Durant la nit del 9 al 10 de setembre va tenir lloc a Bogotà un aixecament espontani del jovent dels barris obrers, contra la brutalitat i violència estatal constant. El que va començar com una protesta per un cas d'abús policial, l'assassinat de Javier Ordóñez a mans de dos patrullers, va acabar sent una matança a sang freda -batejada com la Massacre de Bogotà-, que va causar la mort de més d'una desena de joves d'entre 16 i 27 anys.

La indignació davant la repressió i el descontentament arran de la dura crisi econòmica que travessa el país han reactivat la protesta social, seguint l'estela de l'aturada nacional de novembre i desembre de 2019. Centenars de milers de joves i treballadors s'han mobilitzat durant les dues últimes setmanes a les ciutats, demanant la fi del terrorisme d'Estat i contra les mesures neoliberals del president Iván Duque.

El nivell de polarització i confrontació entre classes avança a pas de gegant, obrint el que serà un nou període històric després de la llarga nit d'un segle de violència, pobresa extrema, conflicte armat, polítiques neoliberals i successius Governs de la dreta.

La Massacre de Bogotà

Les imatges de la mort de Javier Ordóñez han provocat un gran impacte i recorden la de George Floyd a Minneapolis. En la gravació, que es va fer viral veloçment, es veu com dos policies, amb tota confiança en la seva impunitat, aixafen el cap d'un civil desarmat que no oposa resistència. Mentre els seus amics pregaven que paressin, els agents van fer nombroses descàrregues tàser sobre l'esquena i cap de la víctima. La recent autòpsia confirma que, no contents amb la pallissa que va rebre al mig del carrer, Ordóñez va patir més tortures a comissaria. El resultat va ser la seva mort instants després del seu ingrés a l'hospital.

Sense que arribessin a passar 24 hores després d'aquest cruel succés, centenars de veïns de barri de Villa Luz, on es va produir la mort d'Ordóñez, es van concentrar davant del Comando d'Atenció Immediata (CAI) de la zona. La protesta es va estendre espontàniament per tota la ciutat de Bogotà, registrant concentracions i disturbis en més de 70 CAI, especialment en els barris més empobrits de la ciutat.

La resposta policial va ser totalment criminal i desmesurada. La consigna donada pel Ministeri de Defensa era mantenir l'ordre a qualsevol preu, després de les lliçons que es van treure després de les massives i recents mobilitzacions de l’aturada. Així, la policia va rebre la instrucció de disparar munició real, alhora que es declarava el toc de queda. En la mateixa línia es van organitzar patrulles paramilitars, especialment pertanyents als ultrauribistes Àguiles Negres, que van atacar indiscriminadament a qui van trobar. El saldo oficial de la nit va ser de 13 morts, al voltant de 400 ferits -209 d'ells greus-, una menor d'edat violada a comissaria i més de mig miler de detinguts.

Foto1
"La policia va rebre la instrucció de disparar munició real, alhora que es declarava el toc de queda. També es van organitzar patrulles paramilitars que van atacar indiscriminadament tothom qui van trobar"

La violència d'aquella nit ha estat percebuda entre àmplies capes de la població com una declaració de guerra oberta al jovent i la classe treballadora. En resposta, desenes de CAI han estat cremats i inutilitzats, a l'igual que s'han pres diversos autobusos per bloquejar les avingudes i impedir el pas als camions dels antiavalots.

Estabilitat capitalista, terrorisme d'Estat i misèria

Durant dècades, el respecte als drets democràtics més bàsics i a viure en pau ha estat una reivindicació dels moviments socials i polítics a Colòmbia. I no és una qüestió secundària. Des de fa més de 70 anys l'Estat ha garantit la pau social i els privilegis dels capitalistes a força de sang, foc i terror il·limitat, utilitzant permanentment com a excusa el conflicte armat. La violència i el terrorisme d'Estat han estat la manera d'assegurar dècades d'estabilitat social, ofegant en sang a qui aixequés la veu contra qualsevol injustícia.

La descarnada repressió de la policia i l'exèrcit gaudeix de total impunitat i suport legal. A més, enmig de l'endarreriment social i de la infraestructura d'una economia poc desenvolupada, el narcotràfic i les bandes criminals estan totalment fusionats amb aquests cossos repressius, convertint-se en part dels matons i sicaris de les màfies. Precisament per això, la fúria amb què els manifestants s'han dirigit als CAI -i no a altres edificis institucionals- no és cap casualitat. A la pràctica, aquestes petites comissaries no són més que centres de tortures, violacions i en els quals es dóna suport, amb armes a la mà, als contrabandistes, extorsionadors, narcotraficants i proxenetes.

