La violència policial extrema contra la població negra, que ha impulsat l'aixecament de Ferguson i l'extensió de les mobilitzacions al conjunt de la població nord-americana en centenars de ciutats, ha destapat la falsedat del discurs dels portaveus de la classe dominant. La potencia capitalista més poderosa del globus lluny de recuperar l'estabilitat, s'enfonsa en la polarització social i les contradiccions de classe, preparant el terreny per a esclats socials encara majors als que s'han succeït en les últimes setmanes.

L'assassinat de Michael Brown (un jove desarmat) a les mans de la policia de Ferguson va ser la gota que va vessar el got per a la població treballadora negra, un sector especialment copejat per la crisi i sotmès a dures condicions d'explotació. Lluny de tractar-se d’un cas marginal, el cas de Ferguson és una realitat diària a la qual han d'enfrontar-se. Les seves condicions econòmiques els converteixen en diana de la policia i l'aparell de l'Estat. Hi ha altres casos emblemàtics com el d'Eric Garner, un novaiorquès asfixiat per la policia, que ha donat veu amb la seva consigna, “I can’t breathe”, a moltes de les manifestacions que han esquitxat tota la geografia d'EUA amb fúria. Però la llista és llarga i segons un dels dirigents de les protestes en Ferguson, Tory Rusell, a EUA cada 28 dies mor un negre fruit de la violència policial.

Desigualtat i pobresa creixent...però la lluita també s'enforteix

L'abast històric de les mobilitzacions té les seves arrels en la desigualtat i la pobresa que s'ha incrementat considerablement des de l'inici de la crisi econòmica. Segons l'informe de Stanford Center on Poverty and Inequality, una organització catòlica, la pobresa a EUA va passar d'afectar a un 12,5% de la població el 2007 a un 15% el 2012. Al país de les “oportunitats” hi ha més de 46 milions de pobres, i el percentatge és molt major entre la població hispana i negra, que el 2012 computaven un 25,6% i al 27% respectivament. Mentre la classe treballadora nord-americana ha vist enfonsar-se les seves condicions de vida, la cinquena part més rica ha augmentat escandalosament el seu patrimoni: si el 2007 acaparava el 48,5% del PIB, el 2010 ja arribava al 49,2%. És simptomàtic que no s'hagin publicat estadístiques a partir de 2012, que previsiblement revelaran una polarització encara major.

Enfront d'aquesta situació la classe treballadora en els EUA, a pesar que no posseeix un partit obrer a nivell estatal capaç de coordinar i impulsar les seves demandes, s'ha mobilitzat contundentment. Quan a principis de 2011 a Egipte els treballadors van encapçalar la revolució per acabar amb Mubarak, en els EUA sortien al carrer contra les retallades en el sector públic ocupant el consistori a Wisconsin. Tots dos moviments van estar en contacte, fent saltar per l'aire el verí reaccionari de la divisió racial que la burgesia nord-americana ha tractat de sembrar en multitud d'ocasions. El moviment Occupy Wall Street també va reflectir l'enorme potencial de lluita de la joventut copejada per la crisi, i el paper central que en el combat contra el capital nord-americà pot jugar si es lliga al moviment dels treballadors; de fet, en aquelles dates una vaga general va paralitzar un dels majors ports comercials del país, el d'Oakland. Aquest moviment ha estat seguit per altres accions reivindicatives, com les històriques vagues dels treballadors del menjar ràpid (Burguers i altre) que han inspirat un moviment de rebel·lia en aquest sector precari i de baixos salaris a tot el món.

Racisme: la marca de Caín del capitalisme nord-americà

En el cas de Ferguson, les mobilitzacions van començar aquest agost després de l'assassinat de Michael Brown i van tenir com a conseqüència la incorporació de noves capes de treballadors a la lluita. Cheyenne Green, una treballadora del sector del menjar ràpid ho explica de forma molt senzilla: “Cap de nosaltres era activista abans de la mort de Brown, no sabíem què significava. De vegades acudia a un centre d'alimentació per a rodamóns però d'una manera irregular. Ara m'he adonat que la meva passió és unir a la comunitat perquè sigui solament una, que lluiti contra el sistema”*.

