Els EUA s'enfronten a una crisi econòmica profunda que incrementa les seves dificultats per fer front a l'ascens de la Xina i la seva amenaça de prendre-li el lideratge mundial. La crisi social i política dins de les seves fronteres també ha donat serioses senyals d'alarma en els últims mesos: des de l'aixecament per l'assassinat de George Floyd, fins l'assalt al Capitoli instigat per Trump el passat 6 de gener.
El sector de la burgesia alineat amb l'Administració Biden està posant tot el seu esforç en donar una imatge renovada, integradora i progressista del Partit Demòcrata i de les institucions que ara dirigeixen. Pretenen calmar els ànims, rebaixar la tensió de la lluita de classes.
Però ni la propaganda de la premsa burgesa, ni les lloes que el nou president està rebent de tota l'esquerra reformista internacional, resisteixen la prova dels fets i de l'experiència d'aquesta última dècada. Ni Joe Biden és d’esquerres ni tocarà els interessos de l'oligarquia financera. Tampoc la sortida a aquesta crisi serà diferent a l'anterior, ni és possible un capitalisme de rostre humà.
La propaganda al país de Hollywood
"Wall Street no va construir aquest país, la classe mitjana va construir aquest país, i els sindicats van construir la classe mitjana. Per això demano al Congrés que s'aprovi la llei de protecció del dret a l’organització i puguem donar suport al dret a sindicar-se". Amb aquestes paraules es presentava Joe Biden en el discurs dels seus primers cent dies de mandat. En un exercici de demagògia extraordinària, aquest vell representant de Wall Street, tractava de connectar amb la classe treballadora, tan colpejada per la crisi i la pandèmia, i amb les capes mitjanes en descomposició, amplis sectors de les quals han virat cap a l'extrema dreta.
Per il·lustrar per què ell sí que és l'alternativa als problemes de "tots els nord-americans", presentava també un altisonant projecte d'inversió estatal consistent en dos programes a deu anys: el Pla d'Ocupació Nord-americana, amb 2,2 bilions de dòlars, i el Pla de Famílies americanes, amb 1,8 bilions.
El Pla de Famílies inclou mesures com l'augment en quatre anys de la gratuïtat de l'ensenyament públic (preescolar), les ajudes a famílies amb baixos ingressos per pagar les escoles infantils, la gratuïtat dels anomenats "col·legis universitaris", les baixes per maternitat o paternitat de dotze setmanes remunerades, o les rebaixes fiscals pels fills.
El Pla d'Ocupació, per la seva banda, es planteja com a repte modernitzar la infraestructura del país (autopistes, aeroports, accés a internet, desenvolupament tecnològic per a energies renovables...), creant així milions de llocs de treball en una dècada i fent el país més competitiu, quelcom vital en la seva pugna amb la Xina. Dins d'aquest pla, Biden introdueix també la pujada del salari mínim a 15 dòlars l'hora, una de les demandes més sentides entre la classe treballadora. Diu Biden que la major part de tots dos programes es finançarà pujant els impostos als més rics. Però no és or tot el que brilla.
El primer que cal dir és que aquests plans encara han de ser aprovats pel Congrés, on els demòcrates compten amb una feble majoria, i el Senat, on compten amb la fràgil avantatge que els hi dóna el solitari vot d'excepció, de la presidenta de la cambra alta, Kamala Harris.
És a dir, de les mesures anunciades al que realment finalment s'aprovi, pot haver-hi tanta distància com de Washington a Califòrnia. Cal no oblidar tampoc que són plans a deu anys i que, per començar, hauran de resistir les eleccions de meitat de mandat de 2022, i la correlació de forces pot no ser tan favorable per als demòcrates.
En segon lloc, la part del lleó dels 2,2 bilions del Pla d'Ocupació anirà directament a les mans de les grans empreses capitalistes americanes: un rescat en tota regla. És més que probable que les mesures de caràcter social del Pla a les Famílies quedin reduïdes a ajudes de caràcter assistencial, o que només surtin endavant les que suposen un transvasament de fons públics a mans privades, com les ajudes per pagar llars d'infants.
Un altre aspecte que ens permet mesurar la gran farsa que hi ha rere les paraules de Biden és que la pujada d'impostos als rics, amb la qual suposadament es finançarà tot això, consisteix en pujar l'impost de societats del 21 al 28%, molt lluny del 35% previ a la reforma fiscal de Trump. El mateix president planteja que tot i que la despesa serà a 8 anys, el pla per cobrir-lo a través dels impostos serà en 15 anys. Parlant clar: l'enorme deute públic que ja arrossega el país s'elevarà d'una forma extraordinària durant dècada i mitja. No cal ser un gran economista per saber qui pagarà els plats trencats d'aquest gran robatori de les empreses privades a les arques públiques.
Resumint: aquests plans estan en l'aire i són fonamentalment una campanya de propaganda digna del país de la indústria de Hollywood. Per descomptat, no vol dir que no pugui haver alguna concessió, ja que el seu objectiu és tractar de reconciliar els milions que han pres els carrers en l'últim període amb la deslegitimada democràcia burgesa.
Però resoldre els problemes de les masses i eradicar la pobresa als EUA exigiria enfrontar-se als grans magnats que s'han fet d'or durant aquesta pandèmia. Això està absolutament descartat de la mà de Biden. El que està fent, més aviat, és saquejar les arques públiques per fer als rics encara més rics. Una continuïtat completa amb el que va fer Trump.
