A onze mesos del cop d'estat, les masses derroten els plans de l'imperialisme i l'oligarquia
Les eleccions presidencials del 18 d'octubre han suposat un terratrèmol polític. Onze mesos després del sagnant cop d'estat que va enderrocar a Evo Morales, la mobilització massiva de joves, treballadors i pagesos no sols torna a portar el MAS al govern sinó que ho fa de manera aclaparadora.
Amb el 100% dels vots escrutats i una participació superior al 87% la candidatura del Moviment Al Socialisme-Instrument polític per a la Sobirania dels Pobles (MES-ISP), encapçalada per Luis Arce (ministre d'Economia amb Morales) i del dirigent indígena David Choquehuanca, obté un 55,1% dels vots. Es tracta del major suport electoral aconseguit per cap candidat en la història boliviana, només igualat pel què va rebre Evo en la seva primera victòria electoral, després de les insurreccions populars de 2003 i 2005.
El candidat del MAS supera en més de 25 punts l'expresident Carlos Mesa (28,83%), al voltant del qual van intentar concentrar el vot de dretes els sectors decisius de l'oligarquia. Luis Fernando Camacho, líder de les bandes feixistes autodenominades com a “comitès cívics” i que van actuar com a força de xoc durant el cop, aconsegueix un 14% de les paperetes.
No estem davant d’una victòria electoral més. Per més que els mitjans de comunicació intentin ocultar el contingut revolucionari dels esdeveniments, la veritat és que els treballadors i pagesos bolivians han donat continuïtat en les urnes a la insurrecció contra el cop que ja van protagonitzar al novembre de l'any passat. I ho han fet d'una manera tan massiva i decidida que els plans de frau que preparava l'oligarquia del país andí han saltat per l'aire, i amb ells tota l'estratègia de l'imperialisme estatunidenc per a convertir aquestes eleccions en un mer tràmit que els servís per a legitimar el cop que van organitzar a l'octubre-novembre de 2019 i avalar així un govern titella.
Les masses derroten la repressió i els intents de frau de l'oligarquia
Aquest resultat resulta encara més espectacular perquè es produeix després d'onze mesos de repressió per part del govern colpista presidit per la senadora dretana Jeanine Áñez. No només va reprimir salvatgement la insurrecció contra el cop, causant desenes de morts i centenars de detinguts i ferits, sinó que s'ha dedicat durant tot aquest temps a perseguir, amenaçar i intimidar a militants i dirigents del MAS, del moviment obrer i popular i d'altres moviments i partits d'esquerra.
Una de les primeres actuacions dels colpistes va ser precisament modificar la composició del Tribunal Suprem Electoral (TSE), posant al capdavant a elements afins per a assegurar-se el control de qualsevol procés electoral. De fet, quan els sondejos van començar a assenyalar el MAS com a favorit, atorgant-li entre un 40 i un 43% d'intenció de vot, el TSE emparant-se en la pandèmia va ajornar en diverses ocasions la convocatòria d'aquestes eleccions. Una vegada més, va ser la mobilització de treballadors i pagesos, exigint eleccions ja i paralitzant bona part del país amb talls de carretera i protestes durant dotze dies el mes d'agost, la que els va obligar a celebrar-les finalment.
Així i tot ho van fer recorrent a tota mena de maniobres. L'imperialisme estatunidenc i els sectors decisius de la classe dominant “van convèncer” Áñez perquè retirés la seva candidatura i concentrar el vot de dretes en Mesa. També van recórrer a irregularitats com canviar la ubicació dels centres electorals en les zones on el MAS guanya habitualment per a limitar la participació, o excloure del cens a més de 50.000 migrants pertanyents als sectors més humils de la població i residents a l'estranger, la majoria a l'Argentina. Això no era casual: en les eleccions del 20 d'octubre de 2019 el MAS va obtenir entre els bolivians residents a l'Argentina un 82% de suport.
L'última d'aquestes maniobres va ser anul·lar, la nit anterior de les eleccions, el sistema de recompte ràpid de vots, que permet conèixer els resultats parcials i seguir l'evolució de l'escrutini. L'objectiu no podia ser més clar: impedir la victòria del MAS en primera volta, recolzant-se en el control del poder judicial i electoral per a organitzar un gegantesc frau. La força de les masses obreres i populars els hi ha desbaratat tot.
Les retallades i la gestió capitalista de la pandèmia incrementen el malestar social
El massiu rebuig al reaccionari Govern d’Áñez s'ha vist incrementat per les mesures que l'oligarquia ha aplicat durant l'últim any. L'impacte de la crisi econòmica, les retallades i la gestió de la pandèmia han tirat més llenya al foc.
