Els treballadors i pagesos pobres al poder!

Equador viu des del passat 13 de juny un aixecament revolucionari que ha posat contra les cordes el Govern dretà de Guillermo Lasso, un banquer que des de la seva arribada al poder no ha fet altra cosa que aplicar mesures contra els més desafavorits, i que ha respost a aquestes mobilitzacions amb una brutal repressió que ja ha causat 4 morts i desenes de ferits.

Després d'haver vençut l'estat d'excepció i d'haver pres literalment la capital, Quito, malgrat el desplegament de l'exèrcit per a impedir-ho, les condicions per tombar Lasso i posar fi a les seves polítiques capitalistes són a sobre de la taula. Per això és necessari que els dirigents de la CONAIE (Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador), al capdavant de les protestes, facin una crida a intensificar la batalla als carrers, rebutjant les maniobres parlamentàries amb què es pretén desviar i frenar aquest nou esclat revolucionari, i convocant una vaga general indefinida.

L'acció directa de les masses derrota l'estat d'excepció i la repressió

La lluita es va iniciar amb l'exigència per part de la CONAIE de mesures contra l'enfonsament de les condicions de vida davant de la brutal pujada dels preus, especialment dels combustibles en un país productor de petroli, i davant de les polítiques d'ajust de Lasso que segueixen fidelment les directrius de l'FMI. Una catàstrofe social que ha estès la misèria, colpejant especialment la població indígena, la més pobra del país.

La CONAIE ha presentat un programa de 10 punts entre els quals hi ha la reducció i congelació del preu dels combustibles, preus justos per als productes del camp, més pressupost per a l'educació i sanitat, fre a l'explotació minera als territoris dels pobles originaris i una moratòria en el pagament del deute de les famílies.

Des dels primers dies, l'Aturada ha tingut un seguiment massiu per part del moviment indígena, format principalment per pagesos de les zones rurals del país i treballadors de la perifèria de les grans ciutats. Tement l'extensió de les protestes, Lasso va recórrer des del primer moment a la repressió, incloent-hi l'empresonament de Leónidas Iza, president de la CONAIE. El seu objectiu era atemorir el moviment però va tenir l'efecte oposat, i es van veure obligats a alliberar-lo l'endemà fruit de la pressió popular.

Però el Govern va declarar l'estat d'excepció a 6 províncies, entre elles Pichincha, on es troba Quito, desplegant milers policies i militars amb l'objectiu de dissoldre les protestes amb gasos i bombes atordidores i impedir que les marxes iniciades pels indígenes a diferents regions del país confluïssin a la capital. Fins i tot han intentat mobilitzar la seva reaccionària base social, agrupant uns milers al barri més ric de Quito.

La força de la protesta ha estat tan gran que totes aquestes maniobres han fracassat, i Lasso s'ha vist obligat finalment a aixecar fins i tot l'estat d'excepció. De fet, la repressió, lluny d’atemorir el moviment, l’ha donat encara més força, sumant nous sectors a la lluita com la Federació d'Estudiants Universitaris d'Equador, sindicats obrers, activistes del Front Unitari de Treballadors i altres col·lectius socials i partits i organitzacions d’esquerres. Desenes de milers s'han anat sumant a les protestes, inundant els carrers, bloquejant les principals vies de comunicació i el transport de petroli, i fins i tot s'han pres el control de prop de 100 pous petrolífers.

Les imatges de blocs cada cop més nodrits de manifestants entrant a Quito, malgrat la seva militarització per part del Govern, als quals s'unien entusiasmats joves i treballadors de la capital, i la celebració d'assemblees populars massives als carrers i espais públics emblemàtics d'anteriors aixecaments com la Casa de la Cultura de Quito per discutir els passos següents en la lluita, mostren una correlació de forces enormement favorable i el complet aïllament del Govern de Lasso.

El Govern de Lasso i el capitalisme contra les cordes

Com en moviments insurreccionals anteriors, el moviment indígena està actuant com a aglutinant del descontentament contra el primer any de malson del Govern de Lasso i les seves mesures antisocials. La classe dominant ho sap i s'han obert divisions al seu si i a l'aparell de l'Estat.

Un vídeo difós per xarxes socials mostrava militars criticant la repressió i amenaçant de desafiar el govern i unir-se al poble. La resposta de l'Estat Major de l'exèrcit ha estat redoblar la repressió i amenaçar tothom que desafiï l'estat d'excepció, qualificant els dirigents de la CONAIE de colpistes i narcotraficants. Que les masses aconseguissin superar el setge militar i entrar a Quito mostra que aquestes divisions són profundes i que és possible guanyar la base de l'exèrcit amb un pla i una crida a la lluita que transmeti confiança i decisió d'anar fins al final.

