El 28 de juny del 1969, una batuda de la policia en el pub Stonewall Inn de Nova York va ser la gota que va fer vessar el got en la comunitat LGTBI nord-americana. El cansament acumulat pel menyspreu al qual es veien sotmesos dia rere dia, la persecució policial i la marginalitat a la qual eren condemnats, va esclatar i va desencadenar un històric moviment en defensa dels drets i la llibertat sexual.

D'aquesta rebel·lió social, que va tenir un importantíssim impacte a tot el món, va néixer la celebració del Dia de l'Orgull, una data de referència per a milions de nosaltres. En un moment en què les agressions contra el col·lectiu LGTBI no deixen de créixer –afavorides per un discurs homòfob cada vegada més violent de l'extrema dreta– i quan el sistema capitalista continua mercantilitzant la nostra lluita per al lucre de les grans empreses, és fonamental recordar els orígens revolucionaris del nostre moviment i recuperar la memòria històrica de la comunitat LGTBI.

La dècada del 1960: turbulències revolucionàries en el cor dels EUA

La revolta d’Stonewall no es pot separar del context polític general que colpejava la primera potència imperialista mundial a finals dels 50 i principis dels 60.

La guerra de Vietnam i l'heroica resistència del poble vietnamita, va despertar un moviment de masses als Estats Units, va despullar l'imperialisme nord-americà davant milions de persones i va col·locar el govern contra les cordes. Aquesta oposició de la població estatunidenca contra l'agressió genocida al país asiàtic va ser una autèntica rebel·lió social, que es va estendre fins i tot entre els propis soldats.

Tot això va coincidir amb les grans protestes a favor dels drets civils de la població negra. Des de mitjan dels 50, el moviment i alguns dels seus dirigents, com Martin Luther King o Malcolm X, que giraven radicalment cap a l'esquerra, van anar traient conclusions cada vegada més avançades: no només exigien acabar amb la segregació racial, sinó també que els recursos dedicats a la guerra s'utilitzessin per a combatre la desigualtat social i econòmica del sud i en les grans ciutats del nord. Així, la fundació del Partit dels Panteres Negres en 1966 va tenir un impacte extraordinari entre la comunitat afroamericana i la població pobra dels EUA.

Foto1
"La revolta d'Stonewall no es pot separar del context polític general que colpejava la primera potència imperialista mundial a finals dels 50 i principis dels 60"

El moviment obrer també es va posar en marxa, i a l'onada de vagues en els llocs de treball es va sumar la primera aturada nacional de dones, el 1970, amb una manifestació de més de 50.000 persones a Nova York en demanda del dret a l'avortament lliure, escoles infantils públiques i igualtat en l'àmbit educatiu i laboral. Aquest mateix any, també es va convocar la primera vaga general estudiantil, amb centenars de marxes i ocupacions d'Universitats, contra la repressió de la Guàrdia Nacional en una protesta d'estudiants contra la guerra on van ser assassinats quatre joves.

És en aquest període d'efervescència revolucionària, en el que comencen a aparèixer les primeres organitzacions gais. La més coneguda, la Societat Mattachine, fundada per antics militants del Partit Comunista, va arribar a tenir milers d'afiliats per tot el país i pretenia “desenvolupar una ètica homosexual disciplinada, moral i socialment responsable”. Des d'un primer moment van abandonar la lluita als carrers, es van negar a vincular-se amb la classe obrera i es van adaptar ràpidament al sistema i a les vies governamentals capitalistes. En 1953, la Mattachine Society va donar un important gir a la dreta i, tres anys després, es va declarar anticomunista.

Mentrestant, la política del Partit Comunista dels Estats Units va ser nefasta: seguint els dictàmens de la Internacional Comunista estalinista, degenerada i burocratitzada completament, es van posicionar en contra de la comunitat LGTBI arribant a plantejar que l'homosexualitat era una idea “burgesa”. Una posició que no només obviava l'opressió sexual i de classe que sofria la gran majoria de gais, lesbianes o trans als EUA, sinó que a més, res tenia a veure amb la defensada i duta a terme pels bolxevics a la Rússia de 1917.

El ‘somni americà’, el malson del col·lectiu LGTBI

La comunitat LGTBI portava dècades sofrint un ambient repressiu asfixiant. La caça de bruixes impulsada pel senador republicà Joseph McCarthy contra el comunisme i l'esquerra en general, considerava l'homosexualitat com una activitat “antiamericana” i va ser durament perseguida. En la majoria dels estats es van prohibir explícitament les relacions entre parelles del mateix sexe sota la “llei de sodomia” –que va existir fins al 2003– , i en 1950 el senat comença a investigar “presumptes homosexuals i pervertits”.