En el primer trimestre de 2020, abans d'iniciar-se la pandèmia, el PIB bolivià va créixer un 0,6%. Un fort descens respecte al 5% de mitja d'anys anteriors. En el segon trimestre, l'economia es va desplomar un 16,03% i les previsions per a la fi de l'any són d'una caiguda d'entre el 7% i el 10%. La resposta de la classe dominant a aquest col·lapse, com en tots els països capitalistes, ha estat utilitzar la pandèmia per a saquejar les finances públiques, justificar retallades i acomiadaments i incrementar escandalosament els seus beneficis mentre el pes de la crisi recau sobre el poble.
Després d'aprovar un endeutament de 1.892 milions de dòlars amb la banca internacional, el Govern d’Áñez va regalar més de 671 milions als bancs i empreses privades. Simultàniament retallava la despesa social, anunciava els seus plans de privatitzar diferents empreses públiques creades sota els governs del MAS i condemnava milions de bolivians a enfrontar-se a la crisi sanitària i econòmica en condicions extremadament precàries. L'índex de desocupació reconeguda oficialment ha passat del 4% al 12% en els onze mesos de govern de la dreta. La informalitat i precarietat laboral també han augmentat.
El diari El País dedicava al maig un article a Bolívia —significativament titulat “Quan la fam és més perillosa que la pandèmia”— on explicava: “La crisi sanitària ha posat en evidència les profundes desigualtats socials i econòmiques en tots els països del món. A Bolívia, tot i la reducció registrada entre 2005 i 2018, aquestes són encara més importants: 3,9 milions de persones viuen en situació de pobresa i, d'elles, 1,7 milions no aconsegueix cobrir ni tan sols el cost d'una canastra alimentària bàsica”.
Sota el Govern colpista i proimperialista, Bolívia es va convertir en el país sud-americà que realitzava menys proves per a diagnosticar la Covid-19: 1.275 per milió d'habitants, 117 diàries enfront de les 12.000 de Xile o les 8.000 del Perú. Mentrestant, membres del govern protagonitzaven escàndols de corrupció amb les compres de material sanitari suposadament destinat a combatre la pandèmia.
Una part significativa dels sectors populars i de les capes mitjanes que, desmoralitzats i desil·lusionats amb les polítiques reformistes del MAS i els escàndols de corrupció protagonitzats per alguns dels seus dirigents, van retirar el seu suport a Evo Morales en les eleccions municipals de 2015, en el referèndum de 2016 per a modificar la constitució (la seva primera derrota electoral) i en les presidencials de 2019 (malgrat guanyar, el seu suport va caure respecte a comicis anteriors) ara han tornat a girar a l'esquerra.
Nou fracàs de l'imperialisme estatunidenc
La decisió de promoure el cop contra Evo Morales va ser presa a Washington i transmesa a les hisendes i mansions de Santa Cruz, Sucre o La Paz, on es va rebre amb entusiasme. Els objectius per a l'Administració Trump eren clars: conquistar una posició dominant per a les multinacionals estatunidenques en la pugna per fer-se amb el control del gas, el liti i la resta de riqueses de las que disposa el ric subsòl bolivià i enviar, al mateix temps, un missatge de força a tots els pobles i oprimits, així com a les potències imperialistes rivals en la seva disputa pel control dels recursos del continent: Rússia i, sobretot, la Xina.
La necessitat de donar un cop de puny sobre la taula a Bolívia era més apressant per a Washington després del fracàs estrepitós de l'ofensiva colpista que van llançar el gener d'aquest mateix any a Veneçuela. El suport de la cúpula militar boliviana i la renúncia d'Evo Morales a encapçalar la resistència popular al cop, fugint del país, va permetre a Trump cantar victòria. Onze mesos després aquesta aparent victòria s'esfondra com un castell de naips. Una nova maçada per a l'imperialisme estatunidenc que exemplifica molt gràficament el seu afebliment objectiu i la seva decadència, com ja van evidenciar els fracassos de les seves intervencions militars a l'Iraq, l'Afganistan i Síria, o l'esmentat suport al fiasco de cop d'Estat de Guaidó a Veneçuela.
Enfront dels qui atribueixen a l'imperialisme un poder indestructible, els esdeveniments a Bolívia llancen llum sobre els seus límits quan es veu enfrontat a la mobilització decidida i disposada a arribar fins al final de les masses. La conclusió és clara: el seu enemic més poderós no és cap altra potència imperialista, sinó l'organització i la mobilització massiva de la classe obrera, els pagesos i el conjunt dels oprimits.
