La pugna per l’hegemonia mundial entre els EEUU i la Xina s’extèn per tots els continents i a tots els fronts de les relacions internacionals, aguditzada per la crisi capitalista. El règim xinès intenta taponar els forats oberts per la sobreproducció, expressada en l’enorme sobrecapacitat productiva i un creixement descontrolat per la bombolla especulativa, al mateix temps que l’economia nord-americana segueix sense assolir una recuperació sòlida i sostinguda en el temps, malgrat haver injectat als darrers set anys bilions de dòlars per salvar el sistema financer i estimular la producció, una veritable muntanya de liquiditat amb tipus d’interès zero. En un escenari de creixents pressions, ambdues potències tracten de superar els seus problemes interns amb una intervenció agressiva cap a l’exterior.

Els tractats de ‘lliure comerç’ i la lluita interimperialista

La Xina necessita assegurar nous mercats per donar sortida al seu excés de producció i sostenir sectors que mostren signes evidents de sobrecapacitat productiva. Per aquest motiu estan posant sobre la taula un munt de projectes arreu del món, recolzant-se ademés en els prop de quatre bilions de dòlars en reserves monetàries de les quals desposa el seu govern. Entre les iniciatives plantejades destaquen algunes de gran valor estratègic com l’anomenada “nova ruta de la seda”, una xarxa enorme de transport que connectaria la Xina amb Europa passant per l’Àsia Central i l’Orient Mitjà, o la construcció d’un canal que uneixi el Pacífic i l’Atlàntic travessant Nicaragua. En aquesta mateixa línia es troba la recent creació –amb el lideratge de Pekín- del Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructura, que conta amb la participació de 57 països, molts d’ells aliats clau dels EEUU com el Regne Unit, Alemanya i França. Una institució que no amaga la seva intenció de competir amb d’altres sota el control nord-americà, com el Banc Asiàtic de Desenvolupament (BAD) o el Banc Mundial.

Tot això enllaça també amb la necessitat de la Xina de posar el yuan com a moneda de referència a nivell mundial, una moneda amb la que només es realitzen actualment un 2% de les transaccions comercials, envers el 44% que es realitzen en dòlars. La Xina vol guanyar pes dintre del FMI i que aquest reconegui la seva moneda com a part del cistell de divises utilitzables pels membres de l’entitat, en igualtat de condicions amb el dòlar, l’euro, la lliura o el ien, ja que això obriria enormes possibilitats d’expansió a les grans multinacionals xineses.

Aquestes pretensions expansionistes no fan més que assenyalar el fort creixement del capital imperialista xinès, que ha multiplicat la seva ofensiva a l’Amèrica Llatina, l’Àsia i l’Àfrica en els últims deu anys. Una amenaça directa i molt seriosa envers l’imperialisme nord-americà, que per la seva banda no s’ha quedat de braços creuats i ha contestat amb plans igualment agressius. El més important és la gestació, després d’uns quants anys de negociacions pràcticament secretes, de l’Acord d’Associació Transpacífic, o TTP segons les seves inicials en anglès, i que ajuntarà diversos països (Austràlia, Brunei, Canadà, Xile, Japó, Malàisia, Mèxic, Nova Zelanda, Perú, Singapur, EEUU i el Vietnam), les economies dels quals suposen gairebé el 40% del PIB mundial. Aquest acord significarà un important retrocés en tot tipus de drets socials, mediambientals i laborals, privilegiant els interessos de les grans multinacionals, principalment les nord-americanes, envers els treballadors. Però el principal objectiu que els EEUU busquen amb la firma d’aquest tractat és generar un marc jurídic i polític que li permeti establir una posició de control sobre les relacions comercials a tota la zona del Sud-est Asiàtic i el Pacífic, posant amb això fre a les aspiracions xineses. El president Obama ho explicava perfectament al declarar que “quan més del 95% dels nostres potencials clients viuen fora de les nostres fronteres no podem permetre que països com la Xina escriguin les normes de l’economia global”.

Els Estats Units busquen tancar també altres acords de “lliure comerç” amb objectius semblants, com és el cas del TTIP a Europa, tractat les negociacions del qual es troben en un estat d’estancament, bàsicament per les reticències franceses i alemanyes. Aquí també tenim moviments de l’imperialisme nord-americà per posar al seu lloc als seus aliats europeus, la qual cosa ha quedat de manifest amb el cas Volkswagen, que va destapar l’Agència Mediambiental dels EEUU, i que més enllà d’un assumpte purament tècnic suposa un avís clar al govern alemany i a altres països europeus de fins a on estan disposats a arribar els nord-americans per defensar els seus interessos.

Augment de les tensions al terreny militar

La crisi imperialista no només es manifesta per la via purament comercial sinò que també té una tendència a fer-se més gran en el plànol militar. Els Estats Units han intensificat la seva col·laboració militar amb alguns països del Sud-est asiàtic, especialment el Japó i Corea del Sur (que també s’espera que es sumi pròximament al TTIP), amb els quals de manera habitual realitza maniobres militars, al mateix temps que pretén situar el 60% de la seva flota naval a la zona del Pacífic a partir de l’any 2020. Aquesta esglaonada militar d’intimidació envers la Xina va donar un important pas endavant amb l’enviament d’un destructor llença-míssils a les rodalies de l’escull de Subi, a l’arxipèlag de les illes Spratly al mar del Sud de la Xina, la sobirania del qual es troba reclamada per Pekín i al qual s’han construït tot d’illes artificials, a on s’estan situant instal·lacions militars. La possessió d’aquest arxipèlag, que també es troba reclamada per Vietnam, Taiwan, Malàisia, Filipines i Brunei, és vital per enfrontar el control del trànsit de mercaderies a una regió per la qual circula un terç del total del comerç mundial.

La Xina està canviant també els seus objectius estratègics al plànol militar, que han deixat de centrar-se només en la defensa del seu territori. Per tal de demostrar als EEUU que han arribat per quedar-se, els capitalistes xinesos han augmentat la capacitat d’intervenció del seu exèrcit fora de les seves fronteres, sobretot per defensar les rutes navals que són clau per a la seva activitat comercial. Deixant clar que no es deixarà intimidar pels EEUU, el govern de Pekín va organitzar una immensa desfilada amb motiu del 70è aniversari de la victòria xinesa contra el Japó, al final de la Segona Guerra Mundial, i a on l’Exèrcit Popular va mostrar un equipament militar de darrera generació, que no és tan sols una anècdota. Per arrodonir el desafiament, l’invitat d’honor a la llotja d’autoritats va ser Vladímir Putin. Precisament l’aliança amb Rússia és una altra de les bases fonamentals pel govern de Xi Jinping, que ha recolzat sense amagar-se tots els moviments dels russos, tant al conflicte d’Ucraïna com a la seva recent intervenció militar a Síria, al mateix temps que també els necessita com a aliats fonamentals, per controlar l’Àsia Central.

La situació que va permetre durant un període de temps que xinesos i nord-americans mantinguessin un cert equilibri als seus interessos –amb EEUU com a gran importador de productes xinesos i amb la Xina comprant cent de milers de milions de dòlars en bons del Tresor i tot tipus d’actius financers per garantir l’estabilitat americana-, es troba a la picota. Amb l’esclat de la gran recessió i la ruptura generalitzada de l’equilibri capitalista, ambdós països tenen objectius estratègics que els enfronten cada cop més. La pròpia dinàmica imperialista aguditza les tensions entre les dos grans potències del segle XXI per la supremacia mundial, pel control d’uns mercats massa estrets per poder satisfer les necessitat d’ambdues potències.