Haití viu una autèntica rebel·lió social, les protestes que van començar el 7 de febrer es van convertir en una vaga general que va paralitzar el país amb escoles i comerços tancats, bancs atacats i benzineres incendiades, les carreteres i les principals ciutats bloquejades per les barricades. Desenes de milers de persones han sortit diàriament als carrers desafiant la dura repressió dels milers de policies enviats pel govern per a aturar infructuosament unes protestes que han provocat més de cinquanta morts. Aquesta explosió social és un reflex de l'enorme insatisfacció amb el govern i amb el sistema en general.

Mobilitzacions constants des de l'estiu

Les actuals manifestacions són l'últim episodi de les mobilitzacions que van començar el passat mes de Juliol, quan hi va haver tres dies de protestes seguits i una vaga general. La lluita va continuar a l'Octubre i Novembre, sent el punt culminant el 17 d'Octubre: tres milions de persones, d'una població de gairebé onze milions, van abarrotar els carrers de les principals ciutats del país.

Els haitians ja estaven enfadats per la corrupció desenfrenada, per una inflació i una desocupació fora de control, frustrats per anys de promeses incomplertes i farts de les tropes "pacificadores" d'ocupació estrangeres de l'ONU, entre elles les espanyoles, que ocupen el país des de fa gairebé quinze anys. Aquestes gaudeixen de total impunitat i a més a més de reprimir la població o introduir malalties com el còlera, s'han vist implicades en diversos escàndols d'abús sexual i violació a menors.

El primer desencadenant de les protestes va ser la reducció de les subvencions als productes derivats del petroli, que va disparar el preu de la benzina, de la nit al dia va pujar un 38%, el dièsel un 47% i el querosè un 51%. Aquest últim és utilitzat per la majoria de la població per il•luminar les llars a causa de la manca generalitzada d'electricitat. Les protestes del Juliol van aconseguir una gran victòria, el govern va haver de fer marxa enrere en la reducció dels subsidis i l’aleshores primer ministre, Jack Guy Lafontant, va haver de dimitir el 14 de juliol.

L'escàndol de Petrocaribe

La ràbia provocada per les conseqüències de la crisi econòmica, les duríssimes condicions de vida i la desigualtat es va desbordar a l'Octubre. Aleshores es va conèixer el desfalc dels fons del programa Petrocaribe, el que va donar una nova empenta a les protestes.

El resultat d'una auditoria va mostrar que s'havien malversat més de 2.000 milions de dòlars d'aquest programa, més que el pressupost anual d'Haití. En l'escàndol estan implicats 15 ex-ministres, senadors, diputats -tant del partit governant com de l'oposició-, alts funcionaris, a més de l'actual president Moise, la empresa va ser un dels principals vehicles per al saqueig dels diners.

El 2006, l’aleshores president, René Préval, va signar amb el govern d'Hugo Chávez la seva entrada al programa Petrocaribe malgrat la pressió i oposició dels imperialistes nord-americans. Mitjançant aquest programa Haití comprava petroli veneçolà a un preu inferior al de mercat i disposava de 25 anys per tornar aquests diners a tipus d'interès molt baixos. Se suposava que els fons generats en vendre aquest petroli a l'interior havien de finançar programes de salut, l'educació, projectes d'infraestructura i altres projectes socials, però n comptes d’això milers de milions de dòlars han anat a parar a les butxaques d'empreses energètiques i de construcció a través de projectes fraudulents, com els gairebé 18 milions d'euros per a construir un aeroport on no es pot aterrar o els més de 3 milions d'euros utilitzats per comprar cotxes nous a la policia.

El poble s'organitza

Des d'aquest moment el principal crit de les masses va ser: "On són els diners de Petrocaribe?". Al desembre es va formar el Rassemblement des Organisations Engagées (Grups d'Organitzacions Compromeses, ROA) per a organitzar la mobilització i exigir que s'investigui on són els diners. Un dels portaveus explicava a Haïti-Liberté el 19 de desembre les seves intencions: "Estem inspirats pel moviment de armilles grogues a França i adoptarem la mateixa actitud si el govern no satisfà la nostra exigències".

A més de reclamar que es conegui tota la veritat d'aquest frau i el càstig dels culpables del saqueig de Petrocaribe, exigeixen la dimissió immediata del president Moïse. A la seva implicació en aquest desfalc cal afegir que la victòria electoral que va obtenir el 2016, amb una participació del 20% dels censats, va ser gràcies al frau.

Les actuals mobilitzacions han coincidit amb el 33 aniversari de la fugida del país del sagnant dictador Jean-Claude Duvalier. La dictadura dels Duvalier va ser enderrocada el 1986 per un moviment de masses que va portar a la presidència a Aristide, un exsacerdot que va aconseguir un gran suport de masses prometent reformes i amb un discurs antiimperialista. Tot i que finalment va cedir a les pressions de l'imperialisme i de l'FMI, les tímides reformes que va aplicar eren massa per la rica elit haitiana i per l'imperialisme nord-americà. Van organitzar dos cops d'Estat contra Aristide, un en 1991 i el segon el 2004; a més va ser segrestat per un comando militar nord-americà i portat il•legalment a Sud-àfrica. Poc després el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar l'enviament d'una força militar que des d’aleshores ocupa el país.

El país més pobre d'Amèrica

L'augment de preus dels combustibles formava part de la recepta econòmica exigida per l'FMI a canvi de nous préstecs perquè el govern haitià pogués fer front als problemes de liquiditat. A causa de la crisi que travessa el país la moneda nacional, el gourde, està en caiguda lliure des que va començar l'any, el tipus de canvi enfront del dòlar s'ha disparat a 84 gourdes per dòlar, quan fa un any el tipus de canvi era de 64 gourdes, la conseqüència és una inflació galopant. Els aliments bàsics, que inclouen l'arròs i les aus de corral, s'importen dels EUA i en poc temps els preus s'han disparat. Un exemple és el sac de farina que ha passat de 1.750 gourdes a 2.500 en poques setmanes.

Haití és el país més pobre d'Amèrica. Segons el Banc Mundial gairebé el 60% de la població viu sota el llindar de la pobresa (2,41 dòlars al dia) i més del 24% ho fa en la pobresa extrema (1,23 dòlars o menys al dia). Només una de cada deu persones té accés a l'aigua potable. La taxa d'atur és del 80% i obliga que cada any milers de joves desesperats arrisquin la seva vida travessant l'oceà en basses per intentar arribar als EUA. Com en tants països pobres, les remeses enviades pel milió i mig d'emigrants s'ha convertit en una de les principals fonts d'ingrés i es calcula que representen el 30% de l'ingrés nacional. A l'altre extrem hi ha el 1% de la població que posseeix el 90% del PIB i que viu a la capital, Port-au-Prince, en una zona luxosa i tancada manejant tot el país.

En aquest moment el moviment està en una situació de calma, aprofitada per aconseguir aliments, medicines i altres productes bàsics. L'imperialisme pressiona Moïse, qui es nega a dimitir, perquè arribi a algun tipus d'acord amb l'oposició i frenar el moviment, però és un govern molt feble, sense cap suport popular. El 17 de febrer el primer ministre va anunciar "el final dels privilegis innecessaris per als funcionaris del govern d'alt rang, com les ajudes al gas i el telèfon, viatges a l'estranger innecessaris i reduir el nombre d'assessors". Aquestes mesures clarament són insuficients i no aturaran l'onada de protestes.