Els passats 15 i 16 de maig Xile va celebrar les eleccions a la Convenció Constitucional (CC), encarregada de redactar la nova constitució que substituirà la imposada per la sagnant dictadura d'Augusto Pinochet. Aquesta constitució s'ha mantingut durant 30 llargs anys, després que el 1990, de manera vergonyosa, els dirigents de l'esquerra reformista pactessin amb la dreta pinochetista l'anomenada "transició democràtica". L'elecció de constituents coincidia amb la d'alcaldes, regidors i governadors regionals.
Els resultats han significat un autèntic terratrèmol polític.
Contundent gir a l'esquerra
Les forces que han sustentat el sistema durant les últimes tres dècades han patit un revés sense precedents.
Vamos por Chile –coalició de partits de la dreta pinochetista que donen suport al president Piñera amb l’obertament ultradretà Partit Republicà– ha obtingut 1,2 milions de vots, el 21,24% i 37 dels 155 escons. El pitjor resultat del pinochetisme des del final de la dictadura. Per la seva banda, la "Lista del Apruebo", és a dir la Concertació –coalició del Partit Socialista amb la Democràcia Cristiana, PPD i altres–, que durant dècades ha actuat com la "cara amable" del sistema, també ha estat durament castigada: 25 escons, 14,7% i amb prou feines 824.800 vots.
El rebuig al sistema s'expressa en el suport massiu a les opcions vistes com més a l'esquerra, que obtenen en conjunt més de 2 milions de paperetes.
La llista "Apruebo Dignidad" –Partit Comunista de Xile i el Front Ampli– aconsegueix 28 escons, el 18,5% i 1,1 milions de vots, superant per primer cop a la Concertació. Però la gran sorpresa ha estat la "Lista del Pueblo", integrada per candidatures impulsades per col·lectius obrers i populars, assemblees i cabildos sorgits durant la insurrecció de masses d'octubre i novembre de 2019, col·lectius feministes i LGTBI... Ha obtingut un suport espectacular: 941.400 paperetes, 15,1% i 26 escons, superant també a la Concertació.
Sumant les dues opcions i altres constituents independents d'esquerra, les forces identificades per les masses com anticapitalistes o crítiques amb el sistema representen la principal força de la Convenció, arribant als 60 escons i un 35% dels sufragis emesos.
Aquest gir a l'esquerra s'expressa també en les regionals i municipals. La dreta només guanya en 2 de 16 regions, i els seus candidats hauran d'enfrontar-se en segona volta als de la Concertació. En diverses ciutats i municipis clau la victòria és per als candidats considerats més d'esquerra, destacant Santiago, la capital, que concentra gairebé el 50% de la població del país i per primera vegada en 30 anys tindrà una alcaldessa del Partit Comunista xilè vinculada al moviment feminista.
Aquest resultat és enormement significatiu no només perquè el front electoral sempre és més desfavorable per a l'esquerra, sinó pel fet que la classe dominant ha recorregut a tota mena de maniobres per impedir el seu avanç: ajornaments electorals, dificultats perquè la població més pobra accedís a molts centres de votació, marginació total en els mitjans de comunicació de les candidatures presentades per assemblees i moviments de base, inversió milionària de recursos donant suport a la campanya dels partits del règim...
Malgrat tot, milions de joves, treballadors i camperols han utilitzat la convocatòria electoral, per mostrar, un cop més, el seu rebuig no només a les retallades, repressió i corrupció del Govern dretà de Piñera, sinó a tot el règim capitalista xilè que, presentat durant anys com a model de creixement i estabilitat, ha fet del país un dels més desiguals del món. Segons un estudi de l'OCDE de 2015, el 10% més ric de la població acumulava 27 vegades més riquesa que el 10% més pobre (la mitjana OCDE és de 9,6). Ja llavors suposava la major bretxa social en 30 anys. La crisi econòmica i la pandèmia han agreujat encara més aquesta situació.
Augmenta la desconfiança cap al procés constituent
El vot massiu a les candidatures independents impulsades des de baix també reflecteix que centenars de milers de joves i treballadors desconfien del procés constituent i exigeixen als dirigents de l'esquerra recuperar com més aviat la mobilització. Kevin, un jove treballador de 22 anys, participant de les manifestacions de 2019, resumia així aquest sentiment: "Desconfio força del procés, que va ser un acord de la classe política per a la classe política. De totes maneres votaré, perquè tot i que em dóna desconfiança, vull aprofitar la mínima eina que tinc, que és votar, per intentar canviar les coses i que no estiguin sempre els mateixos” (El País, 15/05/2021).
Efectivament, la convocatòria de la Convenció Constitucional va ser una maniobra de la classe dominant per frenar la mobilització als carrers, en un context en què les protestes contra la pujada del bitllet de metro i la brutal repressió policial desencadenada per Piñera van desencadenar una insurrecció de masses i un moviment revolucionari que podia haver enderrocat el poder dels capitalistes i establert un Govern dels treballadors. No obstant això, els dirigents del PS van donar el seu suport total a aquesta maniobra signant amb la dreta "l’Acord per la pau social i la nova Constitució". Els del PC, la majoria de forces del Front Ampli i la CUT (principal central sindical), tot i que van criticar l'acord, en la pràctica van acabar acceptant-lo, desmobilitzant les masses i descarrilant el moviment cap al parlamentarisme burgès.