Aquesta situació també ha fet saltar les alarmes entre els imperialistes i la resta de burgesies llatinoamericanes. La seva preocupació es reflecteix en editorials com el de El País del 23 de juny alertant que “l'escenari que avui viu l'Equador és una dura crida d'atenció a tots els governs de la regió” i “la negociació que reclamen tant les Nacions Unides com la UE és l'única via de sortida per no agreujar el conflicte”.

A hores d'ara el govern de Lasso penja d'un fil. Reflectint la pressió de baix, els 47 diputats de la UNES (el front polític en què s'ha agrupat el correisme) han plantejat una moció de censura, però necessitarien 92 vots, cosa que sembla difícil en aquest moment. Els partits del règim, des de la dreta més conservadora fins a la socialdemòcrata Esquerra Democràtica, han fet pinya amb Lasso.

D'altra banda, l'aixecament aguditza les divisions dins del Moviment Pachakutik, la força política històricament vinculada a la CONAIE. Unes divisions que ja es van produir durant la segona volta de les darreres eleccions presidencials, quan una part de la seva direcció va rebutjar donar suport al candidat del correisme davant Lasso, garantint la victòria d'aquest últim. Ara, mentre un grup de diputats ha donat suport a la mobilització i la moció de censura, un altre reflecteix la pressió de la burgesia dins del moviment indígena i insisteix a mantenir una postura conciliadora amb el govern.

Però la clau no és el debat al parlament, impulsant una moció de censura, sinó mantenir, intensificar i estendre la mobilització als carrers. Fins i tot si la moció de censura prosperés, la substitució de Lasso pel seu vicepresident (responsable de les mateixes polítiques) mentre es convoquen noves eleccions concedeix un marge de maniobra molt perillós a la reacció i l'elit capitalista. De fet, la moció de censura cerca justament això. És una maniobra recolzada fins i tot per sectors de la classe dominant per intentar frenar la mobilització als carrers i tornar a les tranquil·les aigües del parlamentarisme burgès.

Aixecar una alternativa revolucionària amb un programa socialista

Els dirigents de la CONAIE cometen un greu error quan insisteixen en negociar amb Lasso el seu programa de 10 punts (quan tant aquest com el conjunt de l'oligarquia i els capitalistes han deixat clar que mai no els acceptaran) i renuncien a plantejar un pla per lluitar pel poder polític i econòmic. O quan demanen als manifestants a esperar, fins i tot replegar-se temporalment a les seves regions en espera de veure què passa al debat parlamentari. Aquestes vacil·lacions són pilotes d'oxigen que permeten a Lasso i la classe dominant continuar maniobrant, contribuint a cansar i desgastar el moviment.

Si un sector de la classe dominant ha cridat Lasso a l'ordre perquè se senti a dialogar és per guanyar temps, que la mobilització no segueixi estenent-se, podent fins i tot encomanar-se a altres països i, quan puguin, intentar frenar-la i aixafar-la. La repressió ha fracassat, i per ara la seva única carta és la via parlamentària i recolzar-se en els dirigents reformistes i en la dreta del moviment indigenista.

Per guanyar aquesta lluita cal impulsar un front únic de les organitzacions i els partits d'esquerra i aixecar una alternativa revolucionària. El primer pas és trencar amb la política conciliadora i de col·laboració de classes que intenten imposar els sectors més a la dreta de Pachakutik dins de la CONAIE. Amb això cal explicar clarament que les polítiques reformistes de regular i controlar el capitalisme que defensen els dirigents de la UNES correista no poden resoldre tampoc els problemes del poble, tal com es va veure al final de la pròpia presidència de Rafael Correa.

El moviment indígena ha de basar-se en l'enorme suport i el poder de les masses estenent l'aturada al conjunt de l'economia, començant pels treballadors de les empreses públiques i privades; organitzant una gran vaga general indefinida que paralitzi el país fins a enderrocar el govern assassí de Lasso; cridant a prendre empreses i multinacionals com s'ha fet amb els pous petrolífers; impulsant assemblees populars com les que hem vist a Quito a tots els barris i centres de treball, unificant-les a nivell local, regional i nacional mitjançant delegats elegibles i revocables, i triant un govern revolucionari de les i els oprimits.

Amb això cal plantejar un programa socialista que aglutini les masses al voltant de l'única alternativa que pot oferir una sortida lluny de les urpes de FMI, acabant amb les polítiques i lleis reaccionàries de Lasso i les privatitzacions i contrareformes de Lenin Moreno, plantejant la nacionalització de sectors estratègics com la banca o la indústria petroliera sota control obrer, el repartiment de la terra –acabant així amb els latifundis–, plens drets econòmics socials i polítics per als pobles originaris i l'anul·lació del deute contret per l'estat amb els poders imperialistes.

Per la victòria de l'aixecament revolucionari! És l'hora de lluitar pel socialisme a l'Equador