Però ha estat a partir de la sentència que deixa en llibertat a Darren Wilson, el policia que va assassinar a Michael Brown, quan les protestes s'han estès massivament a altres zones d'EUA. A la impunitat del policia, es va afegir el seu menyspreu per la víctima en declarar que tornaria a fer el mateix. La resposta als carrers va ser virulenta i massiva amb mobilitzacions en més de 170 ciutats de 37 estats, en la qual van lluitar units joves i treballadors, blancs i negres.

Malgrat la repressió contra el moviment, amb centenars de detinguts, l'ús de l’FBI i la Guàrdia Nacional, i una campanya vergonyosa dels mitjans de comunicació qualificant les protestes de violentes, la mobilització s'ha enfortit i ha pres una dimensió estatal. Durant els últims mesos l'activisme ha augmentat de forma considerable i s'han creat noves organitzacions com Hands Up United, que agrupa a uns 50 col·lectius i podria presentar una candidatura en les properes eleccions en Ferguson.

El passat 13 de desembre el moviment va fer un pas més enllà. Prenent els “dies de la ira” de les revolucions àrabs com a exemple, es van organitzar marxes històriques a Nova York i Washington que van congregar a desenes de milers de persones en cadascuna, amb un caràcter molt similar a les dels anys 60 contra la segregació racial. Entre les reivindicacions d'aquestes manifestacions es demanava la fi de la discriminació i el respecte als drets humans, treball i sostre, una educació pública gratuïta i de qualitat i la fi del negoci carceller.** Durant els últims dies s'han seguit succeint diferents accions, com l'ocupació en Ferguson del Mall of Amèrica***. També es prepara en aquesta ciutat per al dia 15 de gener una manifestació unificada pels drets de llatins i negres, contra les deportacions i la brutalitat policial.

La lluita contra el racisme exigeix una política de classe, revolucionària i anticapitalista

Malgrat els intents dels demòcrates per dirigir la protesta i convertir-la en una cosa inofensiva, com per exemple va fer l'alcalde de Nova York recolzant de forma oportunista la protesta i cridant a la calma, aquests s'han vist completament sobrepassats. Les polítiques d'Obama durant aquests anys no han fet sinó corroborar als ulls de milers de treballadors que no val que un president negre arribi a la Casa Blanca si defensa els interessos dels grans capitalistes com ha fet al llarg del seu mandat. I defensar als grans capitalistes suposa mantenir la situació de sobreexplotació dels negres i altres ètnies que conviuen en els EUA per garantir mà d'obra barata a les empreses i dividir a la classe treballadora en línies racials. La podrida moral racial de la classe dominant nord-americana, la marca de Caín del capitalisme de les “oportunitats”, ha imposat el seu segell una vegada més i Obama s'ha hagut de prostrar davant el fet. Els seus laments impotents deixen encara més clar que la lluita contra el racisme exigeix una política de classe, revolucionària i anticapitalista.

La unificació de la lluita amb la resta dels treballadors d'altres ètnies, i del conjunt de la classe obrera nord-americana està sembrant autèntica por en la burgesia. Les conclusions que molts dels participants estan traient d'aquestes mobilitzacions són d'un marcat caràcter anticapitalista. En paraules d'un dels dirigents d'Hands Up United Tory Rusell: “Aquest no és només un problema negre, ni solament nord-americà. És un problema mundial de la gent que se sent oprimida”.

El racisme està en l'ADN del capitalisme i de l'aparell de l'estat en els EUA. La lluita pels drets civils dels anys 60 dona valuoses lliçons sobre la impossibilitat de mantenir el capitalisme i aconseguir drets reals per a la classe treballadora negra. La lluita pels drets democràtics més elementals ha d'anar acompanyada de la reivindicació d'unes condicions dignes d'existència tal com s'està posant en relleu en les manifestacions.

El sorgiment de noves organitzacions en diferents ciutats i estats arran d'aquestes protestes, també reflecteix un nou estat d'ànim entre les masses i anticipa processos molt més profunds. D'aquestes experiències poden sorgir les condicions per a la creació d'un partit obrer capaç de combatre als demòcrates i als republicans. Organitzant i unint als treballadors de totes les races i ètnies, defensant un programa socialista que nacionalitzi les principals palanques de l'economia i les posi sota el control dels treballadors per lluitar contra la desocupació massiva i la pobresa garantint els serveis públics, podrem conquistar els plens drets democràtics, la igualtat i la justícia real, i manar a l'escombriaire la xacra del racisme, fill legítim del capitalisme nord-americà.