El passat 19 de juny, una coalició d'esquerres va aconseguir per primera vegada aconseguir la presidència de Colòmbia. Gustavo Petro es va convertir en el candidat més recolzat de la història amb 11.281.013 milions de vots, el 50,4%, superant en tres punts el reaccionari Rodolfo Hernández –el candidat recolzat per l'uribisme, la patronal i l'aclaparadora majoria dels mitjans de comunicació– que va assolir els 10.580.412 milions de paperetes, un 47,3%.
Immediatament es van conèixer els resultats, milions de persones, especialment joves, van omplir els carrers en concentracions i manifestacions espontànies per celebrar el triomf de Petro i de Francia Márquez, que serà la primera vicepresidenta negra del país. A Soacha, una de les zones més pobres de Bogotà, una marea va inundar la seva artèria principal al crit de “ho hem aconseguit”. El mateix va passar a Cali i a ciutats i pobles d’arreu del territori.
Aquest triomf històric, amb una participació rècord del 58%, suposa un nou punt d'inflexió en la lluita de classes a Colòmbia i reflecteix el salt a la consciència de milions de joves, treballadors i camperols, fruit de la creixent lluita social d'aquests darrers anys, i sobretot, dels aixecaments revolucionaris viscuts els anys 2019 i 2021 contra el Govern de Duque i l'elit capitalista i terratinent.
Durant mesos, la classe treballadora i el jovent van demostrar la seva determinació per arribar fins al final. Aquest ardent desig de canvi és el que ha impulsat Gustavo Petro fins a la presidència.
Els oprimits es mobilitzen contra el frau i la reacció
La primera volta de les eleccions presidencials va tenir un sabor agredolç. Tot i que Petro va guanyar folgadament passant a la segona volta, la suma dels candidats de la dreta va superar el 52% dels vots. Això, unit a la possibilitat d'un frau massiu si els resultats finals eren ajustats, posava en perill la victòria.
La possibilitat que un reaccionari i misogin ultradretà com Rodolfo Hernández guanyés les eleccions va esperonar les masses. Davant els ulls de milions, l'única garantia per vèncer era estendre activament la mobilització electoral i organitzar-se militantment per impedir el frau. Per tota la geografia colombiana es van crear comitès per vigilar les meses electorals i evitar pressions, i per traslladar els electors fins als centres de votació.
S'han publicat nombroses imatges de camperols i indígenes en grups desplaçant-se durant hores a peu o amb canoes per arribar als col·legis electorals, i també s'han reactivat la mobilització de les Primeres Línies, nodrides per la joventut, de cara a defensar els resultats electorals als barris. Una mobilització que ha portat la classe dominant a descartar el frau davant la por de provocar un nou aixecament revolucionari.
Ara, després d'aquesta inapel·lable victòria, els mitjans de comunicació burgesos intenten distorsionar-la assenyalant que ha estat conseqüència del discurs moderat de Petro i del Pacte Històric, que li ha permès rebre el suport de sectors de les capes mitges conservadores. Però ha estat precisament a les zones més copejades i radicalitzades on el creixement del vot ha resultat decisiu.
És el cas, per exemple, del Chocó, Nariño o Cauca. En aquestes regions, on el suport a Petro va superar el 80%, la participació es va incrementar en 10 punts. A grans ciutats com Cartagena i Barranquilla on la participació va pujar 5 punts, el vot a Petro es va incrementar un 34% i un 40% respectivament, i a Bogotà i Cali, on la participació va augmentar entre 2 i 3 punts, Petro va incrementar els seus vots a un 24% i un 27%, superant en totes elles el 60% dels vots.
A totes aquestes ciutats l'Aturada Nacional i els aixecaments revolucionaris van tenir una enorme potència. Per contra, a les zones més conservadores i acomodades, com Medellín, Rodolfo Hernández s'imposa recollint pràcticament la totalitat del vot uribista.
Un triomf malgrat les vacil·lacions de Petro i del Pacte Històric
Aquest triomf popular i de classe té encara més importància atenent les vacil·lacions de Petro i la seva renúncia a les reivindicacions més radicals del moviment de l'Aturada Nacional. De cara a aparèixer com un dirigent acceptable per a les elits empresarials, la seva defensa de la pau social i del capitalisme, i les seves declaracions blanquejant Rodolfo Hernández, van minvar el seu suport electoral a la primera volta. Cosa que es va veure especialment en zones perifèriques abandonades, on l'esquerra és forta, però on la participació va estar per sota del 45%.
Durant la campanya de la segona volta, tant Petro com els principals dirigents del Pacte Històric han insistit en aquesta línia, suavitzant encara més les seves propostes, teixint pactes amb polítics tradicionals de la dreta, i estenent ponts cap al seu rival, Rodolfo Hernández, plantejant-li fins i tot un “Gran Acord Nacional”.
Tot i així, la virulenta campanya contra Petro i el Pacte Històric no ha cessat, demostrant que la burgesia colombiana, l'oligarquia terratinent, l'exèrcit i l'aparell de l'Estat no es podran conciliar mai amb l'esquerra, i sobretot amb les masses en lluita que han fet possible aquest triomf. Són molt conscients que el problema no és el programa de Petro, sinó les aspiracions irrenunciables dels milions que li han donat suport.