Foto1
"La caça de bruixes impulsada pel senador republicà Joseph McCarthy considerava l'homosexualitat com una activitat “antiamericana” i va ser durament perseguida"

Durant aquesta dècada, van ser acomiadats dels seus llocs de treball governamentals 2.000 homosexuals l'any, augmentant fins als 3.000 en els 60. Milers de persones van ser arrestades per “crims contra la naturalesa” o “comportaments lascius” per la seva manera de vestir, parlar o moure's. Les persones LGTBI que acabaven en els calabossos no sols temien les violacions i les pallisses de la policia, sinó les implicacions que això comportava: marginalitat social, el rebuig de familiars i amics, la pèrdua de la feina…

Dins del col·lectiu les persones trans van enfrontar la major opressió i violència. Amb aquestes paraules ho va descriure la històrica activista trans Sylvia Rivera: “M'han pegat. M'han trencat el nas. M'han tancat a la presó. M'han violat moltes vegades, i ho han fet homes heterosexuals, no homes homosexuals. He perdut el meu treball i he perdut la meva casa per lluitar per l'alliberament gai”.

Nova York i el barri de Greenwich Village

Les lleis contra l'homosexualitat eren especialment dures a Nova York. Gràcies a una llei de 1933 que recollia que els bars no podien donar treball ni tampoc servir al col·lectiu LGTBI, la policia s'infiltrava en els clubs nocturns per a assetjar i detenir gais, lesbianes o trans que tinguessin algun tipus de trobada afectiva o sexual. Entre 1933 i 1966, prop de 50.000 persones van ser arrestades a bars, parcs, metros o banys públics de Nova York.

Davant la impossibilitat de poder relacionar-se i gaudir de l'oci en espais segurs, la comunitat LGTBI va ser empesa als barris marginals de la ciutat i a locals de ball regentats i controlats per la màfia que, mitjançant el pagament de suborns a la policia, aconseguien eludir les prohibicions contra el col·lectiu.

Un d'aquests barris era el Greenwich Village –on es trobava el bar Stonewall Inn–, un barri obrer, amb una gran majoria de població afroamericana i llatina, i on també la pobresa, les drogues, la prostitució, el VIH i les batudes policials injustificades estaven a l'ordre del dia.

Tot això, unit a l'experiència dels primers episodis de resposta del col·lectiu LGTBI contra les emboscades policials a San Francisco, Filadèlfia o Los Angeles, va ser el caldo de cultiu que va donar lloc a l'esclat de Stonewall.

De la ràbia a la revolta

El dimarts 24 de juny del 1969, el comandant de la unitat antivici del Departament de Policia de Nova York va organitzar una nova batuda i va desallotjar l’Stonewall Inn. Uns dies més tard, la matinada del 28, la policia va tornar per a tractar de tancar definitivament el club. Qui s’hi trobava dins, en la seva majoria persones trans negres, drag queens i joves, es van enfrontar a les patrulles i aqueslla nit va acabar amb forts xocs. La ràbia que es respirava era tal, que la policia va haver de tancar-se dins fins que van poder escapar.

Foto1
"La matinada del 28 de juny, la policia va tornar a l'Stonewall Inn per a tractar de tancar-lo definitivament. Els qui es trobaven al bar, en la seva majoria persones trans negres i joves homosexuals, es van enfrontar a les patrulles"

Al matí següent, els disturbis a l’Stonewall van aparèixer en els mitjans de comunicació, acompanyats d'una campanya vomitiva de criminalització que titllava els manifestants de “porristes homosexuals”. Els insults i els intents de desqualificar la lluita, unit al repartiment de pamflets que un grup va realitzar pel barri, van encendre encara més els ànims: l'endemà ja eren 2.000 les persones, arribades des de tots els racons de la ciutat, les que van participar en la protesta. Durant sis dies seguits, el barri sencer va ser pres per la determinació i la valentia del col·lectiu LGTBI. No es tractava de protegir un bar, sinó de posar fi a dècades d'opressió, exigir una vida digna i no haver d'ajupir mai més el cap.

El moviment ràpidament es va estendre. Un mes després, a Nova York es va celebrar la primera marxa LGTBI, des de Washington Square a Stonewall amb centenars de persones. A l'any següent (1970), en commemoració a la victòria davant la brutalitat policial a Christopher Street, es va convocar una mobilització des de Greenwich Village que va recórrer 51 illes per la Sisena Avinguda fins a Central Park. Hi van participar 15.000 persones. Així va néixer el dia de l'Orgull.

El moviment es comença a organitzar: el Front d'Alliberament Gai

Després d'unes setmanes d'intensa lluita, els sectors més conscients i avançats que impulsaven el moviment van treure una conclusió fonamental: calia organitzar-se per a estendre i enfortir la lluita. D'aquesta necessitat va sorgir el Front d'Alliberament Gai (GLF): s’anomenà així en referència al Front d’Alliberament Nacional a Vietnam, gravant en el seu ADN un clar caràcter de classe i antiimperialista. El 14 de novembre de 1969, va sortir el primer número del seu periòdic Come Out! en el qual es podia llegir: “ens identifiquem amb els oprimits, la lluita vietnamita, el tercer món, els negres, els treballadors [...] tots aquells oprimits per aquesta bruta, podrida, vil i fotuda conspiració capitalista” [1]. Un dels senyals d'identitat del GLF va ser la seva orientació cap als Panteres Negres: van assistir a la seva conferència del 1970 i van establir llaços amb alguns dels seus dirigents [2]. El GLF parlava obertament d'anticapitalisme, es presentaven com “un grup revolucionari homosexual” i anunciaven que “no serem una burgesia gai a la recerca de l'estèril ‘somni americà’ [...]”.