Un revival de la fracassada estratègia d'Obama
Hi ha més aspectes que formen part important d'aquesta gran campanya propagandística pro Biden. Un d'ells és la vacunació massiva de la població, que ja supera el 50%, o el seu suport a la liberalització temporal de les patents. Però aquestes mesures no responen a la seva consciència social ni res per l'estil. Senzillament, és una necessitat imperiosa per poder reobrir l'economia i evitar un desastre encara més gran.
D'altra banda, no es pot passar per alt la ingent quantitat de dòlars que s'estan injectant a l'economia nord-americana. Només amb els paquets de rescat que ja s'han aprovat per Trump primer i Biden després, la quantia arriba al 32% del PIB dels EUA. Només el paquet aprovat al març per Biden (1,9 bilions de dòlars) duplica en termes de percentatge del PIB el programa d'estímuls d'Obama. Però aconseguiran restablir l'equilibri econòmic, polític i social als EUA?
Com tots els economistes seriosos adverteixen, aquests estímuls no estan anant a l'economia productiva, sinó a l'especulació. La crisi de sobreproducció ha saturat el mercat de mercaderies, que no es venen i, per tant, de les que no es pot extreure benefici. Invertir en l'economia productiva ara té poca rendibilitat i per aquesta raó els capitalistes utilitzen les ajudes del Govern per recomprar les seves pròpies accions i mantenir una cotització alta de forma artificial. És a dir, aconseguir beneficis sense passar pel procés productiu, augmentant la mida de la bombolla especulativa i la bretxa entre l'economia real i el capital fictici.
La major part dels diners injectats no repercuteix en l'economia real, no crea llocs de treball, ni estimula el consum. Només aspira a evitar un col·lapse immediat d'una economia en estat comatós. I com la història demostra, no és possible posar límits a les tendències especulatives que existeixen sota aquest sistema anàrquic. La recerca del màxim benefici és el que mana i no hi ha manera que els capitalistes facin quelcom diferent a això.
De nou, tots els fans de Biden, inclosos lamentablement Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez, oculten aquest punt i li donen un ridícul vernís d'esquerres a polítiques que no ho són. Tal com Obama va fer després de l'esclat de la crisi de 2008, ens diuen que aconseguiran una sortida "social" a la crisi. L'experiència del Govern Obama, l'augment dràstic de la pobresa i la precarietat, del racisme i les deportacions rècord, dels desnonaments, els seus regals milionaris a la banca i als grans magnats i la seva incapacitat per posar límit a la seva festa especulativa semblen haver-se evaporat a la ment de molts. Si avui estem endinsant-nos en una crisi sense precedents és precisament perquè el pla d'Obama va fracassar estrepitosament i va aplanar el camí per a l'ascens de Trump. L'estratègia de Biden és seguir el mateix camí.
No és possible una sortida "social" de la crisi sota el capitalisme
Molts socialdemòcrates a Europa estan dient que cal seguir l'exemple de Biden i insisteixen que la sortida d'aquesta crisi serà diferent. Ens parlaran de refundar el capitalisme una altra vegada, com feia Sarkozy allà per 2008? De regular els excessos, de ser més justos, que els rics paguin més i siguin més ètics i solidaris?
Hem de prendre nota de la història i treure conclusions. Aquest plantejament és simplement impossible. El New Deal de Roosevelt que tant lloen avui, no va ser el que va acabar amb la crisi dels anys 30, sinó la política de rearmament i la Segona Guerra Mundial. Però és que la situació dels EUA avui no té res a veure amb la que tenia aleshores, quan era el major creditor del món, una potència imperialista en clar ascens i amb uns greixos acumulats extraordinaris.
Avui aquests greixos no existeixen. L'agressivitat de Biden en la seva política exterior, recolzant Netanyahu en la massacre a Palestina, el seu suport a la monarquia marroquina, la reactivació dels enfrontaments amb Rússia, els nyaps amb els que intenta recompondre la seva influència a l’Amèrica Llatina... són una veritable confessió de l'estat real de les coses: estan desesperats per no retrocedir ni un mil·límetre més en el tauler mundial davant la Xina.
Però és que a més, sota aquest sistema, la intervenció de l'Estat no té la capacitat de revertir el cicle econòmic, i els capitalistes prefereixen seguir fent diners fàcils mentre puguin estrènyer encara més a la classe treballadora. Dóna igual quants diners regalin a les grans empreses. Tots aquests recursos s'aniran per l’embornal, però augmentant el deute públic de manera salvatge i passant la factura a la classe obrera. La burgesia mai serà favorable a un repartiment equitatiu de la riquesa. És impossible!
És probable que tota la propaganda de l'Administració Biden tingui un cert efecte temporal, però és una mentida amb les potes molt curtes. El nou president ha arribat a la Casa Blanca de forma molt diferent a la qual va arribar-hi Obama, sense autoritat i sense generar més expectativa que la de lliurar-se de l'odiat Trump. Diuen que l'experiència és un grau, i el moviment ha après molt en aquesta dècada sobre què serveix i que no serveix en la lluita pels seus drets. El Partit Demòcrata no ha servit, i tornarà a demostrar-ho amb escreix. La lluita de classes s’agreujarà, així com les tendències cada vegada més autoritàries i reaccionàries per les quals aposta un sector de la burgesia, que ja ha pres el control del Partit Republicà amb Trump com a líder.
Per defensar-se i aixecar una alternativa real a l'escenari de barbàrie que s'obre davant nostre, la nostra classe als EUA necessita una organització i un programa de ruptura amb el sistema, que desemmascari la propaganda i que acabi amb la dictadura de l'oligarquia financera. Només hi ha un programa que pugui aconseguir això: el de la transformació socialista de la societat.