Si colpistes assassines com Áñez i Mesa, o un titella patètic dels EUA com el president de l'OEA, Luis Almagro, s'han vist obligats a reconèixer la victòria del MAS, abans fins i tot que es fessin públics els resultats oficials, no és per casualitat. I res a veure amb què s'hagin tornat demòcrates. Han vist la magnitud de la mobilització obrera i popular i temen, justificadament, que qualsevol intent de no reconèixer aquesta victòria o de tractar d'impedir-la per mètodes violents —com pretenen els sectors més reaccionaris de la classe dominant encapçalats pel feixista Camacho— desfermi una nova insurrecció. I amb una decisió i una força superior, fins i tot, a la desplegada el novembre passat.
Lliçons de la insurrecció de 2019
Com vam explicar en aquell moment, entre els dies 11 i 25 de novembre de l'any passat la classe obrera i els pagesos bolivians van fer tot el que estava a les seves mans per a derrotar el cop i prendre el poder: van organitzar assemblees populars, cabildos oberts i grups d'autodefensa per a enfrontar la repressió ordenada pel govern colpista i els caps de l'exèrcit i la policia; van prendre el control efectiu de la segona ciutat del país, El Alto, i van avançar cap a la capital, La Paz, i una altra de les principals ciutats, Cochabamba, expulsant les bandes feixistes d'ambdues.
Fruit d'aquest avanç, molts soldats van arribar a confraternitzar amb els manifestants, es van negar a reprimir, i fins i tot sectors de la tropa van participar en protestes. En la pròpia Santa Cruz, on les bandes feixistes liderades per Camacho sembraven el terror en els barris populars, treballadors i pagesos indígenes, encoratjats per l'avanç de la insurrecció en la resta del país, es van organitzar per a recuperar la iniciativa i combatre'ls.
L'únic factor que va impedir la victòria de la insurrecció va ser que els dirigents del MAS i de la Central Obrera Boliviana (COB, principal central sindical) en lloc de posar-s’hi al capdavant —organitzant una vaga general, unificant i estenent totes les assemblees, cabildos i milícies d'autodefensa en una assemblea nacional unificada que exercís el poder obrer i popular— es van negar a organitzar la lluita.
Evo Morales va fugir del país i va cridar a la desmobilització. Els dirigents del MAS i la COB van signar un vergonyós acord amb el govern colpista d’Áñez per a desconvocar les mobilitzacions a canvi que es convoquessin eleccions. El que no havia aconseguit la repressió ho va aconseguir la signatura d'aquell acord, que va caure com un gerro d'aigua freda sobre les masses i va frenar temporalment la insurrecció als carrers.
Aquesta actuació dels dirigents reformistes del MAS i la COB podria haver suposat la desmoralització total del moviment i una derrota tràgica i sagnant, com les sofertes en la pròpia Bolívia i altres països llatinoamericans en altres moments de la història. Si no va ser així és per la memòria històrica, per l'instint revolucionari i l'avanç en la consciència que han experimentat les masses durant les últimes dècades. La profunditat de la crisi capitalista, l'evidència que no queda una altra alternativa que lluitar contra la barbàrie capitalista i l'increment de la força numèrica del proletariat, tant a Bolívia com al conjunt del continent, fa que la correlació de forces sigui més favorable per a la classe obrera i que a l'oligarquia li costi molt més que en el passat portar fins al final els seus plans contrarevolucionaris.
Perspectives per al Govern del MAS
Les eleccions bolivianes demostren que la correlació de forces continua sent favorable per a dur a terme la transformació socialista de la societat a Bolívia i a tota Llatinoamèrica. Però l'experiència dels 14 anys de govern del MAS i dels processos en altres països del continent demostra que tot aquest potencial revolucionari i força que estan mostrant les masses necessita un programa, un pla d'acció i una direcció revolucionària que el porti a la victòria. En cas contrari, abans o després, l'oligarquia podrà recompondre les seves forces i imposar-se.
Després de reconèixer la victòria de Luis Arce, molts dels responsables del cop —la pròpia Áñez o Mesa— li han exigit “respecte a la democràcia” i que “governi per a tots els bolivians”. Quin cinisme! Aquests criminals, amb les seves mans tacades de la sang dels treballadors i pagesos massacrats fa un any, parlant de reconciliació i democràcia!
