Després de 5 dies d'una vaga general que ha paralitzat el país i que es va iniciar el passat 28 d'abril, el president Iván Duque ha hagut de fer marxa enrere davant la fúria de la població i suspendre el projecte de reforma tributària, a més de forçar la dimissió del seu Ministre d'Hisenda, Alberto Carrasquilla. No obstant, l'efecte de l'anunci de retirada no ha fet més que animar les protestes convertides ja en un aixecament popular.

Aquest aixecament social ha trencat amb la pau social imposada durant la pandèmia tornant a clavar un cop dur a un règim odiat. Impulsada des de baix, la mobilització popular ha avançat amb força a mesura que la repressió salvatge de la policia i l'exèrcit es feia visible als carrers de Bogotà, Cali i altres ciutats deixant una reguera de detinguts, ferits i assassinats. Una lluita exemplar que també ha hagut de superar el boicot de les direccions d'algunes centrals obreres.

Estem davant d’un salt qualitatiu en la lluita de classes a Colòmbia.

Una reforma tributària criminal

En articles anteriors hem destacat el fort impacte econòmic que la pandèmia està tenint en les condicions de vida de la població colombiana. A finals de l’any 2020, la pobresa va superar el 40% i afectava directament més de 22 milions de persones, mentre que la pobresa severa ha batut un nou rècord passant de 4,6 a 7,4 milions. Les cues de la fam i l'assalt a comerços o camions per poder portar menjar a casa han estat imatges gairebé quotidianes durant els últims mesos.

La resposta del govern de l'uribista Iván Duque, seguint el mandat de l’FMI, ha consistit en desviar massivament fons públics al sector empresarial. Així es va veure en el rescat a Avianca, la principal aerolínia del país, que va rebre a mitjans del 2020 370 milions de dòlars a fons perdut. L'enorme forat que la crisi i les polítiques capitalistes han provocat en l'economia nacional es materialitza en la caiguda del PIB el 2020 de gairebé un 7%, o del 20% del PIB per càpita.

Foto1
"Pensant que la pandèmia hauria esborrat de la consciència les grans lluites de 2019, el govern va presentar una reforma tributària salvatge"

Com si això fos poc, i pensant que la pandèmia hauria esborrat de la consciència de la població les grans lluites i vagues generals de 2019, Duque i Carrasquilla van presentar una Reforma Tributària, anomenada "Solidària", amb la qual pretenien recaptar l'equivalent al 2% del PIB del 2021 a costa d'una pujada brutal d'impostos indirectes a la població treballadora.

El pla incloïa la pujada de l'IVA en moltíssims béns bàsics, així com l'eliminació generalitzada d'exempcions per als productes bàsics d'alimentació i higiene. Es reduïa el sostre de la despesa pública i s'obria la possibilitat de pujar l'impost als combustibles i a l'ús de les carreteres. Un atracament a mà armada que obria la porta a imposar peatges dins de les pròpies ciutats.

Les masses en acció

La duresa de l'atac econòmic que va plantejar Iván Duque va obligar el Comité Nacional del Paro (CNP) a convocar la jornada de vaga general (un “Paro Nacional”) per al 28 d'abril. Aquest organisme, sorgit arran de l'aixecament de novembre de 2019, és una plataforma en la qual s'integren les direccions de les principals centrals obreres amb algunes organitzacions socials, camperoles, estudiantils i indígenes. La Central Unitària dels Treballadors (CUT) té el paper principal en aquesta coalició.

La crida a la vaga el 28A, sense cap tipus de calendari posterior ni planificació concreta d'accions, va aixecar moltes crítiques entre milers d'activistes de l'esquerra, que la van veure com una maniobra burocràtica del CNP per a mantenir la seva qüestionada autoritat però sense desencadenar una lluita seriosa i contundent. No obstant, la convocatòria va actuar com a catalitzador perquè un profund descontent social esclatés.

Arribat el 28, milions de joves i treballadors van aprofitar per expressar la seva ràbia contra l’uribisme, omplint els carrers i autovies des de primera hora. Tot això, enfrontant la prohibició del Tribunal Constitucional contra les manifestacions, al·ludint a riscos sanitaris.

Com en ocasions anteriors, el sanguinari ESMAD (el cos especial d'antiavalots) va reprimir salvatgement la jornada fins i tot fent servir munició real, ocasionant 2 morts i desenes de ferits greus. A Cali, es va declarar el toc de queda i es va desplegar l'exèrcit.

Tement el descontrol del moviment, el CNP va decretar continuar la vaga un dia més, el 29 d'abril, i aturar la lluita fins al proper 19 de maig, fins al punt de cancel·lar les manifestacions de l’1 de maig substituint-les per accions virtuals. Però desafiant aquesta maniobra de la direcció burocràtica de la CUT, la vaga general s'ha mantingut ferma i estenent-se de manera espontània però amb convicció i contundència, i en nombrosos sectors i ciutats es tracta d’una vaga indefinida impulsada i sostinguda per les pròpies bases del moviment.

