaris de l'Església Catòlica i les esglésies evangèliques (que també va fomentar Lula) per consolidar una base de masses entre milions de petits empresaris i comerciants i fins i tot aturats i treballadors desesperats i políticament endarrerits. També ha fet gala del desenvolupament de l'agroindústria, la mineria i altres sectors a costa de desforestar l'Amazònia i saquejar els recursos naturals. Alguns dels seus millors resultats es donen a ciutats i regions dependents d'aquests sectors.
Un aspecte que evidencia el perill real que representa el bolsonarisme és l'extensió de les milícies, formades per policies i elements mafiosos per controlar els barris i utilitzar-les com a força de xoc contra l'esquerra. Des de la seva arribada al poder, les llicències d'armes han crescut un 500% (superant les 600.000 persones armades) i les armes posseïdes legalment han passat d'1,3 a 2,7 milions. Moltes han anat a aquestes bandes feixistes urbanes i a grups paramilitars organitzats pels terratinents i la burgesia agropecuària per perseguir i assassinar lluitadors camperols, jornalers i defensors del medi ambient.
Bolsonaro es recolza decididament en els militars, concedint-los cada cop més poder. Actualment hi ha sis mil militars dirigint institucions o empreses estatals. Juntament a això, exalta la sagnant dictadura militar del 1964-1985, apel·lant a l'orgull d'una casta militar que mai no va ser depurada i la nostàlgia de sectors reaccionaris de les capes mitjanes que durant aquells anys van millorar els seus ingressos producte de la repressió que va patir el moviment sindical, i l'auge econòmic internacional i la industrialització del país.
Combinat amb tot això, ha utilitzat el repunt de l'economia brasilera el 2021 i l'endeutament públic per desenvolupar polítiques clientelars que li permetessin mantenir la seva base electoral entre sectors humils com el pla Auxili Brasil (copiant fins i tot en la seva quantia un pla similar de Lula).
Els esdeveniments mundials i l'auge de l'extrema dreta al Brasil, als EUA, a Itàlia, a Alemanya… demostren que al feixisme només se'l pot derrotar amb una política revolucionària. Aquesta va ser la lliçó dels anys 30 i torna a ser-ho avui a tot el món. Els cops de volant brutals a dreta i esquerra de les capes mitjanes són un símptoma de la decadència i descomposició del capitalisme. L'única manera d'obrir una bretxa que permeti arrencar de la influència ultradretana a les capes més empobrides de la classe mitjana, i per descomptat a sectors endarrerits políticament i desmoralitzats dels explotats, és amb un programa revolucionari que resolgui els seus problemes i transmeti força i decisió d'anar fins al final combatent el gran capital. Però Lula i els dirigents del PT hi van renunciar fa dècades i estan completament assimilats al sistema i a l'Estat capitalista.
Construir una esquerra revolucionària amb un programa socialista
La vaga general del 2019 i les manifestacions massives contra Bolsonaro van mostrar el camí per escombrar-lo i la força per fer-ho. Milions de lluitadores feministes i LGTBI, sindicats combatius, moviments socials, organitzacions en defensa del medi ambient, col·lectius antiracistes i pels drets de la població negra, mulata i indígena, van prendre els carrers.
Quan Lula i el PT van plantejar les polítiques desmobilitzadores, la clau era aixecar una alternativa conseqüent a la seva esquerra, mantenint-se ferma en la defensa de la mobilització més enèrgica i d'un programa socialista d'independència de classe. Però els dirigents del PSOL van renunciar a una política revolucionària, supeditant-se al PT i sucumbint a les mateixes idees de col·laboració de classes i procapitalistes.
Per evitar una derrota al Brasil, el país més poblat i desenvolupat industrialment d'Amèrica Llatina, de conseqüències dramàtiques per a tot el continent, cal trencar totalment amb aquestes polítiques impotents i aixecar una esquerra revolucionària per organitzar la lluita als carrers contra el bolsonarisme i contra les polítiques d'austeritat i d'atacs que exigeix tota la burgesia. Cal fer una crida a organitzar comitès d'acció i autodefensa als barris, els centres d'estudi i treball i buscar-ne la seva extensió i unificació.
Aquest pla de lluita ha d'anar unit a un programa socialista que plantegi la nacionalització dels bancs, la terra i les grans empreses sota control obrer per planificar democràticament l'economia, acabant amb totes les xacres que patim les oprimides i els oprimits. Aquest programa unificaria totes les reivindicacions laborals, democràtiques i socials, feministes i LGTBI, mediambientalistes, contra el racisme i qualsevol altra forma d'opressió, guanyant també milions de joves i treballadors que avui, per l’absència d’una alternativa revolucionària de masses, romanen sota la influència dels dirigents socialdemòcrates del PT.
Aquesta és l'alternativa que defensem els comunistes revolucionaris per combatre tots els Bolsonaros del món.
