El 2 d'octubre el Brasil celebrava eleccions presidencials, legislatives i regionals. Amb una participació del 79,06%, Lula ha guanyat la primera volta amb 57.258.115 vots, el 48,43%. Però l'ultradretà i actual president Bolsonaro, amb 51.071.277 vots, es queda al 43,20%, gairebé dos milions més que el 2018, i mostra que la seva base social no només no s'ha desgastat, sinó que està molt mobilitzada.
En tercera posició la candidata del burgès MDB, Simone Tebet, va aconseguir 4.915.306 paperetes (4,16%), i per darrere, el PDT de Ciro Gomes, exministre amb Lula, que n’ha recollit 3.599.201, un escàs 3%.
L'estratègia errònia del PT
Aquest resultat, que augura una segona volta molt renyida, posa de manifest la gran polarització existent i envia una advertència molt seriosa a l'esquerra.
Lula ha basat la seva campanya en promeses de recuperació econòmica i en aplicar un paquet de “mesures socials” similars a les desenvolupades sota la seva presidència. Però és important recordar què va passar sota els mandats de Lula.
Després de despertar l'entusiasme entre milions de treballadors i fins i tot amplis sectors de les capes mitjanes el 2002 –va guanyar les eleccions per 30 punts de diferència imposant-se en pràcticament tots els estats–, la política de Lula i els altres dirigents del PT va ser plegar-se a les exigències de l'oligarquia financera i empresarial duent a terme una política furiosa de privatitzacions i precarització del mercat laboral. L'FMI el posava com a model davant Hugo Chávez, i durant molt de temps la gestió econòmica del PT va ser exalçada pels grans organismes occidentals perquè va permetre als capitals transnacionals fer sucosos negocis amb el deute públic brasiler a més de controlar sectors estratègics de les indústries mineres i extractives, del petroli i l'energia, que van tenir l'efecte col·lateral d'arrasar amb l'Amazònia.
Lula també va recórrer a mesures de caritat social, molt limitades i absolutament insuficients per acabar amb la desigualtat lacerant. Va obrir les portes de bat a bat a una militarització més gran de la societat, atorgant més poder a la policia i augmentant el seu arsenal repressiu. En definitiva, la seva agenda neoliberal, en major o menor grau, va provocar un gran desafecte i molt de desengany entre la seva base social.
El vot que ha aconseguit recuperar Lula en aquestes eleccions, després del desastre històric que van suposar per al PT les eleccions del 2018 no és resultat de la il·lusió que genera, sinó de quatre anys de malson del bolsonarisme, i de la determinació de milions d'oprimits per colpejar a les urnes el líder de la ultradreta brasilera amb l'única eina que tenien disponible: el vot al PT.
Per valorar quanta veritat hi ha a les promeses de Lula és important veure amb qui s'ha aliat en aquesta ocasió.
El candidat a vicepresident és Geraldo Alckmin, un reconegut membre de l'oligarquia. I aquí és on està el problema. Lula ha desplegat una estratègia electoral completament escorada a la dreta, signant pactes amb sectors de la classe dominant que estan exigint més retallades contra la classe obrera. Aquesta orientació que enlaira una presumpta burgesia “democràtica” com l'aliada fonamental en la lluita contra un feixista de les característiques de Bolsonaro és un error manifest. I aquest error s'ha pagat a les urnes.
Per no espantar les capes mitjanes, l'argument sacrosant que sempre s'esgrimeix per empassar-se tot, l'equip electoral de Lula ha donat el vistiplau a candidats a diputats, senadors i governadors amb un full de serveis reaccionari i antiobrer.
La conseqüència ha estat un fiasco evident. Aquesta política "hàbil" ha introduït molta confusió, desmobilitzant milions de persones i permetent a Bolsonaro i als seus aliats guanyar el major nombre de governacions i que, per primera vegada, el seu partit sigui primera força parlamentària. Si apareixes de la mà amb els polítics de l'establishment, si vols ser el campió de la moderació i l'estabilitat i renuncies a la lluita de classes, no fas res més que donar la iniciativa a la ultradreta.
Tot i aquesta orientació equivocada i perjudicial, milions de joves, treballadors i camperols, lluitadores feministes i LGTBI, població negra i indígena han utilitzat aquestes eleccions per colpejar al màxim Bolsonaro.