El plantejament de Petro reflecteix l’absència d’una visió cabal de la situació. Durant la recta final de la campanya, ell i Francia Márquez es van comprometre davant de notari a no realitzar cap expropiació. Un compromís, que si es manté, els impedirà tirar endavant una de les propostes més populars, la de la reforma agrària, en un país on l'1% de la població acumula la propietat del 81% de la terra. Petro planteja que vol democratitzar i no expropiar, però com serà possible repartir democràticament la terra sense expropiar aquest 1% de grans terratinents, multinacionals i especuladors?
I el mateix passa amb la reforma de les pensions en un país dominat pels fons privats on només el 28% dels majors de 60 anys es pot jubilar. Per no parlar de com acabar amb els salaris de gana i la informalitat laboral, amb el narcotràfic i el crim organitzat, la manca d'educació i sanitat pública, sense tocar el poder de la banca i els grans monopolis, o de l'exèrcit i els paramilitars.
L'actitud de Petro i els seus col·laboradors davant de la seriosa amenaça de frau va ser tota una declaració de principis. En lloc de cridar a defensar el vot amb la mobilització, els dirigents del Pacte Històric van renunciar a donar la batalla que sí que estaven organitzant nombrosos activistes i comitès des de baix. Així ho va assenyalar en una entrevista a El País Francia Márquez, tres dies abans de les eleccions: “tenim preocupacions que es cometi frau. Tristament, això no ho podem canviar, i ens tocarà acceptar el resultat que surti encara que no ens agradi”.
Capitalisme democràtic o lluitar pel socialisme?
La il·lusió generada per aquesta victòria i les expectatives de milions de treballadors i joves xocaran amb el programa de mínims plantejat per Petro i el Pacte Històric. Això mateix ja es va veure la nit electoral.
Davant d'un auditori abarrotat de joves i activistes bogotans, Petro va fer una crida a la pau social i la conciliació amb la dreta. El punt àlgid va arribar quan el president electe va dir “desenvoluparem el capitalisme a Colòmbia”, que va ser respost amb un sonor i unànime “NOOOO!”. El rebuig va ser tan evident, que el mateix Petro va iniciar una justificació teòrica molt poc convincent: “no perquè l'adorem, sinó perquè hem de superar el feudalisme a Colòmbia. [...] Sortiran formes del capitalisme democràtic”.
Però Colòmbia és avui un país amb un capitalisme desenvolupat, la burgesia del qual està plenament vinculada al gran capital financer internacional. L'economia és controlada per un conglomerat de grans bancs i monopolis capitalistes. Els latifundistes i les multinacionals posseeixen el gruix de la terra, exploten brutalment els camperols, i arruïnen els petits productors. Alhora, el narco s'ha convertit en un altre sector més de la burgesia colombiana totalment fusionat amb el capital financer, que renta els seus diners, i amb l'aparell de l'Estat.
La naturalesa improductiva, parasitària i especulativa de la burgesia colombiana no es deu a un suposat endarreriment del capitalisme ni de bon tros a un feudalisme inexistent. És la conseqüència del seu paper en la divisió internacional del treball i de la seva dependència de l'imperialisme. Qualsevol mesura per desenvolupar la producció o repartir la terra i la riquesa xocarà directament amb la naturalesa reaccionària i parasitària de la classe dominant. A la fase imperialista i reaccionària del capitalisme, només la classe treballadora amb un programa socialista pot tirar endavant reformes democràtic-burgeses com el repartiment de la terra. O els treballadors prenen el poder i fan l'expropiació dels capitalistes i els terratinents, o qualsevol reforma social progressiva és impossible.
El desig de Petro de millorar les condicions de vida de les masses sense tocar els interessos dels capitalistes és un intent impossible de quadrar el cercle, tal com estem veient a Xile amb Boric o com hem vist amb UP a l'Estat espanyol.
En un context de recessió capitalista mundial, qualsevol reforma mínima s'enfrontarà a la resistència activa dels oligarques i de l'aparell de l'Estat. Per aquesta via, Petro es veurà enormement condicionat per complir el seu programa de mínims, i encara més si implementa un Gran Acord Nacional o si incorpora al seu Govern ministres de la dreta.
Aquesta victòria electoral suposa un pas endavant i augmenta la confiança dels oprimits en les pròpies forces, però els capitalistes, la reacció i la ultradreta no han estat derrotats, ni de bon tros. Una de les mesures que ja està exigint el moviment és la llibertat dels presos polítics, molts joves que van organitzar les Primeres Línies durant les jornades revolucionàries del 2021 i que Petro s'ha compromès a alliberar, així com la dissolució dels violents cossos antiavalots i la persecució dels grups paramilitars, que van reaparèixer el 2021 per enfrontar la insurrecció popular.
Però juntament amb aquestes mesures, cal implementar un programa que pugui resoldre els gravíssims problemes que pateixen els colombians, començant per la fam que afecta la meitat de la població, i continuant per la necessitat d'una educació i sanitat públiques, de salaris dignes i llocs de treball estables, etc... Si Petro i el Pacte Històric opten per administrar la misèria capitalista no podran resoldre cap d'aquests problemes i sembraran grans decepcions.
Per això mateix, i més enllà de la victòria electoral de Petro, cal augmentar la capacitat d'organització i de mobilització per exigir al Govern que compleixi les reivindicacions de l'Aturada Nacional i de tots aquells que es van enfrontar als carrers a Duque i a la repressió. I complir significa aplicar mesures socialistes enèrgiques que incloguin l'expropiació de la banca, les grans empreses i els latifundis sota control democràtic dels treballadors i camperols. Només així podrem vèncer definitivament l'uribisme i la reacció, i només així podrem conquerir una societat socialista, justa, democràtica i igualitària.