D'altra banda, per enfortir la maquinària de la por, els terratinents van conformar les Autodefenses Unides de Colòmbia, forces de xoc feixistes, a més de nombrosos grupuscles paramilitars satèl·lit, que han causat desenes de milers de víctimes mortals.

Finalment, la deixadesa de l'Estat fa que hi hagi extenses zones rurals en les que governen les organitzacions criminals, que imposen les seves ordres a força de terroritzar poblacions senceres amb matances selectives, violacions i desaparicions.

En l'actualitat, aquesta realitat es concreta en l'increment de la violència indiscriminada contra joves en zones rurals. En el que va d'any s'han registrat més de 50 massacres a la perifèria del país, amb 219 morts oficialment reconeguts. A l'agost i setembre el ritme es va intensificar, arribant a confirmar-se una massacre cada dos dies.

A l'estat de terror a què s'ha sotmès sempre a les masses, cal afegir la misèria creixent i incessant. Si bé les condicions dels sectors més vulnerables eren ja pròpies de pobresa exacerbada, l'impacte de la crisi actual i de la quarantena de més de cinc mesos ha aguditzat aquesta situació. El Banc de la República preveu un 20% d'atur a finals del 2020, acompanyat d'una caiguda en el PIB de, com a mínim, un 6%, i un increment en la inflació del 2%. La paràlisi de l'economia ha empès a centenars de milers de persones a condicions de mendicitat, especialment a les famílies vinculades a l'economia irregular (fins a un 30% de la població, segons el DANE) i que porten mesos sense obtenir cap ingrés.

Un període de polarització social sense precedents

Si bé la mort de Javier Ordóñez ha estat l'espurna que ha fet saltar pels aires el polvorí, la realitat és que la ràbia que s'està expressant avui a Bogotà i en el conjunt del país no es deu exclusivament a aquest succés.

Les masses de joves que prenen els carrers manifesten la seva ràbia contra el terror a què han estat sotmesos a ells i les generacions passades. Igualment, ho fan contra les retallades en serveis socials, l'ocupació precària, la pobresa estesa i el desastre anunciat que està sent la pandèmia. Amb una xarxa de sanitat pública testimonial i més de 75.000 contagiats per la Covid-19, el país és el sisè en el món amb més afectats pel virus, i l'onzè en víctimes mortals. A tot això, la resposta del Govern neoliberal d'Iván Duque ha estat mobilitzar els fons públics per lliurar-los a les grans multinacionals que operen al país, mentre abandona a la seva sort a milions de persones en situació d'extrema vulnerabilitat.

Foto1
"La mort de Javier Ordóñez ha estat l'espurna que ha fet saltar pels aires el polvorí, però la ràbia que s'està expressant avui no es deu exclusivament a aquest succés"

Per la seva banda, la burgesia és plenament conscient que es troba davant d'un conflicte amb una marcada naturalesa de classe, i que la pau social no es podrà imposar fàcilment. D'una banda, el màxim representant del sector més agressiu de l'oligarquia colombiana, l'expresident i ultradretà declarat, Álvaro Uribe, s'ha posicionat obertament amb la militarització de la capital. I és que la seva situació particular ha estat una de les majors fonts de ruptura social al país.

Buscant apaivagar el descontentament polític, alguns sectors de l'alta judicatura van dictar l'agost passat l'arrest domiciliari provisional per l'exmandatari per un delicte menor de frau judicial. Aquesta mesura, que no és més que una maniobra, va suscitar ràpidament l'augment de les massacres, i està íntimament vinculada amb la virulència amb què ha actuat la policia durant aquesta setmana. Tant és així, que Uribe ha estat àmpliament assenyalat com el braç instigador de la Massacre de Bogotà, sent aquesta una venjança contra el moviment de l’Aturada Nacional per la seva detenció. Els seus seguidors, a l'estil de les milícies feixistes nord-americanes, s'han posat amb gust en primera línia, al costat de la policia, disparant i acovardint la població en els barris de Bogotà, Medellín i Cali. I al costat d'Uribe, s'han col·locat obertament el president Duque i el ministre de Defensa, Carlos Holmes Trujillo.

D'altra banda, la fracció més diligent de la burgesia, vinculada al sector financer, tampoc és capaç d'oferir cap alternativa per assegurar la pau social. Les condicions de crisi econòmica impedeixen qualsevol tipus d'inversió pública que pugui apaivagar les protestes, que tenen un ampli contingut social. Així, el camí que han pres per frenar les protestes és mantenir la repressió, alhora que l'acompanyen de mesures simbòliques completament buides. Un exemple d'això és la sentència de la Cort Suprema, el passat 23 de setembre, que ordena al Ministeri de Defensa demanar perdó públicament per l'abús policial i garantir els drets democràtics de reunió i manifestació. Tot i que aquest reny al Govern central no canviï res, reflecteix la por que té una part de l'aparell de l'Estat a les protestes, i les seves greus contradiccions internes.