Així, i malgrat els greus errors de la seva estratègia, la candidatura de Lula aconsegueix recuperar-se dels nefastos resultats obtinguts pel PT el 2018. Supera en deu milions de vots el que havia obtingut aleshores el petista Haddad en segona volta. Arrasa als estats més pobres del nord-est, on ja va guanyar el PT el 2018, i ho fa amb el 60 i 70%. També recupera places històriques del PT on va vèncer clarament Bolsonaro en les últimes eleccions, com la ciutat de São Paulo, la més poblada del país, Porto Alegre, o un centre industrial emblemàtic com São Bernardo do Campo, bressol del moviment sindical dels metal·lúrgics i del PT. Tot i així, aquestes i altres victòries a grans ciutats del nord-est com Fortaleza, Salvador de Badia o Recife, encara que clares, es produeixen per marges menors als esperats.
Les hosts de Bolsonaro
El factor que permet a Bolsonaro forçar la segona volta és que resisteix a les grans ciutats, posant en evidència les debilitats de les polítiques procapitalistes que encarna Lula. El candidat ultradretà guanya en 10 de les 17 metròpolis brasileres que superen el milió d'habitants, destacant els casos de Brasília (capital i tercera ciutat més poblada del país) i, sobretot, Rio de Janeiro, la segona més poblada i un bastió històric del PT fins a la caiguda del 2018.
El 2018 les capes mitjanes del camp i la ciutat van girar massivament a la dreta desesperades per la crisi econòmica, i també indignades pels diferents escàndols de corrupció que van copejar de ple la burocràcia del PT.
Les polítiques de precarització laboral i atac als drets sindicals, la repressió i la militarització policial a les faveles amb l'excusa de combatre la inseguretat han consolidat el suport a Bolsonaro entre els petits i mitjans empresaris i propietaris.
Bolsonaro també ha recorregut a mesures clientelars durant els últims mesos per mantenir la seva influència entre els sectors més humils que ja el van votar el 2018. A això han contribuït també les xarxes assistencialistes i de control ideològic de les esglésies evangèliques, molts líders de les quals li donen suport decididament.
La qüestió és que, malgrat que aquest gir cap a la reacció respon a causes objectives per la descomposició del capitalisme brasiler, no és menys cert que seria completament possible obrir una escletxa en aquests sectors, especialment entre les capes més empobrides de la classe mitjana i de desocupats o treballadors endarrerits políticament i desesperats. Però això no s'aconseguirà només amb discursos i encara menys pactant amb la dreta no bolsonarista.
Fa falta un programa revolucionari que transformi radicalment les condicions de vida de la gent, i actuar amb decisió, impulsar l'organització i la lluita des de baix, als barris i centres de treball.
Una segona volta molt renyida
Bolsonaro ha amenaçat reiteradament amb no reconèixer la seva derrota i de mobilitzar la seva base, recolzant-se en els sectors de la burgesia que li donen suport i en l'aparell estatal, l'exèrcit i la policia. Està enviant un senyal molt clar, fins i tot ha posat sobre la taula la possibilitat de donar un cop d'Estat si cal, seguint l'estela de Donald Trump.
La burgesia és conscient de la profunditat de la crisi del sistema. Tots coincideixen en carregar-la sobre els explotats. Però estan dividits pel que fa a com actuar a curt termini.
Un sector aposta per Bolsonaro per preparar un enfrontament obert i salvatge contra la classe treballadora que saben que és inevitable. Un altre tem les conseqüències d'una lluita prematura, i davant de la pressió de les masses va optar per alliberar Lula de la presó i permetre que es presentés a aquestes eleccions. El seu objectiu és que, si el PT guanya —limitat per un Parlament controlat per la dreta i la ultradreta i amb la presència de ministres burgesos— gestioni la brutal crisi que viu el país intentant garantir la pau social, i així que es desgasti, com ja va passar el 2010 i el 2014, desfer-se'n d’ell i passar a l'ofensiva.
La vaga general del 2019 contra Bolsonaro va mostrar el potencial no només per derrotar-lo, sinó per transformar la societat. Les mobilitzacions massives antifeixistes del moviment feminista, LGTBI, de diferents sectors del jovent i la classe obrera han agrupat una avantguarda completament decidida.
Les batalles més importants contra la ultradreta, o fins i tot contra un cop d'Estat, no es lliuraran al terreny del parlament ni de les urnes, sinó en la lluita de classes, als carrers, i per això cal reconstruir una esquerra revolucionària de masses disposada a organitzar i mobilitzar la potència aclaparadora del moviment obrer i el jovent.
A la segona volta milions tornaran a votar Lula, i els comunistes revolucionaris cridem a fer-ho d'una manera crítica, molt crítica, i alhora militant, preparant totes les nostres forces per als moments decisius que estan per arribar.