Però la seva tàctica segueix una lògica. Aquest sector de l'oligarquia pretén guanyar temps i pressionar els dirigents del MAS perquè, en lloc de basar-se en l'enorme força de les masses per a aplicar mesures socialistes que millorin veritablement les seves condicions de vida i suposin una veritable transformació social, es mantinguin dins dels límits del capitalisme i gestionin la crisi del sistema aplicant les retallades, acomiadaments, privatitzacions… que té la classe dominant en la seva agenda. Si els dirigents del MAS escolten aquests cants de sirena, el resultat serà, de nou, asfaltar el terreny a una nova ofensiva contrarevolucionària.
Els resultats en Santa Cruz de la Sirra, bastió de totes les temptatives colpistes desenvolupades per l'oligarquia boliviana i l'imperialisme, representen un repte i un advertiment per a l'esquerra. El feixista Camacho aconsegueix un 45% dels sufragis en aquesta regió. Després de conèixer-se els resultats, la ultradreta ja ha mostrat les seves intencions, organitzant mobilitzacions contra la victòria del MAS, agredint i amenaçant els seus partidaris, negant-se a acceptar el resultat de les urnes, i amenaçant fins i tot als seguidors de Carlos Mesa per haver reconegut els resultats. Els sectors més reaccionaris de l'oligarquia cruceña continuen estimulant un discurs racista i regionalista amb l'objectiu de convertir Santa Cruz en la punta de llança d'una nova ofensiva.
Però cal assenyalar també que, en un resultat històric, més del 35% de l'electorat a Santa Cruz ha votat al MAS. Centenars de milers de treballadors, pagesos i indígenes han dit amb el seu vot que estan disposats a parar els peus als feixistes. Aquests podrien ser fàcilment escombrats, com ha ocorregut en la resta del país. Però per a fer-ho cal actuar amb decisió des de ja. Els dirigents del MAS, la COB i les organitzacions obreres i populars han d'organitzar immediatament mobilitzacions massives en Santa Cruz i a tot el país per a frenar els feixistes i demostrar-los qui té la força, així com organitzar comitès i milícies d'autodefensa per a respondre a les agressions feixistes i el seu intent de malmetre per mitjans violents el resultat electoral.
Construir una direcció revolucionària i aplicar un programa genuïnament socialista
Les primeres declaracions de Luis Arce han estat afirmar que el seu serà un “Govern d'unitat nacional” i que “governarà per a tots els bolivians”. Al mateix temps, diversos dels seus col·laboradors han parlat d'augmentar els impostos als superrics i deixar de pagar el deute extern durant dos anys amb l'objectiu de poder complir les seves promeses d'augment de la despesa social, precisament en un context on la crisi econòmica retalla el marge per a fer-lo sense tocar els beneficis i propietats dels capitalistes.
Però fins i tot aquestes mesures limitades suposarien un enfrontament amb l'oligarquia. El mateix que posar fi a tota una sèrie de mesures aplicades durant el Govern d’Áñez, com la detenció, inhabilitació i processament de centenars d'activistes obrers i populars, la prohibició que Morales torni al país o les reformes econòmiques neoliberals, privatitzacions i retallades que van aprovar.
És impossible governar per a “tots els bolivians”. Arce i el MAS només tenen dues alternatives. O cedeixen a les exigències dels oligarques, obrint pas a una nova ofensiva contrarevolucionària i enfrontant-se als obrers i pagesos que els han votat, que no acceptaran sense lluita noves reculades en les seves condicions de vida. O responen a les necessitats dels milions de treballadors, joves i pagesos que els han portat al poder combatent decididament l'oligarquia. Però això només és possible escometent mesures socialistes com la nacionalització de la banca, les principals empreses i els latifundis per a posar-los sota l'administració dels treballadors i el poble i portar endavant una planificació democràtica de l'economia. Al costat d'això és imprescindible fer una crida internacionalista a tots els oprimits de la resta del continent a seguir aquest mateix camí.
Els sectors més conscients i combatius del moviment obrer, pagès i juvenil bolivià, de la COB, de les organitzacions populars i moviment socials, han d'aixecar un front unitari de lluita cridant a les bases del MAS a unir-se per a lluitar per aquest programa socialista, demandant als seus dirigents que l'apliquin i al mateix temps organitzar la mobilització contra totes les pressions i maniobres que ja estan preparant l'imperialisme i l'oligarquia boliviana per a impedir-ho. Ara més que mai és imprescindible que els activistes més conscients i combatius construeixin una direcció revolucionària armada amb el programa i els mètodes del marxisme.