La seva altra aposta política se centra en l'alcaldessa de Bogotà, Claudia López, de l'Aliança Verda, i el seu homòleg a Medellín, Daniel Quintero. Aquests representants de la unitat nacional, no han fet més que crides a la calma i la reconciliació. Amb un to suau, han criminalitzat els danys als CAI, alhora que han demanat perdó per l'abús policial.

En aquest sentit, l'alcaldessa de Bogotà, que es va recolzar en el vot de l'esquerra per fer-se amb l'ajuntament, s'enfronta a una contradicció gegantina. Claudia López, pel seu paper com a regidora, té l'última paraula sobre les directrius de la policia metropolitana, el gruix de la qual opera a la ciutat. La realitat és que, en el seu afany de buscar una pau social impossible, ha perdut totalment el control sobre la policia que segueix una dinàmica pròpia, obeint únicament al Govern central i a l'expresident Uribe. Lluny de fer una denúncia pública i una crida a la mobilització contra l'abús policial, López s'ha dedicat a implorar al president i posicionar-se com una víctima que té les mans lligades. Res més lluny de la realitat.

La posició de les direccions de l'esquerra davant aquest nou salt en la lluita ha estat totalment insuficient. D'una banda, les direccions sindicals -especialment Diógenes Orjuela, president de la Central Unitària de Treballadors- s'han negat a "polititzar" el conflicte, i han fet crides a la pau i el diàleg. La jornada d'aturada del passat 21 de setembre ha respost únicament a tractar de mantenir l'autoritat del Comitè Nacional de l’Aturada davant la pressió per baix, però va ser convocada de manera burocràtica i sense organitzar cap tipus de crida a la lluita seriosa, per la qual cosa tot i la massivitat de les mobilitzacions, encapçalades pel jovent, no va tenir l'impacte de les jornades de novembre i desembre.

Per la seva banda, Gustavo Petro, senador dirigent de Colòmbia Humana, ha sabut connectar millor amb el sentir generalitzat del jovent i la classe obrera, i s'ha posat al capdavant en la denúncia als abusos repressius. No obstant això, la seva alternativa és una reforma legislativa de la policia per convertir-la en un cos civil i pujar el sou als agents de la base, perquè no s'involucrin en el narcotràfic o l'extorsió.

La desmilitarització de la policia seria una victòria parcial del moviment, però el que no entén Petro és que la violència estatal no té un origen en la llei que regula els cossos repressius, sinó en la seva raó de ser: mantenir l'ordre social, a qualsevol preu, perquè els grans capitalistes i terratinents segueixin fent els seus negocis tranquils sobre la base de l'explotació i l'opressió a la classe treballadora i els joves. La dissolució de la policia, sent substituïda per un cos democràtic de seguretat ciutadana, és l'única sortida viable per a la nostra classe, però això no serà possible sense la lluita massiva i revolucionària per derrocar el capitalisme, la veritable arrel de tota violència i opressió.

Foto1
"Colòmbia es troba a l'avantsala d'un procés de revolució i contrarevolució. La repressió i la crisi històrica del capitalisme només estan aguditzant les contradiccions"

Tot i les enormes dificultats, la por al virus i a la repressió, i el xoc generalitzat provocat per la pandèmia, centenars de milers han pres els carrers durant les últimes setmanes a Colòmbia. Aquesta experiència d'enfrontament directe amb la policia metropolitana, les lluites de l'últim període i el posicionament erroni dels sectors reformistes, com l'alcaldessa Claudia López o la direcció de la CUT, estan fent treure conclusions a capes cada vegada més àmplies del jovent i la classe obrera, en el sentit que és necessari l'enfortiment organitzatiu i ideològic de l'avantguarda de la lluita a curt, mitjà i llarg termini.

Colòmbia es troba a l'avantsala d'un procés de revolució i contrarevolució. La repressió i la crisi històrica del capitalisme només estan aguditzant les contradiccions ja acumulades que estan llestes per explotar. Al seu torn, és evident que a la burgesia nacional no li tremolarà la mà a l'hora de prendre mesures de caràcter autoritari i bonapartista. No obstant això, el moviment obrer, camperol i estudiantil a Colòmbia es mostra cada vegada més fort i ferm. Després de dècades de ferri control de la burgesia, l'enfrontament obert entre classes no ha fet més que començar.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

bannerafiliacion2 01