A dia d'avui, més de 600 participants en l'aixecament de 2019 segueixen empresonats, la repressió és quotidiana i el Govern segueix aplicant mesures contra l'ocupació o, l'última la d’impedir la retirada de part de les pensions dels fons privats controlats per la banca. Els atacs continuen, però no hi ha resposta als carrers per part dels dirigents de l'esquerra. El descontentament i la desconfiança s'incrementen encara més. A això se suma que la burgesia xilena, per assegurar-se el control de la Constituent, va introduir en l'acord signat l'obligació que qualsevol decisió de la CC només seria vàlida si era votada per dos terços dels constituents.
Tot i que la candidatura pinochetista ha patit un cop dur al no aconseguir ni tan sols el terç necessari per bloquejar les mesures favorables als treballadors en la CC, unint els seus vots a diversos constituents independents de dretes sí disposaran d'aquest dret a veto. A més, en votacions clau l'oligarquia podrà comptar també amb els vots de la Democràcia Cristiana i altres sectors dretans de la Concertació i fins i tot amb els dirigents socialdemòcrates del PS, que han donat sobrades mostres durant els darrers anys, tant des de l'oposició com quan han estat Govern, d'estar disposats a frenar qualsevol iniciativa que qüestioni decisivament els interessos de la classe dominant.
Per un front únic de l'esquerra combativa amb un programa socialista i un pla per a conquerir el poder
La desconfiança cap al procés constituent també s'ha reflectit en una caiguda de deu punts en la participació respecte al plebiscit d'octubre de 2020. Aleshores "l’aprovo" a una nova Constitució va guanyar amb el 80% de suport i una participació del 50,1 %, que en moltes zones obreres i populars va superar el 60 i fins i tot el 65%. Ara la participació retrocedeix al 41%, sent precisament aquestes zones les que experimenten una caiguda més acusada.
Aquesta erosió de les il·lusions en el procés constituent és una oportunitat però també una advertència per a l'esquerra. El descontentament amb una Convenció Constituent bloquejada pels partits burgesos i que no resoldrà cap problema de les masses, augmentarà exponencialment.
La clau està en el fet que aquest descontentament trobi una alternativa per l'esquerra que recuperi la mobilització als carrers i un pla de lluita per prendre el poder, reimpulsant les assemblees i cabildos oberts, unificant-los en una assemblea pel poder obrer i popular i presentant un programa per a transformar la societat. De moment, els dirigents del PC, FA i CUT segueixen plantejant que tot ha de passar pel procés constituent i el parlament burgès. Aquesta estratègia només pot portar, abans o després, a una tràgica derrota.
L'estratègia de la burgesia xilena té com a eix central la utilització del procés constituent per guanyar temps i modificar la correlació de forces al seu favor. Per a això s'utilitzaran totes les armes al seu abast: bloqueig de la CC, sabotatge als governs municipals guanyats per l'esquerra, repressió contra l'esquerra més combativa combinada amb crides a la negociació i el diàleg, utilitzant als dirigents del PS i els sectors més reformistes del FA i PC per frenar i desmoralitzar les masses...
El seu objectiu immediat és impedir una victòria de l'esquerra a les presidencials del pròxim novembre. Però fins i tot si el profund rebuig al sistema es traduís en una victòria de l'esquerra a les presidencials, la burgesia xilena i l'imperialisme nord-americà faran servir tot el seu poder econòmic i el control de l'aparell de l'Estat –com ja van fer amb el govern de Salvador Allende durant la revolució de 1970/1973– per sabotejar qualsevol mesura favorable als oprimits, desmoralitzar la classe obrera i passar a l'ofensiva quan puguin, aixafant i reprimint brutalment les seves aspiracions revolucionàries.
L'únic camí, a Xile, Colòmbia, Perú i la resta de l’Amèrica Llatina és basar-se en la impressionant força i instint de classe que estan mostrant les masses per plantejar una veritable transformació socialista de la societat, mobilitzant i organitzant tota aquesta força amb un programa genuïnament socialista que plantegi l'expropiació dels bancs, les empreses fonamentals i la terra, i les posi sota la direcció dels treballadors per planificar democràticament l'economia i satisfer les necessitats socials. Juntament a això, és imprescindible impulsar, estendre i unificar embrions de poder obrer i popular com les assemblees, cabildos, etc., que es converteixin en la base d'un genuí estat obrer revolucionari que substitueixi l'estat forjat pels capitalistes.
La victòria de la revolució en qualsevol país de Llatinoamèrica amb un programa en aquestes línies, i en un context com l'actual, es contagiaria de manera vertiginosa a la resta i es convertiria en punt de referència i inspiració per als oprimits de tot el món.