Després d'aquesta intensa batalla i del coratge demostrat per la població en lluita, al migdia del 2 de maig el president Iván Duque va anunciar en un discurs televisat la retirada del projecte i la seva substitució per un de “consensuat” amb els sectors socials. Hores després, dimitia forçadament el seu ministre d'Hisenda i tot el seu equip. Indubtablement es va tractar d'una enorme victòria arrencada amb suor i sang, que ha elevat la moral de les masses mobilitzades i les fa conscients de la seva força.

Malgrat la repressió més salvatge, la classe obrera i el jovent s'enfronten al govern assassí

Les jornades de lluita després del 28 s'han convertit en autèntiques massacres, i s'han saldat, segons xifres oficials, amb més de 30 manifestants morts a mans de les forces policials i l'exèrcit. Però observadors internacionals han denunciat molts més assassinats així com milers de ferits, centenars de desapareguts i diversos casos de violacions a dones en comissaries. Les imatges dels trets i les pallisses són realment punyents.

Foto1
"Com en anteriors ocasions, el sanguinari ESMAD va reprimir salvatgement la jornada fins i tot fent servir munició real, ocasionant 2 morts i desenes de ferits greus"

La indignació que aquest bany de sang està provocant entre milions de persones, dins i fora del país, ha fet que diferents organismes es posicionin demanant calma davant la repressió. Concretament, la CIDH, Amnistia Internacional o una Comissió de la Cambra de Representants dels EUA ha demanat al govern colombià més contenció.

Si bé la violència política extrema a Colòmbia mai ha estat una preocupació real per a aquestes institucions, es tracta d'un avís a Duque i a la classe dominant colombiana: els preocupa que la repressió desencadeni la revolució i que l'exemple es repeteixi en altres països llatinoamericans. Especialment en els últims dies, s'han succeït mobilitzacions en solidaritat i contra la repressió en ciutats de tot el món.

Malgrat el temor per part d'alguns sectors al fet que la repressió continuï encenent la lluita, Duque i el seu govern estan prenent el camí d'endurir-la. Des del cercle de l'expresident Álvaro Uribe, així com des de la cúpula militar i policial, hi ha una pressió per a declarar, per primera vegada en la història, l'Estat de Commoció Interna (Estat d'Excepció). Significaria la restricció dels drets fonamentals i agudització de la violència.

Continuar amb l’aturada fins a fer fora Duque. Per un govern de la classe obrera, els camperols i els pobres amb un programa socialista!

"A parar para avanzar" i "Duque chao" han estat les consignes principals en les mobilitzacions. Reflecteixen el compromís de mantenir la lluita, no només per enderrocar de totes totes la reforma tributària, sinó per acabar amb gairebé dues dècades d’uribisme, que només han deixat com a herència mort i pobresa per a les classes populars a Colòmbia.

Aquest nou aixecament es dóna enmig de la conformació de les llistes i candidats per a les eleccions legislatives i presidencials del pròxim 2022. Si bé en el 2018 la dreta va aconseguir imposar el seu candidat, els sondejos donen la victòria a la llista de Gustavo Petro, de Colombia Humana, augurant el primer triomf electoral de l'esquerra en tota la història del país. Petro i la Colombia Humana han capitalitzat el suport a l'Aturada Nacional, situant-se davant del conjunt de les forces polítiques que han cridat a la calma i el diàleg amb aquest govern assassí. Això pot convertir la seva candidatura en l'aposta de milions de persones per a colpejar el sistema.

Erròniament, tant el moviment de Petro com el CNP s'han negat a lluitar per fer fora a Duque del poder. Acceptant la legalitat constitucional que apuntala fermament el paper de la prefectura de l'Estat, la direcció del moviment ha acceptat limitar la lluita a forçar una negociació amb l’uribisme.

Amb l'amenaça de l'Estat d'excepció en una mà, Duque s'ha obert a arribar a acords amb diferents sectors “que se situïn dins de la legalitat”, emplaçant a una taula de diàleg a mitjans de març. Aquesta tàctica de molts pals als carrers i alguna pastanaga per a Petro i el CNP pretén desgastar la mobilització per a fer concessions irrellevants, reprendre les reformes capitalistes una vegada passada la tempesta, i que els assassinats a mans de les forces policials quedin impunes.

Tal com l'avantguarda del moviment explica en les seves consignes i lemes, l'Aturada Nacional és l'oportunitat d'anar més enllà. Cal mantenir i estendre la lluita, incorporar a tots els sectors i col·locar com a eix de l'acció enderrocar el govern d'Iván Duque. Aquesta gran força que el moviment de masses ha demostrat ha de ser aprofitada per l'avantguarda revolucionària per aixecar un programa socialista que sí que pugui resoldre les necessitats de la classe treballadora i la pagesia pobra: la nacionalització sense indemnització de la banca i els sectors estratègics sota control obrer, la distribució de la terra acabant amb el latifundisme, la defensa del medi ambient i els recursos naturals de l’espoli que realitzen les multinacionals, el judici popular i el càstig als cossos policials, militars i paramilitars per la repressió salvatge contra el poble i els 6.402 “falsos positius” reconeguts.

El poble de Colòmbia s'ha aixecat una altra vegada, i novament ha quedat clar que no hi ha sortida sota el capitalisme.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01