Per una estratègia revolucionària per sortir de la crisi, cap aliança amb la mal anomenada burgesia "democràtica"
Amb més d'un milió de persones infectades i prop de 60.000 morts (el 12% dels morts a nivell mundial), el Brasil és actualment el segon país més afectat per la pandèmia de Covid-19, només per darrere dels EUA. Aquestes són les dades oficials, però la realització de menys de tres tests per cada 100.000 habitants i l'absència d'autòpsies en casos sospitosos oculten una realitat encara més alarmant.
La responsabilitat de Bolsonaro i el seu Govern en aquesta catàstrofe és més que evident: no han deixat d'encoratjar un discurs negacionista rebutjant prendre mesures efectives contra la pandèmia. Però encara hi ha més. Enmig d'aquesta massacre, la dreta agrupada al voltant de Bolsonaro ha aprofundit els atacs a la classe obrera i la població.
Guerra als treballadors i al poble
Qualificant la pandèmia d’una “gripecita”, el Govern de l’extrema dreta de Bolsonaro es va oposar al confinament i la paralització dels sectors no essencials. Per protegir els beneficis de la burgesia, nacional i imperialista, el Govern va transformar les fàbriques, els transports i els barris populars en autèntics escorxadors.
Al mateix temps injectava 260.000 milions de reals a la banca privada, prometia als treballadors informals una almoina de 200 reals (35 euros) al mes, després ho augmentava a uns ridículs 600 reals (105 euros). Bolsonaro ha donat carta blanca a les empreses per reduir a la meitat els salaris dels treballadors i també per suspendre els salaris per un període de fins a tres mesos. La patronal, recolzada pel Govern, passa la factura de la crisi a la classe obrera que, per fam o Covid-19, és sacrificada en nom del benefici empresarial.
Després d'anys de desmantellar el Sistema Únic de Salut (SUS), l'Executiu només va assignar 40.000 milions de reals a la salut durant la pandèmia, dels quals dos terços estan sense utilitzar. Hi ha una manca crònica d'equips de protecció individual. Entre casos confirmats i sospites d'infecció, hi ha més de 17.000 professionals de la salut apartats del servei. Més de la meitat de les unitats de teràpia intensiva amb ventiladors capaços de tractar els pacients de Covid-19 pertanyen al sector privat. A finals d'abril, la taxa d'ocupació en el SUS era ja del 95%, i ara arriba al 100% en molts hospitals. La nacionalització dels hospitals i clíniques privades és un pas essencial per a la cura dels nous infectats. Un altre sector que necessita una inversió urgent és el del transport públic, per acabar amb l'amuntegament i permetre l'accés al SUS de les poblacions més apartades i abandonades.
A la catàstrofe sanitària se suma la catàstrofe econòmica. Aproximadament la meitat de la mà d'obra, 40 milions de persones, sobreviu dia a dia en treballs informals, sense cap possibilitat de deixar de treballar. En el sector formal s'han destruït 1,1 milions de llocs de treball només entre març i abril, i les sol•licituds de prestacions per desocupació pugen a 3,3 milions de gener a maig. Els joves de fins a 24 anys són els més afectats: el 30% estan aturats, més del doble de la mitjana nacional del 12%. Amb el reial devaluat gairebé en un 40% enfront del dòlar des de principis d'any, la classe treballadora veu com els seus ingressos cauen en picat.
Tot això succeeix mentre l'1% més ric concentra gairebé un quart de tota la riquesa, i 13’5 milions de brasilers viuen condemnats a la pobresa extrema -amb només 145 reals mensuals (30€)- principalment persones negres i indígenes concentrades a les regions del nord i nord-est del Brasil. Hi ha 31 milions sense accés a l'aigua corrent, que ni tan sols poden complir amb la mesura més elemental de prevenció: rentar-se les mans. La quarantena és impossible per a altres 11,6 milions que viuen en habitatges amb més de 3 residents per habitació. Brasil pateix d'un dèficit brutal d'habitatge públic i especulació urbanística, mentre hi ha milions de propietats buides.
Lluita de classes, la crisi del Govern i divisions de la burgesia
L'arribada de la pandèmia ha accelerat tot un seguit de tendències que ja eren presents en la situació política. Un aspecte molt rellevant està sent l'abrupta caiguda del suport social de Bolsonaro, fins i tot entre capes políticament endarrerides de la població i sectors de les capes mitjanes que li van donar suport electoralment. Segons l'enquesta publicada per Datafolha, un 17% (10 milions de persones) dels seus votants es penedeixen, i un altre 42% consideren que el seu Govern és pèssim. En un context d'alarma generalitzada per la situació sanitària, la seva actitud arrogant i l'ostentació quotidiana d'una enorme irresponsabilitat reaccionària ha posat més en evidència el seu classisme i el seu absolut menyspreu per la vida de la població.
En paral·lel s'està produint un increment de la protesta social i una radicalització cap a l'esquerra entre sectors de la població. En part a causa de la pròpia pandèmia, aquest malestar encara no ha tingut una expressió més gran al carrer, però els senyals són evidents. Un dels últims exemples ha estat la vaga de petroliers contra la privatització de Petrobras al febrer d'aquest any, contra l'acomiadament de centenars de treballadors d'una explotació petrolífera i per la defensa del conveni col•lectiu de treball. La pressió de més de 20.000 treballadors va obligar al sindicat a estendre la vaga durant 20 dies. En plena pandèmia, han estat les capes més precaritzades, tradicionalment ignorades pel sindicalisme, com són els motoboys – repartidors de menjar– que han mostrat què cal fer. Milers d'aquests treballadors es van declarar en vaga el 20 de maig contra les condicions insalubres que suporten i preparen una altra vaga per a l'1 de juliol.
L'ona expansiva de la rebel•lió de la classe treballadora i el jovent nord-americà desencadenada per l'assassinat de George Floyd també ha arribat al Brasil, provocant una gran sacsejada. I no és cap casualitat. Hi ha un gran paral•lelisme entre la situació política i social dels EUA i el Brasil, començant pel caràcter reaccionari de Trump i Bolsonaro, i continuant per la brutalitat policial com a norma d'actuació, el racisme institucional, l'existència d'una gran massa de població negra pobra... de fet, la indignació generada per l'assassinat al Brasil de diversos adolescents negres al maig va enfortir el moviment. Així, les protestes contra el Govern exigint Fora Bolsonaro que s'han convocat en els últims tres mesos han adquirit també un caràcter antifeixista, antiracista i contra les forces de repressió de l'Estat.
La crisi institucional que viu el Brasil cal situar-la en aquest context. Hi ha un remolí de dimissions i crisis internes, que ja han portat a la sortida del "superministre" Sergio Moro, a la dimissió de dos ministres de Sanitat, i, recentment, a la del ministre d'Educació. En guerra amb els governadors dels principals estats, el president està cada vegada més desautoritzat per les principals institucions de l'Estat i fins i tot pels seus aliats, dins i fora de l'Executiu. El suport al Govern ha caigut al 30%. Embolicat en més escàndols de corrupció, amb les mans tacades de la sang de Marielle, les manifestacions de suport al clan Bolsonaro són més petites i el seu Govern apareix més feble.
L'arribada a la presidència de Bolsonaro, amb el seu discurs nacionalista reaccionari i de mà dura, lluny d'obrir un període d'estabilitat s'està revelant com un element que aguditza la polarització social i política, sense resoldre la crisi de fons que pateix el capitalisme brasiler. Faci el que faci la burgesia no té res a oferir a la classe obrera, a la pagesia pobre, als jornalers i les masses oprimides, llevat de més retallades, pobresa i repressió. Davant d'una crisi capitalista mundial de dimensions descomunals, el descontentament segueix acumulant-se, i la classe dominant brasilera acusa divisions importants pel que fa al camí a seguir.
Un sector percep que com més romangui Bolsonaro al Govern més risc hi ha que esclati una rebel·lió social, que podria anar molt més enllà d'exigir un canvi presidencial. Per això estan accelerant la posada en marxa d'una "alternativa democràtica", protagonitzada per partits i líders burgesos com Fernando Henrique Cardoso, i fins i tot el propi Michel Témer, expresidents del Brasil i reconeguts reaccionaris neoliberals, amb la cobertura dels dirigents reformistes del PT i de la CUT i lamentablement també del PSOL. Volen propiciar un canvi per dalt, mitjançant un impeachment, per tractar que la situació no es descontroli per baix.
Davant l'intent de destitució per part de sectors de l'aparell estatal, com el Parlament o el poder judicial, en les últimes setmanes les declaracions i amenaces colpistes de Bolsonaro i les seves hosts feixistes a l'exèrcit (els militars ocupen 10 dels 22 ministeris), a la policia i entre els grups paramilitars, han anat incrementant-se. Però un cop militar a hores d'ara podria desencadenar un moviment revolucionari de masses i incendiar tota l’Amèrica Llatina, no només Brasil.
No és casualitat que el mateix sistema judicial que va arrestar Lula per tractar d’atacar a tots els treballadors, l’alliberés just en el moment en què les masses llatinoamericanes, des de l’Equador fins a l’Argentina, protagonitzaven rebel·lions revolucionàries. La burgesia necessita recórrer al lul•lisme, que li ha permès enriquir-se com mai abans, per controlar el moviment i assegurar-se que no posa en perill els seus interessos. La mateixa política de col·laboració de classes que va obrir les portes a Témer i Bolsonaro es manté ara amb conseqüències absolutament criminals.
Al mateix temps que duen a terme les contrareformes del Govern federal a un nivell estatal i local, les direccions reformistes s'han limitat cada vegada més a l'actuació parlamentària o a estèrils crides al Tribunal Suprem. L'exigència de destitució a Bolsonaro continua precisament en aquesta direcció, a apuntar a la seva caiguda per la via institucional, en lloc de per la lluita de masses organitzada als carrers, als llocs de treball i en les comunitats. El poble no necessita que el Congrés substitueixi Bolsonaro pel seu vicepresident i general retirat Mourão, el que necessita és enderrocar-lo als carrers i lluitar per un Govern dels treballadors.
Però la classe treballadora està intentant treure lliçons del fracàs del lul·lisme, fins i tot sense una direcció revolucionària pròpia, i trencar els lligams del reformisme.
Per un front únic de l'esquerra amb un programa d'independència de classe. Cap aliança amb la mal anomenada burgesia democràtica!
Molt conscients de l'enorme potencial de les protestes socials creixents, els dirigents reformistes i conciliadors dels sindicats i dels principals partits d'esquerra parlamentària s'han negat a propiciar una alternativa que trenqui amb la lògica del capitalisme i prepari l'enderrocament de Bolsonaro a través de l’acció. A Sao Paulo van ser les aficions dels quatre grans clubs de futbol de la ciutat que van organitzar les protestes del 31 de maig, i organitzacions antifeixistes i antiracistes han organitzat manifestacions amb milers de participants en les principals ciutats del país tots els diumenges. Daniel Sarampo, membre d'una de les aficions de futbol, assenyalava els seus objectius: "reprendre els carrers" per "eliminar l'extrema dreta" i destacava que "si no hi hagués un escenari de pandèmia, aquest moviment seria molt més gran". Aquest fet té una enorme importància, revela un incipient procés d'auto-organització de sectors de les masses, que se senten abandonades en un context de catàstrofe i permanentment agredides per un Govern reaccionari.
En aquest escenari les direccions del PT, la CUT, el MST i una àmplia capa de líders del PSOL, apel•len a un Front Ampli "antifeixista" amb aquests sectors de la burgesia que ara qualifiquen de "demòcrates", però que ahir no van tenir el mínim problema en obrir el camí cap el triomf de Bolsonaro. L'estratègia de la direcció reformista de l'esquerra és molt més que un error. Dóna cobertura a totes les maniobres de la burgesia en la seva recerca per neutralitzar la lluita de classes en el seu propi benefici. El que es necessita ara no és pactar amb la burgesia per sostenir el decrèpit capitalisme brasiler, sinó assegurar les condicions de vida de les masses explotades, la seva salut, els seus llocs de treball i drets, inclosos els drets democràtics avui amenaçats, de l'única manera que és possible: mitjançant la lluita per la transformació socialista de la societat. Només col•locant els recursos de l'economia en mans de la classe obrera -amb la nacionalització de la banca i els monopolis nacionals i imperialistes- i reemplaçant l'Estat burgès, el seu exèrcit ple de feixistes, la seva policia racista i assassina, per un Estat dels treballadors, es podrà enfrontar l'actual catàstrofe que plana sobre el Brasil.
L'enorme oposició popular i la radicalització del jovent i de la classe treballadora creen totes les condicions per avançar amb un pla de lluita conseqüent per la caiguda de Bolsonaro i el seu Govern, i contra tots els atacs i contrareformes dutes a terme. Només amb un front unit de les forces que constitueixen l'esquerra sindical i política combativa, de tots els explotats i oprimits, amb un programa socialista, serà possible fer front als plans reaccionaris de la burgesia brasilera. Aquest front unit ha de fer una crida als activistes i militants de la CUT i del PT per guanyar-los a aquesta política, i trencar així amb el càncer de la col•laboració de classes.
És urgent crear comitès de lluita i d'autodefensa contra la pandèmia i les agressions feixistes i policials en cada centre de treball, d'estudis i comunitat. Cal ocupar els immobles buits dels grans fons immobiliaris per garantir el confinament i el dret a l'habitatge al poble treballador i pobre. Cal garantir el dret a la feina dels 40 milions de treballadors informals i formals mitjançant una reducció dràstica de la jornada laboral sense reducció salarial i establir un salari mínim i un subsidi d'atur de 6.000 reals mensuals (equivalent a 1.000 euros). Cal acabar amb l'agronegoci, expropiar els latifundis i garantir la terra a qui la treballa, posant fi a la destrucció de l'Amazones i del medi ambient.
Cal preparar la vaga general per fer fora Bolsonaro i imposar la paralització de tots els sectors no essencials per fer front a la pandèmia, sense pèrdua de salari ni drets, i per a garantir, mitjançant la nacionalització de la banca i dels sectors clau sota control democràtic dels treballadors, els recursos necessaris per a la sanitat, les pensions i l'educació públiques, l'accés a habitatge, salaris i condicions de treball dignes per a la immensa majoria. L'esquerra combativa ha d'exigir que s'acabi amb la conciliació de classes!
Només la classe treballadora salva la classe treballadora. Avui més que mai, socialisme o barbàrie!