Entre les accions que van dur a terme, destaquen les assegudes en establiments que es negaven a atendre persones homosexuals, ocupació d'oficines de periòdics homòfobs, van organitzar escarnis a polítics conservadors i van continuar amb protestes centralitzades contra les batudes policials. Van organitzar balls per a recaptar diners i així poder allunyar-se dels tentacles de la màfia i fomentar un oci sa per als joves LGTBI. Gràcies a aquestes recaptacions, van finançar el seu periòdic, van crear una caixa de resistència i servien esmorzars per als pobres.

El Front d'Alliberament Gai va ser un enorme pas endavant per a la lluita LGTBI de classe i revolucionària, i va ser l'expressió de l'auge de la lluita de classes tant als EUA com a nivell internacional: a Londres es va formar un grup del GLF que va arribar a celebrar reunions setmanals amb 300 persones.

Foto1
"La fundació del Front d'Alliberament Gai va ser un enorme pas endavant per a la lluita LGTBI de classe i revolucionària, i va ser una expressió de l'auge de la lluita de classes"

Però, a mesura que l'organització anava creixent, noves tendències i prejudicis reaccionaris van començar a aparèixer en el seu si. A poc a poc, l'organització es va anar diferenciant en línies de classe. D'una banda, els qui catalogaven els heterosexuals com els enemics, defensaven que el sistema era reformable i advocaven per la “revolució cultural”. Per l'altre, els qui es van mantenir ferms a assenyalar el capitalisme com el culpable de l'opressió sexual, de gènere, de classe i de raça. Dos d'aquestes dirigents van ser Sylvia Rivera i Marta P. Johnson, que fundaren Street Transvestites Action Revolutionaries (STAR): una plataforma per a lluitar contra el racisme, la transfòbia, la prostitució i de suport a les persones trans sense llar.

Gràcies a la incansable batalla que el col·lectiu LGTBI més pobre i colpejat va impulsar, en la dècada dels 70 es van eliminar les prohibicions federals que afectaven el col·lectiu i es va eliminar la creença mèdica que els homosexuals necessitaven tractament psiquiàtric. En 1979, la marxa nacional a Washington es va convertir en la major protesta en defensa dels drets LGTBI celebrada fins llavors amb 100.000 persones.

Perquè van ser, som. Per un moviment LGTBI de classe i socialista

Des d'aquella nit de juny a l’Stonewall fins avui han passat 52 anys. Hem guanyat molt gràcies a la lluita, però malgrat els avenços sobre el paper, les lleis aprovades i molts polítics capitalistes que fan gala obertament de la seva homosexualitat, la nostra opressió no ha desaparegut. Al contrari, empitjora amb la crisi econòmica i l'avanç de l'extrema dreta a tot el món.

El sistema i els seus defensors van comprendre i comprenen perfectament l'origen de la lluita LGTBI, per això porten anys desenvolupant una campanya sistemàtica per a tractar d'aixafar el seu caràcter de classe i desarticular la protesta: les desfilades oficialistes de l'Orgull patrocinades per grans empreses automobilístiques i bancs, els partits de la dreta participant amb les seves carrosses, organitzacions LGTB absorbides per la lògica capitalista, i un llarg etcètera. No és casualitat que, davant aquesta ofensiva conscient, cada any les manifestacions de l'Orgull Crític creixen en participació i combativitat.

Cada vegada som més els i les que entenem que aquest sistema no funciona per a la gran majoria. Hi ha una percepció cada vegada més conscient de l'íntima relació que guarden l'opressió LGTBI amb l'opressió de classe, amb la pobresa, la falta d'un lloc de treball o habitatge digne per al jovent… Necessitem recuperar la bandera d’Stonewall, el crit de les Lesbians and Gais Support the Miners a Gran Bretanya, la valentia del col·lectiu, amb les trans al capdavant, que van omplir Les Rambles de Barcelona en la primera protesta LGTBI sota la dictadura franquista. Bevem de totes aquestes experiències perquè som part d'aquest llegat i perseguim el mateix objectiu: trencar amb les cadenes que el capitalisme ens imposa, i construir una societat socialista on puguem gaudir en llibertat de la nostra sexualitat, dels nostres cossos, i on puguem ser qui realment som.

Tenim un món per guanyar.

--

Notes

[1] Primer número del periòdic Come Out! en PDF

[2] L'FBI i el Govern poc van trigar a comprendre el perill del vincle d'aquests dos moviments; tal és així, que en un document federal d'aquell mateix any es parla de la “preocupació per una connexió entre el moviment homosexual i el Partit Panteres Negres”. The Incredible True Adventure of Five Gay Activists in Search of the Black Panther Party


